DILLUNS SETENA SETMANA
Mc 9,14-29

Introducció
            Començament del Llibre de Sirac, el Savi, (el Siràcida) segle IIon abans de JC. a Jerusalem. Quaranta dos capítols de sentències de saviesa; nou capítols més (à partir de 42,15; dijous de la 8na setmana) són compostos de lloances per les meravelles de la Creació i per als grans personatges d’Israel. Reconeguem els nostres actes de “bogeria”, els nostres pecats, i demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            Context. Sorpresa de la gentada després de l’absència de Jesús a la muntanya de la Transfiguració. Com ells, nosaltres ens agrupem prop seu.

            ◊ v. 17.- Un esperit que no parla (Leccionari). Un esperit que el priva de parlar (BCI). Un esperit mut (Grec). Aquesta malaltia és també mencionada al v. 25, sense que s’hi pugui veure la seva relació amb la malaltia detallada en el vv. 22-26. [Mt 12,22, porta la curació d’un home cec i mut i Lc 11,14, la d’un mut del qual Mc no fa menció]. L’escena detallada del vv. 21-26 és particular de Mc.

            ◊ v. 18.- Però no han pogut (Leccionari i BCI). No en tingueren la força (Grec). ¿Podria tractar-se d’una al·lusió a Mc 3,27? (Ningú no pot entrar a casa d'un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa).

            ◊ v. 19.- ¿Fins quan us hauré d’aguantar? (Leccionari). ¿Fins quan us hauré de suportar? (BCI i Grec). Aquestes paraules difícilment poden ser adreçades al pare, que ha vingut a Jesús. Més enllà de la gent i dels deixebles, que no són interlocutors de Jesús, aquestes paraules s’adrecen a tothom qui no és creient.

            ◊ v. 22.- Ha intentat matar-lo. Sembla que es tracta d’un epilèptic. S’ha cregut durant molt de temps, quasi fins avui, també a Occident, que les crisis d’epilèpsia estaven lligades a les fases de la lluna. Mc i Lc atribueixen d’entrada la malaltia a un esperit, la presència del qual no serà reconeguda en Mt fins després d’haver estat expulsat per Jesús.

            ◊ v. 27.- S’aixecà i el noi es posà dret. El dos verbs traduïts per aixecar (egeirein) i posar-se dret (anistanai) són els que es fan servir per parlar de la resurrecció de Jesús. Amb pinzellades d’aquesta mena, Mc vol sens dubte establir una relació entre els episodis del seu relat i la Resurrecció, el sentit de la qual es va preparant al llarg de l’evangeli.

             ◊ v. 29.- ...només amb la pregària [i el dejuni]. Variant.

            (Michel QUESNEL). El malalt.- Els símptomes designen l’epilèpsia. ¿Es perquè aquest dimoni es mut que no revela la identitat d’Aquell que està davant seu, com fan els altres? (p. e. 1,21-28 : Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?; 1,32-34; 5,1-20)

            El pare del noi.- L’expressió “si tu pots”, ¿és falta de fe? ¿Es tracta de la bona educació que no vol exigir? El seu crit final expressa l’acritud del verdader deixeble: reconeix els seus límits i demana socors.

            Els deixebles oficials.- Estan desarmats davant d’aquest dimoni mut. ¿Que potser és sord a més a més de mut? I, per aquesta raó no sent els “exorcismes” que li adrecen els deixebles? ¿Ve d’aquí la seva resistència?

            Jesús, a més de la seva autoritat sobre el mal, la seva capacitat d’escoltar, sembla que estigui cansat. No se sap exactament què el pot cansar més: ¿la gent, els escribes, els deixebles...?

Pas al ritus
            L’amor de Jesús per als homes, i per tots aquells que “el cansen”, ha estat més fort que el cansament de la creu. No ha parat d’anunciar la Bona Nova per a tothom. Ara entrem en aquest misteri d’amor i de do de si mateix per damunt de la pròpia fatiga. Donem-ne gràcies i aprofitem l’ocasió per “fer descansar” el qui es va “cansar” per nosaltres.

Per al Pare Nostre
            Ens disposem a resar el Pare Nostre. Nosaltres hi creiem... però cal sempre créixer en la fe. Demanem-ho al mateix temps que diem...    retorn
 

 

DIMARTS SETENA SETMANA
Mc 9,30-37

Introducció
            El Misteri de la Salvació per la Creu no és fàcil de comprendre. Demanem perdó al Senyor per totes les vegades que ens hem quedat fora del seus ensenyaments.

Per l’homilia
            Context. En el relat global de Mc, entrem en una nova etapa amb el segon anunci de la passió; la reacció decebedora dels deixebles; la instrucció sobre “el servei”. Es tracta de l’esquema habitual.

            ◊ v. 37.- El noi cridat no serà posat com exemple d’innocència, ni de puresa, ni de perfecció moral. L’infant és un ser feble, sense pretensions, la humilitat del qual és més social que subjectiva. De la mateixa manera que els pobres en Mt, només pot “rebre” amb joia el que li és ofert. El text (παιδίον, noi) deixa entendre que no es tracta ni d’un nadó i d’un adolescent.

             (Michel QUESNEL) Jesús es desplaça per Galilea amb màxima discreció. Des del primer anunci de la Passió, ja no te res més a dir a les multituds. Tota manifestació pública afavoriria un retorn enrere en el camí cap a la Passió. Jesús anuncia per segona vegada als deixebles la seva mort i resurrecció. Els deixebles romanen tan tancats com sempre. No són capaços d’anar més enllà de l’aprensió, tot i que la resurrecció els ha estat anunciada. Han tingut por de preguntar. ¿Per què? ¿”Política d’estruç”?

            La reacció dels deixebles és quasi bé indecent: el Mestre serà humiliat, els deixebles pensen en llocs de precedència. (Preocupació molt arrelada en l’esperit dels jueus). Se’n senten com culpables. El seu silenci a la pregunta de Jesús expressa la seva mala consciència. Jesús, assegut, es posa a instruir-los, una vegada més.

            El verdader deixeble es posa voluntàriament al darrer lloc. Allà hi ha les úniques cartes de noblesa. Fent això no fa res més que el que fa el seu Mestre, que s’ha compromès en el camí d’una mort humiliant.

            El verdader deixeble es comporta com un servidor i no com un mestre. Jesús manifesta la seva tendresa envers un noi l’edat del qual el fa miserable. A l’antiguitat, els nois, estaven privats de la paraula i de la raó; estaven considerats com insignificants.

            Aquí, el noi no és proposat com model, com en Mc 10,13-16, és Jesús mateix qui es proposa com model. Ell mateix expressa simbòlicament que es posa al servei de tots els homes, fins i tot dels més petits, acollint un noi.

            El text de Mc estableix una mena de cadena de representacions: el més pobre i el més miserable dels homes representa el Crist; el Crist representa el Pare. Al ser benvolent amb els seus germans, pel Crist, hom troba Déu.

Pas al ritus
            Un escriptor (Paul Claudel?) mirant els cristians que sortien de la missa dominical es deia: “Vénen de participar del Misteri de la Creu i parlen del temps”. Jesús fa present enmig nostre i per a nosaltres, la seva ofrena al Pare per a la nostra salvació. ¿Què és el que demanem... quins són els nostres interessos?

Per al Pare Nostre
            “Nostre”, “doneu-nos”, “perdoneu-nos”, “no permeteu que caiguem”. Demanem, tot dient aquestes paraules, de tenir per tot home una veritable caritat fraterna.    retorn





DIMECRES SETENA SETMANA
Mc 9,38-40

Introducció
            Si se’ns demanés si estàvem “a favor” o “en contra” de Jesús, segur que respondríem que estem a favor seu. La nostra conducta, però, ¿és sempre a favor? Si en tinguéssim necessitat, demanem perdó.

Per l’homilia
            Entrem en un petit conjunt de paraules de Jesús (avui i demà) sobre els principis de la vida comunitària, encadenat per la paraula “gafet” en el meu/teu nom.

           ◊ v. 38.- Perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. (Leccionari i BCI). Perquè no ens segueix (Grec). És a dir, perquè no forma part dels deixebles.

            Al v. 9,37 es llegia: “Aquell qui acull un d’aquest nois perquè porta el meu nom”; v. 38 “es valia del vostre nom per treure dimonis”; v. 39 “ningú que en nom meu faci un miracle”. (Paraula “gafet” meu-vostre/nom).

            (Michel QUESNEL). De fet, tot dreçant-se als deixebles i, a través seu, després de la confessió de Pere, a tot el qui vulgui ser del Crist (8,34-38: Si algú vol venir amb mi...), Jesús parla aquí essencialment dels altres, de tot home a qui un apòstol com ara Joan, té tendència a excloure “perquè no ens segueix”. Tothom qui lluiti contra el mal en l’esperit de l’Evangeli, no pot pas ser un enemic.

           Aquestes paraules prenen un relleu particular quan se sap que Mc les ha escrites per a l’Església de Roma que sofreix persecucions. Les proteccions necessàries poden engendrar replegament, i és contra això que l’evangelista tracta de lluitar. L’Església no és un “Club”.

Pas al ritus
            Jesús va tenir enemics; però no va ser enemic de ningú. Estava obert a acollir tothom, fos el que fos el seu origen (moral, ètnic, físic, social, econòmic...). Aquesta “obertura” forma part de les “raons” que el van conduir a la Creu. Gràcies a aquesta obertura nosaltres hem arribat a ser cristians.

Per al Pare Nostre
            Aquesta obertura no impedeix que, un cop dintre, estiguem obligats a mantenir la nostra identitat; dit d’altra manera, de complir el que diem tot resant el Pare Nostre.    retorn



 

DIJOUS SETENA SETMANA
Mc 9,41-50

Introducció
            Jesús no ha dit mai que seguir-lo sigui fàcil, més aviat el contrari. Avui, com de costum, venim a escoltar-lo i combregar en el seu pensament, en la seva paraula, en acció i en comprensió. Demanem-li ànims per tallar el que ens pogués allunyar d’ell.

Per a l’homilia
            Context.- La pàgina de l’evangeli d’avui ens porta la darrera paraula de Jesús “encadenada” pel gafet “nom” i una altra sèrie “encadenada” per la paraula “caiguda”; amb la conclusió no gaire fàcil de comprendre, ja que és molt allunyada de la nostra cultura.

             ◊ v. 42.- Però aquell qui allunya de mi (Leccionari). Però al qui fa caure en pecat (BCI). Però aquell qui farà caure (σκανδαλίση, scandalise). Segons la Bíblia l’ ”escàndol” no és solament un mal exemple, ni un fet revoltant, sinó que etimològicament és un obstacle, una trampa, una pedra d’ensopec que fa caure. Són nombroses les causes de caiguda: primer Jesús mateix (Mt 11,6 –resposta d’ell mateix als enviats de Joan –; 13,57 –la gent de Natzaret estan escandalitzats del seu ensenyament–etc.), però també, en un altre sentit, els homes, el món, la persecució.

            Una mola d’ase. És a dir una mola d’una mida molt gran com les que fan girar els ases, per oposició a les moles que es poden fer girar amb la mà.

           ◊ v. 43.- Entris en la vida. És a dir la vida eterna.

            ◊ v. 44.- On el cuc no mor i on el foc no s’apaga mai. Aquest verset per al qual la tradició textual és dubtosa no apareix en les edicions crítiques. La repetició dels exemples (mà, peu, ull) probablement ha comportat la repetició d’aquesta fórmula que només és ben atestada en el v. 48.

            ◊ v. 49.- Cadascú haurà de passar la prova de ser salat al foc (Leccionari). Tothom serà salat amb el foc de la prova (BCI). Tothom serà salat amb foc (Grec).

             Aquesta paraula que només es troba en Mc posa dificultats. Es coneix un costum dels palestins que utilitzen en els seus forns la sal com catalitzador. Aquesta sal al cap d’uns anys perd les seves propietats químiques i se la llença, ha esdevingut sense sal (v. 50). D’aquí ve l’explicació d’alguns per al v. 49: cadascú ha de ser com sal per al foc. Però els diferents textos sinòptics on es tracta de la sal mostren que aquesta representa la renúncia, qualitat sense la qual el deixeble no és un verdader deixeble. Aquí, els vv. 42-48 ho mostren clarament. Si el foc és la imatge de la prova, de la persecució o fins i tot del foc etern (v. 48), el sentit seria llavors: cadascú ha d’acceptar el sacrifici per poder passar per la prova.

            ◊ v. 50.- Però si perd el gust... La sal fa que els aliments siguin saborosos (Jb 6,6: ¿Es pot menjar sense sal una vianda? ¿Qui es beuria de gust una clara d'ou?); tenint la propietat de conservar els aliments ve a significar el valor durador d’un contracte, com una aliança de sal, pacte perpetu. (Mt – 5,13: Vosaltres sou la sal [per a] la terra – interpreta la paraula de Jesús afirmant que el creient ha de conservar i fer saborós el món dels homes en la seva aliança amb Déu: altrament ja no és bo per a res, i els deixebles mereixen ser llençats fora).
 
            No perdeu la sal (Leccionari). Tingueu sal enmig vostre (BCI). Tingueu sal en vosaltres mateixos (Grec). Aquesta paraula, com la del v. 49, només es troba en Mc. Per alguns tenir sal seria viure en pau. Però aleshores es perd el símbol que representa la sal. Val més comprendre: Tingueu en vosaltres mateixos l’esperit de sacrifici (de cara el món) i sigueu en pau (entre vosaltres). Hom s’adonarà que la conclusió d’aquest discurs retroba la preocupació que l’ha motivat: les pretensions d’ocupar el primer lloc.

            (Michel QUESNEL). Tres membres o òrgans del cos són presentats com capaços de provocar la caiguda del deixeble: la mà, el peu, l’ull. ¿Per què aquestos tres? Sens dubte que són simbòlics d’allò amb què l’home peca principalment: robatori (amb la mà), violència (amb el peu), mals desigs (amb la mirada). (Mc ja ha donat una llista d’accions per les quals l’home es fa impur, i que poden relacionar-se més o menys a una de les parts del cos, 7,21-22: Perquè de dintre el cor de l'home que surten...). A més a més, l’ull, la mà i el peu tenen aquesta característica: que els tenim a parells, i que hom en pot perdre un sense esdevenir totalment mancat. El fet d’anomenar-los un després de l’altre produeix un efecte retòric d’acumulació, exprés per impressionar l’oient.

            “La vida” i “el Regne de Déu” – les dues paraules semblen ser aquí equivalents – són l’empresa que mereix que s’hi consagri tota l’energia. Tot el que n’allunya és dolent. Val la pena que aquests valors siguin escollits encara que calgui, com es diu vulgarment, “deixar-hi els pèls a la gatera”.

            Resulta difícil de dir com es combinen aquí les significacions simbòliques del foc i la sal. El sentit que sembla anar millor amb les frases anteriors, però no és sens dubte l’únic, és que ningú no pot escapar d’una certa acció del foc en ell mateix: ja sigui per ser anorreat en el lloc de la perdició; ja sigui per ser preservat purificant-se, cosa que Jesús ha expressat just abans parlant de les cirurgies necessàries.

Pas al ritus
            Jesús ha estat salat totalment al foc de la seva Passió, fins i tot durant tot el seu ministeri públic. Era l’expressió de la seva fidelitat al Pare. La glorificació ha estat el moment en el que Jesús ha estat salat de glòria per sempre. És aquest misteri que ens disposem a fer present.

Per al Pare Nostre
            “No ens sotmeteu”, però també “no ens sotmetem tontament nosaltres mateixos a la temptació”. Que el Pare protegeixi la nostra feblesa.    retorn





DIVENDRES SETENA SETMANA
Mc 10,1-12

Introducció
           La institució que reconeix davant la societat la legitimitat de la unió d’un home i d’una dona és molt anterior a JC. Però Jesús hi fa descobrir una molt més profunda significació. Nosaltres som aquí per celebrar-ho: és l’Aliança Nova i Eterna. Demanem perdó dels nostres mancaments a la fidelitat.

Per a l’homilia
            Context. Després del segon anunci de la Passió, Mc en mostra alguns aspectes de la vida comunitària segons els criteris de Jesús: heus ací sobre el matrimoni.

            ◊ v. 1.- Regions de Judea, a l’altra banda del Jordà. És a dir la Perea.

            ◊ v. 2.- Per provar-lo (Leccionari). Volien posar-lo a prova (BCI i Grec). Igual que en 8,11 (Per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel) i en 12,13-15 (la pregunta sobre el tribut al Cèsar).

            ◊ v. 4.- Moisès permet... Dt 24,1: Suposem que un home s'ha casat amb una dona i ha conviscut amb ella, però un dia ja no se la mira amb bons ulls, perquè troba en ella alguna cosa censurable, i llavors escriu un document de divorci, l'hi dóna i la treu de casa. Es veu clar que el Fariseus parlen de “permetre” (vv. 2 i 4), quan Jesús els demanava si hi havia cap manament, cosa que els hauria estat ben difícil de trobar en la Llei. En Mt 19,7-9, els fariseus, al contrari, parlen d’un manament de Moisès i Jesús els respon que només es tracta d’un permís. En la seva resposta, Jesús oposa a la paraula que permet el divorci (més aviat la repudiació), la paraula que funda el matrimoni: la dispensa no aboleix la llei fonamental.
 
            ◊ v. 5.- Perquè sou tan durs de cor. No es tracta d’insensibilitat, sinó d’opacitat a la voluntat de Déu.

            ◊ v. 6.- Gn 1,27: Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona.

            ◊v. 8.- Una sola família (Leccionari). BCI a Gn 2,24: Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn. Una sola carn: Un sol ésser.

            (Michel QUESNEL). Estem en la part del relat que descriu el “viatge” de Jesús des de la Galilea a Jerusalem. Passa per territoris de majoria pagana i per d’altres de majoria jueva. El nostre text deu passar en territori jueu com ho testimonia la presència de fariseus. Sobre l’assumpte de l’acomiadament de la dona, assumpte molt debatut al s. Ier de la nostra era, dues posicions estaven front a front: la del Rabí Hillel, cèlebre fariseu, que era molt liberal: autoritzava l’acomiadament en nombrosos casos; el contrari, l’opinió del Rabí Shamai, un altre fariseu, era molt restrictiva: preocupat per defensar els drets de la dona, només admetia la repudiació per raons ben precises. Obligar Jesús a pronunciar-se, era poder taxar-lo segons la seva resposta, ja sigui de laxisme, ja sigui de rigorisme i, de totes maneres, desacreditar el seu ensenyament.

             Jesús remet els seus interlocutors a la intenció del Creador. I, en certa manera, Jesús es col•loca per sobre de Moisès, ja que corregeix el sentit del que estava escrit en Dt 24,1. Jesús no pren partit ni a favor de Hillel ni a favor de Shamai, sinó que indica un camí molt més exigent, el de la unitat fonamental de la parella que els fariseus havien oblidat.
Els deixebles, sols amb Jesús, se’n sorprenen i l’interroguen (v. 10). Jesús no fa sinó repetir-los amb d’altres paraules el que ja havia dit als altres. Ell no dóna lleis, sinó que proposa una actitud fonamentalment religiosa, segons la qual l’home tracta d’acomodar-se en els projectes del Creador. Vet ací una condició necessària per al Regne de Déu.

Pas al ritus
            No hi ha hagut res que hagi estat capaç de trencar la fidelitat de Déu en la seva Aliança amb els homes; ni l’assassinat de Jesús. Aquesta fidelitat a tot preu és el model de la fidelitat conjugal. És el model que ara fem present: l’Aliança Nova i Eterna.

Per al Pare Nostre
            Jesús en ha ensenyat a demanar de vèncer tota temptació. Sobre tot la de “divorciar-nos” del seu amor de Pare per nosaltres. Preguem doncs fervorosament, dient...    retorn

 

DISSABTE SETENA SETMANA
Mc 10,13-16

Introducció
            Hom presentava infants a Jesús perquè els toqués; els deixebles els apartaven. Per casualitat, nosaltres ¿no hauríem privat algú de trobar Jesús, per culpa dels nostres mals exemples? Per si un cas, demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            Context. Seguim els ensenyaments de Jesús als seus deixebles després del segon anunci de la Passió. Són complements catequètics sobre com “habitar” el Regne de Déu sobre la terra.

           ◊ v. 13.- Uns nens (Leccionari). Uns infants (BCI); Nois (Grec: παιδία - paidia). No es tracta d‘un nadó; en Mt 11,25 i en 21,16 es troba un altre nom νηπίος – nepios, que es podria traduir per molt petit. L’infant no és presentat com model d’innocència, de puresa o de perfecció moral; contràriament als deixebles, no té cap pretensió, sinó que està en una situació de dependència. Alguns manuscrits precisen que els deixebles renyaven els qui els havien portat (com en el Leccionari).

            ◊ v. 15.- Com un infant pot entendre’s ja sigui com una aposició al subjecte de l’oració (aquell qui), ja sigui com una aposició al complement directe (el Regne de Déu): o be cal ser com un infant per acollir el Regne de Déu, o bé cal acollir el Regne de Déu com s’acull un infant.

            El v. 14 (és per als qui són com ells) mostra que Mc tenia en compte el primer sentit: cal ser com un infant. Els infants i aquells que s’hi assemblen estan en una situació de total dependència; era l’estatut dels infants en la societat d’aquella època. L’infant no és el símbol de la innocència, sinó de l’obediència i de la disponibilitat. Acollint la Bona Nova del Regne amb aquestes disposicions, sense discussió, fa que hom entri immediatament en el Regne.

            ◊ v. 16.- Els beneïa. Mc és l’únic que menciona aquesta benedicció que no es redueix a una paraula o a un gest, sinó que significa el do del Regne.

            El contacte físic amb Jesús ha estat mencionat vàries vegades per a les curacions miraculoses (Mc 1,40-45, curació d’un leprós; 5,21-43, la dona amb hemorràgies, la filla de Jaire). Aquí els infants que són presentats no sembla pas que estiguin malalts. Potser es tracta d’un tocar preventiu, un gest preventiu per tal que les malastrugues no els toquin.

            Els deixebles s’oposen sense que el text ens digui per quina raó .

           Les paraules de Jesús tenen una solemnitat inesperada per a un episodi com aquest. L’infant és clarament l’exemple a imitar.

            Hom es pot demanar què és el que, en els infants, ha de ser imitat pels grans. ¿El seu candor? ¿La seva frescor? ¿La seva capacitat d’admiració? ¿La seva mirada nova i sense prejudicis? Una mica de tot això sens dubte, encara que cal anar en compte que, sota pretext d’esperit d’infància, no es caigui vers l’infantilisme. El que Jesús dóna com exemple en els infants, és sobre tot la seva pobresa, la seva situació humil, considerats com una part negligible de la societat. Jesús ha donat una lliçó als deixebles que es preocupaven de precedències. Convida l’home a agafar el camí de la humilitat i del despullament més que no pas el dels honors.

Pas al ritus
            Jesús ha esdevingut, durant del seu ministeri, però més que mai a la Passió, el model d’ “infant” segons la seva pròpia idea. El Pare, pel seu cantó, l’ha beneït glorificant-lo. Ara entrarem en comunió amb aquest misteri. Tant de bo que ho puguem fer amb un esperit ben humil i senzill.

Per al Pare Nostre
            Joaquim Jeremias, l’exegeta alemany, fent el comentari del Pare Nostre, diu que “esdevenir com un noi”, “assemblar-s’hi”, consisteix en dir “Abbâ” en tota veritat com Jesús ens ho va ensenyar. Diguem doncs...    retorn