|
DILLUNS SISENA SETMANA |
|
|
DILLUNS SISENA
SETMANA
Mc 8,11-13
Introducció
Avui, a l’escoltar Jesús parlant a l’evangeli, sembla que sigui com un
mestre cansat de l’entos- sudiment dels seus deixebles que no s’esforcen per
comprendre. Sembla que vulgui dimitir. ¿No serem pas nosaltres tan tossuts
com els de l’evangeli? Demanem-ne perdó.
Per l’homilia
Context.- Mc fa aparèixer sovint la incomprensió de la qual és objecte tant
Jesús com els seus ensenyaments. Tot i que la multiplicació dels pans ha
tingut lloc en territori estranger, és curiós que tot seguit els fariseus
(Jesús doncs hauria tornat en territori jueu) encara li demanen un senyal.
No haurien comprès res.
◊ v. 11.- Per posar-lo a prova... un senyal del cel, aquí amb mala intenció. Dt 18,20-22: “Però si un profeta gosa dir en nom meu paraules que jo no li
hauré ordenat, o bé parla en nom d'altres déus, llavors aquest profeta
morirà." Potser et preguntaràs dintre teu: "Com podem reconèixer que les
seves paraules no les ha dites el Senyor?" Doncs bé, si allò que el profeta
anuncia en nom del Senyor no es compleix, vol dir que no ho ha dit el
Senyor. Aquest profeta és un presumptuós. No tinguis cap por d'un home així".
Is 7,10-14: Després el Senyor va comunicar un altre missatge al rei Acaz:
Demana un senyal al Senyor, el teu Déu: tria si el vols al fons del país
dels morts o ben alt en el cel. Però Acaz va respondre: No en demanaré cap:
no vull posar a prova el Senyor. Aleshores Isaïes digué: Escolteu-me,
descendents de David: ¿No en teniu prou d'acabar la paciència dels homes,
que voleu acabar també la del meu Déu? Doncs ara el Senyor mateix us
donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el
nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres"). Després dels senyals que
Jesús acaba de fer, aquesta demanda traeix l’encegament dels fariseus.
D’aquí ve que Jesús se’n vagi a una altra banda (v. 13).
◊ v. 12.- Aquesta generació. Aquesta expressió apareix ordinàriament en
paraules de refús o de condemna (cf. Mt 11,16: A qui compararé la gent
d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als
seus companys. Mt 12,39: La gent d'aquesta generació dolenta i adúltera
demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el del profeta Jonàs)
i fa al·lusió a textos com el del Salm 95/04,10 (Disgustat durant
quaranta anys, / vaig dir d'aquella generació: / És un poble de cor
esgarriat, / que desconeix els meus camins. / Per això, indignat, vaig
jurar: / "No entraran al meu lloc de repòs." ). L’actitud dels Fariseus
reprodueix la de la generació del desert que posava Déu a prova (v. 11)
reclamant sempre noves proves del seu poder (cf. Nb 14,11: El Senyor va dir
a Moisès: Fins quan em menysprearà aquest poble? Fins quan no voldrà confiar
en mi, després de tants prodigis com he obrat enmig d'ells?)
(Michel Quesnel). El senyal reclamat seria semblant als de l’Èxode; però hom
es recorda menys de les infidelitats durant aquesta estada en el desert. Mc
pensa, sens dubte, que Jesús no ha donat mai senyals als jueus. Certament,
Jesús ha fet miracles, exorcismes i curacions, però els acompanyava sovint
amb consignes de silenci, mostrant amb això que ell tenia per objectiu
principal millorar l’estat d’un desgraciat, i no la publicitat del seu gest.
Jesús, en Mc, no creu en la conversió pels prodigis. ¿Potser les
multiplicacions dels pans? El senyal que Jesús donarà en l’esdevenidor als
israelites serà un contra–senyal: es deixarà matar pels seus adversaris.
Pas al ritus
El “no–senyal” de la mort i la Resurrecció de Jesús està aquí davant nostre.
¿Hi creiem?
Per al Pare Nostre
“Se n’anà a l’altra riba”, aquella on els fidels esperen i creuen. Que
nosaltres en formem part. La fe al dir el “Pare Nostre”, farà que nosaltres
formem part dels de “l’altra riba”.
retorn
DIMARTS SISENA SETMANA
Mc 8,14-21
Introducció
Ens hem embarcat amb Jesús per travessar el llac “cap a l’altra riba”. Pel
que fa als “equipatges”, ens cal fer el que estigui al nostre abast, però
l’arribada feliç només depèn de Jesús. Amb ell anem segurs. La missa de cada
dematí ens ha de fer créixer en responsabilitat i en esperança. Si
calgués... demanem perdó.
Per a l’homilia
Context. Hom és temptat de pensar que Mc és negatiu, o pessimista. El
ministeri de Jesús és un “rosari” de contratemps: encegament dels Fariseus
que tracten de matar-lo (3,6); incomprensió de la seva parentela (3,21);
encegament de la gent de Natzaret que refusen de creure en ell (6,3);
encegament dels deixebles ¿Encara no ho enteneu? (8,21; avui).
◊ v. 14.- Després dels Fariseus, ara són el mateixos deixebles els qui
apareixen com ence- gats. Reben els mateixos retrets (vv. 17-18, però en
forma interrogativa, certament) que els de fora (4,12-13, quan Jesús respon
sobre el perquè ensenya en paràboles).
◊ v. 15.- El llevat. El llevat era considerat com font d’impuresa i de
corrupció (1 Co 5,6-8: No és bo que estigueu tan satisfets de vosaltres
mateixos! ¿No sabeu que una mica de llevat fa pujar tota la pasta?
Netegeu-vos bé del llevat vell i sigueu una pasta nova, vosaltres que no
teniu llevat. Perquè Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat. Per
això, celebrem la Pasqua, vivint no amb el vell llevat de la dolenteria i la
malícia, sinó amb els pans sense llevat de la sinceritat i la veritat; Ga
5,9: Una mica de llevat fa pujar tota la pasta), i, per als rabins, era el
símbol de les males intencions dels homes). En el context de Mc, sembla que
designa les males intencions pel que fa a Jesús, tant per part dels Fariseus
(cf. 2,1 – 3,6; 7,1-13; 8,11-13) com per part d’Herodes (6,14-29). Els
deixebles corren el perill de compartir aquestes males disposicions si es
fan resistents als esforços de Jesús per manifestar-los el sentit autèntic
de la missió a la qual ell els vol associar.
◊ v. 17.- Si que us costa d’entendre (Leccionari). ¿Encara no compreneu ni
enteneu? (BCI i Grec). Cf. 4,13: I afegí: Si no enteneu aquesta paràbola,
com podreu entendre totes les altres?; 7,18: Jesús els respongué: ¿També
vosaltres sou incapaços d'entendre-ho? ¿No compreneu que tot allò que entra
a l'home des de fora no el pot fer impur...
Quin cor tan ofuscat (Leccionari).
¿És que el vostre cor està endurit?
(BCI). Retret adreçat també als Fariseus en 3,5: Jesús se'ls anà mirant,
indignat i entristit per l'enduriment del seu cor, i digué a aquell home:
Estén la mà. Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment; també als
deixebles en 4,13: I afegí: Si no enteneu aquesta paràbola, com podreu
entendre totes les altres? El cor endurit, a causa d’una disposició interior
dolenta, queda com impedit a la intel·ligència dels actes i de les
intencions de Déu.
◊ v. 18.- ¿Teniu ulls, i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu? Cf. Ez 12,2:
Tu, fill d'home, vius enmig d'un poble rebel, que té ulls per a veure-hi i
no hi veu, i orelles per a escoltar i no escolta; és un poble rebel. Jr
5,21: Escolta bé això que et dic, poble insensat, incapaç de comprendre:
Teniu ulls, però no hi veieu, orelles, però no hi sentiu.
◊ v. 21.- ¿Encara no ho enteneu? Aquestes paraules de Jesús atrauen
l’atenció sobre tot el que es revela de la seva missió i de la seva persona,
en aquesta part del llibre on han estat multiplicats els senyals
incompresos. En la hipòtesi que hi hagués un sol fet a l’origen dels dos
relats recapitulats aquí, caldria admetre per part de Mc una certa llibertat
d’adaptació catequètica de les paraules de Jesús, llibertat comparable a la
que suposen les diferents versions evangèliques d’una mateixa declaració de
Jesús.
(Michel Quesnel). Inquietar-se pel menjar, com ho fan els deixebles, és
faltar a la confiança; és comptar únicament sobre els recursos materials per
viure; és oblidar que Jesús no abandona mai els seus pel que els és
essencial. Mc no predica pas un abandonament irresponsable en la
providència, sinó que obre els esperits a una confiança en Jesús, anàloga a
la que els profetes predicaven al poble d’Israel pel que fa a Deu. Els
deixebles tenen el cor tan endurit com el poble escollit el va tenir i que
el tindran els cristians de tots els temps. ¿No passa sovint que l’Església
es preocupa més de la seva subsistència que d’una fidelitat confiada en el
seu Mestre?
Pas al ritus
Fer confiança, ¿en què? Només ens és assegurada la salvació eterna, com a
conseqüència de la nostra fidelitat a Jesús Crist malgrat tot i contra tot;
com ho va fer ell durant tota la seva existència i sobre tot al cim del
calvari. Participar a l’Eucaristia ens fa viure amb Jesús, a la missa i
després de la missa, aquesta confiança al Pare.
Per al Pare Nostre
¿De quin menjar estem preocupats? ¿De què volem omplir els nostres esperits?
Al dir “el nostre pa de cada dia...” ¿què volem demanar? ¿No tindrem també
nosaltres, malauradament, “el cor endurit”?
retorn
DIMECRES
SISENA SETMANA
Mc 8,22-26
Introducció
Jesús, en l’evangeli de Mc no té cap escrúpol de passar a un país pagà.
Potser només és un arranjament literari per tal de justificar la missió
apostòlica prop dels no jueus. En tot cas, Jesús i el seu Evangeli han
arribat fins casa nostra, d’origen pagà. ¿Hem aprofitat la seva presència?
Si calgués, demanem-ne perdó.
Per a l’homilia
Context. Després de l’encegament dels Fariseus, de la gent de la seva
parentela, dels seus convilatans, dels deixebles – vet aquí la curació d’un
cec. Serà, però, una curació “laboriosa”... hom diria “a mitges”... com la
mirada mig creient de Pere, el relat de la qual escoltarem demà.
Aquest relat d’avui ofereix diverses semblances amb el de divendres passat
7,32-37 (la curació d’un sord que parlava malament). Tots dos, propis de Mc,
estan situats cadascun al final d’una sèrie d’episodis lligats a la
multiplicació dels pans, i sembla que revesteixen en Mc el valor de senyal
en recolzament d’una catequesi inspirada en Is 35,5-6: Llavors es desclouran
els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s'obriran. Llavors el coix
saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l'aigua
ha brollat al desert, han nascut torrents a l'estepa.
◊ v. 22.- Després dels retrets adreçats als deixebles (ahir) i abans de la
primera confessió de fe (8,27-30; demà), la curació difícil, progressiva,
d’un cec, per Jesús, il·lustra, segons Mc, el seu poder il·luminador i els
seus esforços per obrir els ulls dels seus deixebles. Una altra curació de
cec intervindrà al final dels seus ensenyaments i de la seva missió
(10,46-52, la de Bartimeu).
◊ v. 24.- El cec mirà i deia (Leccionari). El cec va alçar els ulls i deia
(BCI i Grec).
(Michel Quesnel). Començament de la tercera i última estada de Jesús en país
pagà: de 8,22 a 9,13. La primera 5,1-20, el possés de Gerasa; la segona
7,24- 8,9, la dona sirio–fenícia; el sordmut; segona multiplicació dels
pans.
Aquest cec no deuria ser-ne de naixença; si no, encara que l’expressió és a
prop de ser una broma, no hauria pogut identificar ni homes, ni arbres, si
no n’hagués vist mai abans.
* Interpretació simbòlica: Primera etapa de la visió (deficient), és la
proclamació de fe de Pere “Tu ets el Crist”... però sense la creu. Segona
etapa de la visió (perfecta): la proclamació de fe del centurió romà: Aquest
home era Fill de Déu.
** Una altra lectura: Primera etapa, només es professa la messianitat
(poderosa) de Jesús, costa d’acceptar la seva feblesa. Segona etapa: Es pot
proclamar, malgrat tot, que ell és el Fill de Déu.
Pas al ritus
Tots tenim necessitat de millorar la nostra mirada sobre la vida. La veritat
és invisible als nostres ulls. Aquesta veritat és l’amor de Déu per
nosaltres, malgrat tot el que pugui aparèixer com contrari... Igual que li
va passar a Jesús en els seus contratemps apostòlics, sobre tot a la seva
passió. Déu meu, ¿per què m’heu abandonat? Nosaltres hem vingut per
“veure-hi clar”.
Per al Pare Nostre
Sigui santificat el vostre nom. Tant de bo que puguem fer descobrir la
santedat de Déu per la nostra vida de fe. Doneu-nos de reconèixer-vos sant,
o Pare nostre. Diguem doncs...
retorn
DIJOUS SISENA
SETMANA
Gn 9,1-13
Mc 8,27-33
Introducció
A la primera lectura serem testimonis de l’aliança que Déu va fer amb Noé.
Però nosaltres som partícips de la Nova Aliança. Tant de bo que hi poguéssim
creure de veritat. En tot cas demanem perdó dels nostres mancaments.
Per a l’homilia
Primera part: vv. 27-30.- Aquest relat, preparat des de 6,14-16 (les
opinions populars sobre Jesús), mostra com els deixebles, la fe dels quals
és expressada per Pere, van més enllà de les respostes insuficients a la
pregunta provocada per l’activitat de Jesús: ell no ve a preparar l’arribada
de ningú; ell és el Salvador definitiu.
◊ v. 27.- Cesarea de Felip. Ciutat construïda prop de les fonts del Jordà,
l’any 2 o 3 abans de JC. per Herodes Felip en honor d’August. Actualment
Banijas.
◊ v. 29.- El Messies (Leccionari i BCI). El Crist (Grec: ό Χριστός, o
jristós). L’original grec porta sempre ό Χριστός. Nota a Mc 1,1: Crist és a
dir Messies (literalment consagrat per la unció), designació jueva del
Salvador esperat. Mc ho entén en el sentit nou que li confereix la seva
aplicació a Jesús. Una sola vegada, en Mc, Jesús és reconegut com Messies
per un home, Pere, tot seguit obligat a callar (8,28-30), i Jesús no aprova
aquest títol fora del procés religiós (14,61-62: Però ell callava i no va
respondre res. Novament, el gran sacerdot l'interrogà i li digué: ¿Tu ets el
Messies, el fill del Beneït? Jesús respongué: Sí, sóc jo; i veureu el Fill
de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del
cel).
◊ v. 30.- Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú. Aquesta
reacció de Jesús no implica, segons Mc, cap desaprovació en relació al títol
de Crist, que ell acceptarà en Mc 14,62. Aquest títol cau aleshores sota la
consigna de silenci com el de Fill de Déu i les altres expressions de la fe
de l’Església (vegeu la nota a 1,34 del dimecres de la Primera Setmana; la
nota a 1,44 del dijous de la Primera Setmana) prematures, segons Mc, abans
de l’acabament de la missió de Jesús per la mort i la resurrecció (vegeu la
nota a 4,22 del dijous de la Tercera Setmana). Per comprendre la insistència
de Mc sobre el secret de Jesús, cal tenir en compte no solament l’ambigüitat
dels títols messiànics jueus, insuficients per definir la missió de Jesús,
sinó també el progrés de la fe de l’Església primitiva i de l’aplicació de
Mc a rellegir la vida terrestre de Jesús a la llum de la revelació de
Pasqua.
Segona part: vv. 31-33.- ◊ v. 31.-
I començà a instruir-los (Leccionari).
Llavors començà a instruir-los (BCI). I comença a ensenyar-los (Grec). Des
d’ara l’ensenyament de Jesús fa referència a la manera com ha d’acomplir la
seva missió (vv. 31-33; 9,30-32; 10,32-34 – els tres anuncis de la passió).
Aquest ensenyament reservat als deixebles, fa la unitat d’aquesta part del
llibre fins 10,45 (...com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit,
sinó per...). Aquest ensenyament caracteritza la segona fase de la revelació
de Jesús, aquesta vegada explícita (v. 32), després de la primera fase a
base de paràboles i signes.
◊ v.- 31. El fill de l’home. Vegeu el divendres de la Primera Setmana.
Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei (Leccionari i
BCI). Els ancians, els grans sacerdots i els escribes (Grec). Es
tracta dels membres del Sanedrí, col·legi de 71 membres, que governava el poble jueu (en
el que li permetia l’ocupant romà). Comprenia els representants de
l’aristocràcia laica (els notables o ancians), els de les grans famílies
sacerdotals (els grans sacerdots) d’entre les quals s’escollia el Gran
Sacerdot, i dels escribes o mestres de la Llei (el més sovint de tendència
farisea). El Sanedrí era presidit pel Gran Sacerdot en exercici (Caifàs, a
l’època de Jesús).
Al cap de tres dies. Fórmula típica de Mc (10,34: tercer anunci) podent
designar el tercer dia després d’aquell en el qual es parla.
◊ v. 32.- Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo
(Leccionari). Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo (BCI i Grec). La
reacció de Pere expressa bé la dificultat d’associar el títol de Crist amb
les perspectives de la Passió i de la mort. Potser això aclareix la posada a
part, en Mc, d’aquest títol (i dels de Sant i de Fill de Déu) fins la
passió.
◊ v. 33.- Fuig d’aquí, Satanàs! (Leccionari). Vés-te'n d'aquí, Satanàs!
(BCI) Darrere meu, Satanàs! (TOB). Oposant-se a la passió de Jesús, Pere
pren el paper de Satanàs que tempta Jesús de desobeir Déu. Ell ha sortit del
seu lloc de deixeble, que ha d’anar darrere el mestre, de Jesús (1,17.20: la
crida dels deixebles; 8,34: condicions per seguir Jesús: demà).
Pas al ritus
¿Que potser estem més ben disposats que Pere per acceptar el Messies
crucificat? Cal estar en comunió amb ell tant a la passió com a la
resurrecció.
Per al Pare Nostre
Per no caure en el defecte de Pere, cal que els nostres pensaments siguin
els de Déu i no els dels homes. Ens cal interioritzar profundament el Pare
Nostre. Diguem, doncs...
retorn
DIVENDRES
SISENA SETMANA
Mc 8,34 – 9,1
Introducció
Jesús està en territori pagà – Cesarea de Felip – però s’adreça a la gentada
com si fossin deixebles. No es tracta d’una incoherència “històrica” sinó
d’una preocupació catequètica: el deixeble, sigui d’on sigui, no està per
damunt del Mestre. Nosaltres també estem en territori pagà; però volem ser
deixebles; demanem perdó dels nostres mancaments.
Per a l’homilia
◊ v. 34.- La gent (Leccionari). La multitud (Grec). Cada anunci de la Passió
va seguit de paraules de Jesús amb les quals en treu conseqüències per als
seus deixebles.
Si algú... Amb aquesta forma, aquesta paraula suposa que l’existència del
deixeble autèntic es defineix per comparació a la de Jesús: es tracta de
seguir-lo en la renúncia de si mateix, que significa l’acceptació de la
creu, és a dir, segons els versets 35-37, arriscant la seva vida per la
causa de Jesús i de l’Evangeli.
◊ v. 35.- Qui vulgui salvar la seva vida (Leccionari i BCI). ...la seva
ànima (Grec: ψυχή, psiché). Nota a Mt 10,28 h) :
Ànima: Encara que la
paraula psyché equival sovint à vida, Mt distingeix aquí el cos i l’ànima.
No identifica pas ànima i vida, ja que hauria de distingir dues menes de
vida, cosa que no fa enlloc. El cos és allò pel qual l’home s’expressa,
l’ànima és el principi personal de la vida.
I per l’evangeli.- Aquestes paraules falten en alguns manuscrits (vegeu
10,29: Jesús digué: Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l'evangeli hagi
deixat... menció pròpia de Mc). L’obra de Jesús continua, segons Mc, en la
predicació de l’Evangeli i aquesta pot conduir el deixeble al sacrifici de
la seva vida de la mateixa manera que la missió de Jesús l’ha conduit a la
creu.
◊ v. 37.- Rescatar (Leccionari). A canvi de (BCI). Com preu de rescat (Grec)
aquí, per a recuperar la vida perduda. (Salm 49/48,8-9: Quin home en
podrà redimir un altre / i pagar a Déu el seu rescat? / Ni que ofereixi un
preu molt alt, / s'acabarà per sempre més la seva vida).
◊ v. 9,1.- Estaran encara en vida (Leccionari). No moriran (BCI).
No
tastaran la mort (Grec).
Arribar amb poder el Regne de Déu. Aquestes paraules oposen la manifestació
triomfal del Regne a l’obscuritat dels seus començaments. Aquest poder és
donat al Crist des de la seva Resurrecció (cf. Rm 1,4 i) : Per obra de
l'Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva
resurrecció d'entre els morts. Ell, Jesucrist, Senyor nostre.) No és la
resurrecció que ha fet de Jesús el Fill de Déu, sinó que, a la Resurrecció,
Déu l’ha sobiranament enlairat [Fl 2,9: Per això Déu l'ha exaltat i li ha
concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom] i li ha donat la
glòria i el poder suprem [Ef 1,20-23: ...amb què va obrar en el Crist, quan
el ressuscità d'entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt al cel,
per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, i per damunt de
qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el
futur. Déu ho ha posat tot sota els seus peus, i a ell, cap de tot, l'ha fet
cap de l'Església, que és el seu cos, la plenitud d'aquell qui omple totes
les coses]. Aquesta la paraula de Jesús ha estat repetida amb diversos
matisos (Mc 16,28: Ells se n'anaren a predicar pertot arreu. El Senyor hi
cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals
prodigiosos que l'acompanyaven; Lc 9,27: Us ho asseguro: alguns dels qui són
aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu).
Les paraules fetes servir aquí designen bé la generació contemporània de
Jesús i els seus deixebles, alguns dels quals veuran l’establiment del Regne
de Déu, sens dubte a l’adveniment final del Crist. D’acord amb els costums
del llenguatge profètic i apocalíptic, aquesta paraula no distingeix les
diferents etapes que l’esdevenidor podrà fer aparèixer, i el seu sentit
immediat es refereix als oients que ella crida a la conversió sense tardar
(v. 38: Si algú s'avergonyeix de mi i de les meves paraules davant aquesta
generació adúltera i pecadora, també el Fill de l'home s'avergonyirà d'ell
quan vindrà amb els sants àngels en la glòria del seu Pare.)
Cal subratllar-la fidelitat d’una tradició pel que fa a una declaració que
no sembla pas haver-se realitzat com s’hauria pogut esperar. Diversos
assaigs d’interpretació han estat proposats (presa de Jerusalem solament;
aparicions del Ressuscitat; Transfiguració) sense obtenir-ne un assentiment
comú.
(Michel QUESNEL). Sigui el que sigui de la interpretació d’aquest final, té
una tonalitat d’esperança, com a conclusió d’una exhortació més aviat
severa: mort dolça o martiri, mort pròxima o passió llunyana, tot això ha de
conduir al Regne de Déu. És la dimensió de resurrecció que Mc expressa
després d’aquella, necessària, de la mort en seguiment de Jesús.
Pas al ritus
La participació al Misteri de Crist que és la missa, acompleix per nosaltres
aquesta paraula misteriosa: nosaltres som testimonis del poder del Regne en
Jesús glorificat i en Jesús “eucaristiat”.
Per al Pare Nostre
Vingui a nosaltres el vostre Regne... i el Pare respon a la nostra demanda.
Diguem doncs, amb confiança: Pare nostre...
retorn
DISSABTE
SISENA SETMANA
He 11, 1-7Mc 9,2-13
Introducció
Com cada matí ens hem reunit per celebrar “el Misteri de la Fe”. Aquesta fe
descobreix el sentit de les paraules i dels gestos que Jesús ens ha prescrit
fer. Que el mateix Senyor ens perdoni els nostres dubtes i indecisions en
aquest tema.
Per a l’homilia
◊ v. 2.- Sis dies després. Aquesta expressió (que no apareix en el text del
Leccionari), no té valor cronològic sinó que pot fer al•lusió al
desenrotllament de la festa de les Tendes, festa joiosa i popular. Començava
sis dies després del gran dia de les Expiacions (Yom Kippur) i durava set
dies (Lv 23,34.36: Comunica això als israelites: El dia quinze del mes setè
comença la festa dels Tabernacles, dedicada al Senyor durant una setmana. ~
Cremeu una ofrena en honor del Senyor cada dia de la setmana. El vuitè dia
torna a ser per a vosaltres un dia d'aplec sagrat i tornareu a cremar una
ofrena en honor del Senyor. És l'aplec sagrat de cloenda: no heu de fer cap
mena de treball). En la tradició anterior a la redacció de l’evangeli, es
podria tractar, ja sigui del primer dia de la festa, feta a part amb els
seus, ja sigui del darrer dia, marcat per les grans celebracions joioses.
Nota a Mt 17,1 s): La transfiguració esclareix la “pujada” de Jesús a
Jerusalem (16,21: Començà a explicar als deixebles que calia que anés a
Jerusalem) on està situada per la tradició pre-sinòptica. Als deixe- bles
que no poden comprendre el camí que vol seguir el seu Mestre (16,22, Pere),
Déu els fa entreveure la glòria misteriosa del seu Fill i exigeix d’ells que
escoltin el seu ensenyament. Mt manté fermament l’esquema primitiu d’una
revelació apocalíptica de la qual 2 Pe 1,17-18 (Ell va rebre de Déu Pare
honor i glòria, i una veu que venia de la glòria majestuosa de Déu digué:
«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut.» Aquesta veu
que venia del cel, nosaltres la vam sentir quan érem amb ell a la muntanya
santa) sembla oferir una tradició particular.
Dalt d’una muntanya alta. No en la muntanya en general sinó dalt d’una
muntanya alta, com la de la Temptació (Mt 4,8: Després el diable se l'enduu
dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva
glòria) i també a Galilea per la missió final als deixebles (Mt 28,16:
Els
onze deixebles se n'anaren a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia
indicat). Al no localitzar aquesta muntanya, Mt probablement ha volgut
significar que la darrera revelació tindrà lloc no sobre la muntanya santa
de Sió sinó sobre la muntanya escatològica cap a la qual s’adreçaran les
nacions (Is 2,2-3: En els darrers temps, la muntanya del temple del Senyor
s'alçarà ferma sobre els cims de les muntanyes, dominarà per damunt dels
turons. Totes les nacions hi afluiran, s'hi encaminaran tots els pobles i
diran: «Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob.
Ell ens ensenyarà els seus camins, i nosaltres seguirem les seves rutes.»)
I es va transfigurar. (Literalment:
metamorfosà). En altres llocs aquest
verb significa una transformació espiritual (Rm 12,2: No us emmotlleu al món
present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu
reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i
perfecte). Aquí aquesta transformació és visible; Mt i Lc mencionen que
afectava la cara; tots tres sinòptics senyalen el canvi perceptible que es
refereix als vestits. Com en els apocalipsis jueus, aquest vestits
resplendents són senyal de la glòria celestial concedida als elegits que
esdevenen semblants als àngels (Mt 28,2-3: Tot d'una hi hagué un gran
terratrèmol: un àngel del Senyor va baixar del cel, féu rodolar la pedra i
s'hi va asseure al damunt. Resplendia com un llamp, i el seu vestit era
blanc com la neu). Aquesta escena misteriosa només s’explica del tot dins la
perspectiva de la Resurrecció del Crist de la qual és manifestament, en Mc,
una anticipació.
◊ v. 4.- Se’ls aparegué Elies amb Moisès. Nota a Mt 17,3 v) : Més que
representar l’un la Llei i l’altre els Profetes, Moisès i Elies [en Mc
l’ordre és invers] apareixen aquí com precursors o testimonis de l’Aliança.
Elies havia de ser el precursor del Messies (Ml 3,23: Abans que arribi el
dia del Senyor, dia gran i temible, jo us enviaré el profeta Elies) i una
mica més endavant és identificat amb Joan Baptista (Mt 17,12-13: I jo us
asseguro que [Elies] ja va venir i no el reconegueren, sinó que el van
tractar com van voler. Igualment el Fill de l'home ha de patir a les seves
mans. Llavors els deixebles comprengueren que els havia parlat de Joan
Baptista) condemnat a mort per Herodes Antipes. Al mateix temps que Elies
apareix Moisès, del qual el judaisme coneix l’assumpció, semblant a la
d’Elies (2 Re 2,11: Mentre caminaven tot parlant, un carro de foc tirat per
cavalls de foc els va separar l'un de l'altre, i Elies va pujar al cel enmig
de la tempesta) i a la d’Henoc (Gn 5,24: [Henoc] Va viure fins a l'edat de
tres-cents seixanta-cinc anys, i seguí els camins de Déu. Va desaparèixer,
perquè Déu se'l va endur). L’ordre Elies – Moisès és invers en Mt i Lc
(Moisès – Elies).
◊ v. 5.- Rabí.- Amb aquest títol respectuós, Senyor meu (de rab : gran), hom
s’adreçava als doctors de la llei i també a d’altres personatges. Adreçat a
Jesús (10,51: Jesús li preguntà [a Bartimeu] : Què vols que faci per tu? El
cec respongué: Rabuni, fes que hi vegi; 10,21: Pere, recordant les paraules
de Jesús, li diu: --Mira, rabí! La figuera que vas maleir s'ha assecat;
14,44-45: El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya: És el qui jo
besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben custodiat. Tot seguit se li va
acostar i li digué: Rabí! I el besà) aquest títol és traduït per Mestre en
Jn 1,38 (Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: Què
busqueu? Ells li digueren: Rabí —que vol dir «mestre»—, on t'estàs? διδάσκαλε:
didascale). Cap al final del segle Ier la paraula va perdre el
seu valor de vocatiu i va passar a designar els doctors de la Llei (d’aquí
ve l’ús actual encara de la paraula rabí).
Que n’estem, de bé, aquí dalt! (Leccionari).
És bo que estiguem aquí dalt
(BCI i Grec). Nota a Lc 9,33 n) : La fórmula és equívoca, ¿és bé (o bo) per
a Pere, en la joia present, o per als personatges misteriosos als quals vol
oferir un servei? De totes maneres, Pere compren malament la situació i
tracta de prolongar-la.
Hi farem tres cabanes. Al•lusió a la festa de les Tendes.
◊ v. 6.- No sabia què dir. La mateixa expressió que en Mc 14,40 (Després
tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Ells no sabien què
dir-li).
◊ v. 7.- Un núvol que els cobria (Leccionari). Un núvol que els anà cobrint
(BCI). Igual que en Lc 1,35, aquesta paraula indica una vinguda de Déu a la
manera de les seves manifestacions al poble durant l’Èxode.
Aquest és el meu Fill, el meu estimat. Aquesta declaració de filiació divina
recorda la que ha estat feta en el Baptisme de Jesús. Nota a Mt 17,5 z) :
Escolteu-lo. En el Baptisme (Mt 3,17), la veu del cel havia designat Jesús
com Fill (cf. Sl 2,7: Ara proclamo el decret del Senyor. Ell m'ha dit: «Tu
ets el meu fill; avui jo t'he engendrat), el Servidor (Is 42,1: Aquí teniu
el meu servent, que jo sostinc, el meu elegit, en qui m'he complagut. He
posat damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions); a
la Transfiguració, la veu el designa abans que res com el Profeta que tothom
ha d’escoltar. La “veu” s’adreçava llavors [en el Baptisme] a Jesús; ara
s’adreça als deixebles i, a través seu, a les “multituds”.
◊ v. 9.- No referissin a ningú (Leccionari). No expliquessin a ningú (BCI).
(Nota a Mt 17,9 a) : La recomanació de guardar secret el que ha estat
revelat és un tema clàssic en la literatura apocalíptica, reprès pels
sinòptics, per Mc sobre tot, dins la perspectiva del “secret messiànic”).
Aquesta obligació del secret evoca altres recomanacions semblants. Al
precisar que el secret només podrà ser manifestat després de la resurrecció,
Mc vol explicar que no es podrà comprendre aquest episodi fins qui sigui
revelada la glòria del Ressuscitat. Fent això pot ser l’eco de les
preocupacions de la comunitat: ¿com pot ser que després d’una manifestació
semblant, Jesús no hagi estat, ja mentre vivia, reconegut com el Messies?
◊ v. 10.- Què volia dir això de “ressuscitar d’entre els morts”. Aquestes
darreres paraules són una repetició de la declaració precedent. No és la
idea, o el fet, de la resurrecció el que sorprèn els deixebles (molts jueus
hi creien), sinó la manera com Jesús en parla. Ell l’anuncia com propera,
quan se l’esperava per a la fi dels temps. A més a més, la idea que el Fill
de l’home gloriós hagi de passar per la mort i la resurrecció els deuria ser
xocant.
◊ v. 11.- Ha de venir Elies com precursor (Leccionari). Que primer ha de
venir Elies (BCI i Grec). Era fent referència a Malaquies 3,23 (vegeu nota
al v. 4) que s’afirmava aquesta idea que Elies havia de venir primer.
Diversos textos rabínics hi fan al·lusió. La comunitat de Qumram esperava la
vinguda d’un profeta i els Messies d’Aaron i d’Israel (Regla 11,11). [Jo
penso: Els mestres de la Llei diuen que Elies ha de venir primer a preparar
l’arribada del Messies. Com que Elies no ha vingut, Jesús no pot ser el
Messies].
◊ v. 12.- Elies ha de venir ha preparar-ho tot com a precursor (Leccionari).
És cert que Elies havia de venir primer a renovar-ho tot (BCI). Elies, és
cert, quan vingui primer, ho restaura tot (Grec). El verb traduït per
“preparar”, “renovar”, “restaurar” és el que Ml 3,24 gr ha escollit per
traduir l’hebreu: conduirà el cor dels pares vers els fills. El precursor
havia, doncs, de treballar en la reconciliació general. Jesús no contradiu
pas aquesta idea; però li sembla incompatible amb els sofriments del Messies
que ha de venir després d’Elies. Per altra banda, Elies ja ha vingut (v. 13)
en la persona de Joan Baptista (Mt 11,13-14: Tots els profetes i la Llei han
profetitzat fins que ha arribat Joan. I ni que no ho volguéssiu creure, ell
és Elies, el qui havia de venir) i, ben lluny de poder exercir el seu
ministeri de reconciliació, ell mateix ha hagut de sofrir.
El Fill de l’home ha de patir molt. Aquesta frase és pròpia de Mc, i hom
buscaria en va en l’Escriptura un text que es referís als sofriments del
Fill de l’home. Això podria ser una al•lusió als sofriments del Servidor
d’Is 52,14; 53,4-10 (versets del IV Càntic de Servent de Yahvé 52,13 –
53,12; Primera Lectura del Divendres Sant), però el Servidor no és mai
descrit amb el títol de Fill de l’home.
◊ v. 13.- Tal com ho deia l’Escriptura. Aquí també aquesta referència a
l’Escriptura és pròpia de Mc i la idea segons la qual Elies precursor ha de
sofrir, és absent de l’AT i tampoc no és clarament expressada en la
literatura jueva. Més que una al·lusió a les proves d’Elies durant la seva
vida, és la idea original de Mc que cal posar de relleu. Segons ell,
existeix un paral·lelisme estret entre Elies i el Fill de l’home: l’un i
l’altre han de sofrir; la sort de Joan Baptista (cf. 6,17-29, relat del
martiri de Joan) prefigura així la del Crist. Aquest tema sembla tan
important que reclama el testimoni de les Escriptures.
Pas al ritus
Nosaltres també hem pujat a una “alta muntanya”: és l’altar. Hi hem escoltat
la veu que ens exhorta a escoltar el Fill. Ara compartirem el pas per la
mort de Jesús, de la qual Joan va ser el precursor.
Per al Pare Nostre
Se suposa que hem “escoltat”; que hem après, i que posem en pràctica
l’ensenyament del Fill. No solament repetint les paraules, sinó també, i
sobre tot, vivint-hi d’acord. Per això gosem dir...
retorn