E L   T E M P S    D E    P A S Q U A  :   Cinquena setmana

DILLUNS CINQUENA SETMANA PASQUA
Ac 14,5-18
Jn 14,21-26

Introducció
            Cal reconèixer les tribulacions de la vida present. Com un mar en tempesta. ¿De quina manera mantenir-nos dempeus? Com ho deia l’autor de la carta al Hebreus: amb l’àncora fixada allà on el Crist ja ha entrat vencedor. És allà que ell ens vol conduir. (He 6,19: Aquesta esperança, que posseïm com una àncora segura i ferma, ha penetrat més enllà de la cortina del lloc santíssim). Reconeguem que potser ens hem submergit en el pecat; supliquem de ser-ne rescatats.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- El leccionari ha saltat els vv. 14,1-4, en els quals s’explica que à Icònium s’ha repetit el que va passar a Antioquia de Pisídia. La gent queda dividida: uns a favor dels apòstols, altres a favor dels Jueus.

            ◊ v. 15.- A Bernabé li deien Zeus, i a Pau, Hermes. La llegenda frígia de Filemó i Baucis visitats per Zeus i Hermes hauria pogut disposar els esperits senzills a fer aquestes identificacions .

            ◊ vv. 15-17.- Exemple de predicació adreçada a Grecs que no comparteixen la religió jueva. Primer és Déu creador i provident qui és anunciat – en termes bíblics, per altra banda – sense cap al•lusió a la historia d’Israel o dels profetes. El discurs només és un esbós inacabat que serà reprès i desenrotllat el discurs d’Atenes.

            ◊ vv. 21-26.- Listra ha estat el terme d’aquesta primera missió. Després d’haver sortit sa i estalvi de la lapidació, Pau torna a passar en sentit invers les ciutats evangelitzades per deixar-hi un esbós d’organització eclesial. Per acabar tornant a Antoiquia de Síria.

            Pel que fa a l’evangeli.- ◊ El leccionari ha saltat els vv. 14,15-21, promesa de l’Esperit, que constitueixen l’evangeli del 6è diumenge de Pasqua A.

            ◊ v. 21.- El qui m'estima és el qui té els meus manaments i els guarda. L’adhesió als manaments de Jesús, que ha estat indicada com una conseqüència de l’amor per ell, aquí és dita correlativament com un senyal que prova aquest amor. ◊ Al qui m'estima, el meu Pare l'estimarà. Jn tracta d’expressar el misteri d’un circuit d’amor, en el sentit pel qual l’Esperit Sant fa entrar el creient en un amor que uneix, en un intercanvi constant, el Pare, el Fill i aquells qui li estan units.

            ◊ v. 22.- Senyor, què ho fa que... ¿El Crist, no ha de manifestar-se públicament, més aviat que no pas al cercle restringit dels deixebles?

            ◊ v. 23.- El qui m’estima... vindrem a ell... Ja no és solament Jesús que “ve”, ell anuncia la vinguda conjunta del mateix Pare, per visitar el seu amics i instal•lar-s’hi. La idea d’anar al Pare (14,6: Ningú no arriba al Pare si no és per mi) és sobrepassada, perquè és el Pare qui, en un gest d’amor, fa moviment per venir, amb el seu Fill, cap als deixebles.

            ◊ v. 24.- El qui no m'estima... Cal comprendre la frase con la resposta indirecta a la pregunta de Judes (v. 22): els qui s’exclouen    del circuit d’amor del qual acaba de parlar no tenen perquè esperar qualsevol manifestació del Crist.

           ◊ v. 25.- Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres... ¿Que no hi és encara? ¿No és potser el Crist glorificat el qui torna a parlar?

           ◊ v. 26.- Us farà recordar... us farà entendre... Les paraules històriques no són lliurades a la memòria incerta dels deixebles torbats. L’Esperit Sant al prendre el relleu de Jesús amb el títol “d’ensenyant”, serà primer un veritable defensor contra l’oblit. ◊ El tema trinitari és sotsjacent en tot el que acabem de llegir.

Pas al ritus

            És impossible celebrar l’Eucaristia sense un profund amor, fruit de l’Esperit, per al Pare i el Fill. L’Eucaristia és ofrena i comunió. Que el Senyor ens concedeixi de créixer en l’amor fidel dia rere dia.

Per al Pare Nostre
            Jesús acaba de parlar-nos de la vinguda del Pare prop dels qui l’estimen. ¿Hi ha, potser, millor manera d’acollir aquesta visita que dient la pregària que Jesús mateix ens va ensenyar?    retorn
 

DIMARTS CINQUENA SETMANA DE PASQUA
Ac 14,19-28
Jn 14,27-31a

Introducció
            L’esdeveniment pasqual del qual som beneficiaris hauria de marcar fermament la nostra vida. L’Església, en la seva pregària, ens fa ser realistes: que el vostre poble... que no dubti mai de l’acompliment de les vostres promeses. Celebrar l’Eucaristia és reforçar la nostra fe. Reconeguem la nostra feblesa; demanem perdó si ens fa falta.

Per a l’homilia
           Pel que fa als Actes.- ◊ Després d'haver-se escapolit de la lapidació a Icònium, Pau i els seus companys passen a Listra on, al principi, se’ls pren per divinitats (ahir). Avui: la història acaba malament: Pau no ha pogut evitar les pedres. De totes maneres se’n surt indemne, i emprèn el viatge de retorn a Antioquia de Síria, tot passant per les ciutats anteriorment evangelitzades en les quals estableix un esbós d’estructura eclesiàstica.

            ◊ v. 23.- Tenim aquí l’única informació donada pels Actes sobre la manera de designar els ancians que apareixen aquí, per primera vegada, fora de Jerusalem. És possible que les esglésies haguessin participat en aquestes eleccions.

           ◊ v. 27.- I com [Déu] havia obert als pagans la porta de la fe. De manera significativa, la imatge de la porta oberta, intervé exactament al bell mig del llibre dels Actes (!) que hom troba també en 1 Co 16,9 (Perquè s'ha obert una porta molt gran a la meva activitat (de Pau), encara que tinc allí molts adversaris), en 2 Co 2,12 (Quan vaig arribar a Tròada per anunciar-hi l'evangeli del Crist, vaig veure que el Senyor me n'havia obert la porta), i en Col 4,3 (I pregueu també per nosaltres, perquè Déu obri una porta a la nostra predicació i puguem anunciar el misteri del Crist. És per aquest misteri que estic empresonat). L’accés dels pagans a la fe, anunciat a 10,45 (conversió de Corneli), és ben bé l’esdeveniment-frontissa sobre el qual es recolzen les dues parts de llibre dels Ac.

            Pel que fa a l’evangeli.- Conclusió d’una primera secció del discurs d’adéu, tot i que el leccionari no ens dóna la darrera paraula, el v. 31: Aixequeu-vos, anem-nos-en d'aquí!

            ◊ v. 27.- La “pau” (ειρήνη, eirene) no és un tema molt desenvolupat en Jn (se’l retrobarà a 16,33 i en les salutacions del Ressuscitat). La pau és el do espiritual que permet triomfar del dubte i de la por.

            ◊ v. 28.- Perquè el Pare és més gran que jo. Aquesta frase no es pot aïllar del context immediat ni del conjunt del pensament joànic: no es tracta de les relacions que uneixen el Pare i el Fill en perfecta correspondència, sinó de l’estat d’humiliació del Fill, al qual respondrà la glorificació pel Pare, glorificació que és la font dels béns espirituals per als deixebles.

            ◊ v. 31.- [Arriba el príncep d'aquest món.] No és que ell tingui poder sobre mi. El món i el qui el governa no tenen cap dret sobre Jesús perquè no té pecat. La Passió és doncs el fet de la pura llibertat que ell expressa així, per la seva perfecta obediència, el seu amor per al Pare (Jn 4,34: Jesús els diu [als deixebles] : El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra; 5,30: [Als Jueus després de la curació del paralític] Perquè no busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat; 6,38: [A la gent de Cafarnaüm] Perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat).

Pas al ritus
            ¿És que potser Jesús pensava en la seva presència en el Misteri litúrgic quan anunciava als deixebles: Me’n vaig, però tornaré a vosaltres ? Sigui el que sigui, tenim dret de pensar-ho, ja que ell hi és verdaderament. Nosaltres hi hem vingut “amb el nostre cos”; ¿hi hem vingut també en l’esperit (e) i en l’Esperit (E)? Anem a trobar-nos amb el Ressuscitat! Encara som a Pasqua!

Per al Pare Nostre
            A la passió, Jesús deia que el Pare era més gran que Ell. Nosaltres ho hem de dir sempre. Però es tracta d’un Pare que diu Jo els atreia cap a mi amb llaços d'afecte i amor (Os 11,4). Exactament el que passa ara. Preguem doncs en amb tota confiança, dient:    retorn

 

DIMECRES CINQUENA SETMANA DE PASQUA
Ac 15,1-6
Jn 15,1-8

Introducció
            La nostra Eucaristia és dita “llum de la vostra veritat” (col.); “font d’alegria inestroncable” (of.); “goig que no s’acaba mai” (post com.). Entrem-hi fent confiança a les paraules de l’Església. Tot demanant perdó dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- Avui, demà i demà passat llegirem el relat del “conflicte a causa de l’acolliment dels pagans a l’Església”: ¿amb circumcisió o sense? Aquest relat posa no pocs problemes en relació del que Pau explica en Ga 2. Deixo a part el problema exegètic, per mantenir-me dins els Ac, tal com els tenim.

            ◊ La crisi comença (1-4) i acaba a Antioquia (30-35: la lectura del divendres que ve, que només manté el v. 31), però el cim apareix i troba el seu desenllaç a Jerusalem (5-29) on hi apareix el discurs de Pere (7-11: primera part de la lectura de dijous), un altre discurs de Jaume (13-21: segona part de dijous) i una carta (23-29: primera part de la lectura de divendres) que enllacen els elements narratius.

            Pel que fa a l’evangeli.- Començament de la segona part de Discurs d’Adéu.

            ◊ v. 1.- Jo sóc el cep veritable. Setena darrera proclamació on el “Jo sóc” té com atribut un símbol molt clàssic (1)6,35: pa; 2)8,12: llum; 3)10,7.9: porta; 4)10,11: pastor; 5)11,25: resurrecció i vida (que n’és l’excepció!); 6)14,6: camí, veritat i vida).

            ◊ Punta polèmica: veritable (de la mateixa manera que ell es definia com el bon pastor). Veritable, el que és sòlid, que no enganya; Jesús pretén ser la vinya que no decebrà el vinyater, és a dir, el Pare.

            ◊ vv. 2-3.- El sarment que no dóna fruit... Doble operació del vinyater: treure els sarments estèrils; esporgar (que tradueix l’original purificar [καθαιρω] els que ja produeixen.

            ◊ vv. 4-5.- El pensament de Jesús es centrarà sobre la necessitat vital de mantenir el lligam entre ell i els deixebles. La metàfora del sarment unit a la vinya vol il·lustrar el misteri de “vosaltres en mi, jo en vosaltres”. En 14,20, es tractava d’una realitat a descobrir : Aquell dia, coneixereu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. Jesús se situa ara en la perspectiva de la promesa ja acomplerta.

            ◊ Pel que fa als lectors cristians, que se saben “en Crist” gràcies al seu Baptisme, aquest estat, que els ha estat donat, no hauria d’engendrar passivitat.

            ◊ Estigueu, romangueu (μένώ, meno), apareix 4 vegades en dos versets (!), és condició absolutament indispensable per “donar fruit”.

            ◊ Sense mi no podeu fer res. Jesús no nega la possibilitat de fer bones accions fora d’ell; Jesús parla de l’acció a fer en qualitat de deixebles, una acció que ha de tenir valor de testimoni i “glorificar el Pare”. Jesús mateix havia afirmat que ell no podia “fer res” sense comptar amb el Pare (5,19.30: Llavors Jesús prengué la paraula i els digué: Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d'allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. Jo no puc fer res pel meu compte: judico segons allò que sento, i el meu judici és just, perquè no busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat; 9,33: Si aquest no vingués de Déu, no hauria pogut fer res).

            ◊ v. 6.- Si algú se separa de mi (Leccionari i BCI). Si algú no roman en mi (Grec). Repetició de l’element negatiu del començament (v. 2: El sarment que no dóna fruit...). ¿Qui és aquest “algú”? Algú que havia adquirit l’estatut de deixeble, però que no ha “donat fruit”, que sens dubte no ha tingut la perseverança de mantenir-se fer en la prova. La severitat del judici es deu referir als judeocristians que han trencat amb la comunitat.

            ◊ Els dos darrers versets del nostre evangeli pertanyen a l’estructura següent, el text més escatològic de tot Jn.
 

            ◊ v. 7.- Si us quedeu en mi. Aclariment de la pregària “en nom de Jesús”. La promesa d’una tal concessió (...i ho tindreu) ja és en si mateixa bastant sorprenent, perquè no se la converteixi en absurda traduint-la, con en certes versions, “demaneu el que vulgueu”, que és equivalent a “demanar qualsevol cosa”.

            ◊ v. 8.- La glòria del meu Pare... Hom no és autèntic deixeble si no porta molt de fruit. Llavors, igual que el Mestre, “hom glorifica el Pare”.

            ◊ Romandre. Pel que es refereix a l’home, consisteix en mantenir-se fermament i activament en el que ha rebut en el passat, captar-ho en el present, i enfocar l’esdevenidor en funció del passat i del present. És també aquest el sentit de romandre en la paraula, 8,31 (Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus); en l’amor, 15,9-10 (Manteniu-vos en el meu amor. 10 Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor); en la llum, 1 Jn 2,10 (El qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar); en Déu, 1,Jn 4,13-16 (Coneixem que estem en ell i que ell està en nosaltres perquè ens ha donat el seu Esperit. Nosaltres donem testimoni d'allò que hem contemplat: el Pare ha enviat el seu Fill com a salvador del món. Per això tothom qui confessa que Jesús és el Fill de Déu, està en Déu, i Déu en ell. Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor; el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell). Al contrari, romandre, pel que fa a Déu o a Jesús, expressa l’estabilitat dels dons de salvació de Déu concedits per sempre; aquesta fidelitat implica també correspondència activa i coneixement progressiu.

           ◊ Fora de mi no podeu fer res. Sense negar la realitat i el valor propi de les obres fetes pels homes, cal reconèixer que desemboquen finalment en el buit, si els que les realitzen no estan establerts en la comunió amb el Crist, que és l’únic que pot donar a les seves vides un valor d’eternitat.

Pas al ritus
           Jesús és el cep veritable: esporgat a la creu, els fruits del qual som nosaltres al voltant de l’altar. ¿Pot refiar-se dels seus fruits? Ell, el cep verdader, absolutament fructífer, ve a romandre en nosaltres i nosaltres en ell. Entrem en aquesta comunió amb el cor totalment disponible.

Per al Pare Nostre
            Pregar amb les paraules apreses de Jesús, ja és donar un cert fruit. Però, recordem: no és aquell que diu “Senyor, Senyor...”, “Pare nostre, Pare Nostre...”, sinó aquell que compleix la seva voluntat, el qui roman. Malgrat tot, gosem dir...    retorn




DIJOUS CINQUENA SETMANA DE PASQUA
Ac 15,7-21
Jn 15,9-11

Introducció
            Hem vingut a celebrar “en Església”. No solament “junts”. El pensament de l’Església s’expressa també en les oracions redactades per ella: és el seu pensament. Nosaltres venim a celebrar conscients de la nostra feblesa, per això demanarem: “que no ens falti la força de perseverar” (col.); “conformar-hi [a la vostra veritat] tota la nostra vida” (ofr.). Que el Senyor ens aixequi, que ens sostingui.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- (Extracte de Paul Bony en “Saint Paul... tout simplement”.) Els judaïtzants argumentaven: “Déu ha consagrat definitivament Israel donant-li el seu Crist. I ¿ara se’ns ve a dir que hom pot accedir a la Promesa quedant-se fora d’Israel (sense circumcisió)? És inconcebible!” Els adversaris de Pau no s’oposaven a la missió prop de les nacions; però a condició d’integrar-les al poble escollit. Ells no contesten la necessitat de creure en Jesús Crist; però consideren que aquesta fe no dispensa de la incorporació al poble messiànic per la circumcisió, l’única que pot fer d’ells “fills d’Abraham”. Per a Pau, la Creu del Crist ha fet acabar el règim de la Llei i ha fet caure les barreres entre els Jueus i les Nacions. (Pere adhereix al punt de vista de Pau).

            Presa de la paraula de Jaume: Segons un text d’Amós (9,11-17, versió grega) ell accepta que els pagans batejats esdevinguin no “el poble” sinó “un poble” associat a Israel, que roman privilegiat. Que es demani doncs als creients de les nacions, no la circumcisió, sinó un mínim d’observances (cosa que formarà part de la lectura de demà): L'Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les relacions sexuals il•legítimes. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Us desitgem que estigueu bé (Ac 15,28-29). Això venia a ser considerar els creients no jueus com membres associats, una mena de “prosèlits”. Era una proposició de compromís de conciliació.

            La reacció de Pau apareixerà a Gàlates.- Pau no ha conegut o no vol conèixer aquest decret; no accepta l’argumentació de Jaume: aquest donava un status als pagano-cristians certament, però un status inferior: “un poble de Déu”, no “el poble de Deu”. (Cf. Ef 2,19-22).

            Pel que fa a l’evangeli.- ◊ v. 9.- Tal com el Pare... Καθώς, Kathos. S’ha de donar un sentit fort, ambivalent, a aquesta conjunció. Ella correntment significa “de la manera que”, però pot prendre en frases d’aquest gènere un matís de causalitat, i es podria traduir per “atès que”, “en la mesura que”.

            ◊ Jesús va a la font del seu amor pels deixebles: l’amor del Pare per a ell.

            ◊ “Estimar” i “guardar els seus manaments” es corresponen estretament. Guardar els manaments no és solament senyal que hom estima veritablement, sinó també el mitjà per “romandre en el seu amor”.

            ◊ Aquesta expressió és sortosament ambivalent; és romandre en l’amor que ell ens té, però també en el que nosaltres li hem de tenir en resposta.

            ◊ Aquest llenguatge il•lustra perfectament la noció de κοινονια, (koïnonia) “comunió” o “comunitat”. ◊ El text subratlla sobre tot que l’agapè (αγαπή) consisteix en guardar els seus manaments.

            ◊ v. 11.- La força d’aquest verset li ve d’estar al cor de la estructura (chiasme). La “joia” és el fruit de l’amor compartit. Jesús amb el seu amor, comunica als seus la seva pròpia joia profunda.

            ◊ ¡Atenció!: Jo us he dit... com si Jesús ho hagués dit abans del moment present, aquell en el qual està parlant ara; dit d’altra manera, el qui parla ara és el Glorificat.

Pas al ritus
             La joia de reveure Jesús glorificat després de la Passió, és comparable a la joia de la mare que ha infantat. El sepulcre ha estat el si maternal que ens ha donat el Crist glorificat. També nosaltres estem en la joia.

Per al Pare Nostre
            La nostra joia va d’acord amb l’acompliment de la voluntat del Pare. Per això gosem dir...     retorn

 

DISSABTE CINQUENA SETMANA DE PASQUA
Ac 16,1-10
Jn 15,18-21

Introducció
La darrera paraula de Jesús sobre la terra va ser per lliurar-se a les mans de Pare. Ell, el Pare, va respondre glorificant-lo. És el Misteri de la Pasqua que en disposem a fer present. Demanem al Pare de guardar-nos sempre en les seves mans; en la seva protecció. Demanem perdó per les vegades que ens n’hem escapat.

Per a l’homilia
Pel que fa als Actes.- ◊ El leccionari ha saltat 15,36-41: Decisió d’un nou viatge; desacord entre pau i Bernabé en relació a Marc; marxa de Pau acompanyat de Siles.
◊ v. 16,1-5.- Amb aquests versets l’autor suggereix que, aventurant-se per nous camins, els missioners quedaran, en estreta comunió amb l’església de Jerusalem.
◊ vv. 6-10.- Sens dubte, cal comprendre l’itinerari de Pau de la manera següent: Pau desitjava anar a l’Oest (Efes) però l’Esperit li ho impedeix. Gira cap al Nord, travessa la Frígia, després, cap el Nord-est, la regió de Galàcia. Volent continuar cap al Nord, en direcció de Bitínia, l’apòstol se’n veu privat una segona vegada per l’Esperit. Només li queda un camí, el que Déu li indica, per la Mísia, cap a Troas i Europa.

Pel que fa a l’evangeli.- En tot aquest passatge (18-25) “el món” serà entès en sentit pejoratiu, designant la humanitat hostil a Déu: Si el món us odia... ◊ L’odi que el món ha tingut contra Jesús ara caurà sobre els deixebles fidels, segons la paraula de 13,16 (El criat no és més important que el seu amo).
◊ v. 20.- Si haguessin guardat la meva paraula... Aquesta darrera hipòtesi (positiva) sorprèn en un context negatiu. Potser Jn pensa en llocs coneguts per ell, en els quals hi ha hagut Jueus que han acollit favorablement la predicació de l’evangeli. ◊ La continuació confirmarà aquesta lectura pel que fa a l’aspecte “negatiu”, el que és dit del món s’aplicarà als caps espirituals jueus. ◊ El fet de la persecució esdevé el senyal de la veritable pertinença dels deixebles al Crist, del qual compartiran el destí; lluny de descoratjar-los, la persecució els ha d’afermar.
◊ v. 21.- Tot això us ho faran per causa del meu nom. Com l’amor, l’odi és més que un sentiment, s’expressa en actes, que pot anar fins una voluntat de mort, mentre que l’amor vol comunicar vida. El pecat fonamental que es retreu als perseguidors és precisament d’haver rebutjat la paraula del Revelador. (Jn 8,24: Per això us he dit que morireu en el vostre pecat. I morireu en el vostre pecat si no creieu que jo sóc). ◊ Per la seva adhesió a Jesús, que els ha escollits, i per l’exercici de la seva missió, els deixebles parlen i actuen referint-se al nom de Jesús; és doncs ell el qui cerquen de tocar perseguint els deixebles.

Pas al ritus
La intimitat de la unió amb el Mestre, l’hem de mantenir, ara, durant la celebració. Passar, amb ell, en el Misteri, per la Creu a la Resurrecció. Insisteixo: amb ell; units a ell; nosaltres, els deixebles, amb el nostre Mestre.

Per al Pare Nostre
La voluntat del Pare, l’acompliment de la qual demanem que s’acompleixi sobre la terra, consisteix en la nostra fidelitat malgrat tot, contra tot. Preguem insistentment com Jesús ens ho va ensenyar...     retorn