DILLUNS SEGONA SETMANA DE PASQUA
Ac 4,23-31
Jn 3,1-8

Introducció
           Amb els neòfits de Pasqua entrem a la vida cristiana de cada dia. Per altra part caldria no oblidar que la cinquantena pasqual ha de ser de joia de cap a cap, com la joia d’ “un gran diumenge”, segons l’expressió de sant Atanasi. L’oració d’entrada ens recorda que “ja” podem dir Pare Nostre a Déu. L’espera d’aquest moment ha estat llarga; la joia d’haver-hi arribat, gran. Interroguem-nos sobre la coherència entre la nostra fe i la nostra vida.

Per a l’homilia
           Pel que fa als Actes.- ◊ La pregària de Pere, Joan i els seus companys té l’estructura fonamental pròpia de les pregàries jueves (memòria – demanda): interpel·lació a Déu més o menys desenvolupada (vv. 14-18); després, expressió de l’objecte de la demanda (vv. 29-30). ◊ “L’aplom” (παρρεησίαν = parresia) de la qual es parlava ahir, apareix també avui dues vegades (vv. 29 i 31). ◊ Aquesta efusió de l’Esperit (v. 31) evoca la de la Pentecosta (2,1-4): l’Esperit és sempre present en l’Església.

            Pel que fa a l’evangeli.- Per llegir correctament aquest episodi, resulta útil adonar-se de l’estructura. ◊ Els vv. 1-11 presenten un relat dialogat, comportant tres respostes de Jesús a Nicodem, la importància de les quals és subratllada cada vegada per un doble “Amén” (3.5.11) . ◊ La tercera resposta es prolonga amb un monòleg en el qual Jesús sembla que s’adreça, més enllà de Nicodem, a un auditori ampliat (vv. 12-15). ◊ Finalment els vv. 16-21 són reconeguts generalment com el comentari de l’evangelista, desenvolupant teològicament el sentit de la metàfora de la “serp enlairada en el desert”. (Ch. L’Éplattanier). Aquest conjunt es proclama durant els tres primers dies d’aquesta setmana: 1-8: el dilluns; 7b-15: el dimarts; 16-21: el dimecres; la qual cosa no correspon exactament a aquesta divisió proposada per a la lectura.

            ◊ v. 3.- Néixer de dalt.- La paraules grega ανωθεν (anôthen) pot significar tant de dalt com de nou. (Jesús pensa “de dalt”, Nicodem pensa “de nou”). Tot posant l’accent sobre l’origen diví, Jn no negligeix de cap manera el segon sentit.

            ◊ v. 3.- El Regne de Déu.- Als ulls de Jn aquesta noció implica l’accés a una mena d’existència radicalment nova perquè és divina. És, sens dubte, la raó que ell prefereix parlar de vida i de vida eterna.

            ◊ v. 6.- Neix de la carn.- La carn (σάρξ ; sarx) representa aquí la naturalesa humana amb les seves possibilitats i els seus límits, i més àmpliament l’existència terrestre sense cap matís pejoratiu (és la paraula de Jesús quan diu de fer-se menjar en el pa: Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia (6,54); Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell (6,56); al contrari, “cos” (σώμα, soma) és el cos mort de Jesús que va ser enterrat a corre-cuita, i que esdevindrà també el temple de Déu, destruït i reconstruït.

            ◊ v. 5.- El doble Amén posa novament de relleu l’autoritat de Jesús i la importància del que serà dit tot seguit. L’adverbi “de dalt” (v. 3) és explicitat ara per la perífrasi: “de l’aigua i de l’Esperit”. La tradició eclesial, recolzant-se en 1 P 1,23 (Ja que heu estat engendrats de nou, no d’una llavor corruptible, sinó d’una que és incorruptible: la Paraula de Déu viva i eterna) i en Tt 3,5 (Ens ha salvat no per les bones obres que podíem haver fet, sinó pel seu amor i pel bany regenerador i el poder renovador de l’Esperit Sant), ha pensat espontàniament en el baptisme, però a aquesta lectura se li pot objectar que els versets que segueixen immediatament (vv. 6-8) parlen solament d’Esperit. Per altra banda, l’expressió és estilísticament curiosa: les dues paraules “aigua” i “esperit” estan unides per una sola preposició: έξ ύδατος και πνεύματος (ex hydatos kai pneumatos) “d’aigua i Esperit”. La paraula “aigua” ¿hauria estat interpolada? Però cap manuscrit no recolza aquesta hipòtesi. Més aviat convé veure aquí una mena d’hendíadis que caldria traduir: “de l’aigua que és Esperit”. Aleshores transparenta la profecia d’Ezequiel : Abocaré sobre vosaltres aigua pura... i posaré un esperit nou dins vostre... Posaré el meu esperit dins vostre. (Ez 36,25...27) (~) La nova naixença és, doncs, obra de l’Esperit. (Xavier Léon-Dufour, « Lecture de l’évangile selon Jean », I, Seuil, Paris, 1987, p. 292s).

            En la conversació amb la Samaritana Jesús parla d’una aigua viva que brolla en vida eterna. A la festa dels Tabernacles, Jesús proclama també que dóna una aigua que brolla en vida eterna. I Jn precisa que Jesús parla de l’Esperit que serà donat quan Jesús hagi estat glorificat. Podríem, potser, afirmar legítimament que quan el text parla d’aigua cal comprendre l’Esperit Sant?
  
            ◊ v. 4.- Com pot néixer un home quan ja és vell... Aquesta forma d’incomprensió és essencialment un procediment literari: prepara el lector a descobrir un sentit més enllà del sentit literal d’una proposició que de bell antuvi pot semblar estranya. Jesús es limitarà a reprendre al seu nivell simbòlic el tema del naixement “de dalt” per desenvolupar-lo per al seu interlocutor. L’accés al Regne de Déu està lligat a la renovació de tot l’ésser, equivalent a una nova naixença. Per l’al•lusió a Ez es veu que Jesús no parla pas amb un llenguatge inaccessible a Nicodem.

            L’oposició sobreentesa entre “de dalt” i “de baix” és reemplaçada per una oposició explícita entre “carn” i “esperit”. “Néixer de Déu”, “néixer de dalt” o “néixer de l’Esperit”, és tot u. És rebre una vida que les capacitats humanes són incapaces de crear.

           ◊ v. 7.- No t'estranyis que t'hagi dit: "Cal que nasqueu de dalt." Aquest pas al plural (nasqueu) pot entendre’s com adreçat, més enllà de Nicodem, als Jueus que han començat un procés de fe a la vista dels signes (2,23: Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals prodigiosos que feia, van creure en el seu nom), i que Jesús convida a canviar radicalment de vida. Però queda clar que Jn, amb aquest gir, tracta de presentar aquesta exigència a tots els seus lectors.

Pas al ritus
             Nosaltres som de baix, però nascuts de dalt; cridats a l’altura. L’altura on el Crist ha estat elevat a través de la Creu. És la Pasqua, és el Misteri que ens disposem a fer present per participar-hi. De baix vers l’altura, per ell, amb ell, en ell.

Per al Pare Nostre
            Nosaltres hem nascut de l’aigua que és Esperit; hem estat fets fills. Per això podem dir: ...    retorn


 

DIMARTS SEGONA SETMANA DE PASQUA
Ac 4,32-37
Jn 3,7-15

Introducció
            Tot seguit demanarem produir fruit de vida. De vida “v minúscula”; vida, “V majúscula”. Primer ens cal haver-ne rebut la llavor: la vida del Crist. És per això que hem vingut aquí. L’Eucaristia – el Misteri Eucarístic – és “llavor de resurrecció” (Sant Ireneu ?). Si de cas haguéssim produït fruits de mort, que el Senyor ens els tregui.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- El segon dels “tres sumaris” dels Actes (4,32-35) introdueix una breu explicació sobre Bernabé (4,36-37) i l’episodi d’Ananies i Safira (5,1-11). El tema d’aquest petit conjunt (4,32-5,11) és la posada en comú dels béns. Voluntària (5,4) i no pas imposada com a Qumrâm. Aquesta posada en comú no es realitzava pas tan generalment com ho deixa entendre el sumari (4,32.34).

            ◊ v. 36.- Josep, de sobrenom Bernabé.- Primera menció d’una figura notable de la primera comunitat. Qualificat més endavant d’apòstol (14,4, amb Pau). Bernabé va saber descobrir i donar suport a Pau amb el qual compartia els projectes missioners, llevat del parer sobre Marc (Ac 15,35-39).

            Pel que fa a l’evangeli.- ◊ v. 9.- ¿Com pot ser tot això? Literalment : ¿Com pot venir? De la mateixa manera que la creació ha vingut a l’existència (Jn 1,3); que Joan Baptista va venir (1,6); que la Paraula ha esdevingut carn (1,14); esdeveniments tots ells deguts a la iniciativa de Déu, també ho és això. Això pot deixar entendre que Nicodem està a punt de comprendre que, efectivament, la nova naixença, no depèn pas de la iniciativa dels homes.

            ◊ v. 10.- ¿Tu... no ho saps? Jesús posa una mica d’ironia declarant ignorant el qui havia vingut a ell pretenent saber-ho tot (Rabí, sabem que... ).

            ◊ v. 11.- Et ben asseguro [Amén, amén] que parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist, però vosaltres no admeteu el nostre testimoni, correspon al sabem que ets un mestre enviat per Déu (3,2). Darrera d’aquest “nosaltres” i d’aquest “vosaltres” es pot comprendre “Jesús i els seus” oposats als “Jueus”. Una mena d’anticipació a les oposicions en les controvèrsies posteriors. Aquí s’imposa la lectura post-pasqual: a l’època de Jn la comunitat cristiana es trobava confrontada a un Judaisme incrèdul i hostil, del qual els Fariseus eren els guies del pensament.

            ◊ A partir del v. 12 Jesús ignora Nicodem.

            ◊ vv. 13-15.- Aquest tres versets responen la pregunta de Nicodem ¿Com pot ser tot això? Pot ser creient en aquell que ha pujat i que ha descendit del cel per acreditar la fe dels qui volen posseir la vida eterna.

            ◊ Ningú no ha pujat... fora d’aquell... Ni Henoc, ni Abraham, ni Moisès, segons l’apocalíptica jueva.

            ◊ Matís de Sv 16,5-7 a tenir en compte sobre la curació mirant la serp de bronze: “És cert que també el teu poble va sofrir l'envestida terrible d'uns animals, i moria picat per serps verinoses. Però la teva indignació no va durar fins a l'extrem. El trasbals es va perllongar just el temps d'escarmentar-los, ja que els vas donar un símbol de salvació que els recordava els manaments de la teva Llei. El qui es girava a mirar-lo, quedava guarit; però qui el salvava no era allò que contemplava, sinó tu, Senyor, que salves tothom.”

            ◊ v. 14.- ...el Fill de l’home ha de ser enlairat.- L’ambigüitat del terme – enlairat [a la creu; a la glòria] – serveix per proclamar la paradoxa de la creu com suprema glorificació de Jesús. Aquí, aquest “enlairament” del Fill de l’home és presentat com el fet que farà possible el do de la vida eterna a tothom qui cregui en ell.

            ◊ La noció de vida eterna – és la primera aparició de l’expressió, de les 17 que apareixen en Jn – ve a prendre el lloc de Regne de Déu dels sinòptics.

            Néixer de l’aigua que és l’Esperit és un tema eminentment pasqual. Per als neòfits i per als batejats des de fa molt de temps.

Pas al ritus
            L’enlairament del Fill de l’home es fa present en la celebració del Misteri eucarístic: Per això, fent el memorial de la mort i de la resurrecció del vostre Fill... Són les paraules més que no pas els gestos les qui fan present el Misteri. Mirem amb la fe del cor per tenir part a la vida eterna que se’ns ofereix.

Per al Pare Nostre
            Ningú d'entre ells no vivia en la indigència. Quan resaven el nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui deien i compartien efectivament. Que el Senyor ens ajudi a dir i a fer. Diem doncs: ...   retorn
 

DIMECRES SEGONA SETMANA DE PASQUA
Ac 5,17-26
Jn 3,16-21

Introducció
            La Litúrgia – és a dir l’Eucaristia i tots els altres Sagraments – no són altra cosa que actualitzacions de la nostra fe en el Crist: ell continua a actuar per nosaltres en l’ “ara” i en l’ “aquí” del Misteri Litúrgic. Demanem d’acollir amb amor aquesta celebració de fe; amb agraïment; amb coherència amb el nostre viure. Demanem perdó dels nostres mancaments culpables.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- ◊ Entre la lectura d’ahir i la d’avui han passat vàries coses: l’assumpte d’Ananies i Safira (5,1-11); el tercer sumari dels Actes (5,12-16) que fa aparèixer l’èxit missioner dels Apòstols, cosa que provoca l’episodi d’avui: prolongat en les lectures de dijous i de divendres. ◊ Cada detenció dels apòstols tot seguit va seguida d’un alliberament providencial: les de, Pere (12,7-10), de Pau (16,25-26), la d’avui. Aquest alliberament es produeix per donar confiança als perseguits. ◊ v. 20.- Tot aquest missatge de vida.- L’expressió resumeix l’objectiu essencial de la predicació apostòlica.

            Pel que fa a l’evangeli.- Comentari de l’evangelista, desenvolupant teològicament la metàfora de “la serp enlairada en el desert”.

             ◊ v. 16.- El do del Fill és la manifestació d’un increïble amor pel món en perill de perdre’s, igualment que el do de la serp de bronze.
            ◊ Primera aparició del verb estimar (αγαπαώ); 37 vegades en Jn. Aquesta primera vegada el verb té Déu per subjecte gramatical. En el discurs de comiat es tractarà d’estimar recíprocament. Caldrà no oblidar que l’amor del Pare és primer, font de tot altre amor corresponent al seu.
            ◊ La vida eterna passa per la fe en aquest Fill.
            ◊ “No perdre’s” en negatiu, és equivalent d’ “ésser salvat” en positiu.

            ◊ v. 17.- Aquest verset manifesta l’exclusió de qualsevol noció determinista de la “predestinació”: El món és objecte de l’amor de Déu.

            ◊ v. 18.- Tres vegades surt el verb “creure” en aquest sol verset. Apropiar-se la salvació passa per l’acte de creure, que és moviment d’adhesió a tota la persona del Salvador.
           ◊ Els qui no creuen ja han estat condemnats [jutjats en l’original]: “escatologia acomplerta” segons Jn. L’objecte del “no creure” no és la creença en Déu sinó el creure específic que reconeix en Jesús el revelador del Pare.

            ◊ vv. 18-21.- L’antítesi convenient (v.20) s’hauria de formular així: “El qui ve a la llum del Crist reconeix la veritat del seu judici, accepta que el seu pecat sigui descobert al mateix temps que perdonat”.

            ◊ v. 21.- Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum... Al cap d’una sèrie d’observacions hom es conduit a concloure que malgrat les aparences, és el Fill de Déu el qui s’ha de considerar subjecte del v. 21.

            ◊ Per mitjà d’aquest darrer verset, Jn ve a expressar la convicció que sosté el seu projecte d’escrivent. El relat evangèlic, ¿no tractaria, potser, de mostrar de quina manera Jesús fa la veritat, i de posar en plena llum els actes i els discursos que testifiquen que les seves obres són “obres de Déu”?

Pas al ritus
            Nosaltres celebrem la presència de Jesús-Llum vingut per salvar-nos. ¿Serem capaços de creure en ell? Ell ens ofereix la salvació; refusar-la seria la nostra perdició. Unim-nos intensament al Crist ara per la fe, en la celebració del Misteri sacramental. Un dia serem units a ell, en la glòria.

Per al Pare Nostre
            Nosaltres que hem escollit, ajudats per la gràcia, de creure en Crist, manifestem ara la nostra fe dient la pregària que ell mateix ens va ensenyar:   retorn




DIJOUS SEGONA SETMANA DE PASQUA
Ac 5,27-33
Jn 3,31-36

Introducció
            Al començament i al final de la nostra celebració s’hi tracta de fruits. “Donar sempre fruits abundosos”, a la col·lecta. “Fruit del sagrament pasqual” a la postcomunió. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més (Jn 15,2). Que el Senyor esporgui les branques mortes dels nostres vicis; dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- Segon interrogatori dels Apòstols davant del Sanedrí. ◊ La resposta de Pere i els Apòstols és un breu condensat de la predicació apostòlica, centrada sobre l’essencial de la proclamació.

            ◊ v. 31.- Per concedir al poble d’Israel... Aquí encara, la missió de Jesús semblaria limitar-se a Israel. – Segon acte d’aquest episodi, que en té tres; el tercer demà.

            Pel que fa a l’evangeli.- Ahir vam deixar l’evangeli al v. 21 del capítol 3. Avui el reprenem al verset 31. Hem saltat 9 versets: l’últim testimoniatge de Joan sobre Jesús. Empalmem directament amb el passatge d’ahir.

            ◊ En el nostre passatge és l’evangelista el qui, com en els vv. 16-21, comenta en el seu propi registre les paraules conclusives de Joan sobre la grandesa única del Crist (Ell ha de créixer jo he de minvar).

            ◊ v. 31.- La terra (els qui són de la terra) representa l’esfera del que és creat amb les seves capacitats i els seus límits; s’oposa al qui ve del cel, és a dir l’enviat de Déu, Jesús, el qual participa plenament de la seva condició divina.

            ◊ v. 35.- El Pare, que estima el Fill, ho ha posat tot a les seves mans. És l’enviat de Déu el qui pot donar l’Esperit als seus, perquè ell mateix l’ha rebut del seu Pare. És la primera menció de l’amor del Pare per al seu Fill.

            ◊ v. 36.- Els qui creuen en el Fill tenen la vida eterna... Aquest verset resumeix finalment el missatge fonamental dels vv. 16-21 obre la salvació per la fe, amb un final on Jn deixa entreveure la tristesa davant l’enigma del refús de creure. L’ús en aquest indret – única vegada en Jn – del concepte de Severitat de Déu (Leccionari); Judici de Déu (BCI); Ira de Déu (Grec), podria ser un eco de la predicació històrica de Joan el Baptista, però també com una mena “d’ullet” de l’autor del quart evangeli per fer-nos saber que coneix la tradició sinòptica (cf. Mt 3,7: Quan Joan va veure que molts fariseus i saduceus venien a fer-se batejar, els va dir: Cria d'escurçons! ¿Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? [BCI]: ...de la ira... [Grec]).

            ◊ Amb aquesta pàgina d’avui acaba la primera etapa en la Litúrgia de la Paraula del Temps de Pasqua entre setmana: ens ha parlat de “la nova naixença” “en l’aigua i l’Esperit” per desenrotllar-se en la necessitat de creure en Aquell que ha estat enviat. Demà obrirem una nova etapa, tan pasqual com la que hem tancat avui.

Pas al ritus
            Aquell que ha vingut de dalt, no hi ha retornat pas sol, sinó acompanyat de tots els qui han cregut en ell. Nosaltres proclamem el Misteri de la fe per manifestar la nostra adhesió al Crist i entrar amb ell allà d’on havia vingut.

Per al Pare Nostre
            Jesús ens ha transmès les paraules de Déu quan ens ha ensenyat a resar com ho farem ara. Nosaltres encara som de la terra, però ja podem dir la paraules de dalt. Així, doncs, gosem dir...   retorn





DIVENDRES SEGONA SETMANA DE PASQUA
Ac 5,34-42
Jn 6,1-15

Introducció
            La seqüència de Pasqua cantava: Lluitaren Vida i Mort / en lluita sense mida. / El Rei de Vida, mort, / ja regna amb nova vida. Nosaltres celebrem aquesta victòria cada dia. Tant de bo poguéssim, com els apòstols, si calgués, passar per la mort units al Crist per vèncer amb ell. Que ell ens ressusciti de la mort dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- És la conclusió de l’episodi de la segona detenció dels apòstols.

          ◊ Cal fer notar de quina manera la por s’ha canviat en coratge gràcies a la Pentecosta: Ells se'n van anar del Sanedrí, contents d'haver estat trobats dignes de ser ultratjats per causa del nom de Jesús (5,41).

           ◊ Lc ens mostra Gamaliel, fariseu, favorable als deixebles, tal com havia mostrat els Fariseus favorables a Jesús en el seu evangeli.

            ◊ ...a causa del Nom, és a dir, de Jesús glorificat. El Nom era una apel•lació que els Jueus reservaven per a Déu; designar Jesús així era una manera de dir que ell era el Senyor.

            Pel que fa a l’evangeli.- La proclamació d’aquest capítol sisè només serà semi contínua: ◊ divendres/2 : vv. 1-15 ; ◊ dissabte/2 : vv. 16-21 ; ◊ dilluns/3 : vv. 22-29 ; ◊ dimarts/3 : vv. 30-35 ; ◊ dimecres/3: vv. 35-40; (vv. 41-43: no són proclamats); ◊ dijous/3: vv.44-51; ◊ divendres/3: vv. 52-59; ◊ dissabte/3: vv. 60-69; (vv. 70-71: no són proclamats).

            El relat joànic de la multiplicació dels pans conté, per un cantó, al·lusions a certs episodis de la història d’Israel; per altre, en llavor, els temes que es desenrotllaran durant l’homilia en la sinagoga de Cafarnaüm.

 

Pas al ritus
            Les al·lusions a l’àpat eucarístic són tan clares que no cal mencionar-les. Donem gràcies al Senyor, Déu nostre!

Per al Pare Nostre
            Tot aquest capítol sisè de Jn es pot considerar com una explicació de la demanda: El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui. Diguem doncs, conscients del sentit de les nostres paraules:   retorn



 

DISSABTE SEGONA SETMANA PASQUA
Ac 6,1-7
Jn 6,16-21

Introducció
            Es podria pensar que tots aquests dies, des d’ahir fins dissabte que ve, parlant “del pa” sigui com una mena de compensació del dejuni que s’ha estat fent per Quaresma. En tot cas, és clar que, en l’Església Romana, des de sempre, el dejuni ha estat prohibit tots els diumenges i durant tot el Temps de Pasqua. Celebrem la festa “amb el pa sense llevat” d’una vida santa (1 Co 5,8). Reconeguem tenir necessitat de ser perdonats.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- ◊ Petites (?) esquerdes apareixen ben aviat en l’edifici de la comunitat cristiana de Jerusalem. “Hebreus” i “Hel•lenistes”: nascuts a Palestina o fora de Palestina; arameu o grec, com llengua; ús de la Bíblia hebrea o la dels Setanta (en grec); aferrats als costums rituals jueus o liberals en aquest aspecte.

            ◊ La investidura dels Set (tots ells d’entre els hel•lenistes), ¿ha resolt verdaderament el problema per al qual havien estat instituïts? Els “Set”, s’havien d’ocupar solament de les obres caritatives per tal de deixar als Apòstols la pregària i la predicació. Doncs bé, els Set no apareixen mai en l’exercici de la seva funció i esdevenen els primers predicadors de la Paraula entre els hel•lenistes, els prosèlits i els pagans.

            Pel que fa a l’evangeli.- ◊ Jn subratlla particularment el caràcter nocturn de l’escena, i el sentiment d’abandó que havien de sentir els deixebles. ◊ L’escena es concentra en l’aparició inesperada de Jesús, arribant a atrapar miraculosament els seus, caminant sobre el mar, i en la paraula d’alleujament amb la qual es fa reconèixer Sóc jo, no tingueu por. ◊ Jesús, ¿fa referència al Sóc jo (Εγώ ειμι) diví? Jesús es fa conèixer dels deixebles en tota majestat, com Yahvé alliberant de l’angoixa els mariners atrapats per la tempesta. Salm 107/106,23-30:

            25 A una ordre seva es girà un huracà / que aixecava grans onades :
            26 es veien al cel, es veien al fons, / extenuats de mareig,
            27 no es tenien drets com després de beure massa, / no hi valia res la seva perícia. //

            28 En les seves penes cridaren el Senyor, / i els salvà d’aquell perill:
            29 apaivagà el temporal i vingué la bonança, / es calmaren les onades de la mar,
            30 i els va dur fins al port, / plens de goig per la calma retrobada. (Versió del Breviari)

            ◊ Tot l’episodi esdevé com un anunci de la passió i resurrecció del Crist: les tenebres i l’angoixa dels deixebles, prefiguren simbòlicament el desconcert que vindrà després de la mort del Mestre. Els deixebles veuen Jesús caminant sobre el mar, com Maria veurà (el mateix verb) Jesús dret prop d’ella.

            El retorn sobtat de Jesús dominant el mar és com una anticipació de la seva victòria i de la seva presència, inexplicable i apaivagadora, retornada als seus. ◊ Jn ha vist en aquest episodi una revelació particular feta als deixebles, a part de la gent, una mena d’epifania per revelar la identitat misteriosa del seu Mestre. El leccionari per als dies entre setmana, per a la setmana després de l’Epifania, ha pres l’episodi paral•lel de Mc (6,45-52) com evangeli del dimecres, setmana en la qual s’han reunit “epifanies” de Jesús durant el seu ministeri públic.

Pas al ritus
            A la mitjanit, més o menys obscura, de la nostra fe (i de la nostra vida de cada dia) la veu del Crist es fa sentir “Sóc jo! Confiança!” La seva veu també ressona en la celebració eucarística. Afinem l’oïda del nostre cor per escoltar-lo i respondre-li.

Per al Pare Nostre
            Un antídot contra la por hauria de ser la revelació de la pregària que Jesús ens ha ensenyat. És necessàriament acollida per Aquell a qui és adreçada: ja que ve d’Ell mateix. Diguem, doncs, amb confiança...    retorn