DILLUNS PRIMERA SETMANA DE PASQUA
Ac 2,14.22b-32
Mt 28,8-15

Introducció
            Setmana de Pasqua “igual a” Dia de Pasqua. Cada dia és el mateix “avui” de la Vetlla Pasqual. L’elecció dels evangelis tracta de mantenir-nos dins aquest feliç anacronisme : Jesús es farà veure per nosaltres cada dia com si es tractés del “primer dia de la setmana”. Demanem perdó pels nostres dubtes de fe.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- Una part dels discurs de Pere als Jueus reunits de tot arreu davant la porta de la casa dels apòstols el matí del dia de la Pentecosta.

            Pel que fa a l’evangeli.- El nostre text és la continuació del que, els anys “A”, ha estat proclamat a la Vetlla Pasqual: les dones (Maria Magdalena i l’altra Maria – probablement la mare de Jaume i Josep –) han trobat el sepulcre buit i han rebut de l’àngel el missatge pasqual que han de fer passar: L’àngel digué a les dones: No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No és aquí, ha ressuscitat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on havia estat posat. Aneu de seguida a dir als seus deixebles: “Ha ressuscitat d’entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu.” Aquest és el missatge que us havia de donar (28,5-7).

            ◊ v. 8.- La por de les dones va acompanyada d’una gran alegria. Primerament s’havia de constituir el grup dels germans (v. 10) del Ressuscitat per tal que aquest grup pogués rebre noves instruccions.

            ◊ vv. 9-10.- Però tot d'una Jesús els va sortir al pas... Aquests versets sovint són considerats com la traducció mateuana del relat de l’aparició de Jesús a Maria Magdalena de Jn 20,11-18. Vet aquí que en Jn 20,2 Maria diu no sabem on l’han posat quan en realitat ella és ella tota sola que parla al tornar del sepulcre buit, per dir-ho a Pere i Joan. (¿Qui tradueix a qui? ¿Mateu a Joan, o al revés? ― Sóc jo que faig la pregunta). Amb el gest d’abraçar els peus de Jesús, les dones no tracten de comprovar que Jesús té cos, sinó de manifestar la seva esperança i la seva veneració. Per altra banda, voler identificar i harmonitzar entre elles les diverses localitzacions de les aparicions sembla ser una empresa bastant inútil (Bonnard).

            La menció dels meus germans, només es troba en els evangelis aquí i en Jn 20,17, precisament en el relat de l’aparició a Maria Magdalena. (¿Confirmació de la hipòtesi de relat paral·lel?)

            ◊ vv. 11-12.- El text no pressuposa que els soldats haguessin estat testimonis de la resurrecció; ells solament han estat espantats per un esdeveniment insòlit i han pogut veure el sepulcre buit; és el sentit de la frase tot el que havia succeït. Mt no explica les reaccions individuals sinó les preses de posició oficials en relació al Crist. Ell imagina soldats de la guarda pretoriana, mercenaris, disposats a tot per diners.

            ◊ vv. 13-15.- [Els grans sacerdots] digueren als soldats: Feu córrer... Mt mostra els caps jueus preocupats, no per la veritat dels esdeveniments, sinó per les repercussions que aquests rumors puguin tenir en el poble. Mt mostra la incapacitat total dels sacerdots per imaginar ni per un instant que el crucificat ara pugui ser ressuscitat.
            Ells [els soldats] compliren les consignes rebudes : ni els soldats explicant-se a la gent, ni els caps que els han instruït, no creuen res del que expliquen; és un ensenyament miserable.
            Entre els jueus : “jueus” només surt en el relat dels Mags i en el de la Passió per designar Jesús com el seu Rei. Mt pensa certament més aviat en els jueus de Jerusalem que no pas en els de la Síria-Palestina.

Pas al ritus
             Passió i resurrecció són inseparables. Si durant la Quaresma havíem posat l’accent sobre el primer terme del “binomi”, a Pasqua, sense oblidar el primer terme, accentuem el segon. Siguem ara com les dones als peus del Crist ressuscitat.

Per al Pare Nostre
            Segons Mt i Jn, hom podria dir que és gràcies a la resurrecció que Jesús ha esdevingut el nostre germà; nosaltres som “els seus germans”. Jesús no pot dir el Pare Nostre com nosaltres però, malgrat tot, gosem dir:    retorn
 

DIMARTS PRIMERA SETMANA DE PASQUA
Ac 2,36-41
Jn 20,11-18

Introducció
            El que Pere deia als Jueus reunits davant de casa seva el dia de la Pentecosta, nosaltres ho hem fet: ens hem convertit, ens hem fet batejar en el nom de Jesús Crist, hem rebut l’Esperit el dia de la nostra Confirmació. Gràcies a tot això tenim el dret a celebrar l’Eucaristia. I si haguéssim de renovar la nostra conversió?

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- És la conclusió del discurs de Pere el dia de la Pentecosta. Cal advertir la invitació a celebrar la Iniciació cristiana i que la promesa ha estat feta “per a nosaltres” (la gent d’origen jueu) “i per a tots aquells que ara són lluny” (dels quals nosaltres formem part). Crida ja universal.

            Pel que fa a l’evangeli.- Possible estructura en quiasme portadora d’un relat de reconeixement semblant al del relat dels “deixebles d’Emaús”.
 

            A – La presència dels àngels i les seves preguntes fan aparèixer el motiu de la confusió de la dona i preparen la inclusió de Maria com a angelloussa (missatgera) als deixebles que ella ha vist el Senyor.

            B i C – És millor traduir que Jesús està “dret” que “estava allà”. Es podria tractar d’una referència a Ez 37,10 (Jo vaig profetitzar tal com ell m’havia ordenat: i l’esperit va entrar dins d’ells recobraren la vida i es posaren drets. Formaven una multitud molt gran) expressió que significa resurrecció. El lector “sap”; Maria “ignora”. Quan i per quin signe ella serà capaç de reconèixer-lo?

            D – Igual que a Emaús, Jesús, pres per un desconegut, pregunta als seus interlocutors. El "Qui busques?" adreçat a Maria evoca la primera paraula de Jesús en Jn, adreçada als dos deixebles de Joan Baptista (1,38: Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: Què busqueu?). La confusió amb “l’hortolà” s’explica per la indicació donada del lloc del sepulcre (Jn 19,41: Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dintre de l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú.

            C’ – Aquest diàleg tan senzill marca l’instant de la reconeixença. El signe ha estat la paraula amb la qual Jesús ha cridat Maria. Possibles al·lusions de Jn a : Is 43,1: Ara, però, el Senyor que t’ha creat, poble de Jacob, el qui t’ha format, poble d’Israel, et diu: “No tinguis por, jo t’allibero. T’he cridat pel teu nom: ets meu”; i Jn 10,3: A ell, el guarda li obre la porta i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves cada una pel seu nom, i les fa sortir.

            Ella “es gira” : aquesta expressió es pot prendre en un sentit psicològic, probable aquí, ja que físicament, Maria ja s’havia girat en el v. 14 quan fa la pregunta a l’ ”hortolà” ! Maria doncs s’ha convertit en creure en Jesús ressuscitat. La seva fe, la seva reconeixença, s’expressen per la mateixa paraula, Rabbouni, dels dos deixebles “que el buscaven” en el capítol 1r., i per la qual ella vol unir-se a Jesús com un deixeble més.

            B’ – Doble consigna donada per Jesús a Maria:
            1.- Deixa’m anar. Jesús prohibeix a Maria, que potser només l’ha insinuat el gest, o que n’endevina la intenció. Li cal resistir a la temptació de “posar la mà” sobre el misteri del Ressuscitat. No pot ser que la relació entre el creient i el seu Senyor se situï al nivell de l’afecció carnal. Cal que Maria aprengui a fer el dol (a abstenir-se de) d’aquesta presència sensible excepcional del Ressuscitat, i que aprengui a cercar-lo en el misteri de l’amor invisible del Pare, amb la mirada de la fe.
            2.- Vés a trobar els meus germans. Per la primera vegada en tot l’evangeli (només n’hi haurà una altra, 21,23 [Així va córrer entre els germans el rumor que aquell deixeble no moriria...], quan la pregunta dels deixebles sobre el deixeble que no havia de morir) que Jesús anomena els deixebles d’una manera explícita com “els seus germans”, i subratlla que el seu Pare és també el dels deixebles. (cf. també Jn 1,12-13: Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d'un desig carnal, ni d'un voler humà, sinó de Déu mateix).

            A’ – Joan posa en els llavis de Maria la fórmula que resumeix de la manera més concisa tot el missatge pasqual: Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.» Igual que Pau, "¿No sóc lliure? ¿No sóc apòstol? ¿No he vist Jesús, nostre Senyor?" (1 Co 9,1). Jn no reserva als Dotze la qualitat d’apòstols; Maria n’és un. ¿Per quina raó la institució eclesial dels segles següents ha ignorat aquest testimoniatge tan incontestable dels evangelis? (cf. Mt 28,9s; Lc 24,9ss).
                                                                                                                      (Segons Ch. L’Epplatanier, “L’Évangile de Jean”, pp. 279-381)

            ◊ v. 17.- Vés a trobar els meus germans... Fins aquí Jesús ha parlat de Déu dient el meu Pare. Tot i mantenir una distinció, parla per primera vegada de la paternitat de Déu envers els deixebles que ell anomena també els seus germans. (Vegeu també Mt 28,10, l’evangeli d’ahir). Les fórmules evoquen discretament la nova Aliança a la qual els deixebles participen en virtut dels seus lligams amb Jesús ja entrat en la glòria del Pare. (TOB/NT).

Pas al ritus
            Tal com en l’hort, Jesús està dret aquí, enmig nostre, no com un desconegut, però invisible. No obstant, nosaltres creiem en la seva presència; i sentim en el fons dels nostres cors que ell ens crida també cadascú pel seu propi nom. Seguim-lo fidelment: per la creu a la resurrecció; és la missa!

Pel Pare Nostre
            Pujo al meu Pare, que és també el vostre Pare. Mes clar, impossible. Preguem doncs, plens de fe, tal com Jesús en ho ha ensenyat, tot dient: ...    retorn




DIMECRES PRIMERA SETMANA DE PASQUA
Ac 3,1-10
Lc 24,13-35

Introducció
            De Jerusalem a Emaús tots dos caminaven amb Jesús, el sentien parlar però eren incapaços de reconèixer-lo. Els va caldre arribar a taula per poder-lo reconèixer. És tal com passa a la missa: que el Senyor mateix ens alliberi del que ens pogués impedir de reconèixer-lo enmig nostre.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- Jesús havia donat als deixebles competència per guarir tota malaltia i tota incapacitat. Pere hi ha cregut i el paralític de la “Porta Bonica” n’ha estat guarit. Fet que ha permès a l’apòstol de fer un llarg discurs. Serà la lectura de demà.

            Pel que fa a l’evangeli.- Resulta impossible de resumir tot el que ha estat escrit sobre aquesta pàgina de Lluc, no solament per impossibilitat manifesta, sinó també pels pocs comentaris de què disposo. Alguns trets “originals” de Lluc, trets de les meves “fonts d’informació”.
 
            Sobre el deixeble anònim company de Cleofàs.

           a) Denis Mc Bride, en el seu llibre “Jésus portrait insolite”, (Les Éditions de l’Atelier, Paris, 1999, pp. 169-184). Quinze persones parlen de les seves trobades amb Jesús. L’última trobada explicada és la dels deixebles camí d’Emaús amb Jesús ressuscitat. En el seu llibre, aquest autor imagina que “l’altre deixeble” és Maria, la dona de Cleofàs. En el llibre és ella la que explica la trobada dels dos deixebles amb Jesús, tot fent camí cap a Emaús. “Basat en coneixements bíblics d’una gran precisió, aquests [15] relats permeten de descobrir la frescor dels evangelis i l’audàcia inaudita de Jesús. No cap facilitat sentimental; no cap anacronisme. Calia la finesa i l’humor d’un erudit anglès per escriure aquest evangeli a quinze veus.” (Text sobre la darrera coberta).

            b) Jacques Nieuviarts. (« Nouveau Testament : histoire du texte et de ses lectures », pp. 97-161 del llibre « Guide de lecture du Nouveau Testament », col·lectiu sota la direcció de Pierre Debergé et Jacques Nieuviarts, Novalis i Bayard Éditions, 2004).
            Tractant de fer comprendre “la lectura narrativa” (implicar el lector en el relat; jo, lector, esdevinc protagonista del relat) l’autor posa com exemple: Un segon “detall” [després d’haver analitzat de quina manera l’evangelista ha sabut que Jesús “feia veure” que volia anar més lluny] del relat és igualment interessant en la lectura narrativa: “i un dels dos, que es deia Cleofàs”, precisa Lluc. Es pot certament glosar que aquí ens és donat un punt de referència a nivell històric, oberta una possible verificació ja que ens és donat el nom del deixeble. Però precisament, de l’altre deixeble no se’n dóna el nom, igual que en Jn se’ns precisa que Tomàs, el nom del qual significa “Dídim” o “Bessó” (21,2) sense que sapiguem de qui és bessó. En el capítol anterior de Jn (el 20) Tomàs hi surt bastant, sense que se’ns digui res d’aquest nom (“bessó”). Aleshores, ¿perquè això ens és dit aquí? ¿Què aporta de més à la narració? ¿No seria, de fet, “el bessó” del lector? Es pot manifestar aquesta hipòtesi, de la mateixa manera que es pot pensar que l’altre deixeble, l’anònim, del camí d’Emaús, és en certa manera “el doble” del lector que d’aquesta manera troba el seu lloc en el si del relat. La lectura narrativa aleshores no tractarà de resoldre l’enigma de la identitat d’aquest segon deixeble. El camí “lògic” aquí, trencaria la lògica del relat. Ja que el que és propi del relat consisteix en explicar una història per endur-se’n el lector i fer-l’hi penetrar. Si la Catequesi valora tan aquest gran text, ¿no serà perquè permet d’entrar dins d’aquesta història que explica, com si calgués que aquesta història esdevingui poc a poc també la història del lector? (o. c., p. 140).

            Sobre el reconeixement de Jesús ressuscitat a la fracció del pa

            a) TOB/NT, nota m) a Lc 24,30. És poc probable que Jesús hagi reproduït en aquell moment el darrer sopar. Però Lc utilitza en aquest relat un vocabulari eucarístic (cf. 22,19 – últim sopar – ; 9,16 – multiplicació dels pans –) per fer que els seus lectors s’adonin que la fracció del pa (la missa) farà que es trobin amb el Ressuscitat com va ser el cas per als deixebles d’Emaús.

            b) P. Jacques Dupont, O.S.B., « Les disciples d’Emmaüs » en « La Pâque du Christ Mystère du salut » (Mélanges offerts au P. F.-X. Durrwell pour son 70ème anniversaire), Cerf, París, 1982, pp. 166-201.
            L’autor fa una anàlisi del relat Lc 24,13-35 amb un estudi segons el model dramàtic d’Aristòtil en el qual “la reconeixença” és el moment culminant del “drama”. Vet aquí com el P. Dupont aplica el model d’Aristòtil al relat d’Emaús: La relació entre reconeixença i fracció del pa de la manera que es desprèn de la construcció dels vv. 30-31 i que és subratllada pel v. 35 (“i com l’havien reconegut quan partia el pa”) recorda que Aristòtil admetia cinc formes de reconeixença. Oi més que hom es pot demanar a quina d’aquestes categories correspon la reconeixença d’Emaús? Aristòtil adverteix el poeta contra el recurs a signes de reconeixença, com seria el cas d’una cicatriu. S’hauria pogut imaginar efectivament que els deixebles haguessin reconegut Jesús per les cicatrius de la passió: un tal error no es pot reprotxar a Lluc. Però, ¿per què certs comentaristes li n’han suposat un altre, molt pitjor, imaginant que Jesús tenia una manera característica de beneir i de partir el pa? Més encara, ¿imaginant-se que els deixebles han estat posats a l’aguait pel fet que el seu convidat s’atribuïa el dret fer de cap de casa? Un altre advertiment d’Aristòtil: contra el procediment artificial que consistiria en la pràctica de fer dir aquí a Jesús: “Sóc jo!” A Aristòtil no li agraden gaire tampoc les reconeixences per mitjà d’una reminiscència o per mitjà d’un raonament. Lluc li dóna la raó: ni les al·lusions dels vv. 19-24 (el relat dels deixebles sobre “el que ha passat”), ni les argumentacions escripturàries dels vv. 25-27 (la justificació “del que ha passat” pel compliment de les Escriptures) no han desembocat a la reconeixença.
            Només ens queda la cinquena categoria, la millor de totes: la reconeixença que es desprèn del mateixos fets. Perquè s’hi pugui incloure la reconeixença d’Emaús, una condició sembla indispensable: caldria que es pogués mostrar que hi ha realment homogeneïtat entre el signe i la realitat significada, entre el fet que els deixebles assisteixen a la fracció del pa i el de prendre consciència que es troben en presència del Ressuscitat. La cosa no és difícil: n’hi ha prou d’adonar-se que l’expressió “fracció del pa”, insòlita en grec, és utilitzada per Lc en el seu sentit codificat, específicament cristià, en el qual ella designa el ritus eucarístic. Escrit dedicat a lectors cristians, aquest relat pot suposar legítimament que ells comprendran immediatament la relació que uneix, en la seva fe, la celebració de l’eucaristia i la reconeixença de la presència del Ressuscitat, presència per altra banda invisible, manifestada per un signe (pp. 191-192).
            L’anàlisi dramàtica tendeix naturalment a identificar el moment decisiu amb la “punta” del text en la qual la tensió dramàtica arriba a la seva màxima intensitat: no pas certament el centre del text, sinó el cim, el clímax de l’acció. El que succeeixi en aquell moment és el que quedarà més profundament gravat en l’ànima dels oients (p. 194).
            La interpretació del relat està naturalment lligat a la determinació de la seva “punta”. Si tot ell està dirigit vers l’escena de la reconeixença, les llargues explicacions de la primera part no poden tenir més que un valor preparatori, el valor de les quals no es percebrà sinó després de la reconeixença (v. 32: No és veritat que els nostres cors s’abrusaven...?). No és allà que cal cercar l’essencial del que el text vol comunicar al lector. Com tampoc no s’ha de cercar en la demanda de quedar-se amb ells, dirigida pels dos deixebles a aquell que encara no han reconegut. La “punta” es troba normalment en el lligam que el cim dramàtic del relat estableix entre la fracció del pa i la reconeixença. L’anàlisi dramàtica ens condueix així a la interpretació a la qual havíem arribat feia una trentena d’anys per camins ben diferents: aquest relat vol, abans de tot, suggerir als seus lectors cristians que “la fracció del pa” és, i queda per a ells, el signe per excel·lència de la presència del Ressuscitat, el lloc en el qual ells poden i ells han de descobrir aquesta presència, i a partir del qual ells podran dur testimoni de la Resurrecció (pp. 194-195).

Pas al ritus
            La nostra fe ha estat reforçada per l’anàlisi dramàtica: nosaltres creiem en el Crist mort i glorificat realment present entre nosaltres. La nostra conducta, és també reforçada per l’anàlisi de la lectura narrativa: caminem dia rere dia acompanyats per “l’amic invisible”. La missa ens fa posar en pràctica la nostra fe, la nostra conducta.

Per al Pare Nostre
           En aquest moment de la celebració, el nostre cor ha d’estar abrusat de fe i d’amor per al Pare, per al Crist, per als germans. Que l’Esperit ens ensenyi a pregar, tot dient:    retorn


 

DIJOUS PRIMERA SETMANA DE PASQUA
Ac 3,11-26
Lc 24,35-48

Introducció
            Setmana de Pasqua. Setmana in albis. Com a nous batejats participem joiosament i plenament a la celebració eucarística. Sapiguem-nos germans dels batejats de tot arreu. Reconeguem els nostres pecats d’aïllament, de particularisme.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- Segon discurs missioner adreçat als Jueus. Alguns punts de referència:
            a) vv. 11-12, exordi, l’atenció s’ha de centrar en Aquell del qual Pere i Joan no han estat sinó els instruments.
            b) vv. 13-16: nucli central del discurs.
            c) vv. 17-21: nova interpel·lació: Doncs bé, germans, ja sé que...
            d) vv. 22-26: record de les profecies. Els “vosaltres” – els Jueus – són els primers beneficiaris de la salvació.

            Pel que fa a l’evangeli.- Aquesta darrera secció de l’evangeli de Lc ens mostra de quina manera Jesús fa entrar els Onze dins la plenitud del missatge de Pasqua. Lc l’ha construïda amb molta cura: en els vv. 36-43 Jesús triomfa de la incredulitat dels Onze donant-los signes de la realitat de la seva resurrecció; en els vv. 44-49 els dóna la intel•ligència de les Escriptures i els hi defineix la tasca de testimonis de la Resurrecció (fins aquí la pàgina de l’evangeli d’avui); en els vv. 50-53, Lc conclou el seu llibre presentant la manifestació de la Senyoria de Jesús reconeguda pels seus.

            ◊ v. 39.- Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Lc vol mostrar la realitat corporal de la Resurrecció, que feia dificultat per als seus lectors grecs.

            (L’antropologia grega feia que les capacitats de l’esperit humà estiguessin com limitades per estar tancades dins el cos. La mort alliberava d’aquest empresonament; l’esperit s’obria plenament a totes les seves possibilitats. Tornar a la situació anterior: ser tancat dins el cos per “la resurrecció”, era negatiu per al pensament grec).

            No obstant, la punta d’aquest text resideix en l’afirmació: Sóc jo mateix! Que es podria traduir per “Sóc jo, el mateix”: és tracta del famós Ego eimi (Jo sóc) que recorda l’afirmació sobirana del Déu bíblic, tant freqüent en Jn. Lc només la fa pronunciar per Jesús en 22,70, com a resposta a la interrogació del Sanedrí: Llavors tots van dir: --Per tant, tu ets el Fill de Déu! Jesús els contestà: --Vosaltres mateixos dieu que ho sóc. Ara, que no hi ha ambigüitat possible gràcies a la seva mort, Jesús pot proclamar plenament aquest “Jo sóc”, donant finalment la seva pròpia resposta a la qüestió de la seva identitat, sempre posada i resolta per d’altres. Però això pot també significar: Jo sóc ben certament aquest Jesús de Natzaret que vosaltres heu conegut, estimat, abandonat; aquest home que ha estat crucificat com si es tractés d’un impostor, fals Messies...!

            ◊ v. 45.- Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures no significa pas que ells hagin de creure perquè les Escriptures anunciaven per endavant el que ha passat; al contrari: és Jesús el qui ve a donar sentit a la Bíblia; és l’experiència pasqual, la fe en el Crist vivent el que dóna la clau d’interpretació de totes les Escriptures. A la claror de la resurrecció, tota una nova intel•ligència, tota una capacitat interpretativa és oferta als creients perquè puguin comprendre el missatge bíblic.
 

            ◊ v. 48.- Vosaltres en sou testimonis anuncia el programa; la realització del qual serà el tema del segon volum de la instrucció dedicada a Teòfil, els Ac.

Pas al ritus
            Jesús ens ha donat la pau perdonant-nos. Ens ha instruït per les Escriptures en la Litúrgia de la Paraula. Tot i no menjar davant nosaltres, ens ha donat de poder menjar davant seu. Hi creiem? La fe hauria de reforçar la nostra joia!

Per al Pare Nostre
            Que l’Esperit de Jesús (E majúscula) obri els nostres esperits (e minúscula) perquè comprenguem l’Escriptura de la pregària que Ell mateix ens ha ensenyat. Diguem doncs plens de fe...    retorn




DIVENDRES PRIMERA SETMANA DE PASQUA
Ac 4,1-12
Jn 21,1-14

Introducció
            Pasqua, vida nova en Crist. Ara demanarem que les nostres obres acreditin la fe que professem. Veurem Pere complir-ho amb valor. Tant de bo poguéssim fer com ell en les nostres vides de cada dia. Si hi haguessin incoherències en els nostres comportaments, demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- Primera detenció dels Apòstols. No han estat “jutjats” perquè “ja era tard per jutjar-los”. Contràriament à Jesús, que va ser jutjat en plena nit: va ser doncs un judici irregular en el procediment. Hi ha noms que també apareixen al relat de la Passió. L’ Esperit Sant dóna les paraules que s’han de pronunciar; estava promès: I quan us posin a les seves mans no us preocupeu del que haureu de dir: en aquell moment digueu allò que us sigui inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó l'Esperit Sant (Mc 13,11)

              Pel que fa a l’evangeli.- A més a més dels trets paral•lels amb el relat de la pesca miraculosa de Lc 5,4-11, hi ha indicis que conviden a fer una lectura simbòlica: ♦ 7 deixebles junts. ♦ Barrejats: n’hi dels Dotze i d’altres. ♦ La paraula deixeble apareix set vegades en el relat. ♦ Tret característic dels relats de reconeixença: el lector del relat coneix, els actors ignoren. ♦ Jesús demana menjar – desprès es veu que ell ja havia preparat un àpat. ♦ Primer, tots els set tenen dificultats per arrossegar la xarxa plena de peixos – després, resulta que Pere tot sol la porta a la riba. ♦ El nombre de peixos quin interès pot tenir? – Possible sentit d’aquestes “incoherències”.

            ◊ El nombre de deixebles.- Totalitat del deixebles. En Jn sempre es barregen els Dotze amb els altres. Els deixebles anònims del relat i la menció de Tomàs “Dídim = Bessó”, conviden el lector a formar part dels 7. És, doncs, tota la comunitat cristiana que hi és representada.

            ◊ Jn vol fer d’aquest relat, simultàniament, un relat de reconeixença i un relat de vocació.

            ◊ v. 6.- Tireu la xarxa a la dreta de la barca.- El costat dret és sempre el bon costat. Hi ha els col•locats a la dreta, i els que ho són a l’esquerra; Ez 47,1-3: L'home em va fer tornar a l'entrada del santuari i vaig veure que de sota el llindar del santuari, que té la façana a l'orient, naixia una font d'aigua que baixava cap a l'orient, pel costat dret del temple, al sud de l'altar. Tot seguit em va fer sortir del temple per la porta nord i em va fer donar la volta per fora fins a la porta exterior que mira a l'orient. Vaig veure que l'aigua baixava del costat dret. (cf. també Mt 25,34.41: els beneïts/maleïts del judici final); en Jn 19,34, no se’ns diu quin costat va rebre la llançada, però... De la mateixa manera que en Gn 2,21 no se’ns diu de quin costat va ser presa la costella per a la formació d’Eva, però...

            ◊ « El deixeble que Jesús estimava » és el primer en reconèixer Jesús; Simó Pere és el pri- mer, tot sol, a llançar-se de la barca per trobar-se amb el Senyor.

            ◊ La xifra de peixos : 153. Segons sant Jeroni, es tractava de nombre d’espècies de peixos que distingien els zoòlegs grecs. Segons sant Agustí, es tracta de la xifra triangular de 17. És a dir: 1 + 2+ 3 + 4 + ... + 17 = 153. Per 17 = 10 + 7 : multitud + totalitat. Tant per Jeroni com per Agustí, la xifra 153 significa “multitud” (en favor de la qual Jesús ha vessat la seva sang).

            ◊ Sense Pere els altres no poden portar “la multitud dels salvats”. Jesús demana que li portin els peixos pescats no per menjar-los sinó per fer que participin a l’àpat preparat per ell: Pere tot sol pot portar la xarxa plena. ¿Símbol de la seva responsabilitat eclesial?

            ◊ La xarxa no s’esquinça pas: unitat de l’Església... igual que la túnica sense costura.
 

            ◊ Si el mar representa la vida temporal: agitada, turmentada com una mar en tempesta; la riba representa el Regne on Jesús és glorificat. Jesús convoca a l’àpat de la seva glòria (l’àpat de noces de l’Anyell) – l’Eucaristia – al qual tots són convidats, per al qual l’Església sencera (cal comprendre: clergat i laics) ha de treballar; seguint les ordres del Senyor que dirigeix les tasques des de la “riba” de la glòria.

Pas al ritus
             La nau on és l’assemblea, està al mig del mar. L’altar és la riba. Jesús en hi convida: anem-hi. Cal no oblidar que després haurem de tornar a la mar per treballar-hi.

Per al Pare Nostre
             Nosaltres demanem el pa, que és l’àpat preparat pel Crist, amb les seves pròpies paraules, tot dient...    retorn

DISSABTE PRIMERA SETMANA DE PASQUA
Ac 4,13-21
Mc 16,9-15

Introducció
            Dissabte in albis. Demà serà també Diumenge in albis, “albes”, però depositis, tretes. Avui, darrer dia d’aquesta setmana per celebrar-hi com en un sol dia el dia de Pasqua. La del Crist i la dels Batejats. A nosaltres ens cal reviure la nostra novetat cristiana, per molts anys que hagin passat des que la Pasqua baptismal va entrar en les nostres vides. Reconeguem les nostres febleses.

Per a l’homilia
            Pel que fa als Actes.- ◊ v. 13.- Veient amb quina valentia s’explicaven Pere i Joan. Aquest substantiu (παρρεησίαν), igual que el verb derivat, designa l’aplom, la serenitat, la seguretat, al mateix temps interior i visible, que caracteritza la predicació apostòlica de cap a cap dels Actes, fins i tot en situacions difícils, (2,29: Germans, permeteu que us parli clarament. El patriarca David va morir i va ser enterrat, i encara avui podem veure el seu sepulcre; 28,31: [Pau] Els anunciava el Regne de Déu i els instruïa sobre el Senyor Jesucrist, amb tota valentia i sense cap impediment). Aquest “aplom” es funda en Déu, en el Nom, en el Senyor, la presència del qual es manifesta pels signes i prodigis que acompanyen la predicació, aquest aplom apareix com un aspecte de la fe.

            Els jutges no contradiuen que els apòstols, com el Crist, facin signes, però enlloc d’esforçar-se a desxifrar-los, temen, sobre tot, les repercussions que puguin tenir en el poble: s’ha de mantenir l’ordre i aquesta exigència predomina sobre totes les altres recerques.

            Pel que fa a l’evangeli.- És admès per tothom que els vv. 16-20 de Mc no són de la mateixa ploma que la resta de Mc. El verset 16,8 ¿era l’últim de l’obra composta per Mc? El text ¿tenia un altre “final”, a part de la del v. 16,8? El v. 16,8 ¿no fa acabar l’obra massa en sec?

            Es pensa que un autor desconegut ha volgut donar una final feliç a l’evangeli de Mc i, per fer-ho, ha compost tardanament aquests versets servint-se dels altres evangelis, i d’una manera particu- lar el de Lc. S’hi reconeix:

            vv. 9-11 : l’aparició de Jesús a Maria de Magdala,                                         segons Jn 20,11-18.
            vv. 12-13 : l’episodi des deixebles d’Emaús,                                                 segons Lc 24,13-35.
            vv. 14-18 : l’aparició de Jesús als onze apòstols, a Jerusalem,                   segons Lc 24,36-49.
                              (El nostre evangeli va del v. 9 al v. 15).
            vv. 19-20 : l’Ascensió,                                                                                        segons Lc 24,50-53 i els Actes dels Apòstols.

            Hom diria que els organitzadors del Leccionari per a aquesta setmana de Pasqua han volgut fer relatar aparicions de Jesús segons els quatre evangelistes però, atès que el Mc original no en porta, han estat obligats a prendre’n d’aquest apèndix no gaire marcà. (potser “marquià”?)

Pas al ritus
            “El que hem vist i sentit”: el Misteri Eucarístic ens ofereix la possibilitat, com als apòstols d’aleshores, de “veure i sentir” el que hem de testimoniar. Que la nostra participació al Misteri ens doni l’aplom i la valentia (parresia) que necessitem.

Per al Pare Nostre
Com els Apòstols una vegada més, hem escoltat Déu i d’ell mateix hem après a resar tot dient: ...     retorn