|
ÍNDEX |
|
|
DILLUNS QUARTA SETMANA DE PASQUA
Ac 11,1-18
Jn 10,1-10 (Any B et C) ; 10,11-18 (Any A)
Introducció
La durada del Temps Pasqual pot convertir-se en un impediment per a mantenir
l’esperit en la joia del primer dia. La nostra missa de cada dia ens hauria
d’ajudar a reconèixer la grandesa del do que Déu ens ha fet a Pasqua, per a
estar-ne cada dia més joiosos i agraïts. Demanem perdó dels oblits i
defallences.
Per a
l’homilia
Pel que fa als Actes.- Aquest relat, el més extens dels Ac (10,1 –
11,18), té com a centre 10,44-48 (la vinguda de l’Esperit sobre els reunits,
abans de ser batejats) i per cim 11,18 (reconeixement que Déu fa gràcia
també als pagans): els primers bateigs de pagans. Aquesta entrada dels
pagans en el Camí (11,18), acceptada per Pere (10,48; 11,15-17), tot seguit
es aprovada per l’església de Jerusalem (11,1-18). Localment, aquest
esdeveniment no sembla que hagi tingut continuació, al menys immediatament,
però constituïa un succés capital i ric d’esdevenidor (cf. 15,7.14).
Insistentment
és presentat com degut a la iniciativa de Déu mateix, les principals
intervencions del qual són generalment explicades dues vegades i recordades:
visions de Corneli (10,3-8 = 10,30-33) i de Pere (10,9-16 = 11,5-10, cf.
10,28); intervencions menors (10,20, cf. 11,12) o majors (10,44-46, cf.
11,15) de l’Esperit. Aquest designi de Déu només és revelat progressivament
(10,5.17.20.33.45 ; 11,3) als interessats, que, no obstant, només se
n’adonen a mida que els desxifren a través de tota una sèrie d’intercanvis:
a Cesarea (10,1-8: visió de Corneli), a Jafa (10,9-23: Visió de Pere i
arribada dels missatgers de Corneli), a Cesarea novament (10,24-48: Discurs
de Pere i do de l’Esperit, i bateig dels pagans) i finalment a Jerusalem
(11,1-18: Informe de Pere a l’Església de Jerusalem).
Pel que fa
a l’evangeli.- El context (continuació del capítol 9: curació del cec de
naixement i acusació, per part de Jesús als “Fariseus”, de ser cecs
voluntaris) ens fa llegir aquests versets del capítol 10 com a paraules
polèmiques de Jesús adreçades als seus adversaris dialèctics. El conjunt
està composat d’aquestes unitats literàries al voltant d’una simbologia
comuna: el ramat:
1.-
Comparació de la porta i del pastor, vv. 10,1-5.
2.-
Testificació de la incomprensió dels qui havien escoltat, v.6.
3.- Metàfora
de la porta.
4.- Metàfora
del pastor, vv. 11-18.
A més a més de les al·lusions (o, potser, a causa de les al•lusions) a la
mort i a la resurrecció del Pastor, aquest conjunt és particularment adaptat
per celebrar el Misteri Pasqual perquè les primeres imatges del Crist
ressuscitat sobre les parets de les catacumbes el representaven com aquest
Bon Pastor que ha travessat el barranc de la mort, segons el Salm 23/22.
Per als
Anys B i C.- ◊ v. 1.- El doble Amen [Us ho dic amb tota veritat,
Leccionari. Us ho ben asseguro, BCI], que uneix el que seguirà amb el que
precedeix, marca el pas del diàleg al monòleg. Us ho dic, es refereix als
Fariseus del capítol 9.
◊ Apareix
primer un personatge malvat (un lladre, un bandoler) pel que fa al ramat.
◊ v. 2.- En
oposició, el pastor legítim és descrit en l’exercici de la seva tasca
pastoral, vv. 3-4.
◊ Aquest
quadre insisteix sobre un punt fonamental, la relació de pertinença de les
ovelles al pastor; “coneixença” mútua, mitjançant la “veu” del pastor.
D’aquesta manera queda palesa la competència i la legitimitat del pastor.
◊ (Des del
punt de vista exhortatiu, ¿es podria cridar l’atenció sobre el fet que el
seguiment fidel de les ovelles serviria per testificar la legitimitat del
pastor? Si nosaltres no el seguim és com si diguéssim que ell no és un
pastor legítim, ¡que ell no es competent!).
◊ v. 5.-
Però si és un estrany... Retorn a l’element polèmic, formant inclusió
amb el v. 1. Després de la seva il·legitimitat (v. 1: El
qui no entra per la porta...), ara és la seva incompetència la que és
subratllada.
◊ ¿Per quina
raó es parla d’estrany? Perquè aquells a qui Jesús s’adreçava s’hi sentissin
identificats. ¡Cosa que no va passar! (v. 6: Jesús els va proposar aquesta
comparació, però ells no van entendre de què els parlava). Si els auditors
haguessin conegut Ez 34 (i probablement el coneixien) haurien pogut
comprendre. La seva incomprensió, doncs, és més aviat voluntària.
vv. 7-10 : La
metàfora de la porta.- ◊ v. 7.- Jo sóc la porta.- Aquesta metàfora és ben
present en els textos bíblics. En els sinòptics en particular, es fa servir
per expressar l’entrada a la salvació o l’entrada en el Reialme de Déu (Mt
7,13 ; 25,10 ; Lc 13,24s).
◊ v. 8.-
Tots els qui han vingut abans que jo... Els qui han de passar per la
porta són les ovelles i no els pastors (en tot cas, en tant que pastors). ◊
La “porta” per la qual cal passar i “la veu” del pastor que està dret a
aquesta porta i que convida a passar-la, es refereixen a la mateixa
realitat, és a dir, la necessària mediació del Crist. Tots els qui havien
vingut abans que jo: Tenint en compte Ez 34,5, Jesús es referiria tant als
caps històrics d’Israel al llarg de la història, com als Fariseus del seu
temps, els quals presumien de ser el seus guies espirituals (d’Israel).
◊ vv. 9-10.-
Jo sóc la porta... El lladre... Reprenent i comentant l’oposició dels
vv. 7-8, Jesús és el passatge obligat per entrar a la salvació. La salvació
és qualificada particularment com llibertat d’entrar i de sortir, d’anar i
tornar.
◊ v. 10.-
El lladre només ve... jo he vingut... Reforçament de les oposicions
“salvar/perdre” seguida per la de “fer viure/matar”.
Per
a l’Any A.- ◊ v. 11.- Bon pastor: és a dir competent en l’exercici del
seu ofici. Dóna: literalment (τίθησιν; tizesin) deixa (com qui deixa
un vestit que es treu) la seva vida. Verb que surt 8 vegades en Jn, 5 de les
quals en aquest passatge. També en 13,4 llavors del rentament dels peus,
Jesús es tragué el mantell; permet la interpretació simbòlica del gest.
Ofereix la seva vida, aquí psyché (ψυχήν), equivalent a “donar la
seva carn”. Jn sembla que guarda zoèn (ζωήν) per designar la vida en
plenitud que solament el Fill pot comunicar.
◊ vv. 12-13.-
El pastor a jornal, al contrari del verdader, del propietari de les ovelles,
no els està radicalment lligat. El llop, potser al•lusió a Ez 34,5 (Sense
pastor, les ovelles s'han dispersat i han estat devorades per animals
feréstecs de tota mena. Sí, s'han dispersat!; cf. 34,28).
◊ Jesús
potser pensava en les paraules una mica altives del jove David, pastor
heroic que arriscava la seva vida lluitant amb depredadors del ramat patern
(1 S 17,34ss: David li va explicar: El teu servent és pastor del ramat
del seu pare. Si ve un lleó o un ós i s'emporta una ovella del ramat, el
persegueixo, l'ataco i li prenc la presa de la boca. I si s'abraona contra
mi, l'agafo per sota la barra i el mato. El teu servent ha matat lleons i
óssos: aquest filisteu incircumcís serà com un d'ells, perquè ha desafiat
les tropes del Déu viu!).
◊ v. 14.- La
represa del Jo mateix, jo sóc el bon pastor, està feta per enquadrar la
figura negativa del mercenari. El coneixement/amor que Jesús té de les seves
ovelles és el reflex del coneixement/amor que l’uneix al seu Pare.
◊ v. 16.-
Encara tinc altres ovelles... Ez 34,23 (Jo els donaré un sol pastor
que les pasturi: el meu servent David. Ell les pasturarà, serà el seu pastor)
anunciava, després de la reagrupació de les ovelles dispersades, la
presència “d’un sol pastor”. “Les que no són d’aquest ramat” designa amb
tota seguretat els no-jueus.
◊ vv. 17-18.-
El Pare m'estima, perquè dono la vida i després la recobro... Designa
el caràcter voluntari i totalment lliure del do de la seva vida. ◊ Aquest
passatge anuncia d’aquesta manera el to particular que tindrà en Jn el relat
de la Passió. ◊ Jesús no és una víctima passivament immolada, sinó el pastor
que mor tot anant fins al final del conflicte amb els seus adversaris, fins
al final de la seva solidaritat amb els seus. La seva mort revelarà la
perversitat dels seus adversaris, condemnarà per sempre la violència
injustificada, al mateix temps que portarà al súmmum el seu amor per les
seves ovelles.
Pas al ritus
Nosaltres fem present el do lliure de la vida de Jesús per nosaltres. Per
donar-nos la VIDA (en majúscula) ha hagut de donar la seva vida (en
minúscula). Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill.
Per al Pare
Nostre
Per adreçar-nos al Pare passem per la Porta/Jesús, passem per les paraules
que ens ha ensenyat. Aleshores tindrem la certesa d’arribar al cor de Déu.
retorn
DIMARTS QUARTA
SETMANA DE PASQUA
Ac 11,19-26
Jn 10,22-30
Introducció
Temps de Pasqua, temps de joia. Tot i que ja siguem a la quarta setmana. Les
tres oracions de la missa d’avui fan al•lusió a aquesta actitud de
l’esperit: “alegrar-nos de ser redimits per ell”, “causa de goig etern”, “el
goig que no s‘acaba mai”. Que el Senyor ens alliberi de la font de tota
tristesa: el pecat.
Per a
l’homilia
Pel que fa als Actes.- ◊ L’Evangeli havent arribat a Samaria i,
gràcies a Déu, als primers pagans, l’autor torna als dispersats de
Jerusalem: alguns, per pròpia iniciativa, se’n van a anunciar Jesús Senyor
als pagans d’Antioquia, capital de la Síria; aquest esdeveniment decisiu
conduirà a tota una sèrie d’intercanvis entre aquesta ciutat i Jerusalem i,
sobre tot, l’entrada en escena de Pau “desaparegut” des de fa molt de temps
(9,30): deu anys (?). Malgrat la seva mala reputació, aquesta ciutat pagana
d’Antioquia serà des d’ara un centre missioner important.
◊ v. 20.-
Anunciaven també als grecs. Probablement Hel·lenistes: vegeu la nota del
dissabte de la Segona Setmana (¿on es tracta de verdaders pagans temorosos
de Déu, atesa la continuació del relat?).
◊ v. 22.-
Enviaren Bernabé a Antioquia. La conversió dels pagans [Segons la
mateixa TOB, es tracta d’hel·lenistes; així, doncs, no serien pagans!?]
atrau l’atenció de l’església de Jerusalem que manifesta el seu afany de
lligar o de mantenir relacions amb [¿o de controlar?] les altres esglésies.
¿Per què Jerusalem només ha enviat un delegat? ¿Qüestió de la llengua? ¿De
la distància? ¿De tractar-se d’una ciutat pagana?
◊ v. 24.-
Un home bo i ple de l'Esperit Sant i de fe. És doncs l’Esperit Sant qui,
per l’intermedi de Bernabé, recolza eficaçment la predicació de l’Evangeli
als pagans.
◊ v. 26.-
Per primera vegada els deixebles van rebre el nom de cristians. Altres
denominacions donades als cristians: els germans (1,15); els creients
(2,44); els deixebles (6,1); el Camí (9,2); els sants (9,13): les quals
provenen totes dels mateixos interessats. En canvi, sembla que cal situar en
medis no cristians la creació de la paraula cristià: adepte del Crist i no
com algú que forma part d’una secta jueva.
Pel que fa
a l’evangeli.- ◊ La festa de la Dedicació. Cap a finals de desembre.
Commemorava la restauració i la nova dedicació del Temple després de la
victòria de Judes Macabeu sobre Antíoc IV. Aquesta festa nomenada
Hanoukkah estava calcada de la festa de les Tendes i donava gran
importància a les lluminàries. És possible que l’episodi de Jn 9 hagi
escaigut dins el quadre d’aquesta festa.
◊ v. 24.-
Els jueus l'envoltaren, com en un judici. Aquesta conversa és
l’equivalent del procés davant del Sanedrí. Aquests jueus han anat més enllà
de la incomprensió que notava Jn en 10,6 (ells no van entendre de què els
parlava). Ells han pogut comprendre que pretenent ser el bon i l’únic
pastor, Jesús s’identificava a la figura messiànica evocada en Ez 34,23 (Jo
els donaré un sol pastor que les pasturi: el meu servent David. Ell les
pasturarà, serà el seu pastor), d’aquí l’exigència que digui obertament
el que era només suggerit en la paràbola (Fins quan ens tindràs en la
incertesa...).
◊ v. 25.-
Us ho he dit, però no ho voleu creure. La identitat de Jesús en tant que
enviat de Déu és objecte de fe no de saber; la seva manca de fe i, més
profundament, la seva no pertinença al ramat que el Pare li ha preparat, els
impossibilita de reconèixer aquesta verdadera identitat de Jesús.
◊ v. 28.-
Ningú no me les arrencarà de les mans. Cap força terrestre no té
capacitat de suplantar el poder del pastor messiànic i a partir d’aquí els
creients se senten perfectament tranquil·litzats.
◊ v. 30.-
Jo i el Pare som U. Més que d’una obediència mimètica (5,19: la paràbola
del Fill aprenent), es tracta d’una sola i mateixa voluntat. Fins i tot més
que d’una unitat d’acció, i d’un coneixement recíproc, i d’una coneixença
recíproca, sembla bé que Jesús parli d’una perfecta unitat en l’ésser diví
entre el Pare i Ell. I és això el que ha estat comprès pels Jueus.
Pas al ritus
“Nosaltres hem estat anomenats cristians”: refusem el que sigui indigne
d’aquest nom; fem el que li faci honor començant per creure el “Misteri de
la fe” que estem celebrant.
Per al Pare
Nostre
Tal com ovelles que escolten amb amor el seu Pastor, nosaltres hem après
d’ell mateix a pregar, dient:
retorn
DIMECRES QUARTA SETMANA PASQUA
Ac 12,24 – 13,5
Jn 12,44-50
Introducció
En el Misteri de la Litúrgia ens acostem cap a aquell que vol ser “vida dels
seus fidels”, “glòria dels humils”, “felicitat dels justos” (Col•lecta).
¿Que en formaríem part, nosaltres? Que el Senyor vulgui perdonar les nostres
faltes per poder-li “conformar tota la nostra vida” (Ofrenes).
Per a
l’homilia
Pel que fa als Actes.- ◊ Entre el relat d’ahir i el d’avui han passat
vàries coses: un gest d’ajuda dels antioquens a favor dels jueus, confiat a
la cura de Bernabé i “Saül” (nom que se li dóna fins 13,9 on, des d’aquí,
serà anomenat sempre Pau); martiri de Jaume; detenció i alliberament
miraculós de Pere; mort d’Herodes Agripa I (nét d’Herodes el Gran).
◊ Visió de
conjunt: El bateig de Corneli i l’evangelització d’Antioquia
fructifiquen: Pau i Bernabé se n’aniran a fer el primer gran viatge
missioner en terres paganes, al sud de l’Àsia Menor (13,8 – 14,28). És
l’Esperit Sant qui els envia en missió però anant-hi des d’Antioquia
(13,3-4): serà en aquesta església que Pau i Bernabé donaran comptes del seu
treball (14,27-28), durant el qual l’Esperit (13,9.52) i Déu (13,11;
14,3,23,57) actuaran amb ells.
◊ v. 1.-
Mestres (διδάσκαλοι, didaskaloi). En altres llocs la paraula és
traduïda per doctor. Aquests homes es deurien caracteritzar per qualitats
espirituals relatives a la intel•ligència i a l’ensenyament de la fe.
Profetes : cristians, inspirats per l’Esperit Sant; de vegades anuncien
certs esdeveniments relatius a la vida de l’Església (11,28; 21,10-14), de
vegades animen, sostenen.
◊ Mentre
Bernabé és al davant de la llista, Saül és al final: seguirà fent el paper
de segon (vv. 2.7) fins el v. 9.
◊ v. 2.-
Mentre celebraven un acte de culte al Senyor. Literalment λειτουργια
(leiturgia). En el món pagà, una leiturgia era una festa cívica celebrada i
pagada per un personatge ric. Els jueus havien adoptat aquesta paraula per
designar el servei des sacerdots en el Temple. Aquí es tracta sens dubte de
l’Eucaristia.
◊ v. 5.-
En les sinagogues.- La proclamació de la Paraula feta en prioritat als
Jueus és un mètode constant que Pau continuarà aplicant. El principi es
anunciat a 13,46 (Era a vosaltres que calia primer... però com que la
rebutgeu...) dissabte d’aquesta setmana.
Pel que fa
a l’evangeli.- ◊ Des d’ahir (10,22-30) fins avui han passat diverses
coses: discussió provocada per l’afirmació de Jesús Jo i el Pare som U
(10,31-42); malaltia, mort i reanimació de Llàtzer (11,1-44); decisió del
Gran Sacerdot de matar Jesús (11,45-54); unció a Betània (11,55 – 12,11);
entrada messiànica a Jerusalem (12,12-19); uns Grecs volen veure Jesús;
monòleg de Jesús, la veu del cel (12,20-36); epíleg: condicions de la
veritable fe (12,37-50), del qual forma part el nostre evangeli: 44-50.
◊ vv. 44-45.-
Solemne proclamació semblant a la de la festa de les Tendes.
◊ Els qui em
veuen (ό θεωρών, theoron): “El qui contempla”: en relació amb 1,18 (A
Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si
del Pare, és qui l'ha revelat) i a la paraula a Felip 14,9 (Qui m'ha
vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?).
◊ v. 46.-
Jo, que sóc la llum, he vingut al món. Record de 8,12 (Jo sóc la llum
del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la
llum de la vida).
◊ v. 47.-
Si alguns ... no accepten el que els dic... Represa en negatiu de
guardar la meva paraula.
◊ v. 48.- El
refús de la paraula de Jesús fa present el judici, la confirmació del qual
serà feta el darrer dia. Aquesta paraula sobirana, que té el poder de
jutjar, és la paraula obedient del Fill: vv. 49-50 (...El que jo dic...
ho dic com el Pare...).
Pas al ritus
L’Eucaristia realitza per a nosaltres totes les declaracions de Jesús a
l’evangeli: creguem-hi de tot el nostre cor. Fem-nos beneficiaris de la
benaurança dels qui creuen sense haver vist... però havent escoltat!
Per al Pare
Nostre
Les Paraules de Jesús són les que el Pare li ha confiat per a dir-nos-les.
La pregària que ens ha ensenyat és doncs la que el Pare vol escoltar dels
nostres llavis, dels nostres cors. Així, doncs, gosem dir:
retorn
DIJOUS QUARTA SETMANA DE PASQUA
Ac 13,13-25
Jn 13,16-20
Introducció
Nadal prepara
Pasqua. Llavors havíem constatat: “Pare, que d’una manera admirable
creareu la dignitat de la naturalesa humana i d’una manera encara més
admirable l’heu restaurada”. Ara direm: “Vós en restaurar la
naturalesa humana li heu donat una dignitat més gran que la que tingué en el
seu origen”. A quin nivell vivim la nostra vida cristiana? Que el Senyor
ens sostingui allà mateix on ell ens ha col·locat.
Per a
l’homilia
Pel que fa als Actes.- ◊ v. 15.- Una paraula d’exhortació (λόγος
παρακλεήσεως; logos parakleseos). Terme particularment freqüent en
les epístoles paulines.
◊ v. 16.-
Aquí comença l’únic exemple desenvolupat (vv. 16-41), d’una predicació de
Pau als Jueus. Aquesta predicació reprodueix, en la segona part (vv. 26-39,
demà), l’esquema de la predicació de Pere, centrada sobre la resurrecció de
Jesús. En la seva primera part (vv. 17-25: avui) el discurs de Pau presenta
una certa analogia amb el discurs d’Esteve.
◊ v. 20.- 450
anys : és a dir, uns 400 d’estada a Egipte i 40 de marxa pel desert.
◊ v 21.-
Saül, que regnà 40 anys. Aquesta indicació cronològica no prové directament
de la Bíblia. Pau també era originari de la tribu de Benjamí (Fl 3,5) i
portava el nom del primer rei.
◊ v. 24.-
Abans que ell [Jesús] arribés, Joan ja havia predicat. El baptisme i el
testimoniatge de Joan pertanyen encara al temps de la promesa. Després de
Joan, és amb Jesús que comença verdaderament el temps de la salvació.
Pel que fa
a l’evangeli.- ◊ El leccionari “ataca” directament el v. 16 del capítol
13. Han estat saltats els vv. 1-15 que corresponen a l’evangeli del Dijous
Sant.
◊ Des d’avui
fins la fi del Temps de Pasqua, proclamarem passatges d’aquest “Discurs
d’Adéu”.
◊ ¡Compte!
Aquest discurs està tot ell orientat a la separació que produirà la Passió i
la Mort, tot i que també anuncia la trobada amb el Crist glorificat. No hi
ha doncs “anacronisme” proclamant aquest text en temps de Pasqua. Per altra
banda, el llenguatge que fa servir l’evangelista fa aparèixer que “el Jesús”
que parla, tan aviat és el Jesús pre pasqual, tan aviat és el Jesús
glorificat.
◊ El passatge
d’avui treu les conseqüències de la posada en escena que Jesús acaba de fer
al rentar els peus als deixebles.
◊ v. 17.- Ara
que heu entès tot això, ¡ feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica ! Jn
lliga estretament el saber i el fer.
◊ v. 18.-
L’Escriptura. Jn utilitza a la seva manera el Sl 41,10: Ha alçat contra mi
el seu taló [Leccionari i BCI: m'ha traït el primer]. Aixecar el taló contra
algú és tenir-li una actitud hostil que cerca destruir-lo.
◊ v. 19.- Si
la traïció d’un deixeble es prou desconcertant, el fet que Jesús l’hagi
anunciada manifesta el coneixement que Jesús té de totes les coses i la
conformitat de la seva vida amb el projecte de Déu anunciat en les
Escriptures.
◊ JO SÓC.
Jesús fa eco a l’anunci de 8,28 (Quan haureu enlairat el Fill de l'home,
coneixereu que jo sóc i que no faig res pel meu compte). Després de la
seva elevació a la creu ells seran capaços de reconèixer-li la seva
identitat divina.
◊ “Cadena” de
recepció (rebre el que jo enviaré), paral·lela a la de transmissió de la
vida (6,57: A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare;
igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi).
Pas al ritus
Jesús havia acabat el rentament dels peus amb la mateixa frase que els
Sinòptics li fan dir després de la institució de la Cena: tal com jo us ho
he fet, ho feu també vosaltres. Cal fer, doncs, les dues coses: rentar-se
els peus els uns als altres i celebrar la Cena. No pot ser l’una sense
l’altra. Que el Senyor ens ensenyi a fer-ho com ell ho va fer.
Per al Pare
Nostre
“No permeteu que nosaltres caiguem a la temptació”: la de menjar a la seva
taula i trair-lo. Tinguem prou humilitat per reconèixer-nos febles i
demanem, com ell ens ho ensenyat:
retorn
DIVENDRES
QUARTA SETMANA DE PASQUA
Ac 13,26-33
Jn 14,1-6
Introducció
Pasqua ens ha donat la salvació i la llibertat. Nosaltres guardem aquests
dons en vasos d’argila, molt fràgils. Hem vingut a celebrar l’Eucaristia
perquè no cap d’aquests dons rebuts no sigui perdut i per tenir la joia de
la resurrecció. (Cf. Les oracions d’avui). Demanem perdó de les pèrdues
culpables.
Per a
l’homilia
Pel que fa als Actes.- ◊ Segona part de l’homilia de sant Pau a la
Sinagoga d’Antioquia de Pisídia; continuació del text d’ahir (no és
completa; li falten els vv. 34-41; i els efectes de la predicació, vv
42-43).
◊ vv. 27-29.-
S’hi subratllen tres motius en relació a la condemna de Jesús: 1)ignorància,
2)responsabilitat activa dels qui residien a Jerusalem i de les seves
autoritats, 3)ignorància de les Escriptures. La ignorància dels Jueus es
presenta aquí com un desconeixement culpable.
◊ v. 31.-
Ells són ara els seus testimonis. Tot i constatar que l’activitat dels
Dotze, de fet, es limita al poble, és a dir, sembla ser a Israel, Pau
reconeix aquí que ells són els testimonis per excel•lència. Des d’ara,
l’autor notarà de bona gana que Pau també ha rebut de Déu i de Jesús la
missió de ser testimoni especialment pel que fa als pagans.
Pel que fa
a l’evangeli.- ◊ Vet aquí el que ens separa del text proclamat ahir:
13,21-30, anunci de la traïció de Judes; vv. 31-35, obertura del discurs als
deixebles; vv. 36-38: anunci de les negacions de Pere.
◊ Els vv. 14,1-14 composen la unitat “Jesús, camí cap al Pare”, proclamat en
part avui, per a ser completat demà.
◊ v. 1.-
Creieu [Confieu, en el Leccionari] s’oposa a pertorbar, que designa la
mateixa pertorbació de la qual Jesús ha fet l’experiència (11,3: a la mort
de Llàtzer; 12,27 a la paraula (de la paràbola) de gra de blat mort en
terra; 13,21: abans de l’anunci de la traïció de Judes).
◊ v. 2.-
Lloc per a tots [Leccionari]; Lloc per a molts [BCI]; Moltes
estances [grec]. El text no suggereix cap diversitat qualitativa, només
es tracta de multiplicitat. Jesús afirma que hi ha lloc per moltes persones,
tal com “l’Amo de la casa desitja que s’ompli la casa” (Lc 14,23).
◊ Vaig a
preparar-vos. Jesús que acaba d’actuar com servidor (rentament dels
peus) continua ara donant-se el paper d’intendent.
◊ v. 3.- I
quan hauré anat a preparar-vos-la, torno [tornaré en el Leccionari i en
la BCI]. No hi ha anacronisme en el dir torno tot i que encara no se n’hagi
anat, vet aquí que “ve”. “Ell ve” ressuscitat. ¡És el Jesús glorificat que
parla! És un exemple del doble registre sobre el qual Jn fa parlar Jesús en
aquest discurs.
◊ v. 5.-
Si ni tan sols sabem on vas. O es tracta d’una astúcia literària que
permeti l’afirmació Jo sóc...; o es tracta de molt poca memòria de Tomàs,
que acaba de sentir que Jesús va cap a la casa del Pare; o es tracta que
Tomàs roman en el registre “espacial” quan Jesús l’ha deixat per passar al
registre “personal”.
◊ v. 6.-
Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Sembla que, atesa la comunió
íntima entre Jesús i el Pare font de vida, la comunicació d’aquesta vida
passa pel mateix ésser de Jesús. Ell és, doncs, l’únic camí possible; però,
només pel fet d’entrar-hi hom ja n’és al terme; camí i terme s’identifiquen.
Jesús/camí “igual a” Pare/terme/del/camí. “El nostre problema” és el de
mantenir-nos en el Camí, el de guardar la fidelitat.
◊ Jesús no és
solament el camí en la mida que, pel seu ensenyament, condueix a la vida;
ell és el que condueix al Pare en la mida que ell mateix és la veritat i la
vida.
◊ En lloc del
clàssic “aquell que”, Jesús es serveix d’una gir negatiu: “ningú... si no
per mi”. Jesús és l’únic Revelador, l’únic mediador entre Déu i els homes.
Pas al ritus
Més realment que els deixebles de l’evangeli, nosaltres estem amb Jesús que
ve a prendre’ns amb ell. Passem, també amb ell, en el Misteri, per la mort,
a aquesta vida que ell vol comunicar-nos. Fem-ho amb fe i acció de gràcies.
Per al Pare Nostre
El coneixement del Pare Nostre, amb una fe intel•ligent, ens impedeix de fer
la pregunta de Tomàs: nosaltres ja sabem vers qui estan orientades les
nostres vides. Tot dient-lo, demanem de ser coherents, actuant d’acord amb
les paraules que gosem dir...
retorn
DISSABTE
QUARTA SETMANA DE PASQUA
Ac 13,44-52
Jn 14,7-14
Introducció
La nostra Pasqua ha estat el nostre Baptisme. Era una llavor poderosa capaç
de créixer en vida eterna, mentre que nosaltres no li ho impedim. La
participació a l’Eucaristia fa progressar la vida baptismal cap a la imatge
de Jesús. Que la nostra vida sigui, doncs, com la seva, una ofrena a glòria
del Pare. Que el Misteri celebrat es tradueixi en vida per als dies de cada
dia. Perdó dels nostres mancaments.
Per a
l’homilia
Pel que fa als Actes.- ◊ Mal acabament de la missió a Antioquia de
Pisídia i marxa cap a Iconium.
◊ v. 45.-
...es van posar a contradir amb paraules injurioses tot el que deia Pau.
O blasfèmies, els Jueus no atacaven solament a Pau, sinó també el Crist que
Pau anunciava. Possible raó de la còlera del Jueus:
*) ¿La
llibertat predicada per Pau en relació a Moisès i a la Llei que ell havia
establert, en favor de Jesús i en relació a la salvació per la fe en ell
solament? *) ¿Simple gelosia de l’audiència que Pau guanyava cada dia més?
*)
¿Establiment de la igualtat, en tant que cristians, tant dels d’origen jueu
com dels d'origen pagà (tant si es tractava d’antics temorosos de Déu, com
d’antics prosèlits, com de pagans simplement)?
◊ v. 46.-
Ara ens adreçarem als pagans. Aquí ressona de manera solemne i dramàtica
la decisió d’acabar amb la prioritat del poble d’Israel i de portar
l’Evangeli a les nacions. Tot i que, de moment, solament es tracta dels
Jueus d’Antioquia; encara que el procés es reproduirà quasi bé per tot arreu
on Pau anirà.
◊ vv. 48.52.-
Joia, característica en l’obra de Lc [alegria en el Leccionari i en
la BCI]. Els qui estaven destinats a la vida eterna. Aquesta expressió jueva
corrent no suposa una predestinació que trauria tota la possible llibertat
(Cf. v. 46).
◊ v. 51.- En
senyal de trencament amb ells, s'espolsaren la pols dels peus; vegeu per
exemple Lc 9,5: Si no us acullen, sortiu d'aquella població i espolseu-vos
la pols dels peus com a acusació contra ells.
Pel que fa
a l’evangeli.- ◊ v. 7.- Si m’heu conegut a mi... coneixereu... ja el
coneixeu. Jesús parla d’un coneixement futur, després fa marxa enrere per
afirmar: de fet, ja coneixeu el Pare des d’ara.
◊ Ja l’heu
vist : Provoca la pregunta de Felip, aquell que havia conduit a Jesús els
grecs que volien “veure Jesús”!
◊ vv. 8-10.-
El retret de Jesús a Felip pot semblar injust, tenint en compte que Felip
pogués estar al corrent de l’altra cristologia joànica: l’encarnació
embolcalla l’esclat insostenible del diví, tot desvetllant l’essencial,
l’amor del Pare per les seves criatures. Charles l’Eplattanier sospita (sic)
que per a Jn, el retret de Jesús s’adreça sobre tot als seus contemporanis
(de Jn).
◊ vv.
10b-11.- La insistència sobre creure fa aparèixer que “conèixer” i ”veure”,
segons Jesús, pertanyen a l’ordre de creure. La revelació del Pare passa per
la mediació de les seves paraules i les seves obres (que són paraules i
obres de Déu).
◊ v. 12.-
...i fins en farà de més grans. Les quals seran la continuació, i no
superiors, dels miracles evangèlics. Es tracta de comprendre l’expressió en
el pla de l’eficàcia de la seva paraula [la dels deixebles].
◊ vv. 13-14.-
En nom meu. El nom designa la persona del Crist en la seva condició
gloriosa i connota el poder espiritual que ha de transformar la vida dels
homes. El deixebles compliran les grans obres anunciades en la mesura que,
fundant-se en ell, li demanaran d’acomplir-les.
◊ No es
tracta d’una demanda qualsevol sinó la pregària d’aquells que “romanen en
les seves paraules”, i volen “portar fruit par a la glòria de Déu”.
Pas a ritus
“En la celebració de la missa els fidels formen la nació santa, el poble
redimit, el sacerdoci reial, per tal que donin gràcies a Déu i ofereixin la
víctima immaculada [Jesús Crist], no sols per mans del sacerdot, sinó també
juntament amb ell, i aprenguin a oferir-se ells mateixos”. (PGMR, 62). “Feu
de nosaltres mateixos una ofrena eterna en honor vostre” (Sobre les
ofrenes).
Per al Pare
Nostre
Més que mai demanem al Pare “en nom de Jesús” quan preguem amb la pregària
que ell ens va ensenyar; més que mai hem d’estar segurs de ser atesos.
Diguem doncs: ...
retorn