DILLUNS SEGONA SETMANA QUARESMA
Dn 9,4-10
Lc 6,36-38

Introducció
            Si els textos de Quaresma ens recorden contínuament la nostra realitat pecadora no és pas per aixafar-nos, sinó per fer-nos descobrir l’amor de Déu que va més enllà de la nostra realitat. Siguem honestos i realistes en la fe. Tractem de convertir el pecador que hi ha en nosaltres, i ens estimarem més nosaltres mateixos.

Per a l’homilia
            A la recerca del tema.- El text del Llibre de Daniel és un extracte de la pregària que el protagonista fa pujar cap a Déu sota el regnat del perseguidor Antíoc Epífanes, cap el 165 abans de JC. En ella, l’home s’adreça a Déu en nom de tot el poble, confessa el caràcter pecador d’aquest poble despreocupat del seu creador, i reconeix l’extraordinària grandesa de Déu, sempre disponible, en la seva misericòrdia, per restablir les condicions de l’aliança. Tu has estat bondadós, Senyor... a nosaltres tan sols ens queda la vergonya... A nosaltres, Senyor, als nostres reis, als nostres governants, als nostres pares, tan sols ens queda la vergonya que passem... En canvi, tu, Senyor, Déu nostre, ets misericordiós i perdones les nostres rebel·lions.

            Pel seu cantó, l’evangeli ens proposa el projecte de conversió que hauríem de formular, a partir d’aquest principi fonamental: fer com fa el Pare misericordiós. Com ho és el vostre Pare és la paraula clau. La qual cosa cal comprendre bé, perquè pugui realment fundar el nostre actuar sense submergir-nos ni en un “tant se val tot” – ja que Déu és Déu i nosaltres no en som, ¿per què preocupar-nos? –; ni en una angoixa culpabilitzant – ja que mai no arribarem a fer com ell, ja que ens considerem sempre en dèficit del que ens és demanat de fer –. Ara bé, “cal donar un sentit fort, ambivalent, a la conjunció καθώς (cathos, ~com): que significa correntment ′de la mateixa manera que′, però en certes frases de l’estil de la nostra pot prendre el matís de causalitat, i es podria traduir per ‘atès que’, o ‘en la mesura que’ ” (Charles L’Éplattanier, “L’évangile de Jean”, p. 286).

           El tema, doncs, que uniria les dues lectures seria el reconeixement de ser pecadors (en Daniel), i “el ferm propòsit de no tornar a pecar” complint el programa proposat per Jesús.

            Atès que (καθώς) Déu el nostre Pare actua d’aquesta manera amb nosaltres, nosaltres tractem (amb l’esforç necessari) de deixar-nos travessar per la manera de fer de Déu, de la qual hem estat beneficiaris, per fer-ne beneficiar també el nostre proïsme. Atès que el vostre Pare és misericordiós, sigueu-ne també vosaltres tant com us sigui possible.

Pas al ritus
            La celebració eucarística ens ofereix la misericòrdia de Déu en Jesús Crist; el seu perdó; el do de Déu mateix. Resulta impossible, en bona lògica evangèlica, no donar tal com hem rebut. ¿Quina serà la nostra actitud al sortir de la celebració?

Per al Pare Nostre
            El “com nosaltres perdonem” no és la mateixa paraula que la de “com, ho és el vostre Pare”. Jesús no ens posa pas com exemple perquè Déu actuï com nosaltres ho fem. La paraula designa més aviat que hem perdonat per endavant. ¿Quina és, però, la realitat dels fets? No obstant, per poder-hi arribar, gosem dir...    retorn




DIMARTS SEGONA SETMANA QUARESMA
Is 1,10.16-20
Mt 23,1-12

Introducció
            La pregària d’obertura ens posa sota la protecció de l’Església. Demanarem que Déu vetlli sobre ella... ja que ella és la que es preocupa de l’home, que som cadascun de nosaltres, perquè no ens esgarriem i és ella la que ho farà tot perquè l’home s’adreci cap a la salvació. Però ni l’actuació de Déu, ni la de l’Església, no són automàtiques: demanen la nostra col•laboració lliure i conscient. Posem-la en acció per acollir el perdó.

Per a l’homilia
            A la recerca del tema.- Inversament a la Litúrgia de la Paraula d’ahir, la d’avui ens presenta, en Isaïes, la promesa del perdó; en l’evangeli, l’examen de consciència. El tema es podria expressar dient: No tinguem por de descobrir els nostres pecats (evangeli); cap pecat no és mai tan gros (vermells com l’escarlata) que no pugui ser perdonat (blancs com la neu) per part de Déu.

            L’evangeli com examen de consciència. Cal reconèixer que la perícopa està formada per dos elements: la denúncia dels Escribes i Fariseus, vv. 1-7; paraules adreçades als deixebles sobre la seva manera de comportar-se a l’interior de la comunitat, v. 8-12.

            Dues acusacions adreçades als Escribes i Fariseus, matèria d’examen també per a nosaltres. Primera: la inconseqüència, diuen i no fan. Segona: en tot obren per fer-se veure de la gent. Vet aquí matèria de reflexió per al petit fariseu que tots portem dintre.

            Pel que fa a les observacions de Jesús als seus deixebles:

            a.- Vosaltres no us feu dir "rabí" (mestre).- L’autoritarisme no és solament un defecte del caràcter sinó una usurpació dels drets de Crist sobre la seva Església; ja que aquest didascal (ensenyant) únic, del qual aquí es tracta, és certament el Crist. El pensament sembla ser aquest: vosaltres no esteu lligats per cap adhesió simplement humana a un rabí, ni tampoc per una submissió comuna a una doctrina nova, per sublim que sigui; vosaltres sou germans per la vostra pertinença a l’únic i verdader Mestre. [No us feu donar: acusació de recerca d’honors].

            b.- Ni heu de donar a ningú el nom de pare.- La sobrietat en l’honor degut als responsables de l’Església té el seu fonament en la paternitat de Déu, únic creador, defensor i propietari de l’Església, com de tots els homes. [No doneu a ningú: ¿es tracta d’evitar l’adulació dels responsables?]

            c.- Senyalem, també, que aquí l’accent cau menys sobre la negació de tota autoritat en l’Església que sobre el perill que apareguin grans personatges, usurpant l’honor degut a Déu i al Crist. (Notes a, b, c, de Pierre Bonnard; les notes entre claudàtors [-] del P. Angel).

            Resum de l’examen de consciència: Les observacions fetes als deixebles podrien assemblar-se als defectes denunciats als Escribes i Fariseus. Igualment, l’exhortació dels dos versets finals de posar-se com a servidor a l’interior de la comunitat.

Pas al ritus
            Ens disposem a fer present el sagrament gràcies al qual el vermell escarlata del nostres pecats s’ha tornat blanc com la neu, com la llana: El meu cos entregat per vosaltres; La meva sang vessada per vosaltres... en remissió dels pecats. ¿Seríem capaços de no entrar en la salvació que ens és oferta, encara que ens calgui reconèixer la violència del vermell que ens cobreix?

Per al Pare Nostre
            Ens disposem a pregar l’Abbà únic, amb les paraules apreses de l’Únic Guia, de l’Únic Mestre. Així, doncs, gosem dir...    retorn




DIMECRES SEGONA SETMANA QUARESMA
Jr 18,18-20
Mt 20,17-28

Introducció
             Fa quinze dies era Dimecres de Cendra. Què n’hem fet de les resolucions preses aquell dia? Amb la nostra participació a la missa de cada dia fem com els deixebles de l’evangeli: amb ell pugem a Jerusalem, la del Dijous Sant, Divendres Sant... de la Vetlla Pasqual. Interroguem-nos sobre la nostra fidelitat. Demanem perdó, si cal.

Per a l'homilia
            A la recerca del tema.- Els versets de Jeremies pertanyen a aquest conjunt de passatges de caire autobiogràfic que hom anomena “Les confessions de Jeremies”. En el nostre text el profeta comença descrivint el complot que tramen contra seu; seguit d’unes paraules de pregària en les quals proclama la seva innocència envers aquells mateixos que li volen mal. El passatge complet comprèn els vv. 18-23; els que falten a la nostra lectura són una pregària de venjança molt dura, comparable als “salms de maledicció”. El tall litúrgic els ha suprimit per fer aparèixer millor la semblança de Jeremies amb Jesús, cosa que és veritat solament a mitges. Jeremies només coneixia la retribució temporal; mentre que Jesús es confia, i ens confia, en tot al Pare celestial.

            El tema, doncs, podria ser el del complot: el tramat contra Jeremies en paral•lel amb el de Jesús, que apareix en els primers versets del nostre evangeli: el tercer anuncia de la Passió. El paral·lel dels versets de la pregària de Jeremies – sobretot: Recorda que m'he presentat davant teu, intercedint a favor d'ells per apaivagar la teva indignació – serien les paraules de Jesús adreçades “als altres deu” per a ensenyar-los a posar-se al servei dels altres com el Fills de l’home, que no ha vingut per fer-se servir...
 
            Encara que estiguem a l’interior de les tres primeres setmanes de quaresma – els temes de les quals sembla que miren més aviat a la conversió – em sembla que seria bo de no insistir massa sobre l’actuació de Jaume, Joan i els altres deu.

            Al revés, caldria fer aparèixer “la gratuïtat” – el sense sentit – de la persecució de la qual Jesús és objecte; o, si voleu, les verdaderes raons per les quals “els grans sacerdots i els mestres de la llei” el persegueixen fins la mort: l’amor pels petits i els pobres, per damunt de l’observança minuciosa de la Llei (és a dir, segons la interpretació farisea). De la mateixa manera que la decisió de Jesús de continuar el seu camí que hauria de conduir-lo no solament a la mort, sinó també i primerament, a proclamar en el mateix cor de la fe jueva – Jerusalem – el seu evangeli d’amor i de veritat.

Pas al ritus
            En memòria meva. El prendre el pa, l’acció de gràcies, la fracció, la distribució, fan present la memòria de Jesús – tot el que ell ha fet per nosaltres. Sens dubte que el final de la seva vida terrena n’ha estat el cim. Nosaltres proclamem la mort, celebrem la seva resurrecció, esperem la seva vinguda... però també tot el que ho ha precedit... i la fidelitat de cada dia. Tant de bo que hi poguéssim participar, en comunió.

Per al Pare Nostre
             Regne, santificació del nom, voluntat a complir. Jesús en ha ensenyat a demanar tot això. No dubtem; i mirem com ho ha complert ell mateix. Diguem, doncs...    retorn




DIJOUS SEGONA SETMANA QUARESMA
Jr 17,5-10
Lc 16,19-31

Introducció
            A l’oració d’obertura demanarem a Déu d’atraure cap a ell el cor dels fidels. Els nostres cors: el nucli de les nostres persones; la font de tot el que pensem, fem i diem. Atraure: fer venir; com la llum atrau les plantes; que nosaltres siguem atrets pel Pare. Que Ell mateix ens guardi de ser “dis-[a]trets”. Que vulgui perdonar-nos les nostres desorientacions.

Per a l’homilia
             A la descoberta del tema.- Per un costat, Jeremies ens ofereix un poema en dues estrofes molt semblant al Salm 1, que segueix. L’home que fa el bé; l’home que fa el mal. Aquest “home”, no són tots els homes; és cadascú de nosaltres “recto/verso”. Tot seguit, una mena de proverbi sembla resumir el poema de dues estrofes: No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. ¿Qui és capaç de conèixer-lo? Solament Déu el pot conèixer, i ell premiarà cadascú segons les seves obres.

             L’evangeli, per altre costat, ens dóna un exemple del, més que possible, comportament de l’home dolent i egoista que portem dintre. És el missatge de la primera part de la paràbola: fins la mort de Llàtzer – que no és exemplar en res; no té cap mèrit; és “neutre”; solament “pobre”; beneficiari de la teologia del “capgirament de situacions” –; i d’aquell altre que menjava i es vestia, “cegament” en relació al que tenia necessitat d’ell. Els nostres cors verdaderament enganyosos, sense remei d’egoisme cec.

            Però a l’evangeli hi ha un segon ensenyament: per curar els nostres cors sense remei tenim metges a disposició: els profetes i, “contràriament” a la paraula d’Abraham en la paràbola, un que torna d’entre els morts “de gran nivell”: el Crist ressuscitat d’entre els morts.

            Si fóssim capaços d’escoltar-los – no solament de sentir-los; car escoltar suposa fer atenció al que se sent – ens salvaríem de caure en la fossa immensa.

            Vet aquí un bon programa de Quaresma: escoltar tant els profetes com Jesús Crist, amb la intel•ligència de la fe i la voluntat d’actuar correctament... encara que només sigui amb la interiorització, el més profunda possible, dels passatges “escollits” de cada dia.

Pas al ritus
           No se sap pas si Llàtzer era pobre per culpa seva o no. La nostra pobresa, contràriament, és la culpa dels nostres pecats. Doncs bé, no són gossos els qui ens llepen les ferides, sinó la sang del Crist vessada per nosaltres. Tampoc són molles les que ens nodreixen, sinó el Cos de Crist mateix. Nodrim-nos intel•ligentment per guarir el nostre cor que quasi no té remei.

Per al Pare Nostre
            Si poséssim atenció als “nostre/s” de la pregària del Senyor, els ulls dels nostres cors estarien verdaderament oberts i atents als germans propers i llunyans. Preguem doncs “en plural” com ens ha estat ensenyat, dient...    retorn




DIVENDRES SEGONA SETMANA QUARESMA
Gn 37,3-4.12-13a.17b-28
Mt 21,33-43.45-46

Introducció
            Des de la setmana de Cendra, ja és el tercer divendres de Quaresma; dintre de tres més serà el sisè, el que anomenem Divendres Sant. ¿És potser això el que ha guiat l’elecció de les nostres lectures? Ahir descobríem que el nostre cor estava malalt; els exemples d’avui són més temibles que els d’ahir. Complicat i malaltís en relació als germans de pare i de mare. Jo confesso... i a vosaltres, germans...

Per a l’homilia
            A la descoberta del tema.- Caín va ser capaç de matar Abel... encara que no se sàpiga gaire per quina raó. En tot cas, es tracta de la conseqüència immediata del “primer” pecat; del mite que vol explicar d’on venen tots els mals que sofrim. Hom s’ha separat de Déu; hom mata els germans; “és lògic”.

            Les nostres lectures diuen el mateix però “a contra pèl”. Hom mata els germans, hom se separa doncs de Déu. ¿Què ha estat primer? No pararíem de discutir.

            En la història de Josep, és la gelosia la que pretén eliminar el que se suposa que vol sobrepassar els altres. Ja sigui a causa dels seus somnis; ja sigui a causa de la preferència paternal. Josep era el primer i, fins aquell moment, únic fill de Jacob amb Raquel, l’esposa estimada. (Més tard arribaria encara Benjamí).

            [“Curiositat” exegètica. Primer (v. 21), és Rubén qui tracta de salvar el seu mig germà: rastre del document elohista; després (v. 26), és Judà el qui proposa de vendre’l enlloc de matar-lo: rastre del document yahvista. Aquests dos documents, juntament amb el deuteronòmic i el sacerdotal, són els quatre “fils” que composen “la corda” textual del Pentateuc.]

             Jesús, a l’evangeli, interpreta el projecte del seu propi assassinat a través d’aquesta paràbola en la qual ell es col•loca després dels profetes; però també, més que els profetes, ja que es descriu com “el fill”. És un passatge a tenir en compte en la comprensió que Jesús tenia de si mateix en relació a Déu, dibuixat com el propietari de la vinya en la paràbola.

            Els uns, els germans de Josep, volen matar per gelosia; els vinyaters homicides volen matar per cobdícia: Aquest és l'hereu: vinga, matem-lo i quedem-nos la seva heretat!

             ¿Quin sentiment neix en els nostres cors quan ens trobem algú que ens sobrepassa sigui en el que sigui?

             Se’m va explicar que en alguns indrets del Sénégal profund, ningú no tenia dret a millorar la seva manera de produir de manera que pogués sobrepassar al situació dels seus conciutadans... posava en perill la seva vida. ¡Tots havien de ser igualment pobres! Una curiosa manera de compartir. Enlloc de fer compartir “la descoberta” i el millorament fos per a tothom... el que havia de ser comú era la pobresa.

             “No és sense raó que l’oposició a Jesús s’ha afirmat sempre en ocasió de fets senzills: un àpat amb pecadors; la llibertat presa per la pecadora, el perdó dels pecats al paralític, una curació en dia de sàbbat. Jesús no va escriure cap teoria: el seu comportament i les paraules que el comentaven, van ser suficients per a què cadascú s’adonés que s’imposava un capgirament a les antigues seguretats religioses. (Sóc jo qui subratlla). La mesquineria, la ximpleria, la negligència, la passió sectària, la incapacitat de deixar-se arrencar a sí mateix per l’esdevenidor, van fer més per conduir Jesús al procés que no pas crims enormes. Foren pecats comuns els qui no li deixaren tenir lloc en el nostre món. (Christian DUQUOC, « La Passion de Jésus », p. 97, en « La Passion selon les quatre Évangiles », CERF, Paris, 1981, Col. Lire la Bible, n. 55)

Pas al ritus
            La mesquineria per un costat, la generositat per l’altre, vet aquí el misteri que tenim sobre l’altar. ¿Del costat de qui ens posarem?

Per al Pare Nostre
            El “fill” s’ha fet germà nostre i ens ha ensenyat a pregar el Pare. Diguem doncs...    retorn
 

 

 

 

 

DISSABTE SEGONA SETMANA QUARESMA
Mi 7,14-15.18-20
Lc 15,1-3.11-32

Introducció
            Sovint hom se serveix de l’expressió “Ja aquí, però encara no” per expressar que la salvació acomplerta per Jesús és una realitat, però encara no manifestada en tota la seva plenitud. La pregària d’obertura està redactada amb aquest “clima”: ja ens feu participar dels dons celestials, per mitjà dels sagraments (ja aquí); però també demanem: governeu la nostra vida perquè puguem arribar... (encara no). Hem rebut molt; ens cal perseverar. Perdó pels nostres defalliments.

Per a l’homilia
            A la descoberta del tema.- El text de Miquees forma part dels últims versets del llibre (vv. 8-20). Aquest conjunt forma com una litúrgia d’esperança en la qual dialoguen Israel i Déu, aquest darrer potser representat per un portantveu. El conjunt podria ser distribuït com segueix:

            Acte de fe i d’esperança fet pel poble,                                      : vv. 8-10
            al qual respon, per part de Déu, una promesa de salvació;    : vv. 11-13
            a la súplica                                                                                     : v. 14
            succeeix l’anunci de les meravelles divines;                           : vv. 15.16.17
            el conjunt s’acaba amb un himne a Déu fidel i misericordiós : vv. 18-20
            (Les xifres en itàlica són els versets de la nostra lectura)

            El ramat..., que viu solitari, com una garriga enmig de jardins són els publicans i pecadors (de l’època de Miquees, de l’època de Jesús, de la nostra època) menyspreats pels benpensants, als quals Jesús – com el Déu del qual parla Miquees: tu que perdones les culpes i passes per alt les infidelitats – acull els pecadors i menja amb ells.

            Pel seu cantó l’himne final canta la misericòrdia de Déu, del qual Jesús farà el retrat, fent-nos el relat de la conducta del pare, en la paràbola del pare i dels seus dos fills.

            ¿Quin seria doncs el tema proposat per les nostres dues lectures? Tots nosaltres som pecadors envers Déu, el nostre Pare, com el fill petit; pecadors contra els germans, com el fill gran. Però tot això desapareix davant l’amor paternal de Déu.

            No cal entrar en els detalls descriptius del mal que és el pecat, ni de la misericòrdia de Déu, que Jesús ens dóna en la seva paràbola.

            La manera de comportar-se de Jesús volia significar el Regne: viure com germans reconciliats. Aquesta manera de comportar-se, Jesús hagué de justificar-la als seus contradictors. Probablement la primera finalitat d’aquesta història inventada per Jesús fou la de legitimar la seva pròpia conducta: ell actuava com el pare de la paràbola, el qual, pel seu cantó, era la icona de Déu Pare... Aquells qui el recriminaven haurien hagut més aviat d’alegrar-se com es demana al fill gran.

            Per part nostra, tots nosaltres som el petit i el gran en una sola peça. ¿Per què no tractem d’assemblar-nos al pare?

Pas al ritus
            Henri Denis* ha imaginat Jesús com si fos el pròdig del Pare. Ho ha malgastat tot... fins la pròpia vida, amb pecadors, publicans i gent de mala reputació. Després, retorna al Pare com la proa d’un vaixell, la resta del qual, són tots els que segueixen Jesús. El Pare l’abraça juntament amb tots els altres. Això també és el Misteri de Pasqua, el Misteri Eucarístic Memorial (i no solament la presència real). Deixem-nos endur per Jesús.
                                                                * “Jésus, le prodigue du Père”, Desclée de Brouwer, Québec-Paris, 1977, pp. 63-66

Per al Pare Nostre
            Normalment estem a punt per identificar-nos amb el fill petit. ¿Estem disposats a perdonar (cosa que no fa el fill gran) per poder dir en veritat les paraules de Jesús: perdona’ns... com nosaltres perdonem? No obstant gosem dir...    retorn