DILLUNS PRIMERA SETMANA QUARESMA
Lv 19,1-2.11-18
Mt 25,31-46

Introducció
            Des d’ahir hem entrat en la primera setmana de Quaresma. Que el Senyor ens concedeixi la intel•ligència – la lectura en profunditat: “intus legere” – de la nostra fe, així podrem viure més d’acord amb aquesta fe que és la nostra. Sempre amb la seva ajuda, naturalment! Coma ara, tot demanant de rebre el perdó dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            A la recerca del tema.- Està clar – a la meva manera d’entendre – que el “tema” que “uneix” les dues lectures és, per un cantó, la darrera frase del Levític “Estima els altres com a tu mateix”, i per l’altre, “Tot allò que fèieu [que deixàveu de fer] a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu [m’ho negàveu a mi].”

            Però hi ha també notables diferències que s’han de tenir en compte entre els dos textos.

            En el Levític els altres [el proïsme] és: el teu company (3 vegades); el teu proïsme, el teu compatriota (1 vegada); el teu germà (1 vegada); els fills del teu poble (1 vegada); totes aquestes apel·lacions són com sinònims. Així doncs, queda clar que els altres [el proïsme] no és altre que “el jueu com tu”; aquell que pertany a la mateixa societat clànica que tu. Es tracta, doncs, d’una “proximitat tancada”. Tancada, a més a més, a aquells que són considerats inferiors socialment: el jornaler, el sord, el cec, el dèbil; encara que pertanyin també al teu poble. El referent és, com tu mateix.

            Al contrari, a l’evangeli, el referent és el Rei mateix ; Rei que és el significant de Jesús. I aquest Rei s’identifica amb tots aquells que estan en la necessitat, sense altra condició. Es tracta, doncs, d’una “proximitat sense límits”.

            Encara més: si volguéssim “traduir” en cristià el “com a tu mateix” del Levític, caldria que el “tu mateix”, també fos el significant de Jesús. És a dir, Jesús rep com fetes a ell mateix les ajudes fetes als petits i pobres. El petit i el pobre és, doncs, l’igual de Jesús. Estimar-lo com a mi mateix, és fer-me l’igual dels petits i els pobres; posar-me en el seu lloc. Així doncs: Jesús és l’igual dels petits i dels pobres; jo esdevinc l’igual dels petits i dels pobres; jo esdevinc l’igual de Jesús.

            Dit d’una altra manera els he d’estimar efectivament com si Jesús estigués en el meu lloc, atesa aquesta mena d’ ”equació”: pobre = Jesús = jo mateix. Cosa que és molt més exigent, i molt més verdadera, que fer “equilibris” per identificar amb Jesús aquell que es troba davant meu... cosa que no sempre és honestament possible. Al contrari, jo he de – perquè és possible amb la gràcia de Jesús mateix – actuar com si Jesús estigués en el meu lloc davant el més miserable i el més dolent dels humans!

            El tema podria haver estat expressat dient: Fem-nos propers d’aquells que tenen necessitat de nosaltres perquè Jesús vol ser-los proper.

Pas al ritus
            Tota la vida de Jesús no ha estat altra cosa que posar en pràctica aquestes “obres de misericòrdia”; cosa que l’ha conduit a la creu, i també a la glòria. Aquesta obra global de misericòrdia és feta present ara sobre l’altar: per participar-hi, primer com a beneficiaris i, després, com a benefactors. Siguem conseqüents amb la participació litúrgica.

Per al Pare Nostre
            “Pare Nostre” és la proclamació de fraternitat, de proximitat oberta, sense límits. Preguem, doncs, tal com ho hem après...    retorn




DIMARTS PRIMERA SETMANA QUARESMA
Is 55,10-11
Mt 6,7-15

Introducció
            Celebrar l’Eucaristia és més que fer una pregària; aquesta només és una conversa amb el Senyor. Celebrar l’Eucaristia és realitzar una acte sagramental: una ofrena, un gest... naturalment, acompanyat de paraules que donen sentit al que s’està fent. Hem vingut, doncs, a oferir al Pare tot honor i tota glòria per, amb, en Jesús; units a Ell i entre nosaltres per l’Esperit. Que ell vulgui ara perdonar-nos els nostres pecats.

Per a l’homilia
            A la recerca del tema.- Es podria expressar dient: ¿Quina és la pregària que travessa tots els estrats celestes fins arribar al cor de Déu Pare?

            ¿Quin es el punt (la paraula) de tangència entre les dues lectures? En Isaïes: Així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. En Mateu: Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans. Vosaltres, pregueu així: Pare nostre.

            Aquesta paraula que ha fet “el va i ve” eficaç entre Déu i la terra, podria ser considerada en “p minúscula” i aleshores podria ser la mateixa pregària del Senyor. Però també podria ser considerada en “P majúscula” (encara que hom “llisqui” cap a Jn), i aleshores aquesta Paraula/Verb que ha dit: He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i me'n torno al Pare (Jn 16,28) quan Tot s'ha acomplert (19,30). El “va i ve” perfectament acomplert, absolutament eficaç.

          En Isaïes també es tracta de resultat, de fer el que jo volia, de la missió confiada a la paraula. Nosaltres mateixos som una mica “el resultat” d’aquest “venir” de la Paraula (P majúscula): Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit (Jn 12,24). Així doncs, també nosaltres hauríem de retornar a Déu... Cosa que s’acomplirà el dia de la nostra entrada a la casa del Pare. Mentrestant, comencem a fer aquest “va” (anar cap allà d’on hem vingut), del “va i ve”, cada vegada que som capaços de pregar, intel•ligentment en la fe, l’Oració Dominical.
 
            Dic “intel·ligentment en la fe” per significar la comprensió de cada paraula i de cada frase del Pare Nostre. Altrament, correm el risc de fer-ho com cotorres. (Entrar en la intel•ligència del Pare Nostre podria ser un bon “esforç de Quaresma”).
 
            Jesús ens dóna encara una altra condició perquè la nostra pregària penetri dins el cel: el perdó mutu com a condició prèvia. Aviat dit... no tan fàcil de complir; però necessari de totes maneres.

            Nosaltres hem d’esdevenir “la collita”, fruit de la sembra d’aquesta Paraula, que el Pare espera després d’haver enviat “la pluja i la rosada” de l’Esperit per fecundar. Què en farem, nosaltres?

Pas al ritus
            Ens disposem a fer present el “va i ve” (en realitat “ve i va”) del Verb/Paraula: del Pare al món, del món al Pare. Vida, mort, glorificació de Jesús: Misteri de la fe. Jesús ha fet la vinguda tot sol. A l’entornar-se’n, no ho fa pas sol; nosaltres que estem aquí ho fem amb ell. Deixem-nos endur pel Crist.

Per al Pare Nostre
            Avui més que mai, seguint l’evangeli, l’invitatori del missal per a la pregària del Senyor agafa tot el seu sentit: Fidels a un manament del Senyor, i seguint el seu diví mestratge, gosem dir: ...    retorn




DIMECRES PRIMERA SETMANA QUARESMA
Jo 3,1-10
Lc 11,29-32

Introducció
            La nostra pràctica cristiana hauria de ser viscuda com la celebració d’un sagrament. Aquest s’acompleix per l’acció conjunta (la sinergia) d’elements sensibles (gestos, paraules) i de l’Esperit. Igualment per a nosaltres: els actes corporals – gestos, paraules – i l’esperit (el nostre) més (+) l’Esperit Sant que actuen conjuntament. Que la nostra celebració ens faci créixer en l’esperit i en l’Esperit. Començant pel refús dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            [Per a les notes exegètiques d’aquest passatge de Lc 11,29-32, vulgueu consultar el Dimarts de la 23a setmana].

            A la recerca del tema.- Convertim-nos; nosaltres tenim raons molt millors que les que tenien els Ninivites. El profeta anònim autor del llibre de Jonàs, interpel·la els seus contemporanis tancats en la seva pròpia salvació excloent d’aquesta possibilitat els estrangers. L’autor del text posa com exemple la conversió de l’oposant més oposat als jueus: els Assiris de la capital, Nínive. Aquestos s’han convertit només sentint la crida a la conversió del profeta Jonàs.

            Al final de relat, Jonàs s’enfada contra Déu perquè s’ha mostrat benvolent amb els Ninivites (com molts personatges que apareixen en els evangelis en relació a certes accions de Jesús). Aquest final del Llibre de Jonàs no apareix en la nostra lectura. (Mireu, en tot cas, les primeres lectures – del dilluns al dimecres – de la 27a setmana senar).

            Jesús s’identifica amb aquest Jonàs de ficció en relació a la gent de la seva generació que li demana signes meravellosos per convertir-se, és a dir per acceptar la seva persona i el seu missatge (ja que ells no eren ni pagans ni ateus).

            No cal anar més lluny en la nostra reflexió. Ens podem deixar interrogar seguint aquest tema: ¿A qui ens assemblem més, als Ninivites que confien en Jonàs, o a aquesta generació contemporània de Jesús que refusa la seva persona i el seu missatge perquè no li dóna els senyals meravellosos que li demana?

            En aquesta Quaresma, ¿on estem de la nostra progressió en el coneixement de Jesús, de les seves paraules, dels seus exemples; en el seguiment de les seves consignes? ¿Som capaços de creure que fins els cabells del nostre cap estan comptats quan els adversaris cauen damunt nostre sense raó aparent? O, al contrari, ¿exigim proves, miracles, per confiar en l’amor paternal/maternal de Déu per nosaltres, en comptes de creure-ho solament perquè Jesús ens ho ha fet saber?

            La nostra culpabilitat, cas que n’hi hagués, seria bastant més greu que la de la generació de Jesús ja que nosaltres posseïm el gran senyal de la Glorificació de Jesús després de la seva fidelitat fins la Creu, fins el sepulcre. ¿De què més tenim necessitat?

Pas al ritus
            Nosaltres acomplim en la fe – doncs amb absoluta certesa – el gran senyal que Jesús ens ha donat per “merèixer” la nostra adhesió: el Misteri de la Fe! Que la nostra vida correspongui a la nostra fe.

Per al Pare Nostre
            Aquí teniu més que Salomó. Tenim el seu descendent i Fill de Déu que està aquí i que ens ha ensenyat a pregar: en paraules i en Esperit. Seguint fidelment el seu ensenyament i diguem:     retorn





DIJOUS PRIMERA SETMANA QUARESMA
Estgr 4,17n.p.q.r.aa-bb.gg-hh (o bé Est 14,1-3.12-14 Vg)
Mt 7,7-12

Introducció
            Dimarts darrer dèiem que l’Eucaristia és més que una pregària. Res a treure d’aquesta afirmació. És do, i és acolliment. Do de Déu, acolliment del Do diví. Do també de les nostres lloances i les nostres accions de gràcies. Do de la Paraula, acolliment de la Paraula. Buidem els nostres cors de tot, sobre tot del mal, perquè el Do de Déu pugui omplir-nos.

Per a l’homilia
            A la recerca del tema.- Es tracta de la pregària de demanda: la d’Ester abans de gosar presentar-se davant del rei Persa, Xerxès, per tal de suplicar-li en favor del poble jueu deportat en el seu país. Per altre cantó, l’ensenyament de Jesús cap al final del Sermó de la Muntanya, sobre la certesa de ser escoltat per Déu quan li preguem, sobreentenent-se en pregària de demanda.

            Les generalitats del principi de la perícopa: demaneu, cerqueu, truqueu, sense més precisions, són seguides d’alguna precisió; hom demana pa, hom demana peix, hom demana al seu pare la bondat, que és sobrepassada infinitament per la del Pare celeste. No hi ha cap raó per no ser escoltat.
 
            ¿Quin lligam hi pot haver entre la “Regla d’or” (Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin) i aquest ensenyament (demaneu, cerqueu, truqueu)? Una resposta, entre moltes altres (cf. Bonnard, p. 100-101): Els deixebles podran constatar que ells són fills de Déu (el vostre Pare del cel) pel fet que siguin capaços d’actuar d’acord amb la “Regla d’or”, resum de la Llei. És a dir que sàpiguen donar, quan siguin demanats; fer trobar, quan d’altres busquin; obrir, quan d’altres truquin.

            Aquesta “Regla d’or” era coneguda del món antic. Jesús la renova en dos punts: no es tracta de fer el bé per tal de rebre quelcom de bé en retorn, sinó de prendre’n la iniciativa, sense comptar amb el que es pugui rebre en retorn. Pel altra banda la regla es presenta com el resum del pensament bíblic: la Llei i els Profetes (cf. Mt 5,17: No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud; Mt 22,40: Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos).

            Pel que fa al contingut de les nostres demandes, és a dir del que hem o podem demanar en la nostra pregària, heus ací alguns pensaments de sant Agustí (354-430). Agustí accepta que tot es pot demanar a Déu, però també cuida de purificar aquestes demandes. Sempre les centra en Déu, que tracta d’ensenyar a pregar els seus catecúmens, per acabar dient de no demanar a Déu res fora de Déu mateix: Demana una altra cosa si en trobes una de millor. Afegeix, fent parlar Déu: És a mi que cal posseir, és de mi que cal fruir. És a mi que cal abraçar.

Alguns extractes de la “Carta a Proba”, vídua africana, després de la presa de Roma el 410.

            1. Disposicions.- Concentra tota la teva acció en el teu interior... Vols pregar en un temple? Prega en tu mateixa. Però comença per ser un temple de Déu... La pregària és primer que res un retorn de l’exterior cap a l’interior.

            2. Què cal demanar en la pregària?- Demana la vida benaurada. ~ Ja que és en aquesta vida on vivim amb Déu i de Déu i a qui, sense cap mena de dubte, que cal adreçar tot el que pot ser demanat útilment i convenientment...

            3. Perquè Déu ens demana pregar, si ho sap tot ?- El Senyor Déu nostre no té cap necessitat que li fem conèixer la nostra voluntat ja que no la pot ignorar, però vol, per la pregària, excitar i inflamar els nostres desigs, per fer-nos capaços de rebre el do que ens prepara... Com que d’altres assumptes poden afeblir el nostre desig, a certes hores determinades, cridem el nostre esperit a pregar. ~ Una cosa és un llarg discurs, i una de molt diferent, el sentiment durador del cor.

            4. Quin tipus de pregària cal adreçar à Déu ?- Agustí respon fent el comentari del Pare Nostre. És la pregària perfecta: perquè el Senyor ens l’ha ensenyada; perquè ella desvetlla el desig veritable. Tota pregària ha de conduir al Pare Nostre, norma de tota pregària cristiana. Si preguem com cal utilitzarem, potser, altres paraules, però el seu contingut no s’apartarà pas de la pregària del Senyor. Podem, en la nostra pregària personal, formular les mateixes demandes amb paraules del nostre gust, però no tindríem dret de demanar coses diferents... Per Agustí la pregària no pot anar separada de les obres: dejunis, almoines: ¿Com es pot trobar amb les mans el Déu incorporal i impalpable? Les nostres mans són les nostres obres.

            5.- Què cal pensar de la pregària no atesa ?- El Senyor sempre dóna quan li demanem, però no sempre dóna el que se li demana. Cal pregar amb confiança: El Senyor sap millor que nosaltres el que ens convé. Hem entrat en el camí de l’esperança i de la paciència. Sabem que l’Esperit intercedeix per nosaltres; l’Esperit sap demanar com cal, i nosaltres no en sabem; ell intercedeix no segons nosaltres, sinó segons Déu. A més a més, Déu és l’únic que coneix el nostre verdader desig. Hi ha doncs una mena de docta ignorància, però il•luminada per l’Esperit que ajuda la nostra feblesa. (In Marcel NEUSCH, “Inititaion à saint Augustin”, Cerf, Paris, 1996, pp. 183-187, col. “Épiphanie”).

Pas al ritus
            L’Eucaristia compleix en accions – Misteri de la fe – totes les demandes del model de pregària: des de  la santificació del Nom, fins el deslliurament del Maligne, passant pel perdó dels pecats i pel do del pa de cada dia. Entrem-hi amb el cor ben disposat, i la intel•ligència de la fe de les nostres paraules i dels nostres gestos.

Per al Pare Nostre
            Molt més el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen... ¿Hi ha coses millors que les que demanem en el Pare Nostre? Preguem amb plena confiança, tot dient...    retorn

 

DIVENDRES PRIMERA SETMANA QUARESMA
Ez 18,21-28
Mt 5,20-26

Introducció
            ¿Quin és el “cim penitencial” de la missa? A la meva manera d’entendre no és pas l’ ”Acte penitencial” del començament; sinó quan, en el relat de la Institució, fem present “la sang vessada (oferta) per nosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats”; Ofrena i do s’encaixen mútuament. Entrem agraïts i penedits en aquesta estereofonia litúrgica del qual som actors i beneficiaris.

Per a l’homilia
            A la recerca del tema.- En les dues lectures es tracta del perdó, però no en el mateix registre.

            En Ezequiel l’accent està posat sobre la responsabilitat personal; desvinculada de l’actuació del clan o de la família. És la gran innovació aportada pel Sacerdot/Profeta en l’Exili. Cadascú respondrà davant Déu del que ha fet... Hi ha “un petit” problema suplementari: No li tindré en compte el bé que havia fet (v. 24); ¿és possible, això? Jo no goso respondre... També és veritat que s’hi diu: En canvi, si el just deixava d'obrar el bé i cometia les culpes i les accions abominables que comet el malvat, ¿us penseu que viurà? Cal tenir en compte que la revelació de la vida més enllà de la mort – per a la verdadera benaurança o per a la malaurança – encara no havia estat feta. Però aquesta mort “solament” corporal era, a l’època, el resum de tota separació de Déu... La pregunta, però, queda encara sense resposta.

            Per altra part l’accent del passatge evangèlic cau sobre la responsabilitat pel que fa al respecte – ¿a l’amor? – de cara al germà; des dels sentiments – el qui s’enfadi – fins l’insult ofensiu, cosa que és considerada per Jesús tan greu com l’assassinat. El principi moral està formulat en la sentència generalitzant: El qui s’enfadi... El qui digui... i el qui insulti... Segueixen dos exemples pràctics, entre molts altres possibles, redactats en segona persona del singular: Ni que et trobis a l’altar... Si algú et porta al jutjat...

            Una de les característiques de les sis antítesis de les quals es tractava al principi del Sermó de la muntanya, era la de radicalitzar els aspectes fonamentals de la Llei. No n’hi ha prou de no fer mal físicament al germà (5è manament), sinó ni tan sols mal “psicològic”, diríem avui. (Nosaltres ja sabem que el mal psicològic també deixa ferides, no en el cos sinó en l’esperit).

             Potser, per aquest cantó, podríem posar costat per costat la perversitat de la qual parlava Ezequiel (que li feia oblidar a Déu el bé realitzat abans) i el mal fet “de paraula” al germà. Radicalit- zació aportada per Jesús.

             El tema doncs, seria, en un aspecte negatiu, de no fer el més petit mal al germà: ni físic, és natural, tothom coneix la Llei; ni psicològic, verbal, o gestual... En presència del Pare dels germans, aquest mal comès té la mateixa gravetat.

            Però es podria girar el tema mirant-lo des del costat positiu: fer el bé – estimar de paraula i amb actes – a tots els nivells el germà que tenim al costat.

            La seriositat de l’ensenyament es tradueix pel primer exemple particular: resultaria impossible d’acostar-se a Déu, sense haver ofert, o demanat, perdó al germà. En el segon exemple, la seriositat apareix en la urgència per a fer les paus.
 
            Copio de Pierre BONNARD: “Aquest germà no és pas l’home en general, sinó a nivell de la vida palestina, el membre de la comunitat jueva; a nivell de l’Església de Mateu, el membre de l’Església; apareix ja en el primer evangeli com una certa polèmica contra la noció sectària de germà, característica dels essenis” (p. 64).

Pas al ritus
            Entrem en l’acte estereofònic, en el qual s’ofereix al mateix temps que es rep. La sang, és la vida; el perdó. Encara que els meus pecats siguin absolutament personals, jo no puc entrar en el misteri sense estar reconciliat al meu nivell per tal d’estar-ne al nivell de Déu.

Per al Pare Nostre
            Diguem, doncs: Perdoneu-nos com nosaltres perdonem, tal com ho acabem d’aprendre:    retorn



DISSABTE PRIMERA SETMANA QUARESMA
Dt 26,16-19
Mt 5,43-48

Introducció
            Maria de Betània va rebre la felicitació de Jesús perquè havia escollit l’única cosa necessària. En el moment de començar la missa que tanca la nostra primera setmana de Quaresma, demanarem de saber cercar la mateixa cosa única: no una cosa però, sinó una Persona. Que ell mateix perdoni els nostres esgarriaments.

Per a l’homilia
            A la recerca del tema.- El Deutoronomi ens recorda les dues parts que intervenen en l’Aliança (de la Primera i de l’Eterna): per un cantó: Avui has fet que el Senyor es comprometi a ser el teu Déu; per altre cantó: Avui el Senyor ha fet que tu et comprometis a ser el seu poble... I tu compliràs tots els seus manaments. Hi ha hagut aliança però els compromisos estan de part del poble, del qui està en situació inferior dels dos signataris, del qui n’és el beneficiari. Hi ha hagut dos signataris, però és una aliança en “sentit únic”, que va de “dalt a baix”.

            L’evangeli, pel seu cantó, es dirigeix als socis de l’aliança; se suposa que ja ha estat signada: Ja sabeu que es va dir... Doncs jo us dic... I el que ens és dit son imperatius, expressions de pertinença a l’Aliança: estimeu, pregueu, perquè sigueu, sigueu perfectes! Cal ben meditar per ben acomplir, per mantenir-se bé en l’Aliança oferta; nosaltres no ho mereixem; l’hem de guardar el compromís adquirit, simplement (que no és poc).

            Precisions. Hom cercaria en va en l’A. T. l’odre explícita de “no estimar l’enemic”. Aquesta instrucció suposa la idea àmpliament escampada en el darrer judaisme, que tots els qui no formen part de la comunitat nacional i religiosa són enemics.

            ◊ v. 44.- L’enemic en aquest context, no és ni l’adversari personal, a l’interior de la comunitat religiosa, ni l’enemic de la nació en el sentit polític i militar, sinó el perseguidor de la fe, l’enemic de la comunitat messiànica. En conseqüència el proïsme, el germà, s’ha de comprendre en el sentit de membre de la mateixa comunitat religiosa.

            Diu la Didaché: “Pel que fa a vosaltres, estimeu els qui us odien i no tindreu enemics”. Mt vol dir que els cristians sempre tindran enemics (Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen) ; la Didaché, que ells han de tractar de no tenir-ne, estimant-los. Pel meu cantó, jo m’atreviria a dir: “No sigueu enemics de ningú i així complireu aquesta clàusula de l’Aliança, tan difícil de complir en aparença”.

            ◊ v. 45.- Així sereu [literalment: esdevindreu] de veritat: és a dir, que esdevingueu el que encara no sou.

            Que fa sortir el sol: aquest verset no significa pas que hàgim de buscar proves de l’existència de Déu en la naturalesa; sinó que, per a aquell que coneix el Déu revelat per Jesús, la generositat de la naturalesa és una imatge, i fins i tot un senyal vàlid, del seu amor.

            ◊ v. 46-47.- Segons Jesús, l’amor a l’enemic no mereix cap recompensa però, a partir de la fe en la paraula del Crist, la pot esperar. L’extraordinari evangèlic (què feu d'extraordinari?) consisteix en rompre l’egoisme de clan o de classe, per estimar el qui no n’és. L’extraordinari de l’amor evangèlic consisteix menys en la intenció del qui estima, que en l’objecte de l’amor, en el beneficiari/enemic d’aquest amor.

            ◊ v. 48.- Sigueu bons del tot (Leccionari). Sigueu perfectes (BCI i Grec) expressa una ordre i una promesa. El tema de la perfecció en els textos bíblics, no expressa tant la idea de puresa moral com la de compromís total, de pertinença sense reserves a Déu, fins i tot en el si del pecat. En el seus actes d’amor, de reconciliació, de fidelitat intrèpida a la llei del Crist, els deixebles del Crist faran aparèixer en el món alguna cosa de la perfecció del Regne de Déu.

            L’evangeli ens mostra la part en la qual ens hem compromès al pertànyer a l’Aliança Nova i Eterna.

Pas al ritus
            Celebrar l’Eucaristia no és cap banalitat. És un seriós exercici de Quaresma per redescobrir la veritat de la nostra conducta. A cada celebració ens és oferta l’Aliança, ¿com hi responem?

Per al Pare Nostre
           No tinguem odi per a ningú; tinguem amor efectiu per a tothom. Per tal de poder dir de veritat la pregària dels fills del nostre Pare del Cel.    retorn