EL SERVIDOR I ELS SEUS QUATRE CÀNTICS

Recerca dels indicis

            Al llarg del missatge del Segon Isaïes (Is cap. 40 – 55), la paraula “servidor” apareix 21 vegades: una vegada en plural (54,17):

                                                                Qualsevol arma forjada contra tu
                                                                no servirà de res.
                                                                I si algú t'acusa davant un tribunal
                                                                faràs que el tribunal el condemni.
                                                                Aquesta és la sort
                                                                que reservo als meus servents,
                                                                jo sóc qui els fa triomfar.
                                                                T'ho dic jo, el Senyor.

            Una sola vegada en sentit pejoratiu d’esclau:

                                                               Això diu el Senyor,
                                                               el Redemptor i el Sant d'Israel,
                                                               al menyspreat, a l'avorrit de tothom
                                                               i esclau dels opressors:
                                                               “Els reis, en veure't, s'aixecaran,
                                                              els governants
                                                              es prosternaran davant teu
                                                              per respecte al Senyor, que és fidel,
                                                              al Sant d'Israel, que t'ha escollit.”

            Les altres 19 vegades en el sentit positiu de “servidor de Déu”.

            En 14 ocasions, aquest servidor rep un nom propi: és Israel o Jacob, és a dir el poble d’Israel en el seu conjunt.

            En 5 ocasions aquest servidor és anònim, i hom es pregunta, segons el context, qui pot ser designat amb aquest títol: 42,1; 44,26; 50,10; 52,23; 53,11.

            Vàries respostes han estat donades a aquesta pregunta sobre la identitat del Servidor de Yavhé.

            1) Per a alguns exegetes es tractaria d’un personatge històric precís, ja sigui Zorobabel, nét de Jeconies (o Yoyaqîn), penúltim rei de Judà, conduit en captivitat el 597 abans de JC; Zorobabel apareix al principi de la llista de dotze guies que condueixen a Jerusalem una caravana d’exiliats, entre 538 i 522 (Esd 2,2; Ne 7,7; vegeu també Ag 2,23) (segons Pierre GRELOT); ja sigui Jeconies (Yoyaqîn) mateix (segons Henri CAZELLES).

            2) Per a d’altres el Servidor seria: a) Israel en el seu conjunt; b) l’elit d’Israel; c) el mateix Segon Isaïes; d) Cir, el rei de Pèrsia.

            Per al Nou Testament, diversos passatges del Segon Isaïes es refereixen directament a la persona i a l’obra de Jesús, el Servidor perfectament just (50,9; 53,9), la mort del qual és acceptada com un sacrifici d’expiació (53,10: afirmació molt nova en Primer Testament), i a qui ha estat promès, més enllà de la tomba, una vida intensa i fecunda (53,9-12).

                                                           ELS POEMES (O CÀNTICS) DEL SERVIDOR DE YAHVÉ

            A l’interior del Segon Isaïes hom distingeix quatre poemes, el protagonista dels quals és el Servidor de Yahvé. Els “límits” d’aquests poemes són imprecisos, sobre tot pel que fa a les conclusions.

            Segons la Interpretació que el Nou Testament fa d’aquests poemes, la Litúrgia Romana els proclama en dies ben significatius: en Setmana Santa. Heus ací les referències de les perícopes litúrgiques:

                                                          Primer poema  Is 42,1-7            proclamat el dilluns sant
                                                          Segon poema   Is 49,1-6            proclamat el dimarts sant
                                                          Tercer poema   Is 50,4-9a          proclamat el dimecres sant
                                                          Quart poema    Is 52,13 – 53,12 proclamat el divendres sant

            Mirant aquest poemes com fent una unitat, hom observa de l’un a l’altre el desenvolupament d’una situació de la qual es poden seguir quasi bé les etapes:

            - després de la presentació sense ombres de la missió del Servidor (42,1-7)

            - es troba una reiteració d’aquesta missió a l’interior d’una atmosfera ja pertorbada (49,1-6);

           - després, una situació francament degradada en la qual el Servidor topa amb uns enemics que l’ataquen obertament (50,4-9a);

            - finalment l’evocació d’un destí tràgic, del qual el profeta en parla en temps passat (52,13 – 53-12).    retorn

 

                                                                      o          o          o          o          o

 

DILLUNS DE LA SISENA SETMANA (Santa)
Is 42,1-7
Jn 12,1-11

Introducció
            Entrem en els dies decisius en els que viurem la Pasqua. Ens esborronem una mica en acostar-se aquestes diades. La fe no s’oposa a l’emoció; aquesta pot fins i tot provocar-la. Els relats bíblics ens permeten d’entrar en aquesta dinàmica. Reconeguem però les nostres infidelitats culpables.

Per a l’homilia
          Des de la reforma litúrgica com a conseqüència del Vaticà II, en els primers tres dies d’aquesta setmana, les lectures no estan organitzades per tema. Per un cantó, les primeres lectures ens permeten proclamar i meditar els tres primers Càntics del Servidor de Yahvé. El quart Càntic, serà la primera lectura del Divendres Sant. Per altre cantó, els evangelis ens proposen episodis que han precedit immediatament el relat de la passió. Cada dia amb una característica pròpia.

            El primer poema del Servidor de Yahvé

            S’hi poden distingir com dues parts:

           a.- Discurs adreçat pel profeta, en nom de Déu, a interlocutors anònims. S’hi parla del Servidor en la tercera persona. (vv. 1-4)
 
         b.- Probablement durant una cerimònia cultual, el Servidor és presentat al poble. El profeta s’adreça ara directament a ell (el text és en “tu”) per donar-li una ordre precisa, relacionada amb la fi de la captivitat a Babilònia (vv. 5-7).

            Hom s’adona que en aquest text (com en els altres poemes també) hi ha passatges evangèlics que parlen de Jesús amb expressions tretes d’aquests poemes. Aquest Servidor, anònim en el text d’Isaïes, és ben conegut dels autors del N. T.

            Pel que fa a l’evangeli.- La indicació cronològica (Sis dies abans de Pasqua) mostra que Jn vol donar a aquesta darrera etapa de la vida pública de Jesús el marc d’una setmana, com ho havia fet per a la primera etapa. Llàtzer és un convidat mut; el seu retorn a la vida és el motiu del fervor agraït per part de Maria envers el Mestre, que atrau la gent. L’olor del perfum: simbolitza la vida i la joia en contrast amb la fortor d’un cadàver, del qual havia parlat Marta (11,39). La unció designa Jesús com el Messies (ungit) portador d’una vida més potent que la mort. Judes sempre és designat per Jn en qualitat de traïdor, aquesta vegada carregant la tinta amb la cobdícia sota l’aparença de cuidar-se dels pobres.

            La justificació, feta per Jesús, de la unció.- L’accepta ara perquè no podrà ser feta quan caldria: el divendres, ja seria massa tard (ja s’hauria entrat en el dissabte); el dissabte, impossible de desplaçar-se; el primer dia de la setmana... el cos ja no hi serà! El gest de Maria té, als ulls de Jesús, un caràcter d’excepció unit a la proximitat de la seva mort; mentre que la preocupació per als pobres ha de ser una exigència permanent per als deixebles.

            La gentada testimonia a favor de Jesús, al mateix temps que provoca un augment de gelosia per part de les autoritats del Sanedrí. De manera que decideixen matar també Llàtzer, que és causa de la gentada que s’adhereix cada vegada més a Jesús. Una vegada més, com en el capítol 11, Jn fa aparèixer la identificació simbòlica entre Llàtzer i Jesús

Pas al ritus
            La missa és el banquet de festa per celebrar Jesús glorificat i, per gràcia, nosaltres amb ell. El perfum que ha d’omplir la nostra “sala” ha de ser la nostra fidelitat. (Les nostres virtuts, en llenguatge clàssic). Siguem agraïts (com Maria a Jesús, degut a la resurrecció del seu germà), per la nostra pròpia resurrecció.

Per al Pare Nostre
            Els dons que Déu ens ofereix són immensos. Però nosaltres som massa febles. De manera que no tenim més remei que demanar “No permeteu que caiguem”... “Deslliureu-nos de...”. Guardeu-nos fidels en totes les proves.    retorn





DIMARTS DE LA SISENA SETMANA
Is 49,1-6
Jn 13,21-33.36-38

Introducció
            Quasi a la vigília de la Pasqua, la Litúrgia de la Paraula ens col·loca al voltant de la taula del darrer sopar. Jesús obre el seu cor. Els deixebles són desbordats per les paraules de Jesús. Pere parla, i va més enllà de les seves possibilitats. ¿Què hauríem fet nosaltres en una ocasió com aquella? També nosaltres tenim motiu per penedir-nos.

Per a l’homilia
            El segon poema del Servidor de Yahvé.- Poema de contingut biogràfic, redactat en primera persona. És el Servidor qui parla: recorda la seva vocació (vv. 1-3), evoca una situació difícil en la que ha hagut de renovar la seva confiança en Déu (vv. 4.5cd); anuncia un nou oracle per confirmar la seva vocació i, fins i tot, estendre-la (vv. 5ab.6). Hom troba “préstecs” d’aquest poema en el Càntic de Simeó (Lc 1,31-32) i en les paraules de Pau als Jueus d’Antioquia de Pisídia per justificar que adreci la Bona Nova a gent d’origen no jueu (Ac 13,47).

            Pel que fa a l’evangeli.- Després del rentament dels peus (13,4-17), Jesús ja havia fet una al•lusió a la traïció d’un dels comensals (13,18-19). Ara hi torna amb el doble Amén, cosa que fa una particular solemnitat. El relat prossegueix amb la designació, mig encoberta, del traïdor. Aquest deixa el sopar. Judes, ¿s’ha sentit descobert pel Mestre? La sortida de Judes per “fer de pressa el que està fent” (13,27) és interpretada per Jesús com l’acompliment total de la seva missió: Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell (13,31).

            Hom pot pensar que, en el pensament de Jesús, Tot [ja] s’ha complert. Jesús ha completat la seva obra; pot respirar i adreçar-se pacíficament als deixebles que l’acompanyen... Fills meus... És l’obertura del Discurs d’adéu que omplirà el capítol 13 i els quatre següents. La perícopa litúrgica salta els vv. 34-35 (sobre el Manament Nou), per enllaçar la pregunta de Pere (Senyor, on vas? del v. 36) amb l’afirmació de Jesús en el v. 33 (Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir).

            Quan Pere diu que està disposat a donar la seva vida per Jesús, ¿es recorda, potser, de la paraula de Jesús: Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna (12,25)? De totes maneres, Jesús el desenganya de la seva falsa seguretat i li anuncia les seves negacions.

            La marxa de Judes.- En el v. 27, quan Jesús ha donat el tros de pa a Judes, es diu que Satanàs va entrar dintre d'ell. (En Lc 22,53, Jesús diu als qui vénen a detenir-lo: Mentre era amb vosaltres al temple cada dia, no vau gosar agafar-me. Però ara és la vostra hora: l'hora del poder de les tenebres). En Jn, Jesús havia dit als Fariseus que discutien amb ell en el Temple: Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida (8,12). Judes ha deixat de seguir Jesús, camina doncs a les fosques. De manera que, quan l’evangelista diu que: Ell, després de prendre el tros de pa, sortí de seguida. Era de nit (v. 30), aquesta "nit fosca" era en el seu cor, caminava a les fosques. A l’exterior, era una nit de lluna plena. (Tant si es tractava del 13 o del 14 del mes de Nisan).

Pas al ritus
            Jesús es queda realment sol: Judes el lliurarà; Pere el negarà; els altres s’escaparan. El nostre altar és com la taula del darrer sopar. ¿Quin comportament tenim envers Jesús? Renovem-li la nostra petita i dèbil fidelitat. Cadascú de nosaltres pot ser un o altre deixeble dels dos deixebles d’avui. I, fins i tot si ho haguéssim estat, ell vol perdonar-nos. La missa és també Pasqua. Victòria de la vida sobre la mort. Victòria del perdó sobre el pecat.

Per al Pare Nostre
            Judes i Pere ens ensenyen la necessitat de resar amb les darreres demandes de la pregària de Jesús: fes-nos vèncer la temptació; deslliura’ns del Maligne. Diguem doncs...     retorn


 

DIMECRES DE LA SISENA SETMANA DE QUARESMA
Is 50,4-9a
Mt 26,14-25

Introducció
            Penúltim dia de Quaresma. La Quaresma acaba demà, dijous, just abans de la “Missa vespertina en la Cena del Senyor”. Encara que hi hagués la missa Crismal el dijous el matí, s’hauria de considerar missa de Quaresma. En tot cas, per a nosaltres, és la darrera missa de quaresma. Intensifiquem la nostra comunió amb Jesús per entrar bé en el Tridu Pasqual. Renovem el penediment dels nostres pecats.

Per a l’homilia
            Tercer poema del Servent de Yahvé.- La situació ha passat de les dificultats (Segon poema) a la persecució oberta.

            - v. 4 : subratlla la fidelitat activa del Servidor a la Paraula de Déu, que ell escolta per transmetre-la als seus contemporanis;
            - v. 5-6 : com a conseqüència d’aquesta fidelitat a les ordres de Déu, el Servidor es troba enfrontat a les pitjors vexacions;
            - v. 7-9 : el Servidor no s’acontenta de recolzar-se en Déu per mantenir-se ferm davant la persecució; també recorre a la justícia.

            El caràcter dramàtic d’aquest discurs impedeix de veure-hi una composició artificial posada en els llavis d’un futur heroi. No encaixa tampoc amb la interpretació col·lectiva de la figura del Servidor. Per aquesta raó la majoria dels crítics consideren del propi Servidor aquesta confidència única en el seu gènere.

            Aquest tercer poema (v. 6) apareix en filigrana en Mt 26,67 – la nit passada en el calabós del Sanedrí, o en la sala mateixa del procés, després que Jesús hagués afirmat obertament la seva messianitat – i en Mt 27,30 (i paral·lels) – en el relat de la flagel·lació -.

                                                                                         (Les notes sobre els Poemes del Servidor de Yahvé, d’aquests 

                                                                                         tres dies, han estat tretes de Pierre GRELOT, « Les Poèmes du

                                                                                         Serviteur », Cerf, Paris, 1981, pp. 30-49).

            L’evangeli.- vv. 14-16: Traïció de Judes. vv. 17-19: Preparació del sopar pasqual. vv. 20-25: Jesús denuncia Judes. Tot i que la litúrgia del vespre del Dijous Sant, retorna sobre els esdeveniments explicats en el text d’avui, la litúrgia de la Paraula d’aquests tres dies de la sisena setmana de Quaresma ens posa dins la tensió pròpia dels esdeveniments del Tridu Pasqual. Heus ací algunes observacions de Pierre BONNARD, en el seu comentari sobre Mateu.

            La traïció de Judes.- ◊ Judes és presentat explícitament com un dels Dotze.

           ◊ El verb lliurar – trair (παραδιδόναι) [Tant el Leccionari com la BCI tradueixen per entregar] figura dues vegades en els tres relats paral•lels dels sinòptics.

           ◊ Hipòtesis sobre els possibles mòbils de la traïció de Judes: psicològics (amarguesa o gelosia pel que fa als altres apòstols); financers (avarícia, cobdícia); messiànics (decepció de veure Jesús que renuncia a l’acció política alliberadora). Si la hipòtesi de l’acció messiànica fos la bona, no seria tant la pèrdua del perfum el que hauria decidit Judes a trair Jesús, sinó la nova al•lusió a la mort feta per Jesús.

            ◊ Sobre Judes Iscariot (la paraula), cap hipòtesi s’imposa totalment.

            ◊ Trenta monedes de plata: és a dir, 30 sicles = 30 x 4 denaris = 120 denaris (120 sous d’una jornada). Preu d’un esclau segons Ex 21,32: Si el toro mata un esclau o una esclava, el propietari del toro pagarà trenta peces de plata a l'amo de l'esclau, i el toro morirà apedregat. ◊ Sembla clar que Mt deixa entreveure, més enllà del gest de Judes, el gest de Déu “lliurant” Jesús a la mort per la salvació dels homes.

            Preparació del sopar.- ◊ Als preparatius de Judes corresponen misteriosament els preparatius del sopar pasqual.

            ◊ Jesús afirma que La meva hora [ό καιρός μου, o kairos mou] és a prop.

           ◊ Els àzims eren pans plans i rodons, cuits sense llevat; se’n preparaven quan no hi havia prou temps (per hostes inesperats; a la sega); eren prescrits per a tots els sacrificis en els quals el pa hi jugava algun paper.

            ◊ La paraula Pasqua designa primer el dia de la festa dels àzims però també podia designar els set dies d’aquesta festa.

            ◊ Festa d’origen agrícola: la nova collita obre l’any nou; tot el que és vell ha de desaparèixer, fins i tot el llevat.

            ◊ El sopar va ser “pasqual”, ¿sí o no? Un sopar pasqual, ¿hauria pogut ser clandestí? En el pensament de Mt aquest sopar és incontestablement un sopar pasqual. ◊ El temps de Jesús no és el del sopar, ni el del seu retorn, sinó el de la seva mort. Expressió que s’assembla el tema joànic de l’hora del Fill.

            Jesús denuncia Judes.- ◊ En cap moment del relat Judes no és mostra pertorbat; sens dubte que els evangelistes tenien una idea diferent de la nostra pel que fa a la responsabilitat personal; en aquest episodi, com en tota la Passió, no busquen ni explicar el desenvolupament dels fets, ni a subratllar les responsabilitats individuals; la seva atenció es fixa en aquell que condueix totes les coses cap l’acompliment escollit per endavant; és sobre aquesta base que cal comprendre el v. 24, tan xocant per a la nostra sensibilitat moderna (El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut).

            ◊ D’entrada, la persona i les paraules de Jesús estan al primer pla.

            ◊ No es tracta pas d’un “senzill” sopar en la intimitat del quadre familiar. Jesús i els seus deixebles estan recolzats a taula, cosa que expressa solemnitat.

            ◊ Res no indica que sigui un sopar pasqual, però tampoc res no ho desmenteix.

            ◊ El verb lliurar o trair reapareix.

            ◊ Els apòstols estan oprimits pel sentiment que s’acosta un contratemps.

            ◊ El verb sucar (literalment submergir) descriu el gest corrent de l’oriental “submergint” la mà en la safata única per prendre-hi un tros per a menjar-lo.

            ◊ La paraula τρυβλιον (plat) no designa aquí el plat personal sinó el plat comú. El sentit de l’expressió és probablement el següent: aquell que em lliurarà pertany al cercle íntim dels meus apòstols; jo l’he acollit avui mateix en la comunió d’aquest sopar.
            ◊ Amb l’expressió El Fill de l’home, el Crist de Mt es designa a si mateix.
            ◊ Del fet que Déu governi els esdeveniments, l’evangelista no en treu la conclusió d’irresponsabilitat humana; el Fill de l’home és lliurat per Judes, és a dir pel seu instrument (instrument del Diable, però de Déu en definitiva); ell no n’és absolutament responsable perquè no és l’home el que fa la història.
            ◊ L’expressió Ai de l’home significa tant la tristesa com la maledicció.
            ◊ La pregunta de Judes en el v. 25 ¿No sóc pas jo, rabí? Ell li respongué: Tu ho has dit, es pot entendre ja sigui en el sentit d’una dolenteria més de Judes, ja que ell sap que lliurarà Jesús; ja sigui en el sentit d’una confirmació sobirana, per part del Crist, d’un projecte encara obscur en l’esperit de Judes.

Pas al ritus
            D’aquí un moment direm: [Jesús] Ell, en oferir-se lliurement a la Passió. Malgrat el que sap, no dubta en seguir endavant en el seu camí. ¿Hi entrem també nosaltres, lliurement? Que ens concedeixi compartir la seva fidelitat.

Per al Pare Nostre
            No el que jo vull, sinó el que vós voleu. A les vostres mans... Nosaltres gosem dir...    retorn