E L    T E M P S    D E    Q U A R E S M A  :   Tercera Setmana

ÍNDEX
Missa lliure elecció
Dilluns tercera quaresma
Dimarts tercera quaresma
Dimecres tercera quaresma
Dijous tercera quaresma
Divendres tercera quaresma
Dissabte tercera setmana

Punxeu el dia desitjat per anar a les "Notes bíbliques"

 

 

 

Ell, quan va demanar a la samaritana
         aigua per beure,
ja havia fet néixer en ella
          el do de la fe;
i tingué una set tan ardent de la fe 
          d'aquella dona,
que va encendre en el seu cor
          el foc de l'amor diví.     
                                                 (Prefaci)



MISSA DE LLIURE ELECCIÓ TERCERA SETMANA QUARESMA
Ex 17,1-7
Jn 4,5-42

Introducció
            També de lliure elecció en el sentit d’accentuar la llibertat. Bo i més en l’any “A”, en què el text de l’evangeli ja ha estat proclamat la vigília, 3r diumenge de Quaresma A. La preferència hauria de caure del cantó de les lectures proposades per a cada dia. La raó per escollir aquesta missa hauria de ser més aviat “forta”.

Per a l’homilia
           A la descoberta del tema.- Sembla evident. Per un cantó la primera lectura proclama: Tu [Moisès] dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui beure. Per altra cantó, Jesús afirma: Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set. El tema, doncs, seria el do de l’aigua per part de Déu.

            Els versets de la primera lectura formen part d’una reflexió d’Israel sobre la marxa a través del desert: passant per la prova de la fam (c. 16), de la set (el nostre text), de la guerra (17,8-16), de la fe (17,7).

            Aleshores, hom es pot demanar (pel que fa a la reflexió i a l’exhortació) quina significació tindria l’aigua donada per Déu a través de Moisès; sobre tot tenint en compte la prova de la fe (Havien posat a prova el Senyor quan deien: “El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?”), quasi una temptació contra la fe, a la qual es poble es veu sotmès.

            Per altra banda, l’aigua promesa per Jesús a la Samaritana, no és tampoc una aigua “normal” (H
2O), sinó que és la metàfora d’una altra cosa. En altres dos indrets de Jn hom pot trobar claus per descobrir “el significat” d’aquesta aigua promesa per Jesús. En la conversa amb Nicodem, Jesús afirma: T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit (Jn 3,5). El P. Xavier Léon-Dufour sosté que cal comprendre les paraules “de l’aigua i de l’esperit” per d’aigua que és Esperit.

            La qual cosa vindria confirmada pel verset següent on l’aigua desapareix per no quedar sinó l’Esperit: De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit (3,6). Igualment en Jn 7,37-39: El darrer dia de la festa, que era el més solemne, Jesús es posà dret i exclamà: Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. Deia això referint-se a l'Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell. Llavors encara no havien rebut l'Esperit, perquè Jesús encara no havia estat glorificat.

           
L’aigua que Jesús promet és l’Esperit; serà el primer acte que Jesús complirà en favor dels deixebles el dia en què es manifesta glorificat: Rebeu l’Esperit Sant (Jn 20,22).

            De la mateixa manera que l’aigua és indispensable per a la supervivència física, l’Esperit ho és també per a la supervivència cristiana. Cosa que no dispensa de professar la fe en la presència acompanyadora i invisible, fins i tot imperceptible, a voltes, del donador. Cosa que ens obliga a dir un gran SÍ a la pregunta de l’Èxode: ”El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?”

Pas al ritus
            Tot seguit després de las paraules de l’anamnesi (“per això fent memòria”), invoquem per segona vegada l’Esperit, aquesta vegada sobre l’assembla que celebra – la primera era invocat sobre els dons – perquè l’uneixi al seu cap i els membres entre si. Totes les Pregàries Eucarístiques fan aquesta invocació. ¿Hi creiem? ¿Quina resposta hem donat a la pregunta de l’Èxode? ¿Aquesta fe es tradueix efectivament en la nostra vida?

Per al Pare Nostre
            Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat (Jn 4,24). També és en Esperit i en veritat que han de pregar... com Jesús mateix els ho ha ensenyat a fer. Diguem, doncs:...    retorn
 

 

 

 

 

DILLUNS TERCERA SETMANA QUARESMA
2 Re 5,1-15a
Lc 4,24-30

Introducció
           Estem reunits “en Església” – tot i que siguem molt amics –; l’Eucaristia només pot ser celebrada “en Església”. Nosaltres en som un petita mostra. Però pregarem per la Gran Església de la qual formem part: Governeu-la sempre amb la vostra gràcia (Col·lecta). La petita església de Natzaret havia caigut en l’orgull i en el menyspreu dels altres. Que el Senyor ens protegeixi d’un esgarriament semblant. Reconeguem també els pecats per part nostra.

Per a l’homilia
            A la descoberta del tema.- De bell antuvi, hom diria que el tema és Naaman, el general siri, leprós, que apareix en la lectura del cicle de Elies i en l’evangeli. Però, ¿què tenen en comú aquests dos textos? Tractarem de veure-ho.

            Pel que fa al relat d’Eliseu.- Els Siris utilitzaven procediments de curació màgics el renom dels quals arribava fins Israel (v. 12: Els rius de Damasc, l'Amanà i el Parpar) i l’atreien a la idolatria. Per lluitar contra aquesta temptació, el gest d’Eliseu subratlla la superioritat dels mitjans de curació hebreus, l’eficàcia dels quals és deguda a la pròpia paraula de Déu. Les possibles restes de procediment màgic en Eliseu resulten espiritualitzades pel fet que el malalt obeeix les ordres del qui li parla de part de Déu: el que ha estat en joc per part de Naaman ha estat aprendre a anar més enllà del ritual per fer confiança a una Paraula.

            Pel que fa a l’evangeli.- El verset immediatament anterior al nostre text (del qual n’és una mena de resposta) diu: Ell [Jesús] els digué: Ben segur que m'aplicareu aquella dita: "Metge, cura't a tu mateix!" Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble (4,23). Jesús ha comprès que els natzaretans li exigien que es quedés “al seu poble” per tal de poder beneficiar-se dels seus miracles. Jesús va escollir de viure a Cafarnaüm, sens dubte, perquè era una ciutat “cosmopolita” que afavoria els seus afanys missioners; mentre que la petita ciutat de Natzaret era més aviat un lloc “tancat”. Aleshores Jesús compara la seva missió a la dels antics profetes Elies i Eliseu que van exercir alguns actes extraordinaris dels seus ministeris “a l’estranger”. Jesús no pretén fer res de diferent; tot i que Cafarnaüm no pugui ser pas considerada com “estrangera” en relació a Natzaret, ni molt menys. Potser es tracta solament de simples rivalitats de pobles veïns.

            La reacció violenta dels natzaretans (desmesurada tenint en compte que es tracta de la primera aparició en públic de Jesús en Lc) esdevé més aviat un anunci de l’oposició que Jesús trobarà al llarg del seu ministeri. Oposició ja anunciada per l’ancià Simeó: Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda (2,34).

            ¿Quin seria, doncs, el tema? Naaman ha estat capaç de creure en la paraula que li ha estat adreçada per Eliseu. Els natzaretans han estat incapaços de creure en la paraula de Jesús.

            Nosaltres, ¿a quina paraula fem confiança? ¿Quina paraula seguim? ¿Quina paraula pot explicar tot el que pensem, diem, fem? Aquesta arrel de la nostra vida, ¿és la paraula de Jesús, en tot i per tot? Dit d’una altra manera: Si algú ens demanés, ¿Per què tu fas, o dius, això o allò? ¿Seriem capaços de respondre amb una referència a una paraula de Jesús? Vet aquí un veritable “esforç de Quaresma”.

Pas al ritus
            Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar... seguint el camí que el conduiria pel Calvari al jardí de Pasqua. Aquest camí passa ara pel nostre altar. Seguim ara Jesús pel seu camí eucarístic, per continuar seguint-lo sempre en les coses de cada dia.

Per al Pare Nostre
            La Paraula de Déu sovint ens desorienta, ens trastorna. Ara repetirem una Paraula apresa de Jesús mateix, encara que ens desconcerti. Fem-li confiança i gosem dir...
    retorn




DIMARTS TERCERA SETMANA QUARESMA
Dn 3,25.34-43 (Vg)
Mt 18,21-35

Introducció
            Potser... potser... que estiguéssim venint a la missa de cada matí per complir un propòsit fet com “esforç de Quaresma”. No ens hauríem de contemplar gaire; cal, sobre tot, que l’esforç vagi “cap endins”, cap a l’interior de nosaltres mateixos. L’esforç d’aixecar-se d’hora, compta no poc... però no és solament això: ha de ser l’esforç visible d’un acte d’amor interior... d’un “esforç espiritual”; aquell que ningú més que el Pare que veu el que és secret pot descobrir. Per les nostres faltes de senzillesa, demanem perdó.

Per a l’homilia
            A la descoberta del tema.- El text de Daniel col·loca a l’època de l’exili a Babilònia la situació que el poble jueu vivia en realitat durant la persecució grega d’Antíoc Epífanes (165 abans de JC.). El que prega recorda la promesa feta a Abraham: Tu els vas prometre una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, com la sorra de la vora de la mar. Però ara som el més petit de tots els pobles, humiliats arreu de la terra. La seva pregària no pot ser recolzada per: (No tenim) reis, ni profetes, ni governants; ningú no ofereix holocaustos ni sacrificis, ni flor de farina ni encens. No tenim tan sols on presentar-te les primícies. Malgrat totes aquestes mancances: Accepta, però, el nostre cor penedit i el nostre esperit humiliat... Que aquest sigui avui el nostre sacrifici i que sempre et seguim fidelment. No ens deixis confosos, sigues indulgent amb nosaltres, mostra't misericordiós. La persecució ha afavorit la descoberta que, el que compte davant Déu, més que les ofrenes materials, és el sentiment personal d’ofrena a Déu.

            [¡Compte! Tot seguit després de la presentació del pa i del vi a la Presentació de les Ofrenes, el capellà pren per a si mateix les paraules de Dn: Accepteu el nostre cor penedit. Que aquest sigui el nostre sacrifici, agradable a la vostra presència, Senyor, Déu nostre. Ningú no ho sent llevat del propi capellà que ho diu. N’hi ha prou. També ell podria ser temptat de vanitat; d’exterioritat. Ha de comprendre el ritual com sortint-li del fons de l’esperit en comunió amb el Crist i l’Església.]

            El text de Mateu forma part del que se’n diu El Discurs Comunitari. Cal prevenir les disputes a l’interior de la Comunitat; i, si per cas arribessin, de quina manera resoldre-les. Queda clar: no hi ha altre remei fora del perdó. Pere demana quantes vegades cal perdonar, ¿Set? Jesús respon: Sempre! (= 77 x 7). Però Jesús sap que el verdader problema no és la quantitat de vegades a perdonar, sinó el perdonar per primera vegada. Aquest és l’objectiu de la paràbola, la qual capgira el perdoneu-nos com nosaltres perdonem – en – ja que vós ens heu perdonat, nosaltres també perdonem. Els detalls en talents i en diners no són res més que suports per fer aparèixer “la lògica” d’aquest “capgirament”.

            Aquesta reconciliació és una condició sine qua non perquè la nostra missa pugi ser agradable al Pare. En efecte, després d’haver ensenyat el Pare Nostre, Jesús afegeix: Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres (Mt 6,14-15). I l’exemple pràctic, en la interpretació de Jesús sobre el compliment del cinquè manament, diu: Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Vet aquí el verdader sacrifici espiritual. Vet aquí el veritable “esforç de Quaresma”. Vet aquí el que ha d’acompanyar la nostra presència a la celebració eucarística; sense això seria vana.

Pas al ritus
            Azaries no tenia res per oferir llevat del seu esperit penedit i humiliat. Nosaltres, exteriorment, tampoc no tenim gran cosa de material a oferir: la forma, un glop de vi. Però cal que estiguin acompanyats d’un esperit, del nostre esperit, en comunió amb el del Crist en la seva ofrena: el verdader, l’únic sacrifici verdaderament espiritual!

Per al Pare Nostre
            Perdoneu-nos com nosaltres perdonem... o potser, més aviat, ajudeu-nos a fer passar als altres el perdó que hem rebut de vós. Amb l’esperit penedit i humiliat, gosem dir...
    retorn
 

 

 

 

 


DIMECRES TERCERA SETMANA QUARESMA
Dt 4,1.5-9
Mt 5,17-19

Introducció
            Tot i que ja siguem quasi a la meitat de la Quaresma, encara ens podem servir del programa que apareix en la pregària d’obertura: “alimentar-nos de la vostra paraula”; deixar-nos “alliçonar per l’observança quaresmal”; per tal de “servir generosament el Senyor” i ser “unànimes en la pregària”.

Per a l’homilia
             A la descoberta del tema.- La lectura del Dt ens porta els consells de Moisès als hebreus, just abans d’entrar en la terra promesa. El fidel compliment dels manaments que els ha donat de part de Déu, farà d’ells una poble assenyat i intel•ligent més que no pas els altres. L’adhesió als manaments rebuts farà que el Senyor els sigui verdaderament proper cada vegada que l’invoquin.

            Els versets de Mt són els que precedeixen immediatament les famoses sis antítesis del Sermó de la Muntanya. Jesús hi farà aparèixer de quina manera els deixebles que l’escolten podran complir la Llei i els Profetes de la manera que ell mateix els ha complert. Entre altres possibles interpretacions del verb complir, Pierre BONNARD dóna com preferible “revelar el verdader sentit de les Escriptures, pel seu [de Jesús] ensenyament i per la seva vida. Aquesta interpretació ens sembla [Bonnard] que convé al doble sentit d’aquest verb en Mt: en la vida de Jesús s’acompleix el que l’A. T. anunciava; i ell mateix se sotmet a la llei de Déu (Mt 3,15: Jesús li respongué [a Joan]: Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol. Aleshores Joan el deixà fer). Per altre cantó, aquest sentit convé al context immediat dels vv. 21-48 (les antítesis) en les quals Jesús interpreta la Llei donada als Pares revelant-ne la significació radical. (Vegeu el Dimecres de la 10a setmana durant l’any). No es tracta, doncs, de tornar a la Llei de Moisès (que Jesús, per altra part, ha transgredit molt lliurement sobre tot en el que fa referència a les interpretacions minucioses dels mestres de la Llei fariseus) sinó d’observar-la minuciosament segons la interpretació que Jesús en fa durant tot el seu ministeri començant per les antítesis.”

            ◊ v. 19.- Ser tingut per gran o petit en el Regne del cel ha de ser comprès com sinònim de ser “admès en” (gran) o “refusat en” (petit) aquest Regne.

            Seguir fidelment la interpretació que Jesús fa de la Llei, farà de nosaltres un “poble encara més assenyat i intel·ligent” que el dels nostres pares en la fe.
 

            Vet aquí encara un altre objectiu del qual ens hauríem de convertir durant aquesta Quaresma. El Dimecres de Cendra se’ns va dir: Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli. Som-hi!

Pas al ritus
            Jesús ens ha ensenyat de quina manera hem de complir la Llei, la voluntat del Pare, en tota fidelitat. Pel seu cantó ell va complir primer el que ensenyava. Cap circumstància li’n va apartar, ni l’amenaça del la Creu. És per aquesta fidelitat que Jesús ha travessat el cel i seu a la dreta del Pare... i ens ofereix, també a nosaltres, la possibilitat d’arribar-hi, mentre siguem capaços de viure dels seus ensenyaments amb una fidelitat semblant. La celebració de l’Eucaristia ens hauria de conduir a aquesta comunió.

Per al Pare Nostre
            Jesús ens ha ensenyat a demanar al Pare que Vingui a nosaltres el vostre Regne. El Regne ja ha vingut en la persona i l’ensenyament de Jesús. Però ¿de quina manera el Regne orienta, guia, les nostres vides de cada dia? Preguem amb intensitat, com Jesús ens ensenyà, tot dient:
    retorn






DIJOUS DE LA TERCERA SETMANA
Jr 7,23-28
Lc 11,14-23

Introducció
            Participar dia rere dia a l’Eucaristia, és realment generositat però... ¿a favor de qui? ¿Qui en resulta beneficiat? És que els nostres actes – fins i tot els millors – ¿afegeixen quelcom a Déu? La pregària d’obertura ens farà demanar augmentar la nostra devoció i el desig de celebrar dignament el misteri pasqual. La “generositat” s’ha d’adreçar, sobre tot, als altres. ¿Quina generositat podem tenir de cara a Déu si no és la de donar-nos del tot a ell? Reconeguem que potser de vegades hem estat massa egoistes.

Per a l’homilia
            A la recerca del tema.- Jeremies es plany prop del seu poble perquè aquest fa el sord a tots els qui li són enviats per Déu mateix. No hi ha remei: no em van escoltar ni van fer cas de mi; em van donar l'esquena, i no la cara; heu anat a la vostra, heu estat pitjors que els vostres pares. Tremenda conclusió: No té mai la veritat als llavis, l'ha perduda del tot.

            Lluc, pel seu cantó, explica un episodi pitjor que aquells als quals Jeremies feia al·lusió. Jesús posa un senyal que atesta que el Regne de Déu ja és aquí amb vosaltres, i els testimonis d’aquest senyal l’atribueixen a Beel-Zebul, el príncep dels dimonis! ¡És la perversió!

            ◊ v. 20.-Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder [original: pel dit] de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu. Aquesta expressió pròpia de Lc deu fer al·lusió a Ex 8,15 (Llavors els mags van dir al faraó: Aquí hi ha el dit de Déu. Però el cor del faraó es va endurir) on els miracles de Moisès, primer contestats, són reconeguts finalment pels mags del Faraó com obra del dit de Déu. Jesús és, doncs, el nou Moisès que expulsa els dimonis pel seu propi poder.

            (En Mt 12,28, és dit que els expulsa pel poder de l’Esperit de Déu). La gent de l’època de Jesús es mostra pitjor que els mags del Faraó.

            L’obra de Jesús (el seu ministeri, la seva passió, la seva glorificació) han estat el combat del més valent contra el valent. I aquells que el valent retenia presoners en el seu palau, han estat alliberats. El més valent li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí; el botí, és a dir nosaltres, els homes alliberats del poder de l’Enemic.
Però la gent de la generació contemporània de Jesús ha estat incapaç de comprendre. Pertany a aquells que no estan amb mi, doncs contra mi . ¿I nosaltres? Després d’haver estat alliberats a la Iniciació cristiana, en el sagrament de la Reconciliació, ¿qui és el qui habita els nostres cors, el qui guia els nostres desitjos, els nostres pensaments? Si ens deixem esclavitzar novament, seria per a nosaltres encara pitjor que per a la generació de Jesús...

           Teníem raó de demanar més gran devoció per part nostra per agrair tot el que ens ha estat ofert per Jesús, i perquè no sigui malbaratat, no esdevingui estèril.
                                                                                                                              (Cf. Divendres de la 27a setmana Durant l’Any.

Pas al ritus
            Ara, en al celebració, esdevindrem contemporanis del combat que ens ha alliberat de l’antic i dolent amo. Que la nostra participació ens reforci la llibertat que Crist ens ha guanyat.

Per al Pare Nostre
           El Mal del qual Jesús ens ha ensenyat a demanar la llibertat, no és un mal qualsevol, sinó el Maligne. Reconeguem que sempre estem en perill d’esdevenir els seus còmplices i d’obrir-li les portes de casa nostra. Preguem humilment Deslliureu-nos del Mal, tal com Jesús ens ho ha ensenyat, tot dient...
    retorn





DIVENDRES TERCERA SETMANA QUARESMA
Os 14,2-10
Mc 12,28b-34

Introducció
            Ens acostem al punt mig de la Quaresma. Una certa feina interior hauria d’haver estat acomplerta amb l’ajuda del Senyor. Caldria no deixar-se anar. Cal perseverar, humilment. Demanem, com ens hi convida la Litúrgia, de ser més dòcils a les inspiracions del Mestre. Per les nostres sordeses culpables, demanem-ne perdó.

Per a l’homilia
            A la recerca del tema.- El missatge d’Osees està centrat en dos temes: una crida a la conversió (vv. 2-4) i una descripció del benestar que l’amor de Yahvé reserva al seu poble infidel, si és capaç de retornar a Ell (vv. 5-10).

            La perícopa de Marc sembla que vulgui ser paral·lela a la d’Osees, si hom identifica el poble infidel d’Osees a aquest Mestre de la Llei que, “convertit”, s’acosta positivament a Jesús i rep d’ell aquesta bonica afirmació: No ets pas lluny del Regne de Déu. El “lloc” de la més gran felicitat, naturalment, escatològica.

            Aquesta perícopa de Mc apareix també el Dijous de la 9a setmana Durant l’Any; i el paral·lel de Mt el Divendres de la 20a setmana Durant l’Any. Caldria anar-hi per trobar en aquests dos llocs les notes exegètiques.

            Tot i que la referència d’Os 6,6 (referida als sacrificis i a l’obediència) no pertany a la perícopa d’avui, hi apareix quelcom de molt proper: En comptes de vedells, t'oferim la pregària dels nostres llavis. Significa el pas del que és més material al que és més espiritual... mentre les paraules dels llavis siguin també les del cor del qui prega.

            Els dos adjectius més gran (v. 31) i primer (v. 29) s’han de comprendre com explicatius i no com dues qualitats diferents. Aquest manament és el primer en importància perquè és el més important pel seu contingut, i vice versa. L’adjectiu πρώτος (protos) no significa aquí el primer d’entre molts sinó el primer de tots pel seu significat, perquè és el que dóna sentit a tots els altres.

            En conseqüència, el segon significa un segon manament tan important com el primer. Tot i que no sigui ni comparable, ni anàleg al primer, sinó igual en gravetat del que és prescrit; per altra banda, no pot ser idèntic en el sentit d’intercanviable.

            ¿Com s’han d’entendre les paraules com a tu mateix ? En aquest context, elles deuen tenir el sentit de les expressions amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces: l’amor al proïsme ha de mobilitzar la persona sencera, tal com l’ha de mobilitzar per al servei de Déu.

             Pregunta de Quaresma: ¿On estem del nostre progrés en la fidelitat al doble manament? Ja que sense aquesta fidelitat, totes les altres coses que poguéssim fer no valdrien res.

Pas al ritus
            Entre tots els homes, ¿qui, fora de Jesús, ha complert perfectament Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. Estima els altres com a tu mateix ? “Ningú no té amor més gran que aquell qui dóna la vida pels seus amics”. Ara fem present aquest acte d’amor de Jesús. Tant de bo poguéssim ser verdaders deixebles.

Per al Pare Nostre
            Més encara, tant de bo poguéssim dir la pregària apresa dels llavis de Jesús amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces... Diguem doncs:
    retorn





DISSABTE DE LA TERCERA SETMANA
Os 6,1-6
Lc 18,9-14

Introducció
            De la mateixa manera que no podem parlar de Nadal com si Jesús no hagués nascut ─ de la mateixa manera no podem parlar de Pasqua com si Jesús no hagués estat glorificat. N’ha estat i nosaltres ens en beneficiem; hem de tendir a fruir plenament del fruit del seu efecte salvador (Col·lecta). La nostra participació en la litúrgia en el temps és una penyora del que serà en l’eternitat. Demanem perdó per les nostres faltes de fe.

Per l’homilia
            A la descoberta del tema.- Osees descriu una cerimònia d’expiació i de penitència (vv. 1-3) organitzada pel poble. Aquest espera obtenir el perdó de Déu i al mateix temps una mena de resurrecció tot seguit, al cap dels tres dies previstos per a aquesta celebració. El profeta oposa el coneixement de Déu a un ritual celebrat sense fe, fins i tot tan idolàtric que pren Déu pel que no és, i el redueix a unes mires simplement humanes. El coneixement intel•lectual de Déu no val res sense el descobriment de l’amor de Déu, tal com ell ens l’ha revelat, i sense una adhesió fidel a aquest amor (v. 6); (Maertens-Frisque, III, p. 189).

            La paràbola és sobre tot una lliçó: un pecador penedit és més agradable a Déu que un orgullós que pensa ser just. La pregària que el Crist posa als llavis del Fariseu és un model que es troba de vegades amb termes equivalents en els documents rabínics contemporanis: el qui prega no demana res (¡seria cosa indigna!), solament dóna gràcies per la certesa que té d’estar en el bon camí que l’ha de conduir a la felicitat eterna. A l’escoltar aquesta pregària, els oients de Jesús s’hi deurien trobar: ¿què es podria criticar d’aquest text?

            La pregària del publicà s’inspira en el Salm 51/50. Expressa el profund desesper que els oients del Crist deurien comprendre bé; ja que, als seus ulls, el malestar del publicà no tenia solució. ¿De quina manera podria obtenir el perdó sense canviar d’ofici i sense rescabalar a totes les persones que havien estat espoliades per culpa seva? Era un cas verdaderament desesperat; la justificació li era definitivament refusada. Ara bé, la conclusió que Jesús treu de la paràbola s’alça contra l’opinió dels seus oients: Déu és el Déu dels desesperats i l’home que obté la justificació és precisament aquell que no hi tenia cap dret ja que ni ha reparat les seves faltes. (Joachim Jeremias, « Las parábolas de Jesús », Editorial Verbo Divino, Estella, 1971, p. 190-191). [Em pregunto: ¿El publicà va tenir consciència d’haver estat perdonat?]

            Segons Joachim Jeremias (o. c., p 177), “Jesús no ens diu què ha fet el publicà per obtenir el perdó; no obstant, ens dóna un senyal indirecte sobre aquesta manera de fer de Déu, aparentment tan injusta. La pregària del publicà és una cita bíblica. Prega amb les paraules del Salm 51/50, i hi afegeix solament τώ άμαρτωλώ (to amartolo, a mi, pecador) en un sentit adversatiu: “Déu meu, tingueu pietat de mi, que son tan (gran) pecador”. Però en el mateix Salm s’hi diu: La víctima que ofereixo és un cor penedit; un esperit que es penedeix, vós, Déu meu, no el menyspreeu (v. 19). Déu és el qui és descrit en aquest Salm 51. Ell diu “sí” al pecador desesperat i “no” al just als seus propis ulls. Ell és el Déu dels desesperats, i la seva misericòrdia, a favor d’aquells el cor dels quals és penedit, no té límits. Ella actua així, a traves meu, el seu enviat.”
 

            El tema: Osees afirma de la part de Déu: El que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos. Les observances que el Fariseu cita en la seva pregària eren considerades com tenint valor de sacrifici. Doncs bé, resulta quasi evident el paral•lel entre la paraula de Déu en Osees i la conclusió paradoxal de Jesús en la seva paràbola.

Pas al ritus
            La vida de Jesús ha donat al Pare el que aquest desitja: l’amor i el coneixement, que no va quedar d’una manera irreal, simplement verbal; sinó que s’ha expressat en actes que l’han conduit a l’ofrena de la seva pròpia persona. Absolutament fundat en l’amor, absolutament absent de vanitat i d’auto afirmació. Ens disposem a fer present aquest acte d’amor; tant de bo que estiguéssim orientats en el mateix sentit.

Per al Pare Nostre
             Perdoneu les nostres culpes... per tal de poder tornar justificats casa nostra. Diguem, doncs:
    retorn