MISSA DE
LLIURE ELECCIÓ TERCERA SETMANA QUARESMA
Ex 17,1-7
Jn 4,5-42
Introducció
També de lliure elecció en el sentit d’accentuar la llibertat. Bo i més en
l’any “A”, en què el text de l’evangeli ja ha estat proclamat la vigília, 3r
diumenge de Quaresma A. La preferència hauria de caure del cantó de les
lectures proposades per a cada dia. La raó per escollir aquesta missa hauria
de ser més aviat “forta”.
Per a l’homilia
A la descoberta
del tema.- Sembla evident. Per un cantó la primera lectura proclama: Tu
[Moisès] dóna un cop a la roca i en brollarà aigua perquè el poble pugui
beure. Per altra cantó, Jesús afirma: Però el qui begui de l'aigua que jo li
donaré, mai més no tindrà set. El tema, doncs, seria el do de l’aigua per
part de Déu.
Els versets
de la primera lectura formen part d’una reflexió d’Israel sobre la marxa a
través del desert: passant per la prova de la fam (c. 16), de la set (el
nostre text), de la guerra (17,8-16), de la fe (17,7).
Aleshores,
hom es pot demanar (pel que fa a la reflexió i a l’exhortació) quina
significació tindria l’aigua donada per Déu a través de Moisès; sobre tot
tenint en compte la prova de la fe (Havien posat a prova el Senyor quan
deien: “El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?”), quasi una temptació
contra la fe, a la qual es poble es veu sotmès.
Per altra
banda, l’aigua promesa per Jesús a la Samaritana, no és tampoc una aigua
“normal” (H2O), sinó que
és la metàfora d’una altra cosa. En altres dos indrets de Jn hom pot trobar
claus per descobrir “el significat” d’aquesta aigua promesa per Jesús. En la
conversa amb Nicodem, Jesús afirma: T'ho ben asseguro: ningú no pot
entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit (Jn 3,5). El
P. Xavier Léon-Dufour sosté que cal comprendre les paraules “de l’aigua i de
l’esperit” per d’aigua que és Esperit.
La qual cosa
vindria confirmada pel verset següent on l’aigua desapareix per no quedar
sinó l’Esperit: De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit (3,6).
Igualment en Jn 7,37-39: El darrer dia de la festa, que era el més
solemne, Jesús es posà dret i exclamà: Si algú té set, que vingui a mi; el
qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior
brollaran rius d'aigua viva. Deia això referint-se a l'Esperit que havien de
rebre els qui creurien en ell. Llavors encara no havien rebut l'Esperit,
perquè Jesús encara no havia estat glorificat.
L’aigua
que Jesús promet és l’Esperit; serà el primer acte que Jesús complirà en
favor dels deixebles el dia en què es manifesta glorificat: Rebeu
l’Esperit Sant (Jn 20,22).
De la mateixa
manera que l’aigua és indispensable per a la supervivència física, l’Esperit
ho és també per a la supervivència cristiana. Cosa que no dispensa de
professar la fe en la presència acompanyadora i invisible, fins i tot
imperceptible, a voltes, del donador. Cosa que ens obliga a dir un gran SÍ a
la pregunta de l’Èxode: ”El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?”
Pas al ritus
Tot seguit després de las paraules de l’anamnesi (“per això fent memòria”),
invoquem per segona vegada l’Esperit, aquesta vegada sobre l’assembla que
celebra – la primera era invocat sobre els dons – perquè l’uneixi al seu cap
i els membres entre si. Totes les Pregàries Eucarístiques fan aquesta
invocació. ¿Hi creiem? ¿Quina resposta hem donat a la pregunta de l’Èxode?
¿Aquesta fe es tradueix efectivament en la nostra vida?
Per al Pare
Nostre
Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en
veritat (Jn 4,24). També és en Esperit i en veritat que han de pregar... com
Jesús mateix els ho ha ensenyat a fer. Diguem, doncs:...
retorn
DILLUNS TERCERA SETMANA QUARESMA
2 Re 5,1-15a
Lc 4,24-30
Introducció
Estem reunits “en
Església” – tot i que siguem molt amics –; l’Eucaristia només pot ser
celebrada “en Església”. Nosaltres en som un petita mostra. Però pregarem
per la Gran Església de la qual formem part: Governeu-la sempre amb la
vostra gràcia (Col·lecta). La petita església de Natzaret havia caigut en
l’orgull i en el menyspreu dels altres. Que el Senyor ens protegeixi d’un
esgarriament semblant. Reconeguem també els pecats per part nostra.
Per a
l’homilia
A la descoberta del tema.- De bell antuvi, hom diria que el tema és
Naaman, el general siri, leprós, que apareix en la lectura del cicle de
Elies i en l’evangeli. Però, ¿què tenen en comú aquests dos textos?
Tractarem de veure-ho.
Pel que fa
al relat d’Eliseu.- Els Siris utilitzaven procediments de curació màgics
el renom dels quals arribava fins Israel (v. 12: Els rius de Damasc,
l'Amanà i el Parpar) i l’atreien a la idolatria. Per lluitar contra
aquesta temptació, el gest d’Eliseu subratlla la superioritat dels mitjans
de curació hebreus, l’eficàcia dels quals és deguda a la pròpia paraula de
Déu. Les possibles restes de procediment màgic en Eliseu resulten
espiritualitzades pel fet que el malalt obeeix les ordres del qui li parla
de part de Déu: el que ha estat en joc per part de Naaman ha estat aprendre
a anar més enllà del ritual per fer confiança a una Paraula.
Pel que fa
a l’evangeli.- El verset immediatament anterior al nostre text (del qual
n’és una mena de resposta) diu: Ell [Jesús] els digué: Ben segur que
m'aplicareu aquella dita: "Metge, cura't a tu mateix!" Tot el que hem sentit
a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble (4,23).
Jesús ha comprès que els natzaretans li exigien que es quedés “al seu poble”
per tal de poder beneficiar-se dels seus miracles. Jesús va escollir de
viure a Cafarnaüm, sens dubte, perquè era una ciutat “cosmopolita” que
afavoria els seus afanys missioners; mentre que la petita ciutat de Natzaret
era més aviat un lloc “tancat”. Aleshores Jesús compara la seva missió a la
dels antics profetes Elies i Eliseu que van exercir alguns actes
extraordinaris dels seus ministeris “a l’estranger”. Jesús no pretén fer res
de diferent; tot i que Cafarnaüm no pugui ser pas considerada com
“estrangera” en relació a Natzaret, ni molt menys. Potser es tracta solament
de simples rivalitats de pobles veïns.
La reacció
violenta dels natzaretans (desmesurada tenint en compte que es tracta de la
primera aparició en públic de Jesús en Lc) esdevé més aviat un anunci de
l’oposició que Jesús trobarà al llarg del seu ministeri. Oposició ja
anunciada per l’ancià Simeó: Aquest infant serà motiu que a Israel molts
caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda (2,34).
¿Quin seria,
doncs, el tema? Naaman ha estat capaç de creure en la paraula que li ha
estat adreçada per Eliseu. Els natzaretans han estat incapaços de creure en
la paraula de Jesús.
Nosaltres, ¿a
quina paraula fem confiança? ¿Quina paraula seguim? ¿Quina paraula pot
explicar tot el que pensem, diem, fem? Aquesta arrel de la nostra vida, ¿és
la paraula de Jesús, en tot i per tot? Dit d’una altra manera: Si algú ens
demanés, ¿Per què tu fas, o dius, això o allò? ¿Seriem capaços de respondre
amb una referència a una paraula de Jesús? Vet aquí un veritable “esforç de
Quaresma”.
Pas al ritus
Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar... seguint el camí que
el conduiria pel Calvari al jardí de Pasqua. Aquest camí passa ara pel
nostre altar. Seguim ara Jesús pel seu camí eucarístic, per continuar
seguint-lo sempre en les coses de cada dia.
Per al Pare
Nostre
La Paraula de Déu sovint ens desorienta, ens trastorna. Ara repetirem una
Paraula apresa de Jesús mateix, encara que ens desconcerti. Fem-li confiança
i gosem dir...
retorn
DIMARTS
TERCERA SETMANA QUARESMA
Dn 3,25.34-43 (Vg)
Mt 18,21-35
Introducció
Potser... potser... que estiguéssim venint a la missa de cada matí per
complir un propòsit fet com “esforç de Quaresma”. No ens hauríem de
contemplar gaire; cal, sobre tot, que l’esforç vagi “cap endins”, cap a
l’interior de nosaltres mateixos. L’esforç d’aixecar-se d’hora, compta no
poc... però no és solament això: ha de ser l’esforç visible d’un acte d’amor
interior... d’un “esforç espiritual”; aquell que ningú més que el Pare que
veu el que és secret pot descobrir. Per les nostres faltes de senzillesa,
demanem perdó.
Per a
l’homilia
A la descoberta del tema.- El text de Daniel col·loca a l’època de
l’exili a Babilònia la situació que el poble jueu vivia en realitat durant
la persecució grega d’Antíoc Epífanes (165 abans de JC.). El que prega
recorda la promesa feta a Abraham: Tu els vas prometre una descendència tan
nombrosa com les estrelles del cel, com la sorra de la vora de la mar. Però
ara som el més petit de tots els pobles, humiliats arreu de la terra. La
seva pregària no pot ser recolzada per: (No tenim) reis, ni profetes, ni
governants; ningú no ofereix holocaustos ni sacrificis, ni flor de farina ni
encens. No tenim tan sols on presentar-te les primícies. Malgrat totes
aquestes mancances: Accepta, però, el nostre cor penedit i el nostre
esperit humiliat... Que aquest sigui avui el nostre sacrifici i que sempre
et seguim fidelment. No ens deixis confosos, sigues indulgent amb nosaltres,
mostra't misericordiós. La persecució ha afavorit la descoberta que, el
que compte davant Déu, més que les ofrenes materials, és el sentiment
personal d’ofrena a Déu.
[¡Compte! Tot
seguit després de la presentació del pa i del vi a la Presentació de les
Ofrenes, el capellà pren per a si mateix les paraules de Dn: Accepteu el
nostre cor penedit. Que aquest sigui el nostre sacrifici, agradable a la
vostra presència, Senyor, Déu nostre. Ningú no ho sent llevat del propi
capellà que ho diu. N’hi ha prou. També ell podria ser temptat de vanitat;
d’exterioritat. Ha de comprendre el ritual com sortint-li del fons de
l’esperit en comunió amb el Crist i l’Església.]
El text de
Mateu forma part del que se’n diu El Discurs Comunitari. Cal prevenir
les disputes a l’interior de la Comunitat; i, si per cas arribessin, de
quina manera resoldre-les. Queda clar: no hi ha altre remei fora del perdó.
Pere demana quantes vegades cal perdonar, ¿Set? Jesús respon: Sempre! (= 77
x 7). Però Jesús sap que el verdader problema no és la quantitat de vegades
a perdonar, sinó el perdonar per primera vegada. Aquest és l’objectiu de la
paràbola, la qual capgira el perdoneu-nos com nosaltres perdonem – en – ja
que vós ens heu perdonat, nosaltres també perdonem. Els detalls en talents i
en diners no són res més que suports per fer aparèixer “la lògica” d’aquest
“capgirament”.
Aquesta
reconciliació és una condició sine qua non perquè la nostra missa
pugi ser agradable al Pare. En efecte, després d’haver ensenyat el Pare
Nostre, Jesús afegeix: Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes,
el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les
perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres (Mt 6,14-15). I
l’exemple pràctic, en la interpretació de Jesús sobre el compliment del
cinquè manament, diu: Per això, si en el moment de presentar la teva
ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra
tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les
paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena.
Vet aquí el verdader sacrifici espiritual. Vet aquí el veritable “esforç de
Quaresma”. Vet aquí el que ha d’acompanyar la nostra presència a la
celebració eucarística; sense això seria vana.
Pas al ritus
Azaries no tenia res per oferir llevat del seu esperit penedit i humiliat.
Nosaltres, exteriorment, tampoc no tenim gran cosa de material a oferir: la
forma, un glop de vi. Però cal que estiguin acompanyats d’un esperit, del
nostre esperit, en comunió amb el del Crist en la seva ofrena: el verdader,
l’únic sacrifici verdaderament espiritual!
Per al Pare
Nostre
Perdoneu-nos com nosaltres perdonem... o potser, més aviat, ajudeu-nos a fer
passar als altres el perdó que hem rebut de vós. Amb l’esperit penedit i
humiliat, gosem dir...
retorn
DIMECRES
TERCERA SETMANA QUARESMA
Dt 4,1.5-9
Mt 5,17-19
Introducció
Tot i que ja siguem quasi a la meitat de la Quaresma, encara ens podem
servir del programa que apareix en la pregària d’obertura: “alimentar-nos de
la vostra paraula”; deixar-nos “alliçonar per l’observança quaresmal”; per
tal de “servir generosament el Senyor” i ser “unànimes en la pregària”.
Per a
l’homilia
A la descoberta del tema.- La lectura del Dt ens porta els consells
de Moisès als hebreus, just abans d’entrar en la terra promesa. El fidel
compliment dels manaments que els ha donat de part de Déu, farà d’ells una
poble assenyat i intel•ligent més que no pas els altres. L’adhesió als
manaments rebuts farà que el Senyor els sigui verdaderament proper cada
vegada que l’invoquin.
Els versets
de Mt són els que precedeixen immediatament les famoses sis antítesis del
Sermó de la Muntanya. Jesús hi farà aparèixer de quina manera els deixebles
que l’escolten podran complir la Llei i els Profetes de la manera que ell
mateix els ha complert. Entre altres possibles interpretacions del verb
complir, Pierre BONNARD dóna com preferible “revelar el verdader sentit de
les Escriptures, pel seu [de Jesús] ensenyament i per la seva vida. Aquesta
interpretació ens sembla [Bonnard] que convé al doble sentit d’aquest verb
en Mt: en la vida de Jesús s’acompleix el que l’A. T. anunciava; i ell
mateix se sotmet a la llei de Déu (Mt 3,15: Jesús li respongué [a Joan]:
Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol.
Aleshores Joan el deixà fer). Per altre cantó, aquest sentit convé al
context immediat dels vv. 21-48 (les antítesis) en les quals Jesús
interpreta la Llei donada als Pares revelant-ne la significació radical.
(Vegeu el Dimecres de la 10a setmana durant l’any). No es tracta, doncs, de
tornar a la Llei de Moisès (que Jesús, per altra part, ha transgredit molt
lliurement sobre tot en el que fa referència a les interpretacions
minucioses dels mestres de la Llei fariseus) sinó d’observar-la
minuciosament segons la interpretació que Jesús en fa durant tot el seu
ministeri començant per les antítesis.”
◊ v. 19.-
Ser tingut per gran o petit en el Regne del cel ha de ser comprès com
sinònim de ser “admès en” (gran) o “refusat en” (petit) aquest Regne.
Seguir
fidelment la interpretació que Jesús fa de la Llei, farà de nosaltres un
“poble encara més assenyat i intel·ligent” que el dels nostres pares en la
fe.
Vet aquí encara un altre objectiu del qual ens hauríem de convertir durant
aquesta Quaresma. El Dimecres de Cendra se’ns va dir: Convertiu-vos i creieu
en l’Evangeli. Som-hi!
Pas al ritus
Jesús ens ha
ensenyat de quina manera hem de complir la Llei, la voluntat del Pare, en
tota fidelitat. Pel seu cantó ell va complir primer el que ensenyava. Cap
circumstància li’n va apartar, ni l’amenaça del la Creu. És per aquesta
fidelitat que Jesús ha travessat el cel i seu a la dreta del Pare... i ens
ofereix, també a nosaltres, la possibilitat d’arribar-hi, mentre siguem
capaços de viure dels seus ensenyaments amb una fidelitat semblant. La
celebració de l’Eucaristia ens hauria de conduir a aquesta comunió.
Per al Pare
Nostre
Jesús ens ha
ensenyat a demanar al Pare que Vingui a nosaltres el vostre Regne. El Regne
ja ha vingut en la persona i l’ensenyament de Jesús. Però ¿de quina manera
el Regne orienta, guia, les nostres vides de cada dia? Preguem amb
intensitat, com Jesús ens ensenyà, tot dient:
retorn
DIJOUS DE LA
TERCERA SETMANA
Jr 7,23-28
Lc 11,14-23
Introducció
Participar dia rere dia a l’Eucaristia, és realment generositat però... ¿a
favor de qui? ¿Qui en resulta beneficiat? És que els nostres actes – fins i
tot els millors – ¿afegeixen quelcom a Déu? La pregària d’obertura ens farà
demanar augmentar la nostra devoció i el desig de celebrar dignament el
misteri pasqual. La “generositat” s’ha d’adreçar, sobre tot, als altres.
¿Quina generositat podem tenir de cara a Déu si no és la de donar-nos del
tot a ell? Reconeguem que potser de vegades hem estat massa egoistes.
Per a
l’homilia
A la recerca del tema.- Jeremies es plany prop del seu poble perquè
aquest fa el sord a tots els qui li són enviats per Déu mateix. No hi ha
remei: no em van escoltar ni van fer cas de mi; em van donar l'esquena, i no
la cara; heu anat a la vostra, heu estat pitjors que els vostres pares.
Tremenda conclusió: No té mai la veritat als llavis, l'ha perduda del tot.
Lluc, pel seu
cantó, explica un episodi pitjor que aquells als quals Jeremies feia
al·lusió. Jesús posa un senyal que atesta que el Regne de Déu ja és aquí amb
vosaltres, i els testimonis d’aquest senyal l’atribueixen a Beel-Zebul, el
príncep dels dimonis! ¡És la perversió!
◊ v.
20.-Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder [original: pel dit] de
Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu. Aquesta expressió
pròpia de Lc deu fer al·lusió a Ex 8,15 (Llavors els mags van dir al
faraó: Aquí hi ha el dit de Déu. Però el cor del faraó es va endurir) on
els miracles de Moisès, primer contestats, són reconeguts finalment pels
mags del Faraó com obra del dit de Déu. Jesús és, doncs, el nou Moisès que
expulsa els dimonis pel seu propi poder.
(En Mt 12,28,
és dit que els expulsa pel poder de l’Esperit de Déu). La gent de l’època de
Jesús es mostra pitjor que els mags del Faraó.
L’obra de
Jesús (el seu ministeri, la seva passió, la seva glorificació) han estat el
combat del més valent contra el valent. I aquells que el valent retenia
presoners en el seu palau, han estat alliberats. El més valent li pren les
armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí; el botí, és a dir
nosaltres, els homes alliberats del poder de l’Enemic.
Però la gent de la generació contemporània de Jesús ha estat incapaç de
comprendre. Pertany a aquells que no estan amb mi, doncs contra mi . ¿I
nosaltres? Després d’haver estat alliberats a la Iniciació cristiana, en el
sagrament de la Reconciliació, ¿qui és el qui habita els nostres cors, el
qui guia els nostres desitjos, els nostres pensaments? Si ens deixem
esclavitzar novament, seria per a nosaltres encara pitjor que per a la
generació de Jesús...
Teníem raó de
demanar més gran devoció per part nostra per agrair tot el que ens ha estat
ofert per Jesús, i perquè no sigui malbaratat, no esdevingui estèril.
(Cf. Divendres de la 27a setmana Durant l’Any.
Pas al ritus
Ara, en al celebració, esdevindrem contemporanis del combat que ens ha
alliberat de l’antic i dolent amo. Que la nostra participació ens reforci la
llibertat que Crist ens ha guanyat.
Per al Pare
Nostre
El Mal del qual Jesús ens ha ensenyat a demanar la llibertat, no és un mal
qualsevol, sinó el Maligne. Reconeguem que sempre estem en perill
d’esdevenir els seus còmplices i d’obrir-li les portes de casa nostra.
Preguem humilment Deslliureu-nos del Mal, tal com Jesús ens ho ha ensenyat,
tot dient...
retorn
DIVENDRES
TERCERA SETMANA QUARESMA
Os 14,2-10
Mc 12,28b-34
Introducció
Ens acostem al punt mig de la Quaresma. Una certa feina interior hauria
d’haver estat acomplerta amb l’ajuda del Senyor. Caldria no deixar-se anar.
Cal perseverar, humilment. Demanem, com ens hi convida la Litúrgia, de ser
més dòcils a les inspiracions del Mestre. Per les nostres sordeses
culpables, demanem-ne perdó.
Per a
l’homilia
A la recerca del tema.- El missatge d’Osees està centrat en dos
temes: una crida a la conversió (vv. 2-4) i una descripció del benestar que
l’amor de Yahvé reserva al seu poble infidel, si és capaç de retornar a Ell
(vv. 5-10).
La perícopa
de Marc sembla que vulgui ser paral·lela a la d’Osees, si hom identifica el
poble infidel d’Osees a aquest Mestre de la Llei que, “convertit”, s’acosta
positivament a Jesús i rep d’ell aquesta bonica afirmació: No ets pas lluny
del Regne de Déu. El “lloc” de la més gran felicitat, naturalment,
escatològica.
Aquesta
perícopa de Mc apareix també el Dijous de la 9a setmana Durant l’Any; i el
paral·lel de Mt el Divendres de la 20a setmana Durant l’Any. Caldria anar-hi
per trobar en aquests dos llocs les notes exegètiques.
Tot i que la
referència d’Os 6,6 (referida als sacrificis i a l’obediència) no pertany a
la perícopa d’avui, hi apareix quelcom de molt proper: En comptes de
vedells, t'oferim la pregària dels nostres llavis. Significa el pas del
que és més material al que és més espiritual... mentre les paraules dels
llavis siguin també les del cor del qui prega.
Els dos
adjectius més gran (v. 31) i primer (v. 29) s’han de comprendre com
explicatius i no com dues qualitats diferents. Aquest manament és el primer
en importància perquè és el més important pel seu contingut, i vice versa.
L’adjectiu πρώτος (protos) no significa aquí el primer d’entre molts sinó el
primer de tots pel seu significat, perquè és el que dóna sentit a tots els
altres.
En
conseqüència, el segon significa un segon manament tan important com el
primer. Tot i que no sigui ni comparable, ni anàleg al primer, sinó igual en
gravetat del que és prescrit; per altra banda, no pot ser idèntic en el
sentit d’intercanviable.
¿Com s’han
d’entendre les paraules com a tu mateix ? En aquest context, elles deuen
tenir el sentit de les expressions amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot
el pensament i amb totes les forces: l’amor al proïsme ha de mobilitzar la
persona sencera, tal com l’ha de mobilitzar per al servei de Déu.
Pregunta de Quaresma: ¿On estem del nostre progrés en la fidelitat al doble
manament? Ja que sense aquesta fidelitat, totes les altres coses que
poguéssim fer no valdrien res.
Pas al ritus
Entre tots els homes, ¿qui, fora de Jesús, ha complert perfectament Estima
el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el
pensament i amb totes les forces. Estima els altres com a tu mateix ?
“Ningú no té amor més gran que aquell qui dóna la vida pels seus amics”.
Ara fem present aquest acte d’amor de Jesús. Tant de bo poguéssim ser
verdaders deixebles.
Per al Pare
Nostre
Més encara, tant de bo poguéssim dir la pregària apresa dels llavis de Jesús
amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les
forces... Diguem doncs:
retorn
DISSABTE DE LA
TERCERA SETMANA
Os 6,1-6
Lc 18,9-14
Introducció
De la mateixa manera que no podem parlar de Nadal com si Jesús no hagués
nascut ─ de la mateixa manera no podem parlar de Pasqua com si Jesús no
hagués estat glorificat. N’ha estat i nosaltres ens en beneficiem; hem de
tendir a fruir plenament del fruit del seu efecte salvador (Col·lecta). La
nostra participació en la litúrgia en el temps és una penyora del que serà
en l’eternitat. Demanem perdó per les nostres faltes de fe.
Per l’homilia
A la descoberta del tema.- Osees descriu una cerimònia d’expiació i
de penitència (vv. 1-3) organitzada pel poble. Aquest espera obtenir el
perdó de Déu i al mateix temps una mena de resurrecció tot seguit, al cap
dels tres dies previstos per a aquesta celebració. El profeta oposa el
coneixement de Déu a un ritual celebrat sense fe, fins i tot tan idolàtric
que pren Déu pel que no és, i el redueix a unes mires simplement humanes. El
coneixement intel•lectual de Déu no val res sense el descobriment de l’amor
de Déu, tal com ell ens l’ha revelat, i sense una adhesió fidel a aquest
amor (v. 6); (Maertens-Frisque, III, p. 189).
La paràbola
és sobre tot una lliçó: un pecador penedit és més agradable a Déu que un
orgullós que pensa ser just. La pregària que el Crist posa als llavis del
Fariseu és un model que es troba de vegades amb termes equivalents en els
documents rabínics contemporanis: el qui prega no demana res (¡seria cosa
indigna!), solament dóna gràcies per la certesa que té d’estar en el bon
camí que l’ha de conduir a la felicitat eterna. A l’escoltar aquesta
pregària, els oients de Jesús s’hi deurien trobar: ¿què es podria criticar
d’aquest text?
La pregària
del publicà s’inspira en el Salm 51/50. Expressa el profund desesper que els
oients del Crist deurien comprendre bé; ja que, als seus ulls, el malestar
del publicà no tenia solució. ¿De quina manera podria obtenir el perdó sense
canviar d’ofici i sense rescabalar a totes les persones que havien estat
espoliades per culpa seva? Era un cas verdaderament desesperat; la
justificació li era definitivament refusada. Ara bé, la conclusió que Jesús
treu de la paràbola s’alça contra l’opinió dels seus oients: Déu és el Déu
dels desesperats i l’home que obté la justificació és precisament aquell que
no hi tenia cap dret ja que ni ha reparat les seves faltes. (Joachim
Jeremias, « Las parábolas de Jesús », Editorial Verbo Divino,
Estella, 1971, p. 190-191). [Em pregunto: ¿El publicà va tenir consciència
d’haver estat perdonat?]
Segons
Joachim Jeremias (o. c., p 177), “Jesús no ens diu què ha fet el publicà per
obtenir el perdó; no obstant, ens dóna un senyal indirecte sobre aquesta
manera de fer de Déu, aparentment tan injusta. La pregària del publicà és
una cita bíblica. Prega amb les paraules del Salm 51/50, i hi afegeix
solament τώ άμαρτωλώ (to amartolo, a mi, pecador) en un sentit adversatiu:
“Déu meu, tingueu pietat de mi, que son tan (gran) pecador”. Però en
el mateix Salm s’hi diu: La víctima que ofereixo és un cor penedit; un
esperit que es penedeix, vós, Déu meu, no el menyspreeu (v. 19). Déu és
el qui és descrit en aquest Salm 51. Ell diu “sí” al pecador desesperat i
“no” al just als seus propis ulls. Ell és el Déu dels desesperats, i la seva
misericòrdia, a favor d’aquells el cor dels quals és penedit, no té límits.
Ella actua així, a traves meu, el seu enviat.”
El tema: Osees afirma de la part de Déu: El que jo vull és amor i no
sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos. Les observances que el
Fariseu cita en la seva pregària eren considerades com tenint valor de
sacrifici. Doncs bé, resulta quasi evident el paral•lel entre la paraula de
Déu en Osees i la conclusió paradoxal de Jesús en la seva paràbola.
Pas al ritus
La vida de Jesús ha donat al Pare el que aquest desitja: l’amor i el
coneixement, que no va quedar d’una manera irreal, simplement verbal; sinó
que s’ha expressat en actes que l’han conduit a l’ofrena de la seva pròpia
persona. Absolutament fundat en l’amor, absolutament absent de vanitat i
d’auto afirmació. Ens disposem a fer present aquest acte d’amor; tant de bo
que estiguéssim orientats en el mateix sentit.
Per al Pare
Nostre
Perdoneu les nostres culpes... per tal de poder tornar justificats casa
nostra. Diguem, doncs:
retorn