|
50 ANYS UNINT ART I PREGÀRIA ( una
experiència )
Vull començar demanant disculpes pel títol. En realitat hauria d’haver dit: “50
anys intentant unir art i pregària” perquè justament del que vull parlar és de
la lluita constant per a unir la vida, l’art en meu cas, amb la pregària.
Per això començaré pels inicis de la meva experiència, amb una curta biografia.
- Biografia
Quan vaig entrar al monestir, la gent va dir als meus pares: “no us preocupeu,
abans d’un any tornarà a ser a casa”. Jo era una noia molt moguda, parladora,
necessitada de cridar l’atenció... etc. D’això fa 60 anys… A l’ hora de la
Professió Solemne inclús es va donar l’ordre que em traguessin del monestir.
La reprensió que més recordo de la meva mestra de novícies és: “Vd. no és com
les altres!!!” I jo no sé com eren les altres, però el que realment em feia mal
era ser “diferent”, i, evidentment era per a mi importantíssima la comparació, y
constatar que “les altres” també eren una mica “com jo”, amb defectes i maneres
de ser “poc monàstiques”. Què és el que em va salvar?: crec que va ser la meva
passió per Jesús i per un món millor.
Quan vaig sortir del noviciat per integrar-me plenament a la Comunitat, recordo
que vaig dir a Déu: “ara Tu i jo sols”. I vaig començar a ser feliç... a estones.
Després, els anys d’ aprenentatge de la ceràmica a l’ “Escola Massana” de
Barcelona, van ser un temps de dispersió, i inclús vaig pensar que seria incapaç
de tornar a reprendre la vida monàstica. De fet la meva companya, que ja portava
20 anys amb la Comunitat, va marxar.
A mi, llavors, Déu em va fer una gràcia molt extraordinària: durant 10 anys vaig
tenir classes particulars de Bíblia amb un monjo de Montserrat savi i sant: el
Pare Guiu Camps. Estudi de las Escriptures que ja no he abandonat. Això, doncs,
crec que fou el punt de partida per tornar a ficar-me en el ritme monàstic.
Sempre amb pujades i baixades.
Una cosa en la que he volgut posar sempre molt interès és en la pregària.
Artista i creativa, a mi m’ agradaven les pregàries espontànies, improvisades,
mentre que l’ Ofici Diví em resultava llarg i pesat. En la meva lluita per viure
“tenint consciència dels actes de la vida” (RB 4,48) desig en el que encara ara
em trobo compromesa, penso que hi ha uns pilars:
- La Bíblia
Quan vaig començar a ocupar el pensament amb les coses de Déu, aviat em vaig
adonar que les mil circumstàncies favorables o adverses no m’acaparaven tant, ni
em treien tant la pau.
Ara, a la cel•la, tinc copiada tota la bíblia en 22 carpetes, plenes de
comentaris, a vegades dels exegetes, y a vegades propis, en forma de pregàries.
Per a tenir fixada la “loca de la casa”, com diu la santa d’Àvila, em va molt be
reflexionar davant d’un paper en blanc, per a anotar el que diuen els autors, i
també el meus diàlegs amb l’ Autor de la Escriptura.
Amb els anys, la bíblia s’ha tornat tant “carn de la meva carn” que m’he
acostumat, fins i tot, a passar les vacances aprofundint algun llibre bíblic. I
ara, quan llegeixo els comentaris, sovint hi trobo al•lusions a la bellesa del
paisatge que em rodejava durant els dies de descans.
Viure l’evangeli diari de l’Eucaristia, és un repte que em fascina. Quasi em
sento desorientada, si no tinc preparat el fragment del dia. Penso que Jesús ens
regala la seva vida a fragments, perquè la portem a la pràctica, diàriament.
M’agradaria parlar de molts més llibres bíblics, amb esquemes y conclusions,
però em sembla que pot quedar sobreentès.
- L’ Eucaristia
Després de molts anys de viure rutinàriament l’Eucaristia diària, m’he adonat,
per fi, que ella és el centre de la nostra vida. “Més val tard que mai”.
El meu amor al món i a Jesús s’enardeix quan em trobo entre els qui van
compartir el primer Sopar Pasqual, la seva Mort a la Creu, y la seva Resurrecció.
He comprès que aquesta fets transcendentals d’Amor romanen ACTUALS. Per això
intento ficar-me en aquest ETERN DIÀLEG entre Jesús y el Pare, a favor del món.
Sento que l’Eucaristia em regala un moment privilegiat de Comunió amb la
Humanitat, des de l’AMOR de Jesús.
- L’any Litúrgic
Aviat vaig endevinar que Nadal i Pasqua, amb l’Advent i la Quaresma-Temps
Pasqual, donaven color a la nostra vida. Va ser tant l’atractiu que em va seduir,
que, així que començaven aquests temps forts, aprofitava tots els moments
disponibles per a preparar els textos. Un any em dedicava al misteri dels “cecs”,
del 1er Isaïes (Advent), o a la extraordinària història dels Fets (Pasqua), etc.
I ara és un placer tenir els textos tan ben preparats.
- L’Ofici Diví
Per culpa del meu cap tan divagador, durant l’Ofici sovint estava a la “plaça
Catalunya”, i aquesta incoherència em molestava. Era neci perdre miserablement
el temps, justament en les hores de pregària comunitària. Per això vaig procurar
estudiar a fons tant els Salms, com els Pares de l’església.
Conèixer els Salms un a un em va demanar molt de temps, i encara aquest mateix
estiu he aprofitat per a donar-los-hi nous contextos. Distingir l’autor (David,
Coré, Asaf…) l’època de composició, els grups que formen, o el lloc litúrgic pel
que han estat escollits (Laudes, Vespres, Completes…) resulta molt enriquidor
Aleshores cada salm és vist en singular, diferent, personal, en diàleg amb Déu,
amb Jesús, o amb la Humanitat.
Els Pares de l’Església varen ser, durant bastant temps, una assignatura pendent.
El seu llenguatge m’avorria. Vaig demanar, en diverses ocasions, que un monjo
especialista ens donés classes, però mai vaig trobar la resposta que esperava.
Va ser llavors, i per reacció, que vaig començar a agafar els llibres que podien
ajudar-me. Ara tinc copiades i resumides totes les lectures del breviari sobre
els Pares, amb subratllats i comentaris. Sento que són l’herència que ens han
deixat. Mirant el cel, a través de la finestra de la nostra església, intueixo
que ens exhorten a seguir construint el Regne, l’Església. Dono gràcies a Déu
pel gran Agustí, o per Joan Crisòstom el pastor abnegat, o per Ambrós, o pel
nostre papa Gregori el Gran (sobre tot en les pàgines dels “Morals” que van ser
els seus sermons capitulars), o Lleó el Gran, el teòleg de les festivitats... o
tants d’altres, que em resulten propers.
- La Lectio
El llibre de la meva conversió va ser “La gracia Divina” de Michael Schmaus ed.
Rialp 1962 (es troba tot sencer a Google, en format PDF). El vaig llegir quan la
meva vida encara estava ficada en la fase de “comparacions”. Meditar sobre el
gran do de la Gràcia en nosaltres, em va omplir tant, que tota diferència se’m
va presentar ridícula. ¿Si Déu ens dóna tantes coses, per què seguir comparant
unes diferències insignificants? I aviat vaig oblidar-me de rivalitats. Va ser
més eficaç la lectura d’aquest llibre, que tota la lluita per assemblar-me a les
monges “més perfectes”.
Escriure “El Pare Sant Benet”, a l’any 80, va ser l’ocasió per a omplir-me d’ell,
de la seva vida i de la seva Regla. Aparentment espontani i inofensiu, l’escrit
té més de 300 cites sobre temes monàstics-benedictins. En realitat el vaig
esbossar en 15 dies, però el vaig estar retocant durant un any. Des de llavors
sento que Sant Benet és més el meu Pare.
Els Pares del Desert, van atreure, després, la meva atenció. Em vaig identificar
tant amb la col•lecció recollida pels monjos de Solem (Les sentences du désert.
Vol I-II 1970), que després quasi no he suportat altres reculls. Abba Moisés,
Abba Poemen i tots els altres, han quedat els meus confidents fins ara. El que
m’ha cridat sempre l’atenció és l’esperit tan magnànim que tenen, i el seu perdó
tan evangèlic. També els Pares de Gaza, em van fascinar, sobre tot Doroteu. (La
lliçó que tenim a l’ Ofici de Lectures del dimarts de la setmana IX, em sembla
magistral).
Seguint el mateix tema monàstic, la vida del Starets Slouana escrita per l’
arximandrita Sofroni (Ed. Presénce 1973) també em va ressonar amb força. Recordo,
per exemple, que en llegir que “quan Déu entra dins nostre, també hi entra amb
Ell tot el món”, vaig pensar: “això tu ho sents igual”.
Entre els llibres d’ exegesis de l’evangeli, els meus mestres són: Bonnard per a
Mateu (ed. Cristiandad 1983); J. Fitzmyer per a LLuc; J. Gnilka i Klemens Stock
per a Marc; i Raymond Brown, amb CH. Dodd per a Joan.
Altres llibres preferits són: les obres completes de Teresa d’ Àvila, o la
història de Teresina de Lisieux, o Charles Péguy “El misteri dels sants
Innocents” (autor que em sembla pur evangeli), al costat de molts altres. Més de
20 llibres copiats i resumits en llibretes, són el testimoni de l’interés per a
unir vida i pregària. Un llibre que no mereix ser copiat, crec que no mereix ser
llegit.
- El treball
En el meu cas el treball té dues vessants: La ceràmica i l’ Internet.
Des de fa 50 anys dedico molt de gust 4 hores, al matí, a la ceràmica. El
treball m’ encanta, i inclús al començament vaig pensar que no aconseguiria
superar aquesta atracció tan forta. Ara no em resulta difícil, sobre tot pel fet
de considerar que Déu i la pregària pel món, són les meves tasques més
importants, així la resta d’activitats perden pes. Per a no atabalar-me davant
l’ excés de feina, a mi em resulta eficaç fer llistes de prioritats. Llavors el
treball agafa ritme, i és font de pau.
A les tardes destino un parell d’hores al treball d’internet: a fi de mantenir
la pàgina web: Eucaristia, Litúrgia, Bíblia, Catequesis, Monàstica, etc. (amb
31.000 visites al mes), les actualitzacions de Facebook (amb 3.250 amics), els
canals de youtube (amb 260.000 visualitzacions) i GloriaTV (560 vídeos amb unes
225.000 visualitzacions). I, al que dedico més temps és a preparar els 16 power
points setmanals, comentant els evangelis i els salms responsorials en 8 idiomes.
Les diferents llengües són possibles gràcies a l’ajuda de generosos col•laboradors/es.
Em resulta una tasca intensa, però molt motivadora, a causa de la bona acollida
que troba, en més de 40 països del món.
- Art i pregària
Les pàgines anteriors, y la conclusió que segueix, no volen ser més que el
context del tema de la xerrada.
És durant el treball, tant de ceràmica como d’internet, que l’art juga un paper
important. I crec haver deixat clar que quan la Bíblia, l’Eucaristia, la
Litúrgia, l’Oficio Diví, la Lectio, o l’esperit de servei en el Treball, tenen
importància, resulta més fàcil unir art i pregària.
Si Déu està amb tu, tota la bellesa, l’harmonia, el ritme, o l‘art, és quelcom
que surt de l’ésser més íntim, on Ell habita.
I en això consisteix la pregària, no en avemaries o rosaris. Les jaculatòries,
sí que, sovint, surten espontànies, sobre tot: “Gràcies, Déu meu”. Crec que es
una pregària que ve de l’Esser, i arriba al SENYOR de la vida.
- Els “secrets” d’una llarga vida al Monestir
Vull acabar amb algunes idees que actualment em dominen:
. Fer una sola cosa en cada moment. L’ important no es el que fem, sinó com ho
fem. Si resem, ocupar-te només de resar. Si treballem, simplement treballar amb
interès, sense pensar amb el que vindrà després. A mi aquesta manera de fer,
quan ho aconsegueixo, crec que em simplifica. És per això que jo no definiria l’
Art com a lloc d’oració, sinó, art i l’oració identificats. No resar mentre
treballes, sinó simplement estar amb Déu, mentre fas qualsevol cosa, o intentes
plasmar qualsevol bellesa.
. Fa molts anys que viure intensament els dies de “fèria” és una de les meves
preferències. Quan no passa res, passa tot, em dic. Ningú ho veu, però Déu és
aquí. Qualsevol acció pot ser Amor gratuït, trobament íntim amb el Senyor.
. Actuar per gust, no per sacrifici. El que et proposes com a sacrifici dura
molt poc, en canvi trobar gust en qualsevol propòsit, et pot acompanyar tota la
vida. Penso que evitar el sofriment inútil, molt més l’imaginari, resulta
extraordinari. Ser feliç fent el que et proposes, el que has de fer, és un dels
secrets que a mi em sembla més positiu.
. Tenir confiança en algun germà/na “sant”, que saps que et diu la veritat
perquè t’estima, et fa sentir un gran recolzament. No em fico amb en anècdotes
per no allargar-me.
Y com que malgrat tot el que he dit, les debilitats sempre et juguen males
passades: impaciències, tensions inesperades… y tota la resta, sempre demano,
amb sant Benet, que “on no arriba la força de la nostra naturalesa, hi arribi el
poder de la Gràcia” (RB Prol.41).
Acabo amb un text que la nostra abadessa ens va citar en una reunió comunitària:
“Si no aconsegueixes ser perfecte por culpa de la teva vanitat, intenta al menys
ser bo: amb tot el cor, tota l’ànima, i totes les forces. Si no aconsegueixes
ser bo degut a las temptacions, intenta al menys ser raonable: amb tot el cor,
tota l’ànima, i totes les forces. I si no aconsegueixes ser raonable a causa
dels teus pecats, procura llavors portar aquesta càrrega davant de Déu, i
entrega la teva vida a la seva misericòrdia. Si fas això sense amargor, amb
humilitat, amb la jovialitat de l’Esperit, mogut per la tendresa de Déu, que
estima als dolents i als ingrats, aleshores començaràs a saber què és ser
raonable i bo, i voldràs ser perfecte. Si fas això cada dia, amb tot el cor,
tota l’ànima, i totes les forces, llavors, germà, t’asseguro que estaràs en el
camí de la veritable COMUNIÓ, i no estaràs lluny del Regne de Déu”.
GRÀCIES PER PODER-HO COMPARTIR.
Regina Goberna, monja de Sant Benet de Montserrat
reginagoberna@gmail.com
|