|
Nascuda a la República tàrtara
del Kazan (1931), Sofia és d'origen i expressió russa.
La seva música, desconeguda
durant anys fora de la URRSS, fins els anys 1980 no va trobar el seu
lloc dins els concerts occidentals. La Perestroika, finalment, havia
permès al pensament i a l’art, travessar fronteres, i al 1986
Gubaidulina, als seus 55 anys, va poder sortir a l’occident per
primera vegada.
La compositora té una aproximació del tot lliure al seu treball, del
tot antidogmàtica, usant el que li sembla més apropiat per cada peça
determinada. Ella mateixa s’identifica amb una
posició post clàssica.
La seva infantesa travessà les
misèries de la 2a gran guerra. Ben jove, però, la seva vocació quedà
definida entre la dedicació al piano i a la composició.
En arribar a Moscou el 1953, ingressà al conservatori, i allà va
completar la seva formació arribant al fons de la vida musical de la
capital russa. Aviat començà a donar-se a conèixer malgrat la seva
condició femenina que dificultava enormement les possibilitats
d’establir contacte amb els companys compositors.
Diu ella mateixa:
”Des de l’edat de 5 anys la música era el
sentit de la meva vida. Quan em vaig fer gran es va convertir en l’única
cosa que em feia viure. Un ésser humà, fins en les condicions més difícils,
fins en una atmosfera destructiva, necessita tenir davant el sagrat.
Recordo perfectament les meves impressions de quan era molt petita, en
la meva vida tot era gris, i només em trobava bé, quan empenyia la
porta de la meva escola de música. Em sentia en aquell moment en un
ESPAI SAGRAT: els sons que provenien de les aules, i el lligam que unia
els estudiants, es conjugaven en una harmonia politonal de sons, i
aquell era el món en el que jo volia viure.
La música era el meu refugi vital, un món ideal, on
les contingències de l'entorn no arribaven”.
|