MONESTIRS BENEDICTINS A LA COMUNITAT VALENCIANA?

En Joan pregunta perquè no hi ha cap monestir benedictí en tota la comunitat valenciana.
Doncs mira, em sembla que deu ser perquè el curs de la història té molts i variats camins, no sempre amb lògiques evidents.
Ja és sabut que el monaquisme va entrar a Catalunya per Arlès i Cuixà, al sud de França, segle IX, i passant per Ripoll, es va anar propagant per tota la Catalunya vella. Mentre que al segle XII el Císter es va estendre per la Catalunya nova ( la occidental). 
A Espanya, va tenir la preponderància el monestir de Sahagún, avui en runes, també situat a la part més nord del país, i d'aquí es va estendre per aquella mateixa zona. 
Els monestirs més centrals de la península (a Múrcia o Madrid, generalment són fundacions més recents). De totes maneres penso que el dels monjos de Montserrat deu ser considerat dels "Paisos Catalans". De fet hi ha diversos monjos procedents de la comunitat Valenciana.

 

 

La Glòria té diverses preguntes:
1.- Els monestirs benedictins actuals tant a Espanya com a l'estranger són autònoms, és a dir, és l'abat o l'abadessa del monestir el qui en darrer terme decideix amb llibertat els temes li concedeix La Regla de St. Benet, per exemple, hores de menjar, lectures, hores de pregària, etc.?
    Realment els nostres monestirs són autònoms, encara que generalment seguim unes pautes semblants quant a ritme de vida, llevat de certes particularitats pròpies de cada comunitat, o fins i tot de cada abat/abadessa.

2.- Es continuen elegint els abats o abadesses a St. Anselm de Roma
    Els abats/abadesses mai no s'han elegit a Roma, si descartem raríssimes excepcions. Com demana St. Benet, són les pròpies comunitats les que l'elegeixen.

3. - No he trobat en La Regla de St. Benet cap verset dedicat a la mobilitat dels monjos. Estan subjectes els actuals monjos a mobilitat, canviant de Monestir d'acord amb l'abat/abadessa o bé, es queden fixos al lloc en el que ingressen?
     St. Benet ens demana el vot d' "estabilitat" al monestir on entres. Aquest és un vot propi dels benedictins/es. Nosaltres creiem que aquest vot el caracteritza amb la finalitat que la comunitat sigui una FAMÍLIA. Els Pares/Mares del Desert interpreten aquest vot com un "centrar-te interiorment" al lloc que creus que Déu t'ha cridat, més que un quedar-se en ell "físicament", sense canviar.

4. - No he entès bé la prescripció alimentària de La Regla de St. Benet. Al principi sembla indicar dos menjars al dia; després sembla deixar-lo a la decisió de l'abat, i, finalment, sembla indicar un sol menjar, llevat que l'abat consideri una altra cosa més convenient. Podrien indicar-me, si us plau, com és actualment?
       Actualment el règim de menjars és l'usual en la societat: esmorzar, dinar, berenar (lliure) i sopar.

5. - També m'interessa molt saber el ritme actual de l'oració, i com s'aplica en l'actualitat La Regla de St. Benet en aquest tema, se segueix al peu de la lletra ?
     Si diem oració a la que es fa en privat (no la del Cor), aquest és un tema que varia als diferents monestirs. Nosaltres, per exemple, tenim mitja hora d'oració entre Matines i Laudes al matí, i una hora i mitja després de Vespres.

7. - Finalment he llegit en la seva web, que St. Benet d' Aniana, (no el fundador), va introduir algunes modificacions a La Regla de St. Benet. Es poden llegir en algun lloc? Podrien enviar-me-les si les tenen?
     Més que modificacions a la Regla, va adaptar el ritme a la vida cultural de les cuitats Europees. Els escriptoris es van tornar el lloc de treball dels monjos. Mentre que en el segle VI, quan amb prou feines els monjos sabien llegir, es dedicaven a correar les terres.

En Robert vol saber quelcom sobre la vida solitària
    Doncs mira, nosaltres te la podem explicar des del camp contrari, ja que la vida que proposa St. Benet és justament per trobar-se en FAMÍLIA. Clar que tots portem una solitud al cor que només Déu omple plenament, però la nostra experiència és la de que compartir JUNTES la vida monàstica. I encara que en la Regla es contempla la possibilitat d'una forma EREMÍTICA per a una persona molt madura, nosaltres creiem que pot portar enganys.
Recordo concretament que en una ocasió en que jo lloava els ermitans que vivien en Montserrat, la meva mare (de sang) em va respondre taxativament: "els que ja tenim 60 anys sabem que el que costa és viure en companyia". I no vaig poder treure-la d'allà.
No és que hàgim d'escollir el que costa, sinó senzillament el que a nosaltres ens
sembla més evangèlic. I respectem que alguns/es pensin diferent.

En Ferran pregunta sobre la vocació sacerdotal.
    És una vocació per a gent forta, que ha de ser admirada i trobar molta col·laboració. Potser podríem dir que és un viure a la intempèrie. Com Jesús. Y que bonica l'ha de trobar Ell que la va viure tan a fons! Crec que si portes el MÓN al cor, ha de ser un donar-se constantment. I per no esquinçar-te, unir-te molt a Ell, que és el nostre màxim company de camí.

En Sergi pregunta com s'estima el proïsme com a tu mateix.
     Encara que no és una norma monàstica, sinó evangèlica, és just preguntar-la a un monestir on ens comprometem a viure l'evangeli a "totes". Jesús no ens va donar cap norma concreta per ESTIMAR COM ELL ENS HA ESTIMAT, sinó que va dir que la norma l'hem de trobar en el nostre interior, donant allò que ens agradaria per a nosaltres mateixos. I que ningú no ens imposi lleis externes, ja que la Llei de l'Amor, ja des del dia del naixement, tots la portem impresa en el nostre ésser. Cadascú segons la seva forma particular d'existir. Hem d'estimar, doncs, COM SENTIM QUE DÉU ENS HA ESTIMAT a nosaltres en concret. Crec que això és: "estimar el proïsme com ens estimem a nosaltres mateixos".