/\/\/\ Monestir de Sant Benet /\/\/\

Salm 1. Aquest salm fa d’introducció general a tot el salteri: la felicitat només es troba seguint els camins de la voluntat (llei) de Déu. Qui els segueix, com l’arbre arran de l’aigua, romandrà sempre "viu". Aquest és l’ideal que ens proposa el llibre dels salms, a través d’aquest pròleg que trobarà el seu desplegament sobretot en la 2ª part del salteri (a partir del Salm 89) quan comença l’anomenat “salteri mosaic” (o de la llei de Moisès)

Salm 2. Aquest salm obrint la 1ª part del salteri (salm 2 al 88) ens parla del rei, com ho farà el salm 88, que és el darrer. És que en tots aquests salms el protagonista principal és el rei David. És un rei que sofreix, perseguit per les nacions que s’avaloten contra ell (ho veurem repetidament) però que Déu el consagra a Sió, i el fa Fill seu donant-li tots els pobles per herència. El rei és feliç perquè es refugia en Déu. Si la felicitat del s 1 i de tota la 2ª part del salteri, ve sobretot de ser fidel a la Llei, en el s 2 i en tota la 1ª part que encapçala, la felicitat és el fruit de refugiar-se en Déu.

Com que David és el protagonista principal d’aquests salms que porten el seu nom en el títol (evidentment que no vol pas dir que els hagi escrit ell), trobem que aquesta col×lecció està organitzada en 4 septenaris que corresponen a 14 + 14. I el Nº 14, pels hebreus, és l’equivalent númeric de les lletres de la paraula “DAVID”.

Quan els enemics ataquen el salmista (David), ell demana a Déu que el defensi ja que es confessa innocent i petit (és el darrer dels 8 fills de Jessè). Per això acaba donant gràcies a Déu (salm 9).

La idea dominant d’aquests 7 salms és el desig de ser just, en oposició a les actuacions dels insensats.

Salms 10-11. Ens diuen què fan els insensats, mentiders, arrogants, amb el just que es refugia en Déu, i a qui Déu promet defensar-lo.

Salm 12. Però, fins quan Déu no ho farà? Que respongui, ja que ell confia, ja es vol veure salvat, i canta al Senyor pels seus favors. Perquè la CONFIANÇA del salmista, fins enmig de les proves, és ilimitada.

Salm 13. Al centre del grup, aquest salm ocupa el lloc 11è. Si l’alfabet hebreu té 22 lletres, i pels jueus significa la “Llei”, el nº 11, essent la meitat, correspon al neci, l’insensat que no sap tota la Llei. Per això tot el salm 13 gira entorn del que diuen i fan els homes pervertits, malfactors, a qui Déu mira des del cel.

Salm 14. Diu les condicions per a ser just i estar amb Déu: ser honrat, dir la veritat en el cor, prestar sense interès... o sigui el que no actua com els insensats: no fa mal al proïsme, ni el difama, ni es deixa subornar...

Salm 15. A més dels números 7 i 14, que al×ludeixen a David, tenen importància els números 13 i 26, que són la suma de les lletres del mot “Jahvè”. Per això en el lloc 13è i 26è trobarem salms importants. El 15, un dels més bonics del salteri, podríem dir que és el salm dels “monjos/es, cristians/es”, dels qui lluny de la insensatesa d’estar pels ídols d’aquest món, volem escollir Déu com a heretat. Fer d’Ell la nostra porció deliciosa en aquesta vida.

Salm 16. Com el 1er septenari, demana a Déu que faci justícia entre ell i els injustos (insensats), ja que és innocent. Que l’ajudi “amb l’amor admirable amb què salva dels enemics els qui s’arreceren als seus braços”. Llavors, quan es desvetlli, el contemplarà cara a cara.

Salm 17. Resumint el tema del conjunt, com a salm mitger de la 1ª col×lecció és important. És un salm reial (com el s 2) que canta la victòria que Déu li ha concedit, en veure’s rodejat dels “molts” enemics insensats. Ja que Déu l’estima, ell s’hi empara, és la seva Roca. És Déu qui li “manté la llàntia encesa”.

Amb una estructura concèntrica, el s 21 del mig fa la síntesi del conjunt.

Salms 18 i 24. Els dos salms dels extrems són el 18 que es meravella de la Llei de Déu impresa en la naturalesa que la compleix perfectament, mentre que l’home necessita ser preservat de l’orgull, perquè fins inconscientment comet errades. I el darrer del grup és el salm 24 que demana a Déu que li ensenyi aquests camins de la Llei. Sap que “des de jove (fins inconscientment) ha comès errades”, però si l’esperança en Déu el fa obrar amb “rectitud” (vegeu s 18,9), Ell li ensenyarà “el camí que ha de prendre”, revelant-li la seva Aliança.

Salms 19 i 20. Aquests dos salms reials s’han d’encaixar amb els 23 i 24 que són de Jahvè-Rei (cal diferenciar els salms on es parla del messies, o rei d’Israel, ja sigui el rei David o un altre, dels salms de Déu-Rei, que, com anirem veient tenen un to molt diferent. Correntment, en el salteri trobarem que els reials o messiànics, preparen els de Jahvè-Rei, com en aquest cas). Mentre al s 19 el rei-messies demana a Déu la victòria, al s 20 dóna gràcies a Déu perquè ja l’hi ha donat.

Salms 22 i 23. El el s 22 cantem a Déu com a Pastor (veritable guia que ens governa). Un Pastor-Rei que ens asserena i conforta, l’amor del qual ens “acompanya tota la vida”. I el s 23 celebra l’entrada al cel d’aquest “Rei de la Glòria”, el “victoriós en el combat”. Com es veu, un Rei que viu en plenitud el que el rei-messies demanava als salms 19 i 20.

Salm 21. Com a home pecador (s 18 i 24), i al costat de Jesús que ha pres sobre seu tots els nostres pecats, exclama: Déu meu, per què m’heu abandonat? Se sent al nivell més baix de la degradació de la naturalesa. No pas com el “sol que surt com un espòs de la cambra”, sinó com un cuc i no un home”. I si el rei va obtenir de Déu la victòria (s 19 i 20) ell no la troba (diuen, rient-se d’ell: “s’ha adreçat a Déu, que el salvi...”). Però de sobte, en un contrast molt estimat pels salmistes, obre en la 2ª part del salm una promesa d’esperança: “anunciaré als meus germans” que Déu no ha mirat amb repugnància aquest “cuc”, que no l’ha privat de la seva mirada. Ja que “la reialesa és de Jahvè (s 22 i 23), Ell té la sobirania sobre els pobles. No sols els “cucs”, sinó fins “les cendres de les tombes l’adoraran, i s’agenollaran davant seu els qui són pols”. Serà, doncs, per a Déu, la vida (la Resurrecció) que Ell li dóna.

També a través de l’estructura concèntrica, ens diu que tant l’innocent com el pecador, si tenen la valentia d’emparar-se en Déu, Ell els salva.

Salms 25 i 31. Amb una estructura també concèntrica, aquest grup comença parlant de l’innocent que es renta les mans davant l’altar, en el salm 25, demanant a Déu de no morir amb els pecadors. I acaba en el s 31 confessant-se feliç de reconèixer-se pecador-perdonat.

Salms 26 i 30. El s 26 és una súplica lluminosa del qui vivint a la casa del Senyor, busca sempre la seva presència. Per això és valent i espera en Ell. I el s 30, malgrat la befa dels enemics, esgotat per les penes, com que s’empara en Déu “confiant el seu alè a les seves mans”, també acaba sentint-se valent, tot esperant en el Senyor.

Salms 27 i 29. El primer (s 27), emparat en Déu, se sent “rejovenit” quan Déu l’ha salvat dels enemics “prenent-lo als seus braços”. I el segon (s 29) dóna gràcies també per aquesta Salvació, quan Déu l’ha “tret a flor d’aigua” mentre s’hi enfonsava, “mudant en joia les seves penes”.

Salm 28. A més de ser el salm central que els sintetitza tots, ocupa el lloc 26è (=Jahvè). Tot el salm va repetint la victòria de Jahvè-Rei, a través del seu “tro”, que venç les “aigües torrencials” (per això en el s 29 ha pogut dir que “l’ha tret a flor d’aigua”). Probablement aquest és el salm més antic del salteri, ja usat pels cananeus que el dedicaven a Baal, el déu de la naturalesa, i que els israelites van aplicar al seu Déu, el Senyor.

Salm 32. Com a salm mitger, clou aquests 4 septenaris dedicant a Déu un “càntic nou”, feliços de tenir-lo per Déu, ja que “el seu amor no ens deixa mai”. Ell que “guaita des del cel”, allibera els valents que amb els “justos”, el “veneren”.

El tema de la 2a col·lecció és com el de la 1a, que li ha estat posada davant posteriorment. Aquesta 2a col·lecció, més antiga, no té l’estructura tan elaborada com l’altra, feta de 4 septenaris, però li ha servit de font d’inspiració pel que fa al tema.

La introducció formada per 4 salms, com la conclusió (s 68-71), té la tònica de demanar el “judici”, propi de Déu. I el salmista l’espera en pau i confiança, tot perseverant en el bé.

Salm 33. Aquest 1er salm ens parla de la lloança que surt dels llavis dels humils i pobres, com David que es fa passar per boig (títol del v1). Ells tasten com n’és de bo el Senyor, feliços de refugiar-s’hi. Notem que el motiu de felicitat és el propi d’aquesta 1a part del salteri (vegeu l’explicació del s 2). Per ser importants, trobem sempre els temes de lloança i de felicitat en llocs clau, com en aquest començament. Aquest salm alfabètic acaba amb una reflexió sapiencial sobre què cal fer per a “viure molt temps i fruir de benestar”. Tot un programa cristià.

Salm 34. Després del salm anterior on es diu que “els ulls del Senyor vetllen pels justos”, ara demana a Déu que no calli, faci justícia (=judiqui), als malintencionats i traïdors que l’odien i persegueixen “sense motiu”, i defensi la causa d’ell. Ja que el seu cor mai no ha deixat de pregar per ells, com es fa “per un germà o un amic” (tan aplicable a Jeremies com a Jesús).

Salm 35. Al costat del precedent, ara el salmista compara l’actuació dels injustos (que escolten dintre seu l’oracle del pecat, i tot el que diuen és engany i maldat), amb la de Déu (que és just i fidel, i amb un amor preciós que sota les ales empara els homes, ja que en Ell hi ha la font de la vida i fa veure la llum amb la seva llum). Per això li demana que sigui generós amb els bons de cor.

Salm 36. Com que ell creu que és Déu qui judica, ningú no s’ha d’exasperar pel goig dels dolents, sinó fixar-se en el bons. Els qui confien en Déu i el deixen fer, posseiran el país i respiraran la pau profundament.

Junt amb el s 50 que els clou, preparen els darrers 4 “mizmorim” del final de la col·lecció (s 61-64). Aquest mot hebreu sembla que vol dir “súpliques” i el tema que tracten és el de: malgrat sentir-se pecador (s 37-38 i s 50), esperar en Déu i lloar-lo (s 39-40):

Salm 37. Reconeix que els seus pecats mereixen la correcció de Déu, i l’abandó dels homes. Fins dels seus parents i amics. I nosaltres facilment hi veiem el Crist sofrent, carregat amb els pecats del món.

Salm 38. Per causa d’aquest sentiment de culpa ell: “guarda els llavis closos” sense queixar-se de passar molt de pressa, i que la seva vida davant Déu sigui un “no-res”. I es pregunta “quina esperança li queda”?

Salm 39. La resposta al salm anterior és que perquè “té l’esperança posada en el Senyor”, fa un “càntic nou” (el càntic primer és el de la creació, el nou és el de la salvació). “No pot tenir els llavis closos” : “anuncia amb goig la salvació” i proclama feliç el qui confia en Déu, i “fa la seva voluntat” (segons He 10,5-6 Jesús ho digué en venir al món). El macarisme d’aquest darrer salm (abans del s40 que és la conclusió) és important perquè comparteix el tema de la 1a i de la 2a part (la confiança i el complir la llei).

Salm 40. Ens dóna el tema conclusiu del grup: diu feliç al qui s’interessa pel desvalgut (ell). I malgrat reconeix que “ha pecat contra Déu”, diu que “no té culpa” davant els qui l’odien (o “l’amic millor que l’ha traït el primer”, com Jesús). Per això creu que el Senyor el salvarà. I acaba el 1er llibre (vegeu esquema) amb una doxologia, com el s 71,18 (final del 2on llibre).

En la Bíblia Coré és un sacerdot rebel que morí al desert amb els seus partidaris, però Nm 26,11 fa notar que “els fills de Coré” no van morir. L’autor d’aquests salms, escrits arran de la Deportació a Babilònia, pren aquest títol per a donar credibilitat a la seva obra. Posats dins aquesta 2a col·lecció, volen donar un to col·lectiu a tot aquest conjunt de súpliques individuals. L’oprimit que clama a Déu és tot el poble en un moment desesperat.

Salms 41-42. Des de l’exili, el salmista (el poble) es deleix per Déu i pel seu Temple, ara que està destruït, desitjós d’acostar-se a l’altar de Déu, com ho feia “en altres temps, amb colles d’amics”. I hi ha el verset de Jesús a Getsemaní: “perquè aquesta tristor, anima meva”, a l’hora de la destrucció del Temple del seu Cos.

Salm 43. Recorda a Jahvè-Rei “aquella seva antiga gesta salvadora”, mentre que ara, abandonats, són “com anyells per matar”. I li demana que s’aixequi.

Salm 44. Aquest poema central entre els de Coré, i de tota la 1a part del salteri s2-88 (vegeu esquema), malgrat ser provablement l’epitalami pronunciat en les noces d’Acab amb la pagana Jezabel, en realitat parla d’un Rei molt més gran i bo que el mesquí rei d’Israel: el més bell, cenyit de glòria i majestat, desafiant el segles en el seu tron de “déu”. Amb el s 88 que la clou, centra, doncs, tots els salms entorn al veritable REI.

Salm 45. Així com els tres 1ers salms glatien pel Temple, aquests tres canten les meravelles de la Ciutat ideal, en aquell moment en ruïnes. I l’accent és posat en Jahvé-Rei que, enmig de la ciutat, li és un castell de refugi, una ciutadella dominant els pobles. Per això la seva “mansió sagrada” no pot trontollar.

Salm 46. I aquest salm passa a cantar Jahvé-Rei de tota la terra, que “puja enmig d’aclamacions”. Per nosaltres pren tot el sentit en la festa de l’Ascensió.

Salm 47. Pendant amb el s 45, evoca l’amor de Jahvé-Rei que sobressurt “com un castell”, un ciutadella, enmig dels merlets de la ciutat. Ni que uns reis la vulguin atacar, “fugiran esbalaïts”. Amb aquest himne el poble esperona la seva esperança justament quan en viu el fracàs.

Salm 48. El grup acaba amb una reflexió sapiencial sobre els honors efímers que no duraran (=l’opulenta Babilònia), per això no s’ha de tenir por en dies dolents, ja que només Déu redimeix (judica) “tots els pobles del món”. Així conclou, també, els dos grups anteriors de 4 salms, que en els seus poemes finals (s36 i 40) ja ens repetien que l’únic que salva és Déu.

És feta amb 2 salms independents: el 1er dels salms d’Assaf, i el darrer dels “mizmorim”.

Salm 49. Els salms “d’Assaf” no es reprendran fins després d’acabada la 2a col·lecció (s 72-82). Aquest primer fa d’introducció al s 50, dient que Déu convoca a judici els fidels (poble) i els injustos (pagans) per demanar-los “víctimes de lloança” que reconeguin la seva glòria.

Salm 50. Aquest darrer “mizmorim” enllaça amb l’anterior, reconeixent-se pecador davant Déu (el títol fa al·lusió al pecat de David), i oferint-li, pel triple do de l’Esperit (ferm, sant, magnànim: v12-14), la víctima d’un cor penedit. I la promesa del profeta Natan (2Sa 12,10) trobarà resposta al final de la col·lecció (s71) en la pregària de David pel seu descendent (Salomó).

Entrem en el nucli més antic del salteri, i centre de la col·lecció. El mot “maskilim” és de traducció incerta. La que he escollit m’ha semblat la més adient al to agressiu d’aquests salms. Ja que no es tracta pas de reflexions piadoses, sinó d’expressar les revoltes “meditades” en el propi cor, quan l’autor se sent acorrelat.

Salm 51. La major part de títols (s51,53,55,59) ens parlen d’un David sofrent que es veu perseguit per fora i per dins. Aquesta súplica és una amenaça contra l’home maliciós (v2,“Doeg” n’és el símbol), mentre el just viu confiat com l’olivera a la casa de Déu, i s’admira interiorment de la derrota del qui es creia ser “l’home valent”.

Salm 52. Treient els salms que no són de David en la 2a col·lecció, és al lloc 11è (Vegeu l’explicació del s13 que és una còpia d’aquest). En aquest conjunt de “meditacions” ens explica el que “pensen els insensats”.

Salm 53. Ara David està amagat al desert de Zif (v2) i envoltat d’enemics que “s’aixequen contra ell”. Com que Déu l’ajuda, “de tot cor oferirà sacrificis” (s 49 i 50).

Salm 54. El darrer “maskilim” és una súplica “delirant, amb el cor adolorit, ple de pànic de mort i esgarrifança”, quan tot són discòrdies a la ciutat i fins el “seu amic i confident” el persegueix (el salm que més s’assembla a la situació de Jesús a Getsemaní). Totes aquestes meditacions interiors acaben amb to de confiança: deixant en mans del Senyor el seu destí, segur que el salvarà.

La traducció en sentit de “cants magnífics” sembla que insinua la justícia aterradora de Déu en moments terribles.

Salm 55. Malgrat “s’ha de fer passar per boig” errant en un dia temible ( v1) en què tots fan plans contra ell, confiat, celebra la promesa alliberadora de Déu.

Salm 56. Súplica envoltat de lleons ( perseguit per Saül v1), se sent segur de la salvació de Déu: que Ell s’aixequi cel amunt, ple de glòria. (El s 107 n’agafarà els v8-12).

Salm 57. Al mig del conjunt, reprèn els poderosos proclamant la justícia esclatant del Jutge de la terra, arrencant els ullals dels lleons, que porten verí com les serps... La duresa d’imatges d’aquests salms, donen fe de l’antiguitat.

Salm 58. Espiat per l’enemic ( Saül, v1), demana a Déu que judiqui els “gossos” que ronden cada vespre, així tothom sabrà que és Ell qui domina.

Salm 59. Contra el títol que parla de victòries (v1-2), el salmista es dol de les derrotes que ha sofert el poble quan Déu l’ha sotraguejat. Però totseguit sent l’alegria de l’oracle salvador: mentre 5 països enemics són derrotats, Déu considera seves 4 de les tribus d’Israel. Aquest darrer “poema magnífic” acaba proclamant que “vencerem pel poder de Déu, ja que ell mateix trepitjarà els enemics”. (El s107 també en pren els v7-14)

Amb un salm reial s’acaben aquests 2 grups de salms que són la part més antiga del salteri, entorn la qual es va anar bastint tot el llibre.

Salm 60. Súplica pel rei-messies, demanant regnar per sempre des d’una roca innaccessible lluny dels enemics, i ser acollit a la Casa de Déu (“emparat sota les seves ales”).

Aquest epíleg doxològic als salms “maskilims” i “miktamims” forma un grup homogeni de 7 salms de lloança on es fa una relectura posterior interpretant les antigues pregàries individuals de David en sentit col·lectiu. Com en els de Coré, és tot el poble el perseguit i salvat. Si el s 61 hi posa un inici sapiencial, en els s 62-64 trobem la salvació del salmista i la condemna dels enemics. Mentre que els s 65-66 són atrets pel s 64 vers el tema de lloança. I el s 67 és un himne conclusiu.

Salm 61. Súplica de repòs confiat en Déu. Malgrat els violents volen enderrocar-lo, ens diu que només Déu és la roca que salva. Que el poble reunit s’hi refugii.

Salm 62. Al desert de Judà ( l’actual Massada segons el títol 1Sa23,14), sense aigua i recordant el santuari, el rei enamorat de Déu, prediu la triple derrota dels enemics. Un salm, com molts d’altres, que contrasta dues situacions oposades: la del que se sent feliç en Déu (i per això és tan estimat pels cristians), amb l’extermini total dels enemics.

Salm 63. Plany quan el complot dels dolents fa mal als innocents. Però de sobte Déu els fa caure mentre el just ho celebra.

Salm 64. Trencant el ritme de súpliques, aquest himne de lloança dels escollits (feliços) de viure a la casa de Déu canta al “Salvador nostre” per la seva victòria sobre la naturalesa i els homes, malgrat les forces adverses.

Salm 65. Himne col·lectiu que aclama el Déu que és la nostra alegria per les seves admirables gestes salvadores sobre les nacions. Per això li porta víctimes.

Salm 66. Que totes les nacions el lloin, ja que Déu ens beneeix amb la fertilitat de la terra (v7) i “tots els pobles veuran la salvació”. Aquesta benedicció sacerdotal (Nm 6,24-26) amb acció de gràcies universal, pren molt sentit en la nostra litúrgia de cap d’any.

Salm 67. Aquesta doxologia conclusiva de “tots els reialmes de la terra” convida als justos (1er invitatori:v5) i a tots els pobles (2n invitatori:v33) a cantar la victòria de Déu que fa desaparéixer els enemics i domina la naturalesa. El salm comença amb un dels textos més venerables del salteri: “s’aixeca Déu, que es dispersin els enemics” (Nm10,35) usat quan prenien l’arca de Déu en processó ( v 25-28) perquè els protegís.

Aquestes 3 súpliques individuals, amb el mateix to dels grups antics, també demanen la salvació en situacions límit.

Salm 68. Súplica “rendit de tan cridar”, amb “l’aigua que li arriba coll avall” i mentre “s’enfonsa en un fangar sense fons”... tot demanant el càstig pels enemics. Nosaltres hi sentim Jesús: “em tiren fel al menjar i vinagre a la beguda”. “El zel del vostre temple em consumeix”. “A Vós us prego en aquesta hora propícia, Vós que sou fidel a salvar els amics”.

Salm 69. Repeteix el darrer fragment del s 39 que demana a Déu que no trigui a ajudar-lo. (Aquest salm pot haver estat afegit per mantenir els cómputs numèrics).

Salm 70. Acaba el tríptic amb la súplica de l’ancià (David) que s’empara en Déu quan es troba entre les grapes del dolent. Ha confiat en Ell des de petit, ara que decau el seu vigor, vell i amb cabells blancs, manté encara l’esperança. (Aquesta súplica continuarà en el salm següent, quan el vell David prega pel seu fill Salomó).

(Final): Salm 71. Aquest salm reial no sols clou les col·leccions davídiques, sinó que fa inclusió amb el s 2 que les introdueix. David prega pel “príncep” (Salomó segons el títol) a fi que “governi amb justícia, sigui recte amb els humils, i dugui pau al poble” (Salomó ve de shalom). Que els reis de Sabà (1Re 10,1-10) i tots els altres li facin homenatge. I acaba el 2n llibre de “pregàries de David” (v20) amb la mateixa doxologia del primer (s 40, 14): beneït sigui..Amén, amén.

Sota la paternitat d’Assaf (levites que feien de cantors al temple 2Cr 35,15 i Esd 2,41) és posat aquest grup de salms escrits durant la Deportació o poc després. A més de plànyer-se per trobar-se abandonats tot i ser “justos” (s 72-75), fan un repàs col·lecctiu de la història per recordar a Déu com es comportava amb ells quan els menava pel desert (s 76-80) i acaben testimoniant la salvació (s 81-82). La relectura que fan a les col·leccions de David és per accentuar que el judici pertany exclusivament a Déu.

Salm 72. Mirant els justos i els injustos Déu li ha fet entendre la lliçó de la Deportació: la seva porció és Déu, no les riqueses dels babilonis. En realitat 1er els hi tenia enveja en veure que tots els ve bé i fins fan adeptes. Per què, doncs ser just? I la 1a reacció és pensar que tot se’ls acabarà amb la mort. Però després, posant-se cara a Déu s’adona de la seva sort: si té Déu, res no desitja a la terra.

Salm 73. Protesta al Déu-Pastor (tema clau en aquests salms: 76,21 77,52 78,13 79,2) que ara els té abandonats: a Jerusalem “tot són ruïnes irreparables, l’enemic ha devastat el santuari”... Fins quan no tornarà a conduir-los com en l’Èxode?. Ja és hora que pensi en l’Aliança. (Només una confiança absoluta pot inspirar les reclamacions d’aquests salms).

Salm 74. Lloa Déu que respon a la queixa anterior: vindré a judicar els arrogants amb la copa de la meva ira. Ell abaixa l’altivesa dels descreguts (babilonis), però el just (el poble) alçarà el front. (Es retroba constantment el tema del Magníficat)

Salm 75. Lloança a Déu que té realment “a Jerusalem la residència”. Ha judicat els valents i salvat els humils. Fins la terra s’espanta en veure-ho. Ningú no es pot encarar amb Ell.

Salm 76. El grup ara fa un tombant més fort cap a la història de l’Èxode. Pensant en aquestes èpoques llunyanes queda torbat (v2-7). És que Déu els ha abandonat per sempre? (v8-11). Però de nou, asserenat, agraeix aquelles gestes meravelloses del Senyor (v12-21).

Salm 77. Al mig del grup, reflexiona sobre el sentit dels fets passats: cal que ho entenguin els seus fills a fi que guardin l’Aliança i no es tornin infidels. I amb aquesta intenció de fons fa un repàs de la història (des la sortida d’Egipte fins a l’elecció de David): tant les actuacions del poble rebel, com les de Déu que malgrat castigar-los roman fidel.

Salm 78. Reconeixent les culpes passades que han estat la causa del desastre actual: “als voltants de Jerusalem corre com aigua la sang”...demanen ser acollits amb pietat, ja que són “ovelles del seu ramat”.

Salm 79. Que el Pastor d’Israel, doncs, ara que el poble ha de pastar amb llàgrimes el pa, renovi aquesta vinya que Ell portà d’Egipte. I no s’apartaran mai més d’Ell.

Salm 80. I acaba aquest repàs històric convocant el poble a la Celebració de l’Aliança: celebreu la festa a la lluna nova...Déu que l’havia salvat a través de Moisès (amb un llenguatge desconegut) quan li tragué el pes de l’esclavitud de les seves mans, ara li reclama que l’escolti. Si fes cas de Déu i seguís els seus camins se li sotmetrien els enemics.

Salm 81. Als 2 darrers salms trobem Déu-Jutge. Que s’aixequi a judicar els poderosos que no afavoreixen els desvalguts (el Poble).

Salm 82. Que no es quedi impassible mentre 10 nacions “preparen un complot contra el Poble”. Quan els enemics aliats desapareguin, tothom sabrà que “només vós sou el Senyor”.

Aquest grup fet de salms de Coré amb una súplica davídica al mig (s 85) que potencia la paternitat davídica, acaba el 3er llibre.

Salm 83. En la línia dels salms de Coré (s 41-42) es deleix pels atris del Senyor i se sent triplement feliç (v 5.6.13) de posar, ara després de l’exili, el seu niu al Temple.

Salm 84. El Déu que perdona les culpes (s78-80) ha retornat la vida al poble donant-li la pluja (v12) símbol de renovació i de pau.

Salm 85. Al mig d’aquests salms, el David “fidel vostre”, demana al Déu-Únic (típic del postexili) que “tots els pobles que ha creat li facin homenatge” (universalitat també postexílica). Un dels salms que s’acosta més al Parenostre.

Salm 86. El Senyor que té el palau a Sió compta tots els pobles com a fills d’ella. Segueix el to eminentment universal.

Salm 87. La súplica més negra de tot el salteri, ens dóna una visió realista del poble en aquest moment de després de la Deportació, amb una situació de “mort” simbòlica: “m’amortallen... m’ajeuen a la tomba...l’esglai em deixa anorreat...la foscor em fa companyia”. Propi de les Completes del divendres, dia de la crucifixió de Jesús al lloc de la “calavera”, quan “les tenebres cobriren la terra” (Mt 27,45).

Amb el s 2 i el 71 formen els puntals on es recolza aquesta 1a part del salteri.

Salm 88. En un esclat doxològic, David “canta els favors del Senyor”: l’aliança que ha fet amb els elegits consagrant un rei que li diu Pare... fent-lo el seu primogènit... prometent-li no extingir, fidelment, la seva dinastia...Malgrat ara, disgustat, ha trencat el seu ceptre, que “Déu sigui beneït per sempre” v53. (El mateix final que el 1er i 2n llibre)

Amb un predomini de lloances, aquesta 2a part centra l’atenció en Jahvè. Per això està organitzada sobre el No 26 que és l’equivalent numèric d’aquest mot hebreu.

D’aquests 3 salms se’n diu “el trèbol” perquè tenen una temàtica conjunta: de l’home fràgil (s 89) que s’empara en Déu (s90) en surt la lloança (s91)

Salm 89. El títol (pregària de Moisès) ens diu que la Llei serà important en aquesta 2a part del salteri. Mentre Déu “existeix al larg dels segles”, aquest salm reflexiona sobre la caducitat de l’home que “dura com l’herba”.

Salm 90. Per superar la inseguretat del salm anterior ell “viu a recer de Déu”, s’acull “sota les seves ales”. Déu respon: “ja que s’ha fet tan meu (s’ha unit a mi), Jo estaré vora d’ell”. (A part de l’al·lusió a les Temptacions de Jesús, és un dels salms més bonics de confiança. Per això el tenim a Completes).

Salm 91. Dóna bo lloar Déu, la roca que ens salva. El salmista “plantat a la casa del Senyor” (= s 90), “encara donarà fruit a la vellesa” ( no “consumeix els anys com un sospir” s 89). La teologia d’aquests 3 salms fa de pròleg a tota la 2a part.

26 SALMS (primers) s 92-117

Estan agrupats de forma concèntrica: 8 salms de Jahvè-Rei, 10 salms centrals, i 8 salms de l’Hallel.

8 Salms de Jahvè-Rei

Salm 92. “El Senyor és Rei, va vestit de majestat” (v1), introdueix el títol del grup. Repetint el s28 (enlloc del “tro” són “les fonts”) fa una aclamació a Jahvè Rei de la naturalesa.

Salm 93. Si el s 92 ha introduït el tema de la reialesa, aquest posa el del jutge, propi del Rei en l’antigor. Malgrat els pagans (injustos) trepitgen el poble (v1-7) amb ignorància (v10-11), ha de ser “feliç” perquè això serveix per educarlo, ja que el Déu-de-Justícia no l’abandona (v12-23).

El grup comença amb un invitatori (s 94) i després 2 salms alternats (95.97 i 96. 98). El to és universalista post-exílic, aclamant el Rei de tota la terra. La forma de teofania (aparició divina a través de la tempesta), amb la que el reis obtenien les vicòries a les guerres, és constant.

Salm 94. El diem cada dia a Matines i no cansa, convidant tot el món (en sigui conscient o no) a aclamar la Roca que ens salva, prosternar-se i adorar-lo. Nosaltres hem d’escoltar la seva veu per no ser un poble esgarriat.

Salm 95. Hem d’anunciar (lit: evangelitzar) un “càntic nou” ja que mentre els déus dels pobles són no-res, Déu-Rei ve a judicar la terra amb justícia (salvació). El “càntic nou” és propi de després de la Deportació, mentre que el “Càntic” és de després de l’Èxode (Ex 15).

Salm 96. “El Senyor és Rei-Just” celebrat per la naturalesa (amb una teofania) ja que mentre els idòlatres queden avergonyits, fa apuntar la llum pel justos, que enalteixen el record de la seva santedat.

Salm 97. El “Càntic nou” (=s95) és perquè tots els pobles contemplen la salvació ja que, mogut per l’amor que guarda fidelment al seu poble, els “judica amb raò”.

Salm 98. “El Senyor és Rei-Sant” (=s96) a Sió (Moisès, Aharon i Samuel invoquen el seu nom) i l’escambell dels seus peus és “cosa santa”. Que tothom, doncs, reconegui el seu “nom sant” i l’exalci.

Salm 99. Final doxològic convidant, arreu de la terra, a aclamar el Senyor i donar-li culte ( abans es traduïa per “servir”) entrant als seus portals, perquè és bo i “perdura eternament el seu amor”.

L’estructura d’aquests 10 salms és concèntrica: s100 i 109 són reials (fent inclusió a tot el grup). Els 101 i 108 súpliques en l’aflicció, 102 i 107 himnes, 103 i 106 parlen de Déu Creador i Salvador respectivament, i 104 i 105 de la història. Els 3 primers salms i els 3 darrers són de David (aquest títol no el tornarem a trobar fins al final de la 2a part: s 137-144, per a incloure-ho tot amb el nom davídic)

Salm 100. Programa de govern del rei perfecte (utòpic), que “dedica a Déu el seu cant” (v1): portar les coses de palau amb honradesa de cor... posar els ulls en els fidels del païs... fer callar els injustos...

Salm 101. Pregària d’un afligit “sense esma de menjar el pa” mentre els enemics el maleeixen (=s108). Demana pietat per Sió, i que Déu li allargui la vida per a veure-la restaurada.

Salm 102. Lloança al Pare compassiu i benigne, lent per el càstig i ric en l’amor, que “perdona les culpes” amb un amor immens. Aquest salm no es pot resumir, s’ha de pregar tot sencer, una i altra vegada, “evangèlicament”.

Salm 103. Lloança al Creador “vestit de majestat i embolcallat de llum com un mantell” (atributs reials), que després d’haver fet totes les coses les governa amb tendresa maternal.

Salms 104-105. Distingir el s104 del 105 no és fàcil, malgrat la perspectiva és diferent: si el 1er repassa la història fixant-se en la fidelitat de Déu envers el Poble de l’Aliança (mentre castiga els enemics), en el 2n s’atura en les infidelitats del Poble (a qui castiga) perquè “ha pecat igual que els seus pares”.
Els 2 salms començen idènticament: ”enaltiu el Senyor, que n’és de bo, perdura eternament el seu amor”. Dintre el grup de 26 salms són el 13è i 14è (centrals). Al darrer verset del s105 trobem el final típic dels llibres (=s40,71,88).

Salm 106. Comença l’últim llibre de salms amb una acció de gràcies al Déu que salva. “Aplegats de tots els països”: els del desert, de les presons, els malalts i els navegants, s’avancen al mig de l’acció litúrgica del temple, per lloar Déu pels seus beneficis.

Salm 107. Fet amb fragments de 2 salms (s55 i 59) segueix la lloança pròpia del grup. L’únic verset propi (v7) enllaça amb el s106: “salveu els vostres amics”.

Salm 108. Aquesta pregària, potser la més difícil de fer, plena de malediccions, s’adreça a Déu “lloança meva” (sic) per recordar-li que malgrat el que diuen els enemics (v6-19), ell “donarà gràcies tant com pugui” al “Defensor del desvalgut”.

Salm 109. S’acaba amb el salm reial més cristològic, que fonamenta la nostra Fe cada diumenge a Vespres (Voleu un dia millor?). La consagració del s2 aquí és “sacerdotal” (la teologia del salteri és evolutiva). I segueix pas a pas el ritual d’entronització: oracle de proclamació del rei “assegut a la dreta” del tron, imposició del ceptre (v2), bons auguris a fi que “imperi sobre els enemics”, declaració de govern com a Rei-Sacerdot “des del dia que va néixer” (v3-4), i promesa de benediccions: amb Déu al costat, judicant pobles i abatent governants en tot el seu domini.

L’Hallel no sols canta l’alliberament d’Egipte sinó l’opressió i les dificultats històriques amb què es va viure, donant al grup un to de sofrença.

Aquests 2 salms sapiencials lloen Déu que a través de l’Èxode (s110) ha portat a l’home la felicitat (s 111)

Salm 110. “De tot cor enalteix el Senyor” per la seva gesta gloriosa i espléndida: donà un aliment (al desert) i els repartí la terra (promesa) demostrant la força del seu braç.

Salm 111. Després de parlar de Déu, el protagonista principal d’aquesta 2a part, ara ens diu la felicitat de l’home que estima de cor la llei (recordem que en el salteri mosaic la felicitat està relacionada amb complir els preceptes). Déu li donarà una gran descendència (v2), juntament amb “riquesa i abundància”.

Enmarcats en una lloança inicial i final (s112 i 117) els 3 salms centrals es fixen en l’Èxode. I s’acaba amb un resum final de vicòria esclatant (s117).

Salm 112. Com al magníficat, els servents lloen el Senyor perquè essent tan excels s’inclina (aquest verb aplicat al Déu-gran davant l’home-petit té una força tota especial) per aixecar de la pols el desvalgut (d’Egipte o Babilònia).

Salm 113. Aquest salm té 2 parts (en l’hebreu són 2 salms). 1a: Història de l’Èxode des de la sortida fins a l’entrada a la terra de Judà explicada en forma teofànica. 2a: Això ha estat obra de l’amor fidel de Déu i no dels ídols ni “nostra”. A Ell, doncs, la glòria. El v12 (al mig de l’Hallel) demana la Benedicció Pasqual.

Salms 114-115. Doble càntic d’acció de gràcies: perquè Déu els ha salvat quan a l’Egipte l’encerclàven els llaços de la mort, i quan s’hi veia dissortat. Per això continuarà caminant entre els qui viuen (s114), i, al mig de Jerusalem, aixecarà el calze de la libació que s’ofereix després d’un alliberament (s115).

Salm 116. La doxologia més curta (i més vibrant) del salteri clou l’Hallel amb un invitatori universal.

Salm 117. El darrer salm, i el més important, posa punt final resumint tota l’obra salvadora de l’Èxode en forma poètica i amb to de victòria. Això el fa el salm Pasqual per antonomàsia, que el mateix Jesús s’aplica en la paràbola dels vinyaters homicides (Mt 21,42). És un cant al DIA del Senyor (de Resurrecció) dit al Temple durant el culte. El millor salm per a les Laudes del Diumenge.

Salm 118. És una meditació sobre la Llei amb 22 estrofes (alfabet=llei)que és el tema propi del salteri mosaic. La felicitat (v1-2) ve, doncs, “d’una conducta irreprensible”. La idea de canviar el mot llei pel d’amor em sembla molt útil per a resar-lo des del Nou Testament.

En aquesta darrera part, predominantment teocèntrica i doxològica, ara els salms graduals i la 3a col·lecció de David hi posen un to més de súplica.

Els jueus pregaven amb aquests salms (de gèneres diferents però de llenguatge similar) quan pujàven al Temple per les festes.

Salm 119. El punt de partida del pelegrinatge és llunyà (Mòsoc), on el salmista es troba saturat de menyspreu de part dels insolents.

Salm 120. Per caminar “alça els ulls a les muntanyes” perquè Déu l’empari des del seu costat mateix, no deixant que rellisqui el seu peu pel camí.

Salm 121. És gran l’alegria d’encaminar-se a Jerusalem (conjunt harmoniós de Temple-Palau) pujant amb les tribus per complir l’Aliança. A Jerusalem (Shalom) cal augurar-li la pau.

Salm 122. Si David té el palau a Jerusalem, Déu té el tron al cel (v1). A Ell aixeca els ulls com es mira a l’amo o a la mestressa (masculí i femení de Déu).

Salm 123. L’ajuda incondicional de Déu és constant en aquests salms dels que es troben en situació precària de vianants: si el Senyor no hagués estat realment a favor seu, els homes els haurien engolit de viu en viu. El seu auxili és Ell.

Salm 124. Confia, doncs, en el Déu que l’envolta. Mai no caurà. És com Sió (on s’encamina) incommovible.

Salm 125. Aquesta renovació els sembla un somni. Abans sembràven plorant, però ara cullen cantant d’alegria. “És magnífic el que el Senyor fa a favor d’ells”.

Salm 126. El títol amb el nom de “Salomó” és provablement atret pel tema “’edificar la casa”, i ens diu que en realitat fou Déu qui construí el Temple. Aquí és “feliç” (sempre en llocs clau) el “que s’omple el buirac” de fills. Déu ho dóna als seus amics (segons 2Sa 12,25 Salomó s’ha de dir Yedidies=amic de Déu)

Salm 127. En començar els 7 darrers salms graduals també trobem 2 “feliç” per complir la llei (v1-2), i continuant el s126 diu que aquesta felicitat li portarà la benedicció de tenir “fills com plançons d’olivera”.

Salm 128. Reprenent el to de súplica es queixa que “des de jove l’han combatut” els qui volen mal a Sió (els pagans del país on viu). El salm de la fidelitat provada: “ i mai no em poden vèncer”.

Salm 129. Des de l’abisme del propi pecat reconeix que no mereix la salvació, però l’espera com el centinella el matí perquè “són del Senyor el perdonar, l’amor fidel, i la redempció generosa”. L’oració penitencial més bonica que s’ha escrit mai.

Salm 130. Acabades les súpliques, el salmista, sense ambicions, es manté “en una pau tranquil·la”. Dins l’ambient de confiança d’aquests salms ara toquem el cim.

Salm 131. Com en l’altre grup de 26, els llocs 13è i 14è són importants. Aquí tenim un salm reial pendant amb el 143 de l’altre final. Els 2 salms parlen de David i tenen el mateix nº de paraules. Aquest té 2 parts: pregària perquè Déu es recordi del rei i de l’arca en “les seves humiliacions”, ja que va jurar que faria germinar el poder reial i el de Sió, on ha de “quedar-se per sempre”.

Salm 132. Abans de la conclusió del salm següent, aquest proclama que “és bo i agradable viure junts els germans”. Són l’aplec que Déu beneeix, abans d’acomiadar-se (jo en diria el salm de “l’hora dels adéus”).

Salm 133. A la fi del pelegrinatge, aquesta doxologia és una invitació a què beneeixin Déu els qui es queden al Temple (v1-2). Alhora que una benedicció dels sacerdots (=Déu) des de Sió, als pelegrins que se’n van (v3).

Fet del “Gan Hallel” (s 134-135) i la promesa de no oblidar mai Jerusalem (s 136)

Salms 134-135. (Aquests 2 salms, com els 145-150, prenen el nom del 1er mot: Al·leluia! v1) El protagonista d’aquests himnes és el Déu que viu a Sió (on han pelegrinat). Han de lloar-lo “els servents que viuen a la casa del Senyor” (=s133). Els 2 salms diuen exactament el mateix, només que el 135 afegeix a cada verset el “perdura eternament el seu amor”. I ho repeteix exactament 26 vegades (=Jahvè) en una lletania molt contemplativa. La lloança és per la creació i per l’Èxode.

Salm 136. Acaba amb la promesa de no oblidar mai Jerusalem, ell que havia estat “vora els rius de Babilònia”. Se sentirà doblement “feliç” (v 8-9) quan Déu judicarà definitivament els enemics i els seus fills (el mal i les seves conseqüències).

Aquest grup de súpliques començades i acabades amb un salm reial (s137 i 143) tenen en l’entremig la presència dels enemics pròpia dels salms davídics (s 138-142) i acaba amb un himne dedicat a Jahvè-Rei, el Senyor universal de TOT. L’evolució temàtica és perfecta.

Sam 137. Lloança a la presència dels àngels (elohims) i de “tots els altres reis de la terra” (v4) perquè les promeses de Déu sobrepassen el que podien esperar. Que Ell doncs, acabi la seva obra.

Salm 138. Pregària al Déu que el coneix perfectament (ni les tenebres no el podrien amagar) i a qui no se li escapa res, perquè es digni “fer morir la injustícia” ara, i en el judici escatològic. (Amagar-se de Déu no és fugir d’un mateix? Que Ell, doncs, ens examini i ens guii per camins eterns).

Salms 139-140. Dues súpliques exíliques antigues on es demana a Déu que ja que ho sap tot i els seus judicis són justos (s138), el protegeixi dels dolents que “porten al cor el desig de fer mal” (s139). Que escolti el seu clam que “puja com l’encens en l’ofrena del capvespre”, i mentre cauen els injustos, ell “passi camí enllà” (s 140).

Salms 141-142. Son dues súpliques posteriors, bessones, en context de Lamentacions: amb “l’esperit cansat” (s141) i “l’esperit rendit” (s142) exposa el seu plany. Que Déu el tregui de la presò ja que ningú no es posa a favor seu (s141). Confinat al país de les tenebres, que Déu no el judiqui, sinó que pugui escoltar el seu l’amor a punta de dia (s142).

Salm 143. En aquest salm reial que correspon al final primitiu del salteri hi trobem 2 benaurances. Si al s1 era “feliç l’home”, ara és doblement “feliç el poble” (v15). El rei a qui Déu “ensinistra en la lluita” demana una teofania-tempesta per a ser salvat (v1-8). Llavors podrà dir el “càntic nou”(v9-11). I acaba suplicanti fertilitat pels fill i filles i abundància de bén materials (v12-15).

Salm 144. És el “càntic nou” (promès al salm anterior): una lloança a Jahvè-Rei-Universal feta pel rei-messies. Amb un llenguatge esclatant, trobem constantment el mot “tots” (17 vegades), i al mig, 4 vegades el mot “regne”. Un himne que no es pot resumir perquè “totes les paraules del Senyor són fidels”, i per això constantment “surten dels llavis les lloances”. Aquest salm va ser afegit com a final del salteri primitiu.

Inserida en l’últim estadi de formació del llibre a fi de posar un final totalment LAUDATIU. A mida que amb el temps s’avança en la teologia dels salms, es mira més a Déu. Al final ni tan sols el rei-messies té importància, sinó només una lloança total al Sneyor.

Encara dins d’aquest grup segueix havent-hi una gradació: el s145 és una lloança de l’ànima, als 146-147 és el Poble (Jerusalem), al 148 són tots, i al 149 ho fan els redimits que participen del judicar diví. El s 150 és una invitació a “tot el que respira”.

Salm 145. L’ànima lloa al Senyor que regna per sempre, fent justícia als oprimits. “Feliç l’home” que troba la seva ajuda i no la dels poderosos.

Salms 146-147. Jerusalem canta al Creador que la reconstrueix (s146). I el glorifica perquè a més de tenir providència de tots el éssers, “anuncia les seves paraules als fills de Jacob” (s147).

Salm 148. Que des del cel i la terra lloin el Senyor tots els pobles i reis que governen el món, juntament amb els seus familiars que l’estimen (Israel).

Salm 149. Càntic nou dels “qui l’estimen” (=s148) que mentre amb els llavis glorifiquen Déu, amb espases l’ajuden a fer justícia entre els pobles, executant la senència escrita per Déu.

Salm 150. El salteri actual acaba amb una invitació a la lloança: amb arpes, lires i dances... feta per “tot el que respira”.

CONCLUSIÓ
Evidentment que aquestes breus explicacions no han exhaurit ni de bon tros la riquesa de cadascun d’aquests salms. Però aquest nou mètode estructuralista té l’avantatge de descobrir un possible fil conductor, que dóna una nova llum als salms, d’altra banda tan coneguts i estimats.

Crec que val la pena de descobrir nous horitzons en unes pregàries que potser molts de nosaltres repetim diàriament i que nodreixen tan fortament la vida espiritual. Enlloc de destorbar, a mi em sembla que pot facilitar el trobament amb Jesús, el veritable Messies, tot fent el salt vers Jahvè-Rei, el Pare. I al costat de Jesús, i a través del seu Esperit, pregar units a tot el món (justos i insensats) per a demanar la Salvació universal tot pregant amb els salms.

D’altra banda, conscients de la primacia donada a Déu en els salms, és bo d'adonar-nos de la dinàmica de conjunt que porten: mentre el salmista comença parlant d’ell, a fi que Déu el socorri (1a part del salteri) acaba lloant Déu per la seva GRANDESA inexplicable (final de la 2a part).