Casa d'Ananíes,  a Damasc, on Pau,  el perseguidor  de l'Església,  va rebre el do de la  RECONCILIACIÓ amb Déu. CORINT,  on hem d'agraïr  a Déu que inspirés a Pau d'escriure  la carta als cristians de Roma

LA CARTA ALS ROMANS     Des de Corint, a casa de Gaius, Pau dicta a Terci aquesta carta, que la diaconessa Febe porta a Roma. Pretendre resumir en poques paraules aquesta carta és una pretensió inperdonable. Però, d'altra banda la tesi de la carta als romans, sembla ser la millor per a parlar del tema de la RECONCILIACIÓ. En la primera part, Pau parla de la Justícia de Déu, que és MISERICÒRDIA, amb cinc punts bàsics (cc1-11) :  1- Davant Déu tots els homes som pecadors. Els pagans (els no creients), pequen perquè no saben trobar Déu a través de la creació, les presones, els arbres, les flors, la naturalesa. Els jueus (els creients), pequem quan ens posem per sobre dels altres i els judiquem pecadors, sense comptar que la misericòrdia de Déu salva tothom. 2- És Jesús qui ens porta a tots la SALVACIÓ. 3- Aquesta salvació gratuïta de Jesús, el nou Adam que comença una creació nova, ens obra a l'Esperança. 4- Ara podem viure, doncs, alliberats del pecat i de tota llei. 5- L'Esperit de Jesús en nosaltres ens dóna la certesa que res ni ningú no pot separar-nos d'aquest 'amor de Déu. 6- Oh profunditat de la saviesa de Déu que vol salvar tots els pecadors! En la segona part, Pau explica la moral que reclama aquesta justícia: Si Déu ha estat tan misericordiós amb nosaltres també nosaltres ho hem de ser amb els germans: estimar-los sincerament, acollir-los fervorosament i amb molta paciència, adaptant-nos als humils, no tornant mai mal per mal, vivint en pau amb tothom. O sigui no deixar-se vèncer pel mal, sinó vèncer-lo amb el bé.  En aquesta caritat consisteix tota la LLEI que hem de practicar. Si Jesús ens ha reconciliat amb Déu, quan erem pecadors, podrem nosaltres negar a algú aquesta RECONCILIACIÓ ?

(retorn)

Esglésies de Canà,  un poblet que es troba a pocs Kms. de Natzaret Antiga gerra que recorda la que es va usar en aquell casament.

LA NOVA ALIANÇA El miracle-signe de les noces de Canà, com tots els miracles de l'evangeli de St. Joan, ens parla d'un misteri més gran que el de convertir l'aigua en vi. En realitat tanca l'Antic Tesatment i obre el Nou. Segons les darreres descobertes arqueológiques, sembla que podem parlar del casament d'un "parent" de Jesús. Per això és llògic que s'hi trobés la seva Mare. D'altra banda, com que Jesús ja començava a tenir deixebles, hi va amb ells. El clima, doncs, és familiar. El paper de la Mare de Déu és important. Ella que porta l'albada de la Nova Aliança, aquí fa d'intercessora a fi que Jesús avanci l'HORA. Perquè el fet que s'acabi el vi vell, símbol dels antics ritus jueus, i Jesús en doni de Nou, el "vi millor" reservat per quan el Fill de Déu vindria a aquest món, vol significar la novetat del Regne, segellada amb la "sang" (el vi) del Crist. Posat al començament de la predicació de Jesús, i fet realitat al final de la seva vida, quan de la Creu en surt "sang i aigua", com diu Joan, aquest SIGNE resumeix la missió de Jesús, que va venir al món perquè tinguéssim : "VIDA EN ABUNDÀNCIA" (Jn. cap6)

(retorn)

(retorn)

(retorn)

(retorn)

(retorn)

(retorn)

(retorn)

(retorn)

(retorn)

(retorn)

(retorn)

(retorn)

EL SIRÀCIDE

Antigament l'església catòlica l'anomenava l'Eclesiàstic, que és el nom que li va donar la tradició llatina. El títol de Siràcide ve dels seu autor, un tal "Jesús, fill de Sira". El tema central del llibre és la Saviesa dels qui són savis perquè estimen Déu. Està escrit per un rabí de Jerusalem del sIII aC, o sigui abans de les revoltes macabees. El que l'autor pretén és preparar els joves per a afrontar la vida i les futures responsabilitats que puguin tenir en la societat. Sense rebutjar les noves idees, vol inculcar el valor de la fe i de la tradició. El llibre és traduït al grec pel nét de Sira, a l'Egipte, al sII aC. L'obra consta de 21 temes, més o menys unitaris: 1- Guiatge de la Saviesa 1,1 a 4,19 2- El que és autèntic i el que és fals 4,20 a 6,37 3- La vida de cada dia 7,1 a 9,16 4- La realitat i l'aparença 9,17 a 11,28 5- Confiar i refiar-se 11,29 a 13,14 6- Riquesa sàvia i pobresa 13,15 a 15,10 7- la llibertat i el pecat 15,11 a 18,14 8- El domini d'un mateix 18,15 a 23,28 9- Elogi de la Saviesa c24 10- Els marits i les mullers (vida familiar) 25,1 a 26,27 11- La mentida i la calumnia 26,28 a 28,26 12- Els béns i l'alegria de viure 29,1 a 31,11 13- Comportament en els banquets 31,12 a 32,13 14- L'ajut del Creador 32,14 a 34,20 15- El culte i la pregària 34,21 a 36,22 16- Saber escollir durant la vida 36,23 a 38,23 17- Treball manual i estudi de la Llei 38'24 a 39,35 18- Les misèries i la mort 40,1 a 42,14 19- Les grans obres de Déu 42,15 a 43,33 20- Elogi del Pares 44,1 a 50,26 21- Conclusió del Llibre 50,27-29 Des del començament queda clar el principi que "la Saviesa és estimar Déu i aquesta és la glòria més gran de l'home" ( St. Ireneu diu que "l'home és la glòria de Déu"). La humilitat és per Ben Sira una virtut cabdal: "com més important siguis, més humil t'has de fer". En les comparacions entre els que és autèntic i el que és fals, hi ha la frase "qui té un amic té un tresor", que nosaltres hem escrit moltes vegades en les nostres ceràmiques. En parlar de la vida de cada dia, i en molts altres llocs, s'hi troben dites populars, encara vigents entre nosaltres: "no afegeixis llenya al foc", o "qui toca oli els dits se n'unta"... etc.  etc.  En parlar de la veritable riquesa aconsella que aprofitis "cada dia que passa". I entre les moltes altres reflexions que té, tant de cara a Déu com de cara al proïsme, assegura que "és impossible fugir de Déu", i que la nostra almoina esdevé el nostre "segell personal". Aquestes poques ratlles no resumeixen, ni de bon tros, aquest llibre tan ple de seny. Un seny que, per desgràcia, avui potser no abunda prou. Això pot fer d'aquest llibre un bon recurs pels qui voldríem renovar la nostra societat.

(retorn)

(retorn)

(retorn)

(retorn)

EL  DEIXEBLE  ESTIMAT

Aquest és un tema de fa anys molt discutit. Les opinions han estat sempre controvertides, ja que "el deixeble estimat" només surt en els darrers capítols de l'evangeli de St. Joan i mai se li dóna nom. Crec que per acostar-nos a la solució amb el màxim de rigor, cal que mirem els noms dels apòstols en els evangelis. Mentre els sinòptics (Mt. Mc. i Lc.) ens donen unes llistes una mica tòpiques, Joan es limita a esmentar-los arran de fets concrets, sense dir-ne mai la llista completa. Només cal comparar la vocació dels primers apòstols en els sinòptics i en Joan: - En Mt, Mc i Lc, Jesús veu Pere, Andreu, Jaume i Joan vora la platja repassant les xarxes, els crida i ells el segueixen. - Ara copio íntegrament el fragment preciós de Joan, perquè es vegi la diferència. On justament no surten per res ni Jaume ni Joan: John 1:35-51 Joan Baptista estava amb dos dels seus deixebles 36 i, fixant la mirada en Jesús que passava, va exclamar: «Mireu l'anyell de Déu!» 37 Quan aquells dos deixebles el sentiren parlar així, van seguir Jesús. 38 Jesús es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: «Què busqueu?» Ells li digueren: «Rabí —que vol dir "mestre"—, on t'estàs?» 39 Els respon: «Veniu i ho veureu.» Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren cap a les quatre de la tarda. 40 Un dels dos que havien sentit el que deia Joan (Baptista) i havien seguit Jesús era Andreu, el germà de Simó Pere. 41 Andreu anà primer a trobar el seu germà Simó i li digué: «Hem trobat el Messies», que vol dir «ungit». 42 I el va portar on era Jesús. Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Cefes», que vol dir «pedra». 43 L'endemà, Jesús resolgué de sortir cap a Galilea. Troba Felip i li diu: «Segueix-me.» 44 Llavors Felip, que era de Betsaida, el poble d'Andreu i de Pere, 45 va trobar Natanael i li digué: «Hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret.» 46 Natanael li replicà: «De Natzaret en pot sortir res de bo?» Felip li diu: «Vine i ho veuràs.» 47 Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: «Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya.» 48 Li diu Natanael: «D'on em coneixes?» Jesús li respon: «Abans que Felip et cridés, t'he vist sota la figuera.» 49 Li diu Natanael: «Rabí, tu ets el Fill de Déu, tu ets el Rei d'Israel.» 50 Jesús li digué: «¿Creus només perquè t'he dit que t'havia vist sota la figuera? Coses més grans veuràs!» 51 I afegí: «Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home.» Per l'evangeli de Joan, doncs, no sabríem l'existència dels apòstols Jaume i Joan, on només hi figuren una sola vegada amb el títol de "els dos fills de Zebedeu" (al c21, que, segons sembla, és un afegit posterior). Això ens diu que l'autor del Quart evangeli té un interès particular en no esmentar aquests dos germans que, per altra banda, pels altres evangelis sabem que, junt amb Pere, són els 3 més íntims de Jesús. Seria a causa d'una obvia discreció, per tractar-se de la mà que relata els fets? A partir del St. Sopar, l'evangeli de Jn. ens parla d'un "deixeble estimat", sense dir-ne el nom. Pels altres sabem que Joan compartia la taula, encara que ell mateix no ho digui. ¿No sembla lògic que sigui ell aquest deixeble innominat? Alguns han volgut identificar aquest "deixeble" amb Llàtzer, o una de les germanes, de qui Jn. diu que "Jesús estimava Llàtzer Marta i Maria". Però no consta que fossin al Sopar Pasqual, ni que estiguessin al peu de la Creu, ni que anessin amb Pere al sepulcre. Altres hi volen veure el "jove ric" (Mc10,21) a qui Jesús va mirar "i se'l va estimar". Però d'ell justament sabem que va rebutjar de seguir Jesús. I actualment molts autors es decanten per dir que "el deixeble estimat" és el model de deixeble que hem de ser tots. Que l'autor del Quart evangeli no en diu el nom, a fi que cadascú hi posi el seu. Sense deixar de tenir raó, crec que podem continuar pensant que l'evangeli de Joan ens volia parlar d'una persona concreta. Però mirant la tradició, el testimoni més antic ens ve ja al sII-III per St. Ireneu que l'identifica amb Joan evangelista, autor del darrer evangeli. També ho testimonien Polícrates, bisbe d'Efes, i quasi tots els autors següents. L'autoria de l'evangeli a favor de Joan també es força discutida, però basant-nos en el text de l'evangeli, ens trobem, tal com hem constatat en la vocació, que mentre els altres evangelistes usen fórmules fixes, i moltes vegades poc reals, Joan, propi d'un testimoni ocular, omple de vida les narracions. D'altra banda, al final del llibre diu que "va córrer la notícia que no moriria", i només d'ell sabem que va viure fins a l'arribada del sII. Això que ha estat redactat molt sumàriament, és fruit de moltes hores d'estudi i reflexió sobre la vida de Jesús. I, sobretot, de molts anys de procurar fer PREGÀRIA a través de les pàgines d'aquest evangeli tan entranyable.

(retorn)

PECAR  CONTRA  L'ESPERIT  SANT

Seguint la tradició de Marc que és la més antiga, després de l'elecció dels 12 apòstols (Mc3) els escribes vinguts de Jerusalem diuen que Jesús té poder per treure dimonis, perquè està posseït per Beelzebul (príncep dels dimonis). I els seus mateixos parents diuen que està boig. Jesús respon als compatriotes de Jerusalem en forma de paràbola, dient que Ell és l'home "valent", que ha estat capaç de vèncer aquell que en el món era el "fort" (el dimoni). Després dirà a la família que l'acusava d'haver perdut el seny, que Ell té una nova família: "tots els qui fan la voluntat de Déu, són els seus germans, les seves germanes i la seva mare". Als vv 28-30 hi ha la teologia d'aquest capítol: "tot serà perdonat a la terra, tots els pecats i totes les injúries, només quedarà sense perdó el pecat contra l'Esperit Sant". Pel context, doncs, es veu que pecar contra l'Esperit Sant és interpretar el fer de Jesús, i tota la tasca que duu a terme per voluntat de Déu, com a "bogeria" humanament parlant, o com a obra del poder del mal.  Un pecat que avui tampoc pot resultar tan llunyà. Molts miren Jesús purament amb ulls humans, sense veure-hi el rerafons transcendent que ens ha portat. O, pitjor encara, n'hi ha que volen instaurar un nou regne, a través de sectes o "noves eres", amb forces que creuen superiors a les del Fill de Déu. Podríem dir que pecar contra l'Esperit Sant, per tant, fora conèixer a fons Jesús i l'evangeli, i menysprear-ho? Una mica difícil, oi?  Ben segur que les possibles difamacions provenen d'un mal coneixement o de la ignorància...

(retorn)

L'EUCARISTÍA en els evangelis

El tema de l'Eucaristia podria ser abordat des del punt de vista litúrgic (mirant què és el que hi celebrem) però aquí ho farem des de la Bíblia. Per tant, entrarem en els textos del N. Testament que en parlen, sense ficar-nos en la discussió cronològica sobre el dia concret en què Jesús va celebrar el Darrer Sopar (dimarts, dimecres, o dijous) abans de la seva mort. Els Sinòptics: Marc i Mateu Aquests dos evangelis parlen de la Cena Pasqual en termes semblants: - El dia dels àzims es fan els preparatius pel sopar. - Posats a taula, Jesús anuncia la traïció de Judes. - Jesús dóna el Pa i el Vi, fets el seu Cos i la seva Sang. - Jesús prediu les negacions de Pere. Lluc - Preparatius pel Sopar. - Jesús parla del "desig de celebrar aquesta Pasqua amb els deixebles" (a Lc. li agrada testimoniar l'amor immens de Jesús) i reparteix l'Eucaristia: una copa d'acció de gràcies en començar l'àpat, i l'altra copa de Vi i el Pa, al final (és una inclusió que dóna força al fet). - Anunci de la traïció de Judes. - Ridícula discussió dels deixebles sobre quin d'ells serà el més important, i resposta de Jesús posant-se com a exemple del qui SERVEIX. - Predicció de les negacions de Pere. - Jesús diu que han d'estar a punt pel moment que s'acosta. Un fet tan important, explicat tan esquemàticament, sembla revelar una explicació treta més de la celebració litúrgica de les primeres comunitats cristianes, que de la realitat viscuda en aquell Darrer Sopar amb Jesús. A 1Cor. 11,23-25 St. Pau ja ens parla d'aquestes celebracions, i coincideix amb l'esquematisme de les paraules de Jesús: "va prendre Pa, donà gràcies, el partí i digué, això és el meu Cos..." etc.) L'evangeli de St Joan Malgrat tenir una teologia molt més evolucionada, quan fa història, St. Joan la fa més real. En el darrer Sopar, l'ambient és força diferent dels sinòptics. - Mentre sopaven, Jesús es posa a rentar els peus dels deixebles, com a exemple "d'amor fins a l'extrem" a través d'un abaixament fins a la mort. - Jesús es contorba anunciant la traïció de Judes - Revela al "deixeble estimat" qui serà el traïdor aquesta NIT. - Després de prendre el Pa, Judes surt, i Jesús diu que ARA és l'Hora del Nou Manament que "glorificarà" Jesús i tots els qui estimin COM Ell. -Anunci de les negacions de Pere. - Sermó de Jesús que ens revela el significat d'aquesta HORA de mort i glorificació. Vegem-ho en detall: La vida eterna que havia estat promesa en el Llibre dels Signes (Joan cc. 1-12) ara és explicada com a realitat que els deixebles (i tots els cristians) podem experimentar a partir de la Mort-Glorificació de Jesús, que es realitzen en cada Eucaristia.      Jesús marxa, però torna 14, 1-11 Ell és el Camí Veritable de la Vida que ens cal portar, per "marxar" amb Jesús vers el Pare. Per l'Esperit, i a través de l'Eucaristia, Ell torna al nostre costat, juntament amb el Pare, si és que realment ens estimem. Aquesta és la Pau que ens deixa.      Unió de Jesús amb l'Església cc 15-16 El Crist i nosaltres estem units com el cep i les sarments. I aquesta unió és tan forta que sense Ell, en l'Eucaristia, no podem donar veritables fruits de vida eterna. Encara que en aquesta vida haguem de suportar l'odi o el dolor, a través de la mort de Jesús podem convertir aquest sofriment en vida. L'Esperit de Jesús és el Mestre que ens ensenya la veritable alegria. No podem tenir por, perquè Jesús ha vençut el món.       La glòria de Jesús c 17 En Joan la passió esdevé el camí de la GLORIFICACIÓ quan, a la Creu, Jesús "atreu tothom cap a Ell". Ara, en aquest sermó, Jesús ens diu en què consisteix aquesta glòria: - Jesús té tot poder, ja que Ell és el "JO SÓC" que viu amb el Pare (v1-8) - Jesús prega per TOTS nosaltres, perquè siguem "consagrats en la veritat" (v9-18). - Aquesta pregària enclou tots el éssers de tots els temps, a qui Ell, a través de la Mort, dóna la Glòria que ha rebut del Pare (v19-26). Els sinòptics, doncs, ens expliquen esquemàticament com celebraven l'Eucaristia els primers cristians. Els Pares Apostòlics, i la mateixa Egèria, ens asseguren que en ser esmentada, en les Eucaristies, la traïció de Judes, tots esclataven en plors. Després de l'àpat fratern, pensant en les negacions de Pere, tots confessaven els propis pecats, demanant a "l'Anyell de Déu que pren el pecat del món" que tingués pietat d'ells. En canvi en Joan tenim, a més de l'explicació real dels fets que van passar quan estaven a Taula, la teologia del Sagrament de l'Eucaristia: Jesús comença traient-se els vestits i rentant els peus, com el trobem en l'Eucaristia, "despullat de la seva condició divina", i fet Aliment a les nostres mans. L'Eucaristia es el Sagrament de la Fe, de la Nit de Jesús, el Fill de Déu, traït tantes vegades al llarg dels segles. I, sobretot, l'Eucaristia Pasqual és l'HORA de la Glòria que ve de la Creu, ja que a través d'aquesta mort Ell ens envia l'Esperit Sant que transforma, sobre l'Altar, el Pa i el Vi en Cos i Sang de Jesús. Per l'Eucaristia, doncs, nosaltres som empeltats en el Cep Veritable, amb una unió tan forta com la que té Jesús amb el Pare. Menjant el seu Cos i la seva Sang vivim no sols el misteri de la Glorificació de Jesús, Mort i Ressuscitat, sinó que també nosaltres esdevenim glorificats "per Ell, amb Ell i en Ell".

(retorn)

L'AUTORITAT CRISTIANA en l'evangeli de Marc

Tot l'evangeli de Marc vol ser una presentació sobre QUI ÉS JESÚS, i d'on li ve la seva AUTORITAT. Trobem la resposta definitiva en les paraules del Centurió davant la Mort en Creu de Jesús: "Veritablement aquest home era Fill de Déu". L'autoritat cristiana, doncs, només pot basar-se en el DONAR LA VIDA. Els primers capítols de Mc (cc1-6) estan estructurats sobre el tema  de l'autoritat de Jesús. A Cafarnaüm, en el seu primer dia de ministeri, Jesús ensenya una doctrina nova, amb AUTORITAT. Després, Ell és capaç de guarir el leprós amb un: "jo ho vull". Les cinc controvèrsies de Cafarnaüm que segueixen, ens parlen d'un Jesús que, com Déu, PERDONA, que és METGE de pecadors, que és el NUVI que introdueix la festa del Regne, que és el SENYOR de la Llei, i que ha vingut per SALVAR vides. A través de les paràboles desvela els secrets de l'obrar de Déu. I al voltant del llac, té PODER d'aturar les aigües del mar, de GUARIR l'endimoniat dels porcs i l'hemorroïsa, i de RESSUSCITAR la filla de Jaire. I, en tots aquests fragments, s'hi van retrobant preguntes sobre "qui és aquest que té tanta AUTORITAT? La resposta dels de Natzaret és la pròpia dels qui miren Jesús com un home qualsevol: "D'on li ve tot això? No és el fuster?" I s'escandalitzen d'Ell.  És que per Jesús l'autoritat és un SERVEI, un fer el bé als altres sense fer-se notar, un guarir-los el cor tot perdonant, un compartir senzillament la taula amb els pecadors, un saber interpretar la llei com a salvació. Ho dirà clarament als fills de Zebedeu quan li demanen seure a la seva dreta i a la seva esquerra (Mc. 10,35-45): "Ja sabeu que els qui són tinguts per amos de les nacions (quina forma més clara de dir que ningú no és amo d'un altre) les tenen sota el seu poder, però no ha de ser així entre els cristians. El qui vulgui ser GRAN que es faci SERVENT, i el qui vulgui ser PRIMER, que es faci esclau, com Ell que ha vingut a SERVIR i a donar la vida per tothom". Després dels atemptats de Londres aquesta doctrina encara es veu més clara, els qui es pensen tenir autoritat, tan a orient com a occident, només saben matar, i Jesús ens diu a tots, que la única AUTORITAT que pot construir el món, és la del SERVEI.  L'única que, al llarg dels segles, és realment eficaç.

(retorn)

MARIA, FILLA DE SIÓ-ISRAEL

Si Joan Baptista és el profeta que tanca l'Antic Testament i prepara el Nou, Maria és la última representant de la "petita resta" d'Israel, i la primera del "humils" que accepten el Regne de Déu. Maria clou la darrera anella d'un poble que des d'Abraham i Sara, els vells estèrils, va creixent i multiplicant-se fins a formar una gran nació que "té Déu molt a prop". Però també uns homes i dones que malgrat les advertències dels profetes sovint cauen en la idolatria. Uns homes i dones reiteradament infidels, que, amb el pas dels anys queden reduïts a una "resta" insignificant. Un Israel que primer és castigat pels assiris (722aC), després pels babilonis (598-538aC), i finalment dominats pels perses (fins al 33aC), pels grecs (fins al 63aC) i darrerament pels romans, que acaben arrasant plenament el poble, l'any 70dC per obra de Titus, i el 135dC de mans de l'emperador Adrià. Entre els grans imperis, l'orgull d'Israel s'ha d'anar abaixant, a fi d'acceptar la pobresa dels "anawim" ( sedejants de Déu) on Ell es pugui abocar. I Maria és el model d'aquests pobres-humils. Amb Ella doncs, comença la nova era, a les portes de l'arribada del Regne. Ella és l'estel que senyala el naixement de la nova albada.  És la "plena de gràcia" on l'Esperit de Déu es pot emmirallar. És Aquella a qui totes les generacions diran benaurada. És la dona de FE que escolta i compleix la Paraula. És la que ens obté el "Vi millor" que Déu tenia guardat per a la fi dels temps. És la que, al peu de la creu, sense fer cas de "l'espasa que li traspassa l'ànima", ens ofereix el Fill-Redemptor tot acceptant, a canvi, la Maternitat sobre el fill-pecador. Un fill, que som TOTS.

(retorn)

RELACIÓ DE JESÚS AMB LES DONES

A qualsevol concordància podeu trobar llistes exhaustives dels noms de totes les dones que Jesús va tractar. Aquí em fixaré, només, amb algunes de les més significatives: Maria (la seva mare), Maria Magdalena, la samaritana, i les dones que acompanyaven Jesús i sostenien econòmicament el grup. 1- S'ha parlat molt de la relació de Jesús amb la seva Mare, i, encara que els evangelis en parlen molt poc, la podem imaginar d'una compenetració total. Quan Jesús es va perdre al temple, als 12 anys, Ella se sent amb autoritat per renyar-lo respectuosament. A Canà li fa avançar l'hora, convençuda de la missió que Ell té entre mans. Jesús diu d'Ella que és feliç perquè "ha escoltat la paraula i l'ha practicat". I a la creu, Fill i Mare CRUCIFICATS, Ella esdevé per do del Fill, Mare d'una humanitat nova. 2- La relació amb la Magdalena, és, certament, d'una gran intimitat, i, si voleu, fins d'un enamorament espiritual (potser comparable als de Francesc i Clara, Teresa i Joan de la Creu, o molts d'altres). Si no distingim entre les tres Magdalenes (encara que no seguim els autors orientals ni molts exegetes moderns) Jesús havia tret de Maria 7 dimonis, d'aquí l'agraïment que ella li té. Per això li besa els peus tot plorant, escolta la seva Paraula embadalida, se li tira als peus en morir Llàtzer, el seu germà, i mentre els deixebles desapareixen ella resta ferma al peu de la creu. I, sobretot, no se separa del seu sepulcre fins que el Ressuscitat la crida pel nom. Per això ella, l'apòstol dels apòstols, serà la primera que començarà a escampar la BONA NOTÍCIA de la Pasqua per tot el món. Segur, doncs, que entre Jesús i la Magdalena hi ha una relació d'amistat ferma i veritable. 3- La samaritana, una dona acostumada a tractar amb els homes, paradoxalment rep de Jesús grans revelacions, àdhuc ignorades pels deixebles: escolta dels seus llavis que a través d'Ell comença una nova adoració al Pare en esperit i en veritat, i que Ell és el Messies que té una aigua que raja fins a la vida eterna. Quan arriben els deixebles no entenen res d'aquest diàleg de Jesús amb la dona, però és evident que entre ells dos hi ha hagut una OBERTURA total, mentre parlaven cor a cor. 4- De les dones que acompanyen Jesús i els deixebles potser se n'ha parlat massa poc. Dins la mentalitat de l'època, tan reaccionària a tot el femení, els evangelis accentuen el paper dels 12 apòstols, i encara avui es posa aquest argument per defensar el NO-sacerdoci de les dones, però el sorprenent és que malgrat tantes resistències, els evangelistes no deixessin d'esmentar aquest grup de dones que també anaven amb Ell. La primera notícia la tenim per Lc 8,1-8: "Jesús anava per viles i pobles anunciant el regne, i l'acompanyaven els 12 i algunes dones: Maria Magdalena, Joana l'esposa de l'administrador d'Herodes, Susanna, i moltes altres, que els mantenien amb els seus béns". (A Fets 13,1 es parla  de Manaèn, company d'infantesa d'Herodes, que podia ser també d'aquest grup de cristians d'Antioquia, que com Lluc el metge antioquè, van seguir Jesús). I no és estrany que Lluc, obert als pagans, no volgui passar per alt la notícia d'aquestes dones, que, amb capacitat d'administració econòmica, sostenien Jesús i els apòstols en les seves correries per Galilea. Depres serà el mateix Mateu, el més palestinenc dels evangelis, que repetirà la notícia dient que, al peu de la creu, en lloc dels deixebles, "hi havia moltes dones que havien seguit Jesús des de la Galilea, servint-lo". I després de la resurrecció fa notar que Jesús els diu a elles, primer que a ningú: "aneu i digueu als meus germans que se'n vagin a Galilea i allà em veuran". O, en versió de Lluc: "recordeu-vos de com us va parlar quan encara era a Galilea". En tots 4 evangelis, doncs, aquestes dones que havien seguit Jesús a Galilea, són les que estan al peu de la creu i al sepulcre el matí de pasqua. Per comprendre l'actitud revolucinària de Jesús amb les dones, ens caldria ficar-nos en la cultura semítica del segle 1er, o, si voleu, en la jueva de tots els temps. Encara avui els jueus cada dia donen gràcies a Déu "de no ser dones" (algun rabí actual proposa canviar el text), o sigui de no ser cap d'aquelles que pel fet de ser dones, són incapaces de complir la llei. Una llei que, malgrat això, coneix glorioses excepcions. Parlar de la relació de Jesús amb les dones és, per tant, parlar de la plenitud del cor humà del Fill de Déu, que no sols no fa diferències de persones, sinó que s'inclina amb amor íntim i entranyable envers aquelles que no tenen cap valor en la seva societat. I ho fa sense complexos ni miraments humans.  No és estrany que els seus adversaris l'acusin de ser amic de "prostitutes i publicans".

(retorn)

EL PROFETA AMÒS

Amòs és el 1er profeta d'Israel (750aC). Tot i ser fill del reialme del Sud (Taqué), predica a Samaria (Santuari de Betel), una mica abans que el profeta Osees. Els dos únics profetes que prediquen al nord.  La Bíblia sovint anomena "Israel" al reialme del nord, en oposició a "Judà" que és el reialme del sud. Els dos regnes són el resultat de la separació de les tribus a partir del fill de Salomó. Queden 10 tribus al nord, amb Samaria per capital, i 2 tribus al sud, presidides per Jerusalem. Poc temps abans de la caiguda de Samaria, Amòs amenaça el poble pel crim de les injustícies socials. Un tema, d'altra banda, força actual. En el Pròleg (c1-2) ens diu que Déu és com un "lleó" que s'abraona contra les nacions perquè no es respecten mútuament com a germanes. Què diria avui? Els caps 3-6 són una reprovació contra Samaria  perquè es dedica a robar als pobres. El "lleó" (Déu) ha caçat la presa: els governants que acumulen als seus palaus, entre luxosos divans i llits de marfil, les coses robades, i les seves dones, que com "vaques de Basan", s'enriqueixen a costa dels febles. Quin atreviment hi ha en aquests mots! Déu prou voldria que retornessin a Ell, però els ha de reprendre perquè no estimen el BÉ, ni la JUSTÍCIA. Per això no podran fruir del seu luxe, que es pensen que els dóna seguretat. Creieu que avui hi ha profetes/esses tan agosarats en les seves qualificacions contra els governants i les seves esposes? Els caps 7-9 estan formats per 5 visions en les que Déu comença perdonant el poble "ja tan petit" (visió 1-2), però que després diu que ja no pot perdonar (visió 3), perquè ja ha arribat la fi: "Aquell dia es planyeran com per la mort d'un fill únic" (visió 4). És un text impressionant que repetim el Divendres Sant. Finalment en la darrera visió (5a) diu que "ni que baixessin al fons del mar, no es podrien escapar de la mirada de Déu". És el mateix tema que trobem en el salm 138, que recitem a Vespres ("provaré de prendre les ales de l'aurora, per anar a viure a l'extrem del mar, però també allà, Déu, m'hi vindries a buscar"). Encara que no ens ho sembli, vivim sempre sota la mirada de Déu. En aquelles circumstàncies Amòs es troba que un fals profeta, de nom Amassies, el fa fora del Santuari, dient-li que el lloc està protegit pel rei, i que allà només es pot parlar a favor del govern. Quina lliçó pels qui en nom de Déu afalaguen les arbitrarietats dels poderosos! El llibre acaba amb un oracle de SALVACIÓ (9,17-15). Déu té els ulls posats en aquest reialme pecador, per això no els exterminarà del tot, sinó que restaurarà la "petita cabana" (el poble), perquè torni a prendre possessió d'un país fèrtil, del qual mai més no en seran arrencats. Potser si sabéssim parlar dels pecats, donant-los el seu nom, també sortiria dels nostres llavis una visió optimista i esperançada com la d'Amòs. El final del llibre no sols caracteritza aquest escrit profètic, sinó tota la Bíblia, on se'ns revela, abans de tot, la MISERICÒRDIA de Déu.  La bondat d'un Déu que no sols promet restaurar les nostres "petites cabanes" bastides amb més bona voluntat que destresa, sinó també la possessió d'una TERRA, on, ja ara, som cridats a trobar la felicitat.

(retorn)

EL TEMOR  DE  DÉU

És un tema que malgrat domina quasi tota la Bíblia, va agafant matisos diferents en cada circumstància i al llarg dels segles.  A Gen 22,12, quan Abraham està a punt de sacrificar el seu fill Isaac, Déu li diu que no ho faci, ja que ha demostrat que "tem Déu". Aquí el temor vol dir PREFERIR Déu al propi fill, l'únic que té, el fruit de les promeses que li havia de garantir l'esperança d'una gran descendència. A Ex 1,17 són les llevadores les que "temen Déu", les que s'estimen més OBEIR Déu que al faraó, encara que els pugui costar la vida. I en elles el temor de Déu no exclou l'astúcia humana, fins al punt que, en ser jutjades, saben esquivar la llei amb agudesa. I Déu està tan content de la seva actuació (v21) que les fa mares fecundes, amb dret a formar una nissaga escollida dins el Poble. 2Sam 6,9 ens explica el temor de David davant l'arca de l'aliança, i aquest temor és fet de RESPECTE. Un temor que s'exterioritza en una graciosa dansa reial, pròpia dels servents, i que acaba en un àpat compartit per tots els presents.  Així el temor de David és del qui és feliç d'abaixar-se humilment davant Déu, encara que als ulls humans la seva actitud sigui menyspreable (6,22) El temor de Tobit (Tob 4,21) és ple de bondat. És un fugir del pecat per obrar el bé. Tobit és el qui converteix el temor de Déu en un doll de MISERICÒRDIA. Judit (8,8) és la viuda rica i valenta que, amb la FORÇA del seu gran temor de Déu, defensa la ciutat de Betúlia quan està a punt de ser anihilada. Job (1,1ss) és l'home recte a qui el temor de Déu l'obre a l'autodefensa, amb una GOSADIA increïble. Un atreviment tan sorprenent a l'ortodòxia dels seus amics, com agradable a Déu. En tot el Nou Testament no trobem ni un text sobre el temor de Déu. Les pàgines de l'evangeli es veuen dominades pel NO TINGUEU POR de Jesús, pronunciat en tantes i tan diverses situacions. Sobretot després de la Resurrecció. 1Joan 4,18 explica molt bé aquest canvi: l'AMOR ha fet fora qualsevol temor. A Rom 8,15 St. Pau, en la mateixa tònica, diu que "no hem rebut pas un esperit d'esclavitud per recaure en el temor, sinó que sentint-nos fills, gosem dir a Déu Pare". El temor, doncs, desapareix per a deixar pas a la CONFIANÇA de fills. I 2Tim 1,7 diu que Déu no vol un esperit de timidesa (=temor) sinó de fortalesa i d'ALLIBERAMENT, ja que el Crist ha Ressuscitat. Finalment He 4,1-3, un escrit no paulí i amb una mentalitat eminentment "sacerdotal", retorna a la recomanació del temor a fi de no deixar passar per alt la gràcia de Déu, com el poble a l'AT. I aquí el temor té el sentit de RESPOSTA responsable als dons de Déu a fi "d'entrar al lloc del repòs". També a l'Apoc 14,7 un àngel anuncia el judici dient: "temeu Déu i glorifiqueu-lo", en aquesta hora de persecucions per part de la bèstia: Roma i tots els Imperis dictatorials de la història. I en aquests dos escrits el temor va unit a la POR al JUDICI etern de Déu. Una por que, condueix al "Veniu, Senyor Jesús" del final del NT. A qui li vagi bé viure en el TEMOR de Déu, doncs, voldríem que aquestes ratlles el moguessin a aprofundir-lo. I als qui ens trobem millor en el clima de la CONFIANÇA FILIAL, fora bo que ens ajudessin a llençar-nos vers la dinàmica de l'abandó en mans de Déu.

(retorn)