|
LA HISTÒRIA DEL NOSTRE MONESTIR |
| Els orígens de les benedictines a Catalunya |
| Sant
Benet, el Pare del monaquisme d’occident, va viure com a monjo a la Itàlia
del segle VIè. Els seus monjos aviat es van estendre per Europa. A Catalunya, els primers monestirs de monges van ser el de St. Pere de les Puel·les de Barcelona, ja existent al 945, i el de St. Daniel de Girona al 1017. La nostra comunitat té una història particular per a molts força desconeguda. |
| L'origen
del nostre Monestir de Sant Benet
|
| EL MONESTIR DE SANTA CLARA DE
BARCELONA. Al costat de St. Francesc d’Assís trobem la germana Clara (1209-1212). Una neboda de Sta. Clara, de nom Agnès, va venir a Barcelona per fundar el monestir de St. Antoni i Sta. Clara, al barri de la Ribera, on ara hi ha el parc de la Ciutadella (1232-1236).En aquell temps les Clarisses seguien la Regla de St. Benet. Del monestir de Sta. Clara al 1327 van sortir 14 monges per fundar el de Pedralbes. Al 1513, en ser aprovada la Regla de Sta. Clara, els monestirs de clarisses van haver d’escollir entre l’una o l’altra Regla, i el nostre va preferir seguir amb la de St. Benet, passant així a benedictines. En ser destruït el monestir al 1714, Felip Vè els donà part del Palau dels Reis (actualment Museu Marés, Museu d’història de la Ciutat i Saló del Tinell). Després de la guerra del 1936 van viure provisionalment en diversos llocs, fins a la unió amb les monges que estaven a Sta. Cecília de Montserrat. EL MONESTIR DE SANT BENET DE MATARÓ.Fundaren el monestir de St. Benet, a Mataró, algunes monges de les comunitats de St. Pere de Barcelona, i de St. Daniel de Girona (1881). En perdre el monestir al 1936, es van establir a Sta. Cecília de Montserrat, propietat del monjos, acollides per voluntat de l’abat Marcet. I el dia 13 de maig del 1952, LES DUES COMUNITATS ES VAN UNIR PER FORMAR EL MONESTIR DE SANT BENET DE MONTSERRAT |
| Les "SANTES" fundadores del Monestir de Sta. Clara |
|
Santa Inès de Peranda, neboda de Sta. Clara d'Assís, va ser la fundadora del nostre monestir de Sta. Clara de Barcelona, i Sta. Clara de Porta en fou la tercera abadessa. Una de les darreres germanes que va morir, encara recordava la festa que es feia el 17 de setembre, a l'església de l'antic Monestir de Sta. Clara (avui saló del Tinell). Explicava que, abans de la guerra del 1936, l'arca de fusta que contenia els cossos de les Santes, estava al cor de dalt. Era una arca policromada que teniem, abans que el P. Josep M. Gassó dissenyés l'actual, de pedra (1956). Ens explicava la Germana Rosa Ma Grau, que en començar el setembre, ja preparaven l'altar, a fi que la gent pogués entrar a la "clausura", per venerar les Santes. I l'assistència dels barcelonins es veu que era força nombrosa, sobretot el dia 17, dedicat a la seva memòria. És que en aquesta data en què, al 1281, va morir Sta. Agnès. Mentre que Sta. Clara morí al 1319. L'arxiu del Monestir conté documents
sobre els trasllats dels seus cossos. Al 1460, i sobretot al 1601, amb
l'assistència del bisbe de Barcelona, Dr. Ildefons Coloma, dels abats
benedictins de St. Pau del Camp, de Sta. Maria d'Arles (França), de
Ripoll, de St. Pere de Rodes, junt amb una multitud de clergues i poble. |
| Les primeres Abadesses del nostre Monestir |
| Després del llarg i fecund abadiat de
Santa Agnès de Peranda, 47 anys, la succeí en el càrrec Saurina
d'Olzeto (1281 al 1305) que obtingué varis privilegis i donacions per
part de prohoms com Miquel de Roure o el mateix Papa Bonifaci VIII. I
després Ermesinda de Cortilià (1305-1310). Al 1311 va ser elegida Santa Clara de Porta, que de joveneta va ser la filla predil·lecta de Santa Agnès de Peranda. En aquells primers temps consta que la majoria de monges eren de família noble. Segueixen: Francesca d'Olomar, i Sanxa de Conques . Durant l'abadiat d'aquesta darrera (1326-1333), es féu la fundació del Monestir de Pedralbes. Hi anàren: Sobirana d'Olzeto, com a Abadessa, Francesca Porteiles, neboda de la reina Elisenda, i 11 monges més. Durant l'abadiat de Sanxa, el rei Jaume II, en profit del forn que tenien les monges, decreta que: " des del monestir fins al pont de l'estany, del carrer Moncada fins a la capella de Marcús (un edifici romànic de primer orde que encara es conserva avui), .... i fins a l'Hospital de Sta. Eulàlia del Camp (que estava situat on ara hi ha l'Arc de Triomf),.. no es puguin fer forns nous". Segueixen les Abadesses: Alemanda de Vilanova, Beatriu de Mur, Francesca Torravella, Romia Desvalls, i Clemència Ermengarda que rep de Gregori XI el privilegi d'usar bàcul pastoral (1371). |
| Les Abadesses dels segles XIV- XV |
|
Al 1373 tenim com a abadessa del monestir, a Subirana Çarrovira, seguida de Constança Ricarda (que rep un privilegi del rei Pere el Cerimoniós), Joana Giberta, Constança de Cortillo, Sanxa de Rafaguera, Clara de Cortillo, i Isabel Pujolà que va negar-se a pagar el subsidi al bisbe, ja que les monges eren exemptes. La va defensar, davant el prelat, l'abat de St. Cugat. Al
1447, van seguir el llinatge d'abadesses de la família Rajadell: Serena i
Elionor. "HIC SEPULTA EST SANCTA VIRGO AGNES, QUI HUJUS MONASTERII PER XLVII ANNOS ET AMPLIUS, PRIMA ABBATISSA EXISTENS, TANTO IN MORTE ET POST, GLORIOSE CORUSCAVIT MIRACULIS, QUANTO DUM VIVERET SANCTITATE VITAE ET CLARITATE FAME PREFULSIT, OBIIT ANNO DOMINI MCCLXXXI, XV KL. OCTOBRIS FERIA IV". |
| Les Abadesses del temps de la Refoma, segles XV- XVI |
|
Per causa de la guerra del rei Joan II contra Catalunya, i durant el setge de la ciutat de Barcelona, l'abadessa Aldonça Carreras (1465-1493) i les monges de la comunitat, hagueren de sortir del Monestir, per refugiarse en una casa particular. Aquí passaren tantes estretors que, per manca de llenya, hagueren de cremar algunes taules de fusta. Durant l'abadiat de la mare Margarida Rajadell (1493-1500), s'inicià la reforma manada pels Reis Catòlics en els monestirs de clarisses, rejentats pels franciscans, imposant-hi reixes i normes estrictíssimes de clausura. En oposar-s'hi, l'abadessa Rajadell demanà de passar a l'orde benedictina, sota la tutela dels monjos de la mateixa orde. La demanada fou portada a Roma on s'inicià un procés llarg. Els abadiats de Serena marca (1503-1504) i el de Constança de Vialtorta (1506-1519) hi romangueren igualment involucrats, fins que al 1513 consten com a Visitadors del monestir de Sta. Clara, els monjos benedictins. En l'afer hi intervingué el Sr Lluís Narseve, ciutadà honorat de Barcelona, que anà a Roma sol·licitant de la Santa Seu la facultat de deixar l'observança clarissa i agregar-se a l'Orde de St. Benet. La butlla Pontificia de 1513 ho confirma. |
| Les altres Abadesses del segle XVI |
|
Al 1519 és elegida abadessa Elionor de Rajadell, i a partir d'ella totes les abadesses són confirmades per la benedicció perpètua. Les primeres cartes de Professió que tenim a l'arxiu del monestir, són a partir de l'abadessa Beatriu Sescomes, que és la successora de l'anterior. Amb l'atra abadessa: Elionor Prat, es comença a parlar de les monges amb el nom de "domna" (corrent entre les benedictines fins abans del Vaticà II), que és una abreujatura del llatí "domina", senyora. Després de l'abadiat de Jerònima Oluja, trobem que Francesca d'Argensola és confirmada en el càrrec pel Papa Pius IV. Durant l'abadiat de Brianda de Vergós, és elegida abadessa per al Monestir de St. Daniel de Girona Domna Joana Descopons, monja d'aquest monestir de Sta. Clara. És beneïda en la nostra església (on ara hi ha el saló del Tinell). Acompanya a St Daniel la germana de la nova abadessa, Àngela Descopons, essent encara novícia. Elisabet de Villalonga és confirmada en el càrrec d'abadessa pel Papa Sixte Vè. Brígida de Rajadell, i Francesca Muntmany per Climent VIII. |
| La primera abadessa del segle XVII |
|
L'abadessa Maria Anna Gibert (1597-1603) va rebre la visita,
del rei Felip III, quan després del seu casament amb Dª
Margarida (1599), arribà a les 6 de la tarda al Monestir.
L'abadessa, amb les monges, li donaren a adorar una relíquia de
la Vera-Creu, que havien posat en una tauleta coberta amb una seda
vermella. Els reis s'agenollaren en dos coixins de vellut
carmesí, i una monja els donà a besar la relíquia. Després
entraren al Chor i l'Abadessa s'assegué al costat del rei, però
deixant una cadira entremig. Van resar Vespres, i seguidament
visitaren els sepulcres de les "Santes". Després anaren
al refectori per prendre una col·lació feta de confitures, un
pastís reial i vi blanc. |
| La segona abadessa del segle XVII |
|
L'abadessa Anna Ma de Belloch (1603-1620) establí el càrrec
de Subpriora (malgrat a temporades aquest servei ha estat
suprimit, actualment a casa nostra torna a ser vigent) i
determinà que no s'acceptés cap monja que no fos filla de
cavallers o nobles. Evidentment avui en desús. Com a anècdota de la història Monàstica de Catalunya, voldria fer notar que mentre algunes Ordes es fundaren exclusivament de cara a la noblesa (per exemple les Santjoanistes), altres, com les Agustines Ermitanes volgueren admetre exclusivament a dones convertides de la prostitució. I el cas paradoxal fou que justament entre aquestes "penitents" hi volgué viure Domna Francesca de la Cerda, cosina de Ferran el Catòlic, que hi morí deixant un gran exemple de santedat (vegeu "Història del Monestirs de Barcelona" en aquesta mateixa web, a l'apartat de VIDA MONÀSTICA). A l'època d'aquesta Abadessa Anna Ma, tres monges del nostre Monestir (Dna. Estasia Negrell, Dna. Maria Romeu, Dna. Caterina Terreras), s'integraren a la Comunitat de St. Daniel de Girona a fi d'ajudar-les, doncs sols hi quedaven sis monges. En aquest seu mandat, hi hagué un plet (1601-1611) dit del "Terraplè de la muralla", pel fet que l'Ajuntament de Barcelona s'apropià d'un terreny que pertanyia al Monestir. L'Abadessa apel·là a Roma, contra els Consellers de la ciutat, i guanyà. |
| LES DARRERES ABADESSES DEL SEGLE XVII |
|
A l'abadessa Anna Ma de Belloch la succeí Caterina Çarrovira al
1620 amb un mandat només de dos anys. Durant l'abadiat de
Hipòlita Despujol (1622-1637), fou priora Domna Dorotea
Çarrovira, que escrigué les "Memòries autògrafes", que són els
llibres 1 i 15 del "Tractat de les Santes" i varis "Manuscrits",
encara existents. Del 1637 al 1644 fou ella mateixa (Dorotea) l'abadessa. Després fou elegida abadessa Susanna Sacosta fins al 1669. Havia entrat al monestir a l'edat de 7 anys, i va fer la professió quan en tenia 20. A causa de les guerres contra França i concretament la dels "Segadors", no va ser beneïda fins al 1648.Va sofrir molt durant aquest període de guerres, setges, i pestes. Però feu tot el possible per tal que res no faltés a les monges. Morí en opinió de santedat. La següent abadessa fou Maria Àngela de Graell, amb un mandat molt curt (1669-1681). La darrera abadessa d'aquest segle fou Eulàlia Vilar (1681-1709), confirmada pel Papa Innocenci XI. Durant el seu temps, D. Carles Llupià va fer una important donació a la seva filla monja Domna Manuela Llupià. Però li arribaren, ben aviat, maltempsades. Al 5 de juliol de 1691 aparegué a Barcelona l'armada francesa. Per aquest motiu l'Abat Baltasar Muntaner aconsellà a l'abadessa que totes les monges sortissin del Monestir, amb tot, ella cregué que només calia que marxessin les escolanes, ja que semblava que l'armada francesa es retirava. Però el dia 10, mentre resaven Matines, les avisaren del perill era imminent. I en caure, en aquell moment, una bomba al terrat del Monestir, malmeté la capella, el Chor i la porteria. Per sort només causà ferides a Domna Joana de Mata, i a un criat. Fou tan fort l'espant, que totes les monges marxaren immediatament, sense endur-se res absolutament. El Monestir i la ciutat eren totalment en flames. Les monges demanaren ajut al convent dels Frares Menors, que atengueren primer de tot a la germana greument ferida, que aviat es recuperà. Les altres monges es refugiaren en cases de parents i coneguts fins al dia 28 del mateix mes, que pogueren retornar al Monestir. Però per la Pentecosta del 1697 els francesos tornaren a assetjar la ciutat, i aleshores elles no sols hagueren de tornar a marxar, sinó que en tornar-hi, al mes d' agost, trobaren bona part del monestir, sobretot el dormitori i el claustre, destruïts per les bombes. Com que el Monestir era situat al Barri de la Ribera, adossat a la porta anomenada de St. Daniel, vora el Portal Nou, sovint va ser atacat des del mar. Amb l'abadessa següent el monestir viurà, doncs, l'assalt de l'11 de setembre de 1714. Copio la nota de "LA GUERRA DELS NOU ANYS", Campanya a Catalunya: L'únic teatre d'operacions decisiu al continent europeu fou Catalunya. Les tropes espanyoles només podien oferir resistència, i els aliats eren incapaços de prestar suport suficient. Els combats van estar dominats per la guerra amfíbia, on l'assistència naval era necessària per assetjar les ciutats costaneres. Les forces franceses eren 12.000 homes el 1690 però van baixar a 10.000 el 1691. El 1694, quan la resta de fronts estaven més tranquils, el front català va créixer en importància i les tropes franceses van pujar a 26.000 homes. Roses va caure el 1693 i els francesos van vèncer als espanyols a la batalla de Verges el 27 de maig de 1694, prenent Palamós el 10 de juny i Girona el 29. L'arribada de la flota aliada comandada per l'almirall Russell va evitar el setge que es planejava per Barcelona, però després que la flota marxés de Cadis al nord, el 1696, Vendôme, amb la flota francesa de Victor-Marie d'Estrées, va capturar Barcelona el 1697, la major acció bèlica del final de la guerra. |