/\/\/\ Monestir de Sant Benet /\/\/\

    ·Senyor, jo creia ser fort, ser valent, ser generós.
      Vaig dir: “Jo guanyaré per a Déu el món”.
      I Tu no em necessitaves.
     Un dia vaig caure, cansat, desfet, al teu costat.
     Vaig dir: “Jo no sóc més que misèria”.

     I llavors vaig sentir que la teva mà em sostenia.

    Des d’aquest dia, Tu i jo hem COL·LABORAT.

(retorn)

“Una ànima de pobre”

     Dona'ns, Senyor , una ànima de pobre prou audaç
      per deixar, com Abraham,
      la nostra terra, els ídols de la pròpia llar,
      tota la parentela i, fins i tot si Tu ho demanes,
      el fill damunt l’altar,
      a fi de caminar a la llum d’una Fe que travessa muntanyes.
     Dona’ns una ànima de pobre prou contemplativa
     per escoltar com el petit Samuel una i altra vegada la teva veu.
     Prou humil per aixecar-se, una i altra vegada,
     dient amb cor atent: ja va, Senyor.

     Una ànima de pobre prou deseixida
     per a avançar de campament en campament sense cansar-se,
     per viure provisionalment en una tenda sense instal·lar-se,
     per menjar un mannà que cau cada dia de la teva mà.

     Una ànima tan pobre que sigui capaç de pledejar amb Tu
     per 10 justos d’una ciutat,
     capaç de contemplar-te cara a cara
     quedant-li el rostre il·luminat.
     I, amb simplicitat i joia franca
     capaç de BALLAR DAVANT DE L’ARCA.

(retorn)

“Per què ens has estimat?”

    He vist el Teu amor, Senyor, i era un misteri
    sense saber d’on ve i on va.
    He comprés que mai no comprendria aquesta realitat.

    M'ha pres, i hi he quedat submergit,
    llençat en un terbolí sense fons.
    Endut per la força d'una mateixa direcció.
    Tu has estat per a mi: LLum i Resurrecció.
    I llavors, la vida ha quedat assolellada.
    Cada cosa té un color, et diu una paraula,
    et revela una part del misteri inexplicable,
    però no t’ho diu tot.

    Si som tan febles, tan limitats,
    "només un alè a les teves mans,
    una ombra que passa i no es detura..."

    Diga’ns, Senyor, només una pregunta:
    PER QUÈ ENS HAS ESTIMAT?

(retorn)

“El Teu amor és etern”

    Inclinant el cap, vas lliurar-nos el teu Esperit.
    I després vingué la nit de la mort, de la pau, de l'abandó.
    La nit de la quietud, quan ja ho havies donat tot.

    Vingué la nit de la promesa, que mentre tot reposa
    prepara una nova naixença més esponerosa.

    Tot ho havies acomplert. La prova durà un instant.
    Però el teu AMOR és ETERN.

(retorn)

“Seràs com Déu”

A l'hora fresca de la tarda Déu va sortir
a conversar amb el seu amic.
On ets, Adam? No em sents?
Com és que no has vingut com cada dia?
Per què t'has amagat?
Quina és la causa d'aquesta teva covardia?

I Adam, sentint com Jahvè parlava, s'anava retirant.

Per voler ser COM DEU, després
d'haver menjat la poma prohibida,
es va trobar que anava nu.
Havia perdut el vestit que el presentava
davant dels seus semblants,
el vestit que li protegia el seu propi misteri personal.
I Adam fugia perquè es trobava desvelat.

Al llarg dels segles els homes intentarem en va
recuperar aquell vestit primer.
Però les robes més boniques i llampants
no tindran pas l'honradesa d'aquell antic abric.

Les nostres vestidures, a tot estirar, expressaran poder o riquesa,
però mai aquella innocència original que Jahvè ens havia regalat.
Amb elles podrem defensar-nos de la inclemència del temps,
però mai del mal que porta al pecat.

Adam, on ets? No tot està perdut.
El Pare, vora la porta de casa,
continua esperant tots els fills pròdigs que l'han deixat.
Presenta't davant seu, malgrat la teva nuesa.
Ell et posarà el seu "vestit millor", de Ressuscitat,
i matant el vedell gras celebrareu junts una gran Festa,
cara a cara, a la mateixa taula del Regne.

I tu, per pur do seu fet "home nou", seràs, ara sí, COM DEU,

(retorn)

“El pacte d'honor”

En el primer divendres Sant de la història
Jahvè va manar al poble que guardessin l'anyell
fins el dia 14 del mes de nisan.

Els va dir:
Al vespre el degollareu sense trencar-li cap os.
Prendreu la seva sang i la passareu pel damunt dels portals
i la llinda de les cases.
Això us servirà de senyal.
Es el sacrifici de la Pasqua en honor del Senyor.

Va ser aquest vespre d'aquell mes,
ho volguéssin els jueus o no,
que Jesús fou crucificat sense trencar-li cap os.
I va rajar del seu costat tota la sang del seu cos
fins a sortir-ne aigua.
Aquesta sang va caure damunt d'ells
i de tots, en senyal de rescat.

Es un pacte que mai més no serà esborrat.
Entre el cel i la terra la creu de Jesús abraça tota la humanitat.

És un PACTE d'HONOR.

(retorn)

“Vingué a casa seva”

Vingué a casa seva i els seus no l’acolliren.
Totes les coses havien vingut a l’existència per mitjà d’Ell.
Ni una sola sense Ell.
Ni tu, ni jo, ni els altres, ni cap home.
Ni una fulla, ni una flor.
Ni una sola sense Ell, perquè en Ell hi ha la Vida
i la vida és l’aire que respirem,
el sol que ens il·lumina.
La vida és la força que portem a dintre
i que ens empeny.

Vingué a casa seva
perquè Ell dins el món hi batega,
però el món no l’ha conegut.
El món només coneix allò que és seu i Ell no era del món
sinó que era en el món.
I el món no el reconegué.

Vingué a casa seva
i malgrat els seus no l’acolliren, Ell s’hi ha quedat.
Ha posat entre nosaltres el seu Tabernacle
i de la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut
gràcia sobre gràcia.

Ell ve, torna cada dia, i els seus no l’acollim.
És enmig de nosaltres i no el coneixem,
ens parla i no l’entenem.
El nostre cor està ofuscat,
el nostre enteniment atapaït i els nostres ulls encegats.
I no el veiem ni el sentim.

Ni la carn, ni la sang, no ens donen ser Fills de Déu,
sinó fer la seva voluntat.

(retorn)

“El nom de Déu”

Déu, Tu t’has revelat,
jo vull donar-te un nom.

Tu ets el meu Déu,
el Déu dels meus pares.
El Déu d’ Abraham, el pare en la fe.
El Déu d’Isaac, fill de la promesa.
El Déu de Jacob, el teu estimat.
Tu els el Déu-vivent,
el Déu-salvador,
el Déu de la Història.
Un REI diferent.

Ets el qui Sóc, el qui Era, el qui Ve.
Ets el Déu-Pare, Germà, Amic.
I ets el Tot-altre, l’Estranger.
El que va al davant, el Futur,
el Senyor.

Però Tu ets més que tot això.
Davant teu les paraules
s’esmunyen dels llavis
-fugisseres i vanes-
són només evocació,
com tota paraula humana.
Tu no pots ser comprés en cap mot.
Tu ets Aquell que l’home
no pot anomenar.

Per dir el teu nom
només podem callar.

(retorn)

“El nom de Jesús”

Jesús,Tu te t’has fet Home,
jo vull donar-te un nom.

Tu ets el Déu-Redemptor,
l’esperat de les nacions.
El Salvador de la humanitat.
Un Home que està al nostre costat.

Tu ets el Déu-Germà- un altre jo -
el Déu perdut
en l’anonimat del món.
El gran desconegut.
Tu ets el Déu-enamorat.
El Déu-anorreat.
Tu ets l’Anyell occit,
ferit, immolat.
Ets un mos de pa
que es dóna al germà.
Tu ets humilitat,
Ningú no sap qui,
ets un gra de blat, mort i colgat.
Ets l’Amic traït.

Tu ets Aquell-que-no-té-aspecte,
ni forma, ni bellesa.
Ets un cuc,no pas un home.

Ets l’Únic,el Sol,
l’ Incomprès,l’Abandonat.

I TU ets menys que tot això.
Ets follia de Déu
que no poden abastar
els llavis humans.

Per dir el teu nomtots els mots
són massa grans.

(retorn)

“Les llengües dels homes”

Sents, Jesús, les llengües dels homes
que volen ser seguidors teus?

Diuen els del nord:
Democràcia. Diàleg.
Respecte per les minories.
No a la imposició
per la força de les armes.
No a l'acumulació de béns
a les mans d'uns pocs.

Reclamen els del sud:
Justícia. Igualtat d’oportunitats.
No a la manipulació de les persones.
No al monopoli de la nostra producció
a canvi de deute extern.
No al negoci de les armes
a costa de les nostres vides.

Ressona un crit des de l’est:
Desenvolupament. Pa per a tots.
No a l’explotació dels nostres mercats,
obra de les nostres dones i dels infants.
No a la imposició de la vostra mentalitat
de poder i d'ambició.

I els de l’altra banda del mar
responen confusament:
No a una civilització agitada
sense temps per a viure i respirar.
No a un fàcil benestar.
No a la superpotencia
amagada sota capa d'ajuda i de defensa.
No al obrar de sota mà.

Sents, Jesús aquestes llengües
que criden en la somnolència
d’un món que necessita ser sotraguejat
pel foc del teu Esperit?

No permetis que s’apaguin,
ni que siguin febles.
Dóna’ls credibilitat.
Tu que saps el que t’ha costat,
vine al cor de cada germà
i posa-hi la fe que necessitem
per a col·laborar conjuntament.

Llavors tots aquests sons,
avui encara dispersos,
convergiran en un sol món
fet la CASA de TOTHOM.

(retorn)

“La Fe en la Resurrecció”

La fe en la resurrecció sobrepassa
totes les nostres raons.

No sabem en quin moment
de la nit va esdevenir.
Ningú no ho va presenciar.
Ni com va ser
que romanent vivent
no el poguessin veure
constantment.

No sabem ni el quan, ni el perquè,
Ell va voler assumir altra vegada
la nostra pròpia carn
per a transformar-la,
ressuscitada, fins a la fi.

Ni sabem què vol dir
RESSUCITAR a una nova vida,
-porucs com som-
sense mai haver tingut l’atreviment
de donar-ho tot en un instant.
D’estimar fins a l’extrem.

I amb tot, la fe en la Resurrecció
és lluminosa,
perquè es recolza en Aquell
que ens ha DONAT
un AMOR que ens estima ETERNAMENT.

(retorn)

“La reialesa de Jesucrist”

El Senyor és Rei
des del dia que passà per la creu
i per la mort,
però el món no ho sap.

Es que el seu Regne
no és com els d'aquí baix.
S'aguanta per unes
estructures diferents:
La carn es fa serventa de l'esperit.
El domini es torna perdó.
El poder queda convertit
en servei desinteressat.
I el primer lloc és l'últim i el més baix.

Es un Regne que està en tensió
perquè després d'Ell,
ningú més no hi ha arribat.
Per això d'aquesta Reialesa
tots en som deutors.

Misteri de fe
que ens posa en l'òrbita de l'eternitat.
Misteri d'humilitat
que ens deixa nus davant Déu.
Misteri de valentia
que ens proposa l'audàcia
de vèncer la nostra covardia,
a fi d'esdevenir seguidors
d’aquest REI HUMILIAT.

(retorn)

“Que entenguem el teu llenguatge”

Pare,
Tu parles
moltes vegades i de moltes maneres.
Has parlat pels profetes i pel Fill.
I nosaltres no et sentim.

Tu parles per un germà,
parles per un amic,
parles pels qui tenim al costat,
i fins i tot pels enemics.
I ho fas a través de les persones
i dels esdeveniments.

Però els homes som sords, muts i cecs.
Avesats a sentir i pensar
moltes paraules
que no ens arriben al cor.
I els homes no entenem els teus mots.

Tu dius gran al que és petit.
Dius goig al que és dolor.
Dius pobre al que és ric.
Dius just al pecador.
Dius que et reveles quan t'amagues.

Què passa?
Pare, en aquest Nadal,
dóna als fills el teu secret:
QUE ENTENGUEM EL TEU LLENGUATGE.

(retorn)

“Pare, glorifica el teu Fill”

Avui, Senyor,
seràs vexat, entristit, vituperat.
El teu cos serà envilit
amb un treball infrahumà.

Avui et deixaran sol,
marginat en el camí.
Ningú no pensarà amb tu
per intentar construir.

Avui un altre s'aprofitarà de tu
per fer-se ric,
per tenir un nom.
I tu romandràs anònim en el món.

Avui seràs abandonat
en un infant indefens,
perquè és un fruit no desitjat.
I passaràs fam i misèria.

Avui seràs tret de casa
perquè fas nosa a la societat,
a la família, als veïns.
I aquesta nit no tindràs sostre.

Avui, després de servir d'instrument
als teus germans,
seràs tret fora
i et mataran.

PARE, avui ha arribat l'hora:
GLORIFICA EL TEU FILL.

(retorn)

El Jesús de l'ASCENSIÓ
Pare, sóc a la porta i truco (Salm 23)

Engrandiu-vos
portalades eternes.

Després de la lluita,
després del combat,
després de vèncer amb la mort,
Pare,
avui porto els teus fills al meu costat.

Tots els afamats del món,
els pobres,
els humiliats,
els vençuts,
els fracassats,
els perseguits,
els injuriats ...
i els compassius,
els nets de cor,
els pacificadors ...
te'ls porto Pare,
aquests són els benaurats.

Dels que m'havies donat
no te n'he perdut ni un de sol.
A tots els he abraçat
passant, fatigat, pels seu camí.
Els he donat la mà
de Germà,
de Company,
d'Amic.
Ara tots són aquí.

Pare, tingues les portes obertes,
tingues les estances a punt,
vull que tots entrin amb Mi.
Prepara la Festa,
prepara la Llum,
prepara la Pau,
prepara el Repòs,
perquè s'acosten les Noces.

Tots junts:
ells, Tu i Jo,
- el dia del gran Sopar -
compartint la mateixa Taula,
com germans al costat Teu,
serem UN-DE-SOL.

Per sempre ells seran el teu poble
i Tu seràs el seu Déu.

(retorn)

"La lluita de Jacob" (Gen 32,28)

Va ser un fet misteriós.
Vàreu lluitar tots dos fins a trenc d’alba,
i no et va poder guanyar.
Veient que no et vencia
et va ferir amb un cop
en l’articulació de la cuixa.
Es feia de dia i volia fugir,
però no el deixares marxar
fins que no et va beneir:
“Jacob, d’ara endavant
et diràs Israel.
Seràs un poble escollit,
però rebel,
en la teva indignitat.
Senyera de contradicció
per a la humanitat.
Cent vegades arrasat i dispersat
tornaràs a aixecar el cap.
Perquè en la teva aflicció,
fins després d’haver caigut,
has arrencat del cel una benedicció
ja que tot lluitant amb Déu
l’has vençut”.

Israel, l’escollit,
no et tanquis en la teva singuralitat.
Comparteix amb els altres pobles
la mirada d'Aquell que t'ha parlat.
Cert que has estat ferit per Déu,
però has pledejat amb Ell
fins a la Creu, i l’has guanyat.
Per això en l’arrel d’aquest arbre,
també tu, el darrer de tots,
hi seràs empeltat.

(retorn)

"Tu tens un poble"

Déu, Tu tens un poble
ja des d’antic.
Estimes els homes,
et fas amb ells,
t’hi alies,
t’hi compromets,
t’arrisques
fent-te teus els seus perills.

T’has posat
cos a cos
al seu costat.
En les seves tradicions immemorials,
en els costum casolans,
en el caliu del fogar,
en l’accent del seu parlar,
i en el seu tros de terra
ple de nobles ideals,
Tu hi ets ficat.

Tu tens un poble
ja des d’antic,
i nosaltres també el tenim.

Estimem aquells homes
que van forjar la nostra terra.
Que se la van guanyar
pam a pam.
Que li van donar el seu plor
i el seu cant.

Estimem aquelles generacions
d’homes i dones grans,
que sense plànyer l’esforç
van deixar-hi, tot passant,
estelles del seu cor
i gotes de la seva sang.
I estimem tot això
perquè t’estimem a Tu
que vius en la nostra carn.

(retorn)

"Els caps de l'església són homes febles i forts "

Jesucrist busca homes forts
per fer-los CAPDAVANTERS de la seva Església.
Busca homes forts i els troba també febles.

Homes que, en certes circumstàncies el poden negar,
com va fer Pere, el PRIMER.
O que poden fer prevaler el seu criteri personal
per sobre del que podria ser un Bé més universal.
O fins que, en certs moments,
se li poden arribar a oposar.
Potser poc dialogants,
amb els de dins i els de fora de l'Església.
Homes plens de condicionaments de lloc de naixement,
de formació, d' educació, de criteris personals.

Jesucrist busca homes forts, i els troba febles.
I Ell els pregunta: M'estimes més que els altres?

I davant aquest interrogant,
ells són portats a llençar-se sense por
vers l' AMOR incondicional.
I s'ho juguen TOT per ser conseqüents a allò
que creuen que han de dir o de fer,
encara que no sigui popular.
I no estalvien esforç davant les dificultats.
I no callen davant les injustícies o opressions.

Jesucrist busca homes forts, i els troba també febles.
Febles, sí, però també FORTS
per l'Esperit que els ha donat.
Forts perquè Ell els sosté en tot moment.
Forts, justament quan són FEBLES.
I qui no els RESPECTI,
restarà mort.

(retorn)

"M'estàs esperant "

Déu,
Tu, AVUI, m’estàs esperant.

Jo no sé ben bé el lloc,
ni el com,
ni el quan.
Però estic certa
que ara m’estàs esperant.

Tu vindràs, potser,
a través d’aquella persona
que és al meu costat.
Ja sigui un amic desitjat
o inoportú.
Vindràs quan faré
una feina que m’agrada
o que m' afeixuga.
Vindràs en un moment
de lleure distençat,
o en allò que m’irrita cada vegada.

Tu véns a través de tot allò
que passa inesperadament
al meu voltant.

Amb Tu no puc prevenir-me,
és impossible preparar-me.
M’agafes constantment
de sorpresa
quan menys ho esperava.

Déu,
jo sé que abans de trobar-te
per fi, definitivament,
estàs venint cada dia
per entrenar-me
a aquella darrera trobada.

Dóna’m ara coratge
per a descobrir-te
per endavant
a través de cada esdeveniment.
I quan arribi aquell dia
en què Tu vols omplir-me
de la Teva Bondat inefable,
fes que, també jo,
ESPERI la teva VINGUDA,
preparada.

(retorn)

"EL CRIST-ABSENT DELS IMMIGRANTS"

Cert que TU, Senyor,
ets Vida i Resurrecció,
però també ets absència i mort,
Tu que venint a aquest món
vas morir sol.
I ara ets també el LLUNYÀ,
amagat en cada immigrat
que no té rostre.
Mentre tots apartem la mirada
perquè no ens rosegui el cor,
TU romans present
en tots aquests germans,
que nosaltres excloem.

- Ara, tots aquests maltractats
són l’ombra del Crist-Absent,
del Crist que matem
darrera els nostres filats,
perquè per a Ell
no hi ha lloc
en la nostra societat;
del Crist abandonat al desert,
que mor sense pa ni aigua,
mentre nosaltres
vivim en tot el confort. -

Arrenglerats al teu costat,
Senyor, el dia d'aquests germans
fet de Fosca,
és un Silenci obstinat,
és una simple aparença.

Pensant en aquests abandonats,
et demanem, Senyor,
que omplis la seva ABSÈNCIA.

"QUÈ N'HAS FET DEL TEU GERMÀ?"

Cada dia contemplo impunement
com en moltes ciutats,
els soldats són obligats a matar
als seus semblants
contra la pròpia consciència,
perquè a la seva esquena
hi ha interessos creats.

M’ informo còmodament
que un germà blanc,
menyspreant un de color,
li nega a no sols la convivència
sinó el dret a ocupar un lloc en la societat.
Perquè l'orgull de la raça
encara és present.

Aprenc sense dolor
que milers d’ infants
són explotats sexualment
perquè se’ls mira
només com a objecte de plaer.
I els li’n queda marcada
tota l’existència de després.

Sento a dir rutinàriament
que molts adolescents,
pagats com a sicaris
per la guerrilla,
són instigats cruelment a l’homicidi,
perquè en la seva marginació
desconeixen totalment
l’escala humana de valors.

M’adono sense esquinçar-me
interiorment,
que la vida dels ancians
és segada amb brutalitat
perquè, mirant-ne la utilitat,
fan nosa en aquest engranatge
fet només per a l’ eficàcia.

A més dels milers que moren afamats,
de la multitud engolida pel Sida,
del milions que viuen subdesenvolupats,
dels despullats que no tenen sostre
a les nostres ciutats,
dels malalts que tinc al meu abast,
o dels qui estan a la presó...
¿què faig per tants i tants germans
que urgentment em necessiten?

¿Què faig per tots aquells
que, com a fruit
d’aquesta meva societat
eminentment egoista,
no poden viure la vida
si no és a través d’una forma
de mort irresistible?
¿Pels qui, de més lluny o més a prop
estan abocats
a una vida feta de MORT
i a una mort que els és VIDA?

Déu meu,
mira la meva impotència,
te la dono amb tota l'estimació,
I fes que tot aquest sofriment
irresistible,
aviat sigui TRANSFORMAT
en COMUNIÓ.

(retorn)

"MAGNÍFICAT AMB EL MÓN"

La meva ànima magnifica el Senyor
i el magnifica per tot el que hi ha de bo
en el món.

El magnifica
Pels grans avenços de la ciència
que han portat l’home fins a la
conquesta de l’espai i de la tecnologia,
i pel pensament més delicat que surt del cor
de qualsevol persona honrada.

El magnifica
Per les grans organitzacions
productores de treball i de riquesa
en la humanitat,
i per la guspira més insignificant d’amor gratuït
que batega a l’interior dels homes sants.

El magnifica
Per la força creadora
que Déu ha posat en cadascú,
i perquè tots som capaços d’acollir
als més petits i marginats
amb una estimació sense fi.

Magnifica el Senyor
perquè encara hi ha persones
que viuen la Fe amb profunditat,
i perquè sense fer soroll
la van transmetent
de generació en generació.

Magnifica el Senyor
per tots els qui estimen de veritat
sense fer-se enrere davant les dificultats,
i pels qui amb cor bo perdonen les ofenses,
obliden les agressivitats,
i saben tornar bé per mal.

Magnifica el Senyor
per les grans oportunitats
que la vida avui ens presenta:
amb els seus ritmes variats,
els espectacles més inimaginables,
i amb tota la bellesa continguda en l’art.

La meva ànima magnifica el Senyor
per tot el que hi ha de bo
en cada persona que Ell ha creat,
i el magnifica en comunió
amb tota la HUMANITAT

(retorn)

"JO SÓC UNA OBRA QUE HA QUEDAT EN SUSPENS"

Senyor, jo sóc l'incomplet,
una obra que ha quedat en suspens.

Jo sóc l'incomprensible,
l'insatisfet,
l'insaciable.
Sóc un obert a l'altre.

Sóc anhel;
sóc crit,
sóc inquietud
- sempre en evolució -
Sóc desig.
sóc recerca,
sóc un llençat a l'infinit,
un vianant que mai no ha arribat al terme.

Jo no veig les realitats
- tot el que veig són aparences -
no tinc poder,
ni coneixement,
ni força,
no tinc domini del que m'envolta.

Senyor,
jo sóc INACABAT,
jo sóc MISTERI,
Tu ets el JO que em falta.

(retorn)

"Per què no ens trobem cara a cara?"

Déu,
Tu no estàs mancat de creació.

No ets un tot-enllà inaccessible,
alè eteri
de tot allò que ni es sent ni es veu,
inefable misteri.

No estàs mancat de creació.
Agafes fang
fent persones com per divertir-te.
Estens la palma de la mà
per tapar-te la cara quan no vols que et contemplem,
i fas caure foc i sofre
quan crides els homes a penedir-se.

Déu, Tu tens una vinya amb cups i tanques.
Tens una terra
que la reserves a qui vols,
I fins i tot, tothom ho sap,
en arribar el terme de la promesa,
per un do completament gratuït,
d’ una família de les nostres
ha nascut el teu Fill.

No estàs mancat de creació.
Arreu trobem els rastres
d’Algú que passa molt a prop,
talment un de casa,
germà o veí,
que vol compartir-ho tot amb nosaltres.

Si, doncs, Déu, ets aquí
en tot moment,
si tens la nostra cara i la nostra veu,
si ets tan casolà com et pensem,
¿per què no deixes que et vegem
d’una vegada?
¿Per què no ens trobem
AVUI, de cara a cara?

(retorn)

"L' eucaristia del diumenge?"

Va dir el Senyor:

entre vosaltres aquest

serà el dia primer.

Parleu així a la comunitat:

Que cadascú
ho celebri en família.

No hi haurà ningú
que per a vosaltres
sigui foraster.

Heu de menjar amb
la cintura cenyida,

les sandàlies posades,

i el bastó a la mà.

Deixareu la porta entreoberta

i menjareu de pressa,

perquè el Senyor ha de passar.

Quan el fill petit us pregunti

per què feu això?

Li direu que és el memorial

que cal celebrar

de generació en generació.

I li explicareu

tota la grandesa

de l’obra de Déu.

Si, Jesús,

aplegats en comunitat

sense que ningú
s’hi senti estrany,

amb els llums encesos

i el cos cenyit

a punt de marxar,

perquè en el nostre viure
és provisional,

i deixant record

als qui vindran

del teu gran amor

per la humanitat,
et diem:

Ara aquí baix,

en el misteri velat

i entre enigmes i senyals,

però una altra vegada

allà dalt,

en la plena realitat acomplerta.

Mira, si vols entrar,

la porta de casa és oberta.

(retorn)