TEMES SOBRE LA VOCACIÓ    Josefina Rabella
 

 


DISCERNIMENT VOCACIONAL
 


1. Prega.
Què he de fer, Senyor? (Fets 22,10).

La vocació no depèn només de tu, sinó també de Déu. Per això, per descobrir-la i tenir la valentia de seguir-la, fa falta el diàleg amb Jesús.

          2. Presta atenció.
Diu el profeta: "Hi havia al meu cor alguna cosa així com foc ardent, enganxat als meus ossos i encara que jo feia esforços per ofegar-lo, no podia" (Jer 20,9)
Per poder descobrir el que Déu vol de tu, cal aprendre a escoltar, experimentar, adonar-se dels propis desigs, pors, inquietuds, o projectes. Per a això necessites mirar-te a  l’interior. Escoltar-te a tu mateix i a persones que desitgen el teu bé. Conèixer veritablement vers on s'inclina el teu cor. Per què t'atreu aquesta vida? Aprèn a mirar les dones i els homes del teu voltant. Què t'està dient Déu a través de la seva pobresa, el seu dolor, la seva desesperança, la seva necessitat de Déu?
Només si aprens a escoltar, a mirar i a estar atent, podràs descobrir els signes de la crida de Déu. En aquesta etapa podràs arribar a dir: "Potser Déu m'està cridant a la vida religiosa, i jo no me n’adonava"…

         
         3. Tranquil·litza't.
Recorda que no estàs decidint avui fer un compromís per a tota la vida. Simplement estàs explorant la possibilitat d'aquest camí en la vida. De vegades, en començar el discerniment vocacional, ens omplim de tot tipus de temors. És normal experimentar certa ansietat en aquesta etapa. Però convé confrontar aquests temors amb l'ajuda d’una persona experimentada. Sinó, et poden paralitzar.

         4. Informa't. Els camins per realitzar la vocació religiosa són molt diversos. No és suficient voler lliurar la teva vida a Déu i desitjar dedicar-te al servei de les teves germanes i germans. És convenient explorar diferents tipus de comunitats: les de claustre, de vida apostòlica, les missioneres, etc
Encara que ordinàriament quan se sent la inquietud vocacional ja s’ experimenta també l'atractiu per una vocació específica, val la pena dedicar algun temps a informar-te més a fons, sobre aquesta vocació i sobre d'altres. 

       5. Fes una visita a una o a diverses comunitats. Si és possible passa uns dies amb la comunitat. Això et permet conèixer de primera mà l'ambient comunitari, la forma d'oració, els ministeris, etc. 

        6. Comença a prendre una decisió. Durant el temps de discerniment pot ajudar un acompanyament espiritual. També pots llegir llibres que t'orientin sobre l'espiritualitat de diferents congregacions.
Decidir seguir endavant el camí vocacional és difícil. Davant de l'opció potser sentiràs les teves pors, incerteses i limitacions. Com el profeta Jeremíes diràs, " Ai, Senyor meu! Mira que no sé parlar, que sóc molt jove! " (Jer 1,7) Y tanmateix, amb totes les teves limitacions, potser Déu t'està cridant. No seguir endavant en el procés equival a decidir que no vols continuar la recerca de la voluntat de Déu en la teva vida. 

        7. Continua amb el discerniment. Pregunta pels requisits per entrar a la comunitat particular que més t'atreu. Passa temps amb la comunitat. Dedica temps per conèixer millor el seu carisma i història. Mentre millor la coneguis, serà més madura la decisió que prenguis. 

        8. Concreta la teva decisió en l’acció. No esperis una visió o una comunicació extraordinària de Déu; ni et deixis vèncer per la por. Posa els mitjans que hi hagi al teu abast per realitzar el que vas descobrint com a voluntat de Déu en la teva vida.

 


LA "CRIDA"
 


La Vocació o "CRIDA" té una estructura dialogal: "la raó més alta de la dignitat humana consisteix en la vocació de l'home a la unió amb Déu" (Ef.4,1-4; 2Te. 1,11...) Des del moment en què l'ésser ÉS CRIDAT a l'existència, ressona en ell una PARAULA DE DÉU, que el condueix a la seva plenitud.
I en la seva trajectòria de Vida, el que realment dóna valor a aquest ser que va caminant, és aquesta PARAULA que ressona dins d' ell i l'empeny a la seva realització i a la seva maduració.
Si la "vocació" és un diàleg, i abans que res, com expressa el mateix nom : una "CRIDA", hi ha d'haver algú que crida, i que té sobre el destinatari un projecte precís; i algú que escolta i que pot, lliurement, escollir entre respondre o romandre sord a la crida.
En el llenguatge bíblic Déu és "aquell que crida": (Ga. 5,8; ITe. 2, 12; ITe. 5,24; IPe. 1,15; Rm. 9,24); els homes són els dits "hereus de les promeses", elegits i fidels (Rm. 11,32; ICo. 1,24)...
Les escenes de vocació són de les pàgines més impressionants de la Bíblia. La vocació de Moisès en l'esbarzer incandescent (Ex. 3), la d' Isaíes al temple (Is. 6), el diàleg entre Déu i el jove Jeremíes (Jr. 1) posen en diàleg a Déu en la seva majestat i en el seu misteri, i a l'home amb tota la seva veritat, amb la seva por i amb la seva generositat, amb el seu poder de resistència i d' acollida. Aquests relats demostren que la vocació és un moment d'importància en la revelació de Déu i en la salvació de l'home.
La vocació és la crida que Déu fa sentir a l'home que ha escollit, i que destina a una obra particular en el seu designi de salvació. En l'origen de la vocació hi ha, per tant, una ELECCIÓ DIVINA, i en el seu terme, una VOLUNTAT DIVINA PER REALITZAR. Tanmateix, la vocació afegeix alguna cosa a l'elecció i a la missió: una crida personal dirigida a la consciència més profunda de l'individu i que modifica radicalment la seva existència, no només les seves condicions exteriors, sinó fins i tot el cor.
I Déu espera una resposta a la seva crida, una adhesió conscient de fe i d'obediència. De vegades aquesta adhesió és instantània, però amb freqüència l'home sent por i tracta d'evadir-se. És que la vocació normalment posa a part al cridat i fa d’ ell un estrany entre els seus.

La CRIDA a l'existència per mitjà de la Creació, és per a cada individu una VOCACIÓ única i irrepetible . Quant a la CRIDA a la salvació, la vocació depèn de la varietat de serveis i de carismes en ordre al bé comú. Tots, emperò, depenen de l'amor i de la voluntat salvadora de Déu.
Gràcies als Sagraments de la Iniciació, els fidels participen de les tres funcions messiàniques de Crist: sacerdot, profeta i rei.
Ara bé, en la comunitat eclesial aquestes tres funcions estan representades per tres estats diferents que depenen de VOCACIONS particulars
La funció sacerdotal està representada pel sacerdoci ministerial amb els seus serveis de santificació, evangelització i govern, i té com a punt central l'Eucaristia.
La funció profètica està representada pels religiosos/es, com a compromís de testimoni i de signe profètic en la imitació de Crist, per mitjà d'una vida d'ascesi, castedat, pobresa i obediència.
La funció real està representada per l'estat laical amb tot el valor que té la vida, a fi de traslladar al camp temporal la santificació, amb el compromís de santificar tot el temporal com un homenatge a Crist Redentor i Senyor "dels cels nous i de la terra nova".
Totes les vocacions en cert sentit són divines, ja que és Déu qui crida.
Però, quan es parla de VOCACIÓ normalment ens referim a la vocació sacerdotal o a la vocació religiosa, pel seu caràcter especial de servei i de testimoni, dins l'exercici d'una funció pública a l'Església.

La resposta a la CRIDA, il•luminada per la fe, planteja unes exigències espirituals i una actitud de disponibilitat, de recerca, d'oferiment i de realització.

En realitat, la veritable resposta només la podrem trobar, posant-nos a la presència de Déu, en moments de silenci, d'oració profunda i amb la disposició interior de COMPLIR la SEVA VOLUNTAT.
Perquè, com diu St. Pau (Rom. 8. 28-30): "Déu ens crida a viure en Jesucrist"

 

 


LA MEVA VOCACIÓ
 


La Bíblia explica la vocació com la resposta a la crida de Déu, que fa irrupció en la vida d'algunes persones: els canvia l'existència, les transforma, els dóna una missió a complir.
La vocació no ve, sinó que es troba inscrita en el fons de cada persona. Ser cridat no és més que ser convidat a SER un mateix, a ser el que un ÉS.
La vocació es dirigeix al mateix ÉSSER de la persona cridada, no és una opció exterior.
La força de la vocació consisteix en el fet què, la resposta que demana és un acte de LLIBERTAT, el d'escollir la pròpia destinació, encara que no estigui predeterminada.
Fer una cosa per vocació és confiar en la nostra capacitat d' ultrapassar-nos i trobar-nos amb la nostra IMATGE feta realitat.