SENTÈNCIES  DELS  PARES  DEL  DESERT

ANTONI: Heus aquí la veu que crida a l' home fins al darrer respir: CONVERTEIX-TE AVUI.

ANTONI: Algú demanà a l’abat Antoni: Què he de fer per a plaure a Déu? Ell li respongué: allà on vagis porta sempre Déu davant els teus ulls, en les teves accions tingues l’ aprovació de les Santes Escriptures, i en qualsevol lloc que tu romanguis no en marxis fàcilment. Observa aquestes tres coses i seràs salvat.

ANTONI: No et refiïs de la teva justícia.

GREGORI: Déu exigeix tres coses d’ aquell que ha estat batejat. La fe dreta per a l’ ànima, la franquesa lleial per a la llengua, i la castedat per al cos.

EVAGRI: Un aliment de l’ ànima pres sense pressa i regularment, porta a la caritat, i condueix ràpidament el monjo a l’ apatheia (la pau).

ZACARIES: L’abat Macari l' interrogà: "Quina és l’obra del monjo? Li diu el jove Zacaríes: perquè m’ interrogues, pare? Perquè jo tinc plena confiança en tu, fill meu Zacaríes, li digué. Zacaríes li va respondre: al meu entendre fer-se violència en tot allò que allunya de Déu, això és el monjo.

JOSEP DE TEBES: Tres classes d’homes són honorats per Déu: els malalts que suporten les temptacions amb acció de gràcies, els qui es comporten amb tota puresa davant Déu sense barrejar-hi gens d’ambició, i els qui romanen sotmesos al Pare espiritual renunciant a llurs pròpies voluntats.

L’abat JOAN: Mentre moria joiosament, li demanaren els germans que els digués una paraula per arribar a la perfecció. Ell va respondre: Mai no he fet res contra la  voluntat de Déu, i no he ensenyat res que primer no ho hagi practicat jo mateix.

L' abat MISTERIOS respongué als qui li demanaven quina obra bona cal fer. Va dir: ¿no són iguals totes les obres? Abraham fou hospitalitari i Déu estava en ell, Elies estimava la esijia (contemplació) i Déu estava en ell, David era humil i Déu estava en ell... Fes allò, doncs, a què aspira la teva ànima, segons Déu, i guarda el teu cor.

Abat PASTOR: La guarda del cor, l’atenció als altres, i el discerniment, heus aquí les tres virtuts que són les guies de l’ànima. 

Abat PASTOR: Com és té el temor de Déu? Li preguntaren. Digué: si algú posseeix la humilitat i la pobresa, i no judica als altres, el temor de Déu vindrà sobre d’ ell.

SOBRE LA ESIJIA o CONTEMPLACIÓ

ANTONI: Els peixos que romanen a la terra, moren. Així també els monjos que ronden per fora de llur cel·la, perden el to de llur esijia. Així com el peix ha de retornar tot seguit al mar, el monjo ha de retornar a la seva cel·la. Sinó, vivint a fora oblidareu el de dins.

ARSENI: Un dia pregà a Déu: Senyor conduïu-me vers la salvació. I sentí una
veu que li deia: "Arseni fuig del teu egoisme i practica l’esijia. Aquesta és l’arrel de la impecabilitat.

MOISÈS: Roman assegut a la teva cel·la i ella t' ho ensenyarà tot.

Abat PASTOR: El principi de tots els mals és la distracció.

Abat PASTOR: Cal fugir del domini de les passions corporals. Car tot el temps que hom és portat pels seus atacs, s’ assembla a un home que esta penjat sobre un pou profund. El seu enemic li precipitarà fàcilment a qualsevol moment que li plagui. Però quan l’ home és lluny del domini de les passions corporals,
s’ assembla al qui viu lluny del pou. Si l’ enemic el vol precipitar, Déu li envia els seus socors.

SINCLÈTICA: És millor viure entre molts i portar en esperit la vida solitària que estar sol i viure desitjant la multitud. Al qui esta distret, l’ agi­tació no li deixa veure els propis pecats, el qui guarda l’ esijia veu totes les seves mancances.

DE LA COMPUNCIÓ

Abat POEMEN: El Penthos (penediment) té una doble funció: cultivar, i guardar, el paradís del monjo.

Abat HIPEREQUIOS: El monjo que vetlla transforma la nit en dia, per la seva assiduïtat a la pregaria. El monjo que es colpeix el pit fa brillar les llàgrimes i atreu la misericòrdia de Déu.

DE COM SER AMO D’ UN MATEIX per L’ AUTODOMINI

El bisbe de Xipre, EPIFANI, va convidar l’ abat Hilarió a dinar a casa seva abans de morir. I el bisbe li feu servir carn. L’ abat Hilarió s’ excusà: perdoneu-me, pare no he menjat carn des que porto aquest hàbit. El bisbe Epifani li respongué: doncs jo, des que porto aquest vestit, mai no he anat a dormir deixant que algú tingués alguna cosa contra mi. I jo no he dormit mai amb un ressentiment contra algú. Hilarió digué: la teva pràctica és millor que la meva.

L’abat ISIDOR fou interrogat: ¿Per què els dimonis us temen tant? Respongué: Des de que m’ he fet monjo m’ he esforçat per dominar la còlera, sense deixar que pugés a la meva boca.

L’abat MOISÉS explica que en la seva jovenesa vivia amb l’ abat TEONÀS, i cada dia menjaven junts. Però un dia, el jove s’ amagà un tros de pa i se’ l menjà després, d’ amagat. Des d’ aquell dia, que cada dia feia el mateix. Una vegada va venir un jove a visitar l’ abat TEONÀS, ell li digué: res és tant dolent pels monjos i res no alegra tant els dimonis com dissimular els propis pecats als pares espirituals. Aleshores el jove, mogut pel penediment, li va confessar la seva falta. I el vell li digué: acusant-te tu mateix has vençut el dimoni que enfosquia el teu cor, pel teu silenci. D’ ara endavant ja no tindrà lloc en tu, car ha sortit del teu cor.

Abat MACARI: Si tu et desfogues reprenent algú, satisfàs la teva pròpia passió, i tu no t’ has pas de perdre per salvar el teu proïsme.

Abat SISOES: Fa 30 anys que no faig més que pregar al Senyor Jesús que em guardi de la meva llengua, i creieu-me, fins avui jo caic a causa de la meva llengua que em fa pecar.

L’ abat SILVÀ i el seu deixeble arribaren un dia a un Monestir i després de menjar tornaren a marxar. Durant el camí trobaren una font i el deixeble anava a beure, però Silvà li digué que era dia de dejuni. ¿No hem menjat? respongué el deixeble. Sí, digué l' Abat, però aquell menjar era una caritat mentre que ara hem d’observar el dejuni.

Abat HIPEREQUI: És millor menjar carn i beure vi, que menjar la carn dels germans, denigrant-los.

Abat HIPERREQUI: La serp amb els seus murmuris va caçar Eva al Paradís. El monjo que murmura contra un altre, se li assembla: perd l’ ànima del qui l’ escolta, i no salva pas la seva.

DE LA IMPURESA

L’ abat APOLÓ trobà un monjo desesperat perquè havia dit a un ancià que tenia temptacions contra la puresa, i aquest li va respondre que això no és propi d’ un monjo i que ja se’ n podia entornar al món. L’ abat Apoló llavors, com un metge savi, li va dir: Fill meu no t’ estranyis de tenir malts pensaments, jo també en tinc malgrat l’ edat. Moltes vegades sóc assetjat per pensaments d’ aquesta mena, però sé que són menys importants els meus esforços que la misericòrdia divina que em surt a l’ encontre. I l’ Abat Apoló digué, després, a aquell ancià: tu no et recordes que Déu ha vingut a salvar el que s’ havia perdut i que no s’ ha de trencar la canya esquerdada ni el ble que fumeja. (Mt. 12-20).

L’ abat PASTOR fou interrogat per un deixeble: Pare jo tinc temptacions d’ impuresa i m’ han dit que no permeti que em vinguin. Li respongué l’ abat Pastor: així és la vida dels àngels dalt del cel, però tu i jo vivim turmentats per la impuresa perquè som homes. Si el monjo resta al desert refrenant la seva llengua i els seus apetits pot estar tranquil, no morirà pas.

Amma SARA: Fou atacada durant anys pel dimoni de la impuresa, i mai en la seva pregària no demanà de ser alliberada d’ aquest combat. Ella deia sola­ment: Senyor dona’ m força.

Amma SARA: Un dia el dimoni de la impuresa l’ atacà fortament més que mai. Ella se n’ anà al terrat, i és posà a pregar intensament. Llavors el dimo­ni se li feu visible i li digué: Tu m’ has vençut Sara! Ella li respon­gué: No, jo no t’ he vençut, sinó el Crist, el meu Senyor.

Un germà atacat pel dimoni d’impuresa s’ aixecà durant la nit, i se n’ anà a casa d’ un ancià per manifestar-li els seus pensaments i aquest el consolà. L’ escena es va repetir una altra vegada, i 1'ancià li deia: No cedeixis al dimoni a cada atac vine’m a trobar. Res no repugna tant a l’ esperit d’impuresa com la confessió dels seus atacs. Al cap d’ onze vegades, el monjo deia: Pare tingues caritat i digues-me encara una pa­raula. I l’ ancià li respongué: creu-me fill si Déu permetés que els pensaments que omplen la meva ànima, passessin a la teva, tu no po­dries suportar-ho. Aquestes paraules de l’ ancià, per vir­tut de la seva humilitat, apaivagaren l’ agulló de la impuresa del germà.

Un germà interrogà un ancià sobre quan algú cau en la temptació i és causa d’ escàndol pels altres, què s’ha de fer? L’ ancià li explicà la següent història: Un magistrat perseguit pel gover­nador va anar a refugiar-se al desert amb tota la seva família a un monestir on hi havia un diaca molt conegut. I el diaca va pecar amb la dona del magistrat, de manera que va causar un gran escàndol pel monestir i per la regió. Llavors el diaca va anar a trobar a l’ ancià i li va demanar que l’ emparedés en una cambra petita a fi de fer penitència. Al cap de molts anys el Nil va deixar de fer la crescu­da i malgrat que els monjos pregaven, el Nil no creixia. Llavors un ancià va saber per revelació que fins que no pregués aquell diaca, el Nil no creixeria. Així els qui primer s’ havien escandalitzat de la seva conducta, ara admiraven la seva humilitat.

Dos monjos anaren a la ciutat a vendre el que havien fabricat. A la ciutat es separaren i un d’ ells caigué en la impuresa. Al cap de poc l’ altre germà l’ anà a veure i li digué: tornem a la nostra cel·la. El germà li respongué: Jo no hi torno pas, jo he caigut en la impuresa. Llavors el seu germà, volent-lo guanyar, li va dir: a mi m’ ha passat el mateix. Retornem, doncs tots dos, fem penitència amb totes les nostres forces i Déu ens perdonarà. Quan retornaren a llurs cel·les explicaren als seus ancians allò que els havia passat i aquests els prescriviren la manera com havien de fer penitència. I l’ un feu penitència, no per ell sinó pel seu germà, i com si hagués pecat ell mateix. Però Déu veient la pena que ell es donava per amor, revelà al seu ancià com havia perdonat el que havia caigut en la impuresa, a causa de la gran caritat d’ aquell que no havia pecat. D’això se’n diu: "donar la pròpia vida".

Dos germans, combatuts per la impuresa, anaren a prendre dona. Després es digueren. ¿Què hem guanyat abandonant la condició dels àngels per una corrupció que serà seguida pels càstigs eterns? Retornem al desert i fem penitencia pel que nosaltres ens hem atrevit a fer. De retorn al desert, demanaren als ancians d’ imposar-los una penitencia, i foren tancats cadas­cun en una cel·la, donant a cadascun la mateixa ració de pa i aigua. Quan sor­tiren, un estava prim i macilent, mentre que l’ altre estava ple de salut i de joia. Llavors preguntaren a l’ abatut què havia meditat i respongué: He pensat amb el mal que havia fet i en el càstig que mereixia, i en el te­mor de Déu que havia de tenir. Interrogat l’ altre respongué: Jo he agraït a Déu d’ haver-me perdonat, i d’ haver-me por­tat una altra vegada al desert. He estat ple de joia pensant constantment en Déu. I els ancians digueren que la penitència de l’ un i de l’ altre, tenia un valor igual als ulls de Déu.

A ESCETE hi havia un ancià greument malalt, i dos germans el cuidaven. Veient la fatiga que els donava, va dir: me n’ aniré a Egipte per tal de no ser carregós a aquests germans. Però l’ Abat Moisès li aconsellà: no hi vagis pas, perquè allà tu cauràs en la impuresa. L’ ancià s’ enutjà i respongué, el meu cos es mort, i tu em dius això? I se n’ anà a Egipte. En arribar, va venir una verge fidel a cuidar-lo. Poc temps després, tro­bant-se millor, pecà amb ella i tingué un fill. L’ ancià digué, doneu-me el noi. I se n’ anà al desert d’ Escete, i un dia de festa entrà a l’ Església davant tots els germans, dient: Aquest infant és el fill de la meva desobediència. I retornà a la puresa de la seva antiga manera de viure.

Un ancià del desert, va veure un dia una sessió de consell dels dimonis. Hi havia Satanàs i tots l’ anaven a adorar, explicant les seves malifetes. Un li digué: en 20 dies he armat unes guerres terribles. Però Satanàs el feu assotar perquè hi havia esmerçat massa temps. Un altre digué: en 10 dies he aixecat un temporal que ha enfonsat totes les barques del mar. Però Satanàs el feu assotar igualment. Finalment en vingué un que li digué: després de 40 anys de lluita al desert he fet caure un ancià en la impuresa. I Satanàs l’ abraçà i el feu seure al seu costat, felicitant-lo per la seva gran victòria.

Un germà, temptat de impuresa, anà a una ciutat, i veient la filla d’ un sacerdot pagà, la demanà per muller. El sacerdot va consultar el dimoni, i aquest li va dir que abans aquell germà havia de renunciar al seu Déu, al seu baptisme, i a la seva professió monàstica. El germà hi accedí. I el sacerdot tornà a consultar el dimoni, que li va dir: no li donis la teva filla, ja que ell ha renegat de Déu, però Déu no renegarà mai d’ ell.

LA POBRESA

Abat PISTAMON: Treballa tant com puguis, però sense agitació.

Preguntaren a Amma SINCLÈTICA si la pobresa era la cosa més bona, i digué: és un bé molt gran pels qui en són capaços, ja que els qui la poden suportar sofreixen en la seva carn, però tenen el repòs de l’ ànima.

SOBRE LA PACIÈNCIA I LA FORÇA

Abat AMMONAS: Jo he passat 14 anys al desert, pregant Déu dia i nit, a fi de donar-me la força per vèncer la colera.

Es diu de l’ abat TEODOR que passà 50 anys lluitant per la perseverança. Per a vèncer-la deia al Senyor: passat l’ hivern me n’ aniré d’ aquí. I quan venia l’ estiu deia: al fi­nal de l’ estiu marxaré. I així, dia rere dia, visqué tota la vida.

L' abat Pastor deia: és en les dificultats que es coneixen els monjos.

L' abat ISIDOR deia: allà on hi hagi treball jo hi trobaré repòs.

Amma SINCLÈTICA deia: si vius en un cenobi no canviïs pas de residència, això et seria perjudicial. Una lloca que abandonés els ous, esperaria en va els pollets. Així igualment passa amb el monjo o la ver­ge que deixen refredar llur fe anant d’ un lloc a un altre.

Amma SINCLÈTICA deia: quan ens vénen malalties, no ens entristim pas. Car la gran ascesi és de mantenir-nos bons en les malalties, adreçant al Senyor himnes d’ acció de gràcies. Si perdem la vista no tinguem gens de pena: perdem un òrgan, però contemplem amb els ulls de l’ ànima la glòria del Senyor. Si esdevenim sords donem-­ne gràcies, deixem de sentir els sorolls banals, però en el silenci trobem Déu. Si les nostres mans s 'afebleixen, tenim les de 1’anima promptes a lluitar contra l’ enemic. El cos tot sencer s’ apaga? La salut de l’ home interior creix. Perquè quan se’ns tallen unes ales, en podem fer créixer unes de millors.

Amma SINCLÈTICA: Si has començat a fer alguna cosa bona, no te’ n facis enrere pels obstacles de l’ enemic, car l’ enemic serà destruït per la paciència. Així com els navegants quan hissen una nau despleguen les veles i no se’n fan enrere si el vent és contrari, també nosaltres, quan topem amb l’adversitat alcem la creu com a estendard, i reeixim en la travessa sense dany.

Abat HIPEREQUIOS: Tingues en els teus llavis himnes espirituals. Llur recitació continuada t’ alleugerirà de les temptacions que et puguin venir. El vianant pesadament carregat t’ és una clara comparació, ja que cantant oblida la fatiga del camí. 

Un ancià digué: quan ve la temptació, les contrarietats ens surten per tot arreu i ens desmoralitzem, i murmurem. Així un germà que vivia a les cel·les, fou temptat, i quan els altres se’n van adonar ningú no el volia sa­ludar, ni ningú anava a casa seva, però ell, enlloc d’ entristir-se donava grà­cies a Déu de tot això, i Déu veient la seva paciència, l’alliberà de la lluita contra les temptacions. Llavors tots els germans el volien rete­nir en llurs cel·les i el reconfortaven.

Un ancià deia: nosaltres no avancem perquè no coneixem els nostres límits, i no tenim paciència en allò que emprenem, volem la virtut sense cap esforç.

Un ancià vivia al desert a 12 milles lluny d’una font d’aigua. Un dia, anant-ne a buscar, perdé el coratge dient-se, perquè m’ imposo aquesta fatiga? Em faré una cel·la més a prop de l’aigua. Acabava de pensar això quan va veure algú darrera seu que li seguia els passos. Li va preguntar. Qui ets? Li respongué: sóc un àngel enviat de Déu, per comptar els teus passos i donar-te’n la recompensa.

Deia un ancià: Si t’arriba una temptació, no deixis pas el teu lloc, car si marxes, tu trobaràs davant teu, arreu on vagis, allò de què fuges.

Un germà que vivia en un cenobi, era de temperament inquiet i fàcilment sentia còlera. Un dia es va dir. Vaig a viure tot sol en un racó, com que no tindré ningú per parlar i escoltar, viuré en pau. I se n’anà a una gruta. Un dia se li va tombar per tres vegades la cantimplora de l’aigua, i ple de còlera la va trencar. Llavors entrant dins d’ ell mateix es va dir: vivint sol també he estat vençut per la còlera. Retornaré al cenobi, perquè és ben clar que la lluita, la paciència, i sobretot l’ ajut de Déu són necessaris a tot arreu.

Un germà va dir a un ancià: pare, jo estic a la cel·la sense fer res de lo que és propi dels monjos: relaxat, menjo bé, bec, dormo i estic ple de torba­ment enmig de mals pensaments. L’ ancià li respongué: resta a la cel·la i fes tot el que puguis sense torbar-te. El poc que tu fas ara, equival als grans treballs de l’abat Antoni al desert. Jo estic segur que el qui resta tranquil a la cel·la, per amor a Déu, i vetlla sobre la seva consciència, arribarà al mateix lloc on està l’ Abat Antoni.

Demanaren a un ancià, què havia de fer un monjo zelós per no escandalitzar­-se del retorn de certs monjos al món. Va respondre l’ ancià: el monjo ha d’adonar-se de com els gossos cassen una llebre. Un gos la veu, i l’empaita corrents. Altres gossos veuen córrer el primer gos, i es posen a córrer darrere seu, però al cap d’una estona, es fan enrere. Mentre que el gos que ha vist la llebre, no s’atura ni davant les espines, o els precipicis. No té repòs, fins que l’ha atrapat. Així ho ha de fer el monjo, i tot aquell qui cerca Crist cal que tingui, sense parar, els ulls posats en la  Creu passant per sobre de tots els escàndols que troba, fins que atenyi el Crucificat.

Deia un ancià: Un arbre no pot donar fruit si és trasplantat sovint. Igualment el monjo que va d’un lloc a un altre, no pot donar fruit. 

Durant 9 anys un germà fou turmentat pel desig de deixar el monestir. Cada dia es preparava la maleta dient-se: demà marxaré. Però l’endemà es deia, em faré violència i em quedaré un dia més, per amor al Senyor. Ell féu això durant 9 anys, i llavors el Senyor li concedí la pau.

Un germà va caure a la temptació, i abandonà la regla monàstica. Quan volgué tornar a l’ observança regular, en el seu abatiment es deia: quan podré ser com abans? I, desanimat, no feia res. Finalment anà a trobar un ancià que li explicà un exemple: un home deixà de cultivar el seu camp durant molts anys i van créixer moltes espines. Decidit a tornar-lo a cultivar, va enviar-hi el seu fill, però el fill veient tanta feinada a fer es va descoratjar, i es va posar a dormir. Quan el pare se n’adonà, li digué: neteja cada dia només el tros que necessites per a dormir, i un dia tot el camp serà net. Així tam­bé, tu germà, treballa una mica cada dia, i Déu et restablirà amb la seva gràcia a l’estat d’abans. El germà ho va fer, amb molta paciència, i trobà la PAU i la gracia de Crist.    

Un germà fou temptat durant molts anys fins a tal punt que, desesperat de la seva salvació, es condemnava ell mateix. Llavors digué: com que he perdut la meva ànima, me’n vaig del monestir. I quan se n’anava va sentir una veu que li deia: les temptacions que tu has suportat durant tants anys són les teves corones. El germà comprengué que no s’ha de desesperar dels malts pensaments que ens vénen, sinó que aquets pensaments ens procuren corones sempre que les suportem com cal.

NO FER RES PER A ÉSSER VIST

Abat PASTOR: Que el teu cor aprengui a observar, el que la teva llengua ensenya als altres.

Abat PASTOR: Quan els homes parlen, volen semblar perfectes, quan prac­tiquen el que diuen, ho són menys.

Abat SISOES: Si la glòria dels homes no ve de Déu, no té cap consistència.

Un abat digué a l’abat Sisoes: quan llegeixo les Escriptures em preocupa de preparar un bon discurs per a respondre a les preguntes que em facin. Li digué Sisoes: això no es pas necessari. Procura solament adquirir el do de la paraula per la puresa de cor, i quedaràs lliure de preocupacions.

Amma SINCLÈTICA: Igual que el foc fa fondre la cera, la lloança fa perdre a l’ ànima el seu vigor i la seva enteresa. És impossible a qui posseeix la glòria del món, produir fruits pel cel.

NO S’HA DE JUDICAR NINGÚ

Un germà va pecar, els ancians es reuniren per a jutjar el que calia fer i enviaren a buscar l’ abat Moisès. Aquest hi anà amb un sac foradat i ple de sorra que es carregà a l’esquena, de manera que mentre caminava la sorra anava caient. Quan els altres el veieren li preguntaren: que és això? Ell digué: els meus pecats s’ escolen darrere meu, i jo no me n’ adono. I ara jo he venir a jutjar els pecats d’ un altre? I els ancians digueren: tens raó.

Abat PASTOR: si vols trobar el repòs en aquest món i en l’altre, digues-te constantment: Qui sóc jo? I no judiquis ningú.

Abat PASTOR. Li preguntaren: si veig la falta del meu germà, esta bé que calli? Respongué: cada vegada que amaguem el pecat del nostre germà, Déu amaga també el nostre. I cada vegada que denunciem les faltes dels nostres germans, Déu denuncia les nostres.

Abat PASTOR: No menyspreïs ningú, no judiquis ningú, no diguis mal de ningú i llavors Déu et donarà el repòs, la teva vida a la cel·la serà sense torbació.

SOBRE LA DISCRECIÓ

Abat ANTONI: Molts han castigat el seu cos amb l’ascesi però llur manca de discreció els ha allunyat de Déu. 

Un germà demanà a l’abat ANTONI: pregui per mi. Li respongué: ni Déu ni jo no tindrem pietat de tu, si tu no en tens de tu mateix, i no demanes res a Déu.

L’ abat ARSENI respongué a l’abat Marc que li consultava què havia de fer amb un monjo que tenia llegums a la cel·la. És bo no tenir-ne, però això s’ha de fer segons les disposicions de cadascú. I si aquest germà no té força per a suportar-ho, que planti llegums.

Abat AGATÓ: L’ home irascible encara que ressusciti morts, no és agradable a Déu a causa de la seva còlera.

Tres germans anaren a consultar l’ abat AQUILES. Un dels tres germans tenia molt mala reputació. Tots tres li demanaren un record, i ell el concedí només al de la mala reputació. L’ endemà els altres dos hi anaren i li demanaren el perquè d’aquella preferència, i els respongué: sabia que vosaltres no us entristiríeu, però ell potser sí, pensant que era un refús per la mala reputació.

Abat ABRAHAM: Les passions no es maten, sempre són vives, però en les persones sanes estan només encadenades.

Un germà va anar a trobar l’ abat TEODOR dient-li: saps que un germà se n’ha entornat al món? Li respongué: no t’ estranyis d’això. Estranya’t més aviat si saps que un germà a pogut fugir de la còlera de l’enemic.

Un ermità cèlebre anà a veure a l’ Abat PASTOR i li parlà de les Escriptures i de coses espirituals, però l’ Abat no li tornà resposta. Quan un altre germà li va preguntar perquè no li responia, ell li va respondre: "l’ermità de dalt, diu coses celestials, però jo sóc de baix, i dic coses terrestres. Si ell m’ hagués parlat de passions de l’ànima, jo li hauria respost, però ell em parlà de coses espirituals que jo ignoro”. Llavors digué l’ ermità: veritablement aquest home és de Déu.

Un germà digué a l’ abat PASTOR: he fet un gran pecat i vaig a fer penitència durant tres anys. Respongué l’ abat: és massa. M’aconselles, doncs, només un any? És massa, li tornà a respondre. Doncs 40 dies? És massa, li digué. I afegí: al meu entendre, quan un home es penedeix amb tot el seu cor i s’ allunya del pecat, Déu està content al mateix moment.

L’ abat PASTOR interrogat sobre pensaments impurs, respongué: els vestits abandonats molt de temps, acaben per convertir-se en pols. Igualment passa amb els pensaments impurs que són en el nostre cor, si no els exercim físicament es tornen pols.

Abat PASTOR: No visquis a un lloc on tu vegis que els altres s’acullen a la teva ombra. No hi faries cap progrés.

Abat PASTOR. Un germà digué a l’ abat Pastor: em venen malts pensaments que em fan mal. L’ ancià li digué: agafa l’aire i embolica’l amb el teu davantal. Respongué: no puc. Doncs bé, respongué l’ancià, tampoc no pots privar els pensaments de venir, però el que tu pots fer és resistir-los.                                                                                                                  
L’abat PAMBO fou interrogat per dos germans. Un li digué: dejuno dos dies per setmana, i no menjo sinó rosegons de pa, creus que sóc monjo? L’altre li digué: del treball que faig me’n guardo una mica per a no­drir-me, la resta la dono en almoines. Creus que sóc monjo? L’ancià al cap de tres dies digué: “Pambo, tu dejunes dos dies creus que per això ets monjo? No ! Pambo, tu treballes i fas almoines, creus que per això ets monjo? No! I afegí: això són bones accions, però si guardes la teva consciència de judicar el teu germà, aleshores seràs monjo.

Un germà anà a trobar a l’abat SILVÀ DEL SINAÍ, i veient els monjos com treballaven digué: “no us ocupeu del menjar que es fa malbé, Maria ha escollit la millor part”(Lc. 10,42). L’ancià envià aquest germà a una cel·la. En arribar el migdia no l’anaren a buscar per dinar. Llavors anà a reclamar a l’abat SILVÀ. I l’ abat li digué: “tu ets un home espiritual i no tens necessitat d’aliments. Nosaltres som carnals i mengem. És per això que treballem. Tu has escollit la millor part: lleixes tot el dia, i no necessites aliment. El germà feu una metànoia (inclinació) i digué: Perdoneu-me! Afegí l’ancià: “Maria té necessitat de Marta, i és gracies a Marta que Maria lloa el Senyor”.

Amma SINCLÉTICA: Hi ha una tristesa útil i una tristesa devastadora. La tristesa útil ens fa plorar els nostres pecats i les febleses dels al­tres, i ens empeny a abandonar la resolució d’arribar a la perfecció del bé, sabent que tots som pecadors. Aquestes són les característiques de la veritable saviesa. Però hi ha una altra tristesa que ve de l’enemic: la acèdia (el disgust) que ve sense cap motiu. Contra aquesta cal lluitar redoblant la pregària.

Amma SINCLÈTICA: Una ascesi desmesurada ve del diable. No vulguis dejunar molt i després menjar molt. No gastis tots els cartutxos d’un cop si no vols trobar-te desarmat a l’hora de la lluita. El que diferencia l’as­cesi real de la diabòlica és la moderació. Vetlla sempre sobre el teu cos i la teva ànima, són les teves armes per a esdevenir prompte a qualsevol contrarietat.

Amma SARA: Si jo demanés a Déu que tots els homes estiguessin satisfets de mi, hauria de fer metànoies (inclinacions) a la porta de cada un. Jo prefereixo pregar Déu que em guardi el cor pur davant tothom.

Amma SARA: No és la presència de mals pensaments el que ens porta vers la condemnació, sinó el mal us d’ aquets pensaments. Tant pots naufragar a causa d’a­quests pensaments, com ser coronat per causa d’aquets mateixos pensaments.

Amma SARA: No lluitis contra tots els mals pensaments sinó contra un de sol, car tots els pensaments dels monjos tenen un sol cap. Cal examinar quina es la seva naturalesa en concret, i després lluitar contra ella, així els altres pensaments perdran força. 

Un germà preguntà a un ancià. Pare: jo interrogo als ancians que em responen moltes coses, però no em queda res del que em diuen. Amb quin fi, doncs, interrogar-los si no en trec cap profit? Llavors l’ancià li feu agafar dos vasos que estaven buits i li digué: omple’n un d’aigua i torna’l a buidar. Fes-ho una altra vegada, una altra, i després li preguntà: ¿quin és el vas més net? . El que hi ha passat aigua, digué el germà. Aleshores l’ ancià va respondre: Doncs igualment passa amb les qüestions que tu proposes. Bé que no en retens res del que sents, però mentrestant et purifiques més que aquell que no pregunta mai.

Un ancià: Quan ens reunim per parlar de coses bones nosaltres entrem al cel. Quan diem mal de l’altre entrem a l’ infern.

SOBRE LA VIGILÀNCIA

Abat ARSENI: Lluita amb totes les forces, perquè la teva activitat interior sigui segons Déu, si el cerquem, venceràs les passions de l’home exterior.

Abat ARSENI: Si el cerquem, Déu se’ns apareixerà, i si el retenim, Ell romandrà a prop nostre.

Abat ALÒNIUS: Si l’home vol, un sol dia és suficient per arribar a la perfecció.

Abat TEONAS: És perquè la nostra ànima està distreta i s’aparta de la contemplació de Déu, que esdevenim captius de les passions carnals.

Amma SINCLÉTICA: Nosaltres no tenim seguretat en aquest món. Sant Pau diu que el qui està dret vigili de no caure. Nosaltres sembla que naveguem sobre la mar calma, però en tot moment ens podem perdre abandonant el govern de la justícia.

Abat HIPERÈQUIOS: tingues sempre en el teu esperit el Regne del cel, i ben aviat el tindràs per heretatge.

Abat HIPERÈQUIOS: Si hom perd or o argent el pot trobar, però si perd una ocasió no la torna­rà a trobar pas.

Abat HIPERÈQUIOS: Si no vigilem el nostre exterior, és impossible que guardem en nostre interior. 

SOBRE EL PREGAR CONTINUAMENT

L’ abat AGATÓ digué a uns germans que li preguntaren quina era la virtut que demana més esforç. Digué: a mi em sembla que la que demana més esforç és pregar Déu. Si l’home desitja pregar Déu, els dimonis lluitaran per a interrompre la seva oració, ells saben que res no els fa tan obstacle com la pregària que s’aixeca vers el cel. En efecte, qualsevol feina que faci l’home religiós, encara que li demani molt d’ ardor i constància, acabarà per obtenir el repòs. La pregària, en canvi exigeix fins al darrer respir, un combat penós.

Abat HIPERÈQUIOS: Així com és impossible veure la pròpia cara en l’aigua tèrbola, tampoc po­dem contemplar Déu sense ser purificats dels desitjos malsans.

SOBRE  LA PRÀCTICA DE LA HOSPITALITAT  I  LA MISERICÒRDIA

Un germà anà a visitar un anacoreta, i en marxar li digué, perdoneu-me, ja que no us he permès practicar la regla. L’ anacoreta li respongué: la meva regla és oferir-te l’hospitalitat i enviar-te en pau.

Fins en les bones accions, el dimoni envia a l’ànima un esperit mesquí en els detalls, a fi de fer perdre la recompensa. Hi havia un sacerdot que feia moltes almoines. Un dia una vídua li demanà blat portant una mesura gran. Li digué el sacerdot: "és força gran aquesta mesura". La vídua quedà confosa. En haver marxat li digué l’ancià: Li has deixat aquest blat? No, digué, sinó que li he regalat. Llavors digué l’ancià, si ho dones sense esperar res ¿per què en aquest detall ets tan mesquí, fins al punt d’ avergonyir la dona?

SOBRE L’OBEDIÈNCIA

Vingueren a veure a l’abat PAMBO quatre germans. Un dejunava molt sovint, l’altre no posseïa res, l’altre tenia una gran caritat, i l’altre vivia sotmès feia 22 anys a un ancià. Digué l’abat Pambo: La virtut d’aquest últim sobrepassa a tots els altres, perquè ells han aconseguit la virtut per pròpia voluntat, però ell abandona la pròpia voluntat per a fer la d’un altre. Els homes d’aquest tremp són màrtirs, si persisteixen fins a la fi.

Amma SINCLÈTICA:  Entre els qui viuen en comunitat nosaltres preferim molt més l’obediència a l’ascesi, car l’ascesi és mestre d’or­gull, mentre que l’obediència és mestra d’humilitat.

Els dimonis digueren a un germà: Tu ens has vençut, ja que quan t’ exalcem tu t’aban­dones a la humilitat, i quan t’ humiliem tu t’eleves sobre els cims. Perquè quan et diem: tu has fet un gran progrés, tu penses en els teus pecats. I quan et fem veure que ets molt negligent, tu dius: resaré uns quans salms amb la confiança que Déu tindrà misericòrdia de mi, i d’aquesta manera ens vences.

Digué un ancià: a casa d’a­quell que comença a convertir-se, Déu no cerca res tant com l’obediència.

SOBRE LA HUMILITAT

L’ abat ANTONI: Vaig veure els paranys de l’enemic estesos per tota la terra i gemegant vaig dir: qui, doncs se n’escaparà? I vaig sentir una veu que deia: LA HUMILITAT

L’ abat ARSENI atacat pels dimonis, pregava: Senyor no m’abandonis pas! Jo no he fet res de bo als teus ulls, però dóna’m, almenys ara, de començar a viure bé.

L’ abat MOISÉS digué al germà ZACARÍES: digues- me què he de fer. En sentir aquests mots Zacaríes és tirà als seus peus dient: Pare ets tu qui m’interrogues? I l’ancià respongué: creu-me fill meu Zacaríes, jo he vist l’Esperit Sant sobre teu. Llavors Zacaríes agafà la caputxa, la tirà a terra i la trepitjà dient: Si un no és trepitjat així, no pot ser monjo.

L’arquebisbe Teòfil digué a l’abat de Nítria: Pare ¿què has trobat d’ avantatjós en aquest camí? Li respongué l’ancià: l’ acusar-me a mi mateix. És veritat, no hi ha altre camí a seguir, digué l’arquebisbe.

L’abat TEODOR menjava amb els monjos. Ells es passaven les copes mútuament sense dir res, ni el "Perdoneu-me" habitual. L' abat Teodor digué aleshores: els monjos han perdut llur títol de noblesa, el mot: "perdoneu-me".

Abat TEODOR: La humilitat i el temor de Déu estan per sobre de totes les altres virtuts reunides.

El dimoni digué a MACARI: Jo faig tot el que tu fas, dejuno, vetllo...etc. Però hi ha una sola cosa per la que tu em tens dominat i que em priva de vèncer-te: la teva humilitat.           

L’ abat PASTOR interrogat sobre el comportament d’un monjo, digué: sigues reservat com si fossis foraster, no cerquis imposar el teu punt de vista, així viuràs en pau.

Abat PASTOR: Prosternar-se davant Déu, no donar-se importància, i deixar la pròpia voluntat, heus ací les eines amb les quals el monjo pot treballar.

Abat PASTOR: La humilitat és la terra que el Senyor ha demanat per fer el seu sacrifici. Si l’home és posa al seu lloc, no quedarà confós.

Abat SISOES: El qui practica en silenci el deseiximent, i consent a no ser res, compleix totes les Escriptures.

L’abat SISOES interrogat sobre què és viure com a monjo, respongué: callar, i allà on vagis, dir-te: no m’ imposaré en res. Això és viure com a pelegrí. 

Abat SISOES: No és una gran cosa que el nostre esperit estigui amb Déu. El que és una gran cosa és que et vegis tu inferior a tota criatura. Aquest pensament unit al treball esforçat, heus aquí el que porta a la humilitat.

Amma SINCLÈTICA: És tan difícil salvar-se sense humilitat, com construir un vaixell sense fusta.

Amma SINCLÈTICA: Aquell que és lloat i honorat més del que mereix, en rep un greu mal. Per contra, aquell que els homes no hauran mai honorat, serà glorificat allà dalt.

Un germà preguntà a un ancià: Pare, si un meu germà em raporta pensaments del món vols que li digui que calli? No li respongué l’ancià perquè nosaltres no ho sabem fer. No fos cas que, després d’haver demanat al pròxim de no fer-ho, nosaltres també ho féssim. Que he de fer, doncs? preguntà el germà? Callem nosaltres, respongué l’ancià, i això serà suficient.

Un ancià: La humilitat és que tu perdonis al germà que ha pecat contra tu, abans que et faci una "metànoia" (et demani perdó)

Un ancià digué: mai no m’he posat vermell per quedar en l’obscuritat, sinó que el meu sol pensament és de pregar al Senyor que em despulli del meu home vell.

Un ancià digué: la humilitat és fer el bé al qui et feu el mal, i si no arribes a questa alçada, fuig, al menys, escollint el silenci.

Un ancià, interrogat sobre qui són els anyells i qui els cabrits, respongué: el cabrit sóc jo, pel que fa als anyells Déu ho sap. I respongué el germà: a mi em salva la teva humilitat.

Un ancià feu 60 setmanes seguides de dejuni perquè li fos revelat un text de l’ Escriptura. I veient que no ho havia aconseguit és digué: me’n vaig a preguntar-ho a un germà. Llavors se li aparegué un àngel que li digué: les 60 setmanes no t’han acostat tant a Déu, com l’acte d’humilitat d’anar-ho a pre­guntar a un germà.

Un ancià: Si un dóna una ordre a un germà amb humilitat i temor de Déu, aquesta ordre disposa el germà a sotmetre’s i a fer el que 1i manen. Però si un la dóna amb esperit de domini, volent fer sentir la seva autoritat, Déu, que veu els secrets del cor, no inspira pas al germà a fi d’ entendre i executar l’ ordre. Allò que es fa segons Déu és reconegut per la seva humilitat i forma de pregària. Mentre que el que és manat amb irritació o brusquedat, ve del maligne.

Un ancià: prefereixo una caiguda suportada amb humilitat, que una victòria obtinguda amb orgull.

Un ancià: No menystinguis cap inferior, car tu no saps si l’ Esperit està en ell o en tu.

Un ancià: quan un germà peca, és millor callar. El teu silenci humil ajudarà el germà.

Un ancià fou interrogat, ¿en què consisteix el progrés per a l’home? Digué: en la humilitat. Com més un s’abaixa vers la humilitat, més s’aixeca vers la perfecció.

Un ancià: Si hom diu: perdoneu-me, humiliant-se, tota la temptació és vençuda.

Un ancià: Quan l’home s’ acusa ell mateix, no perd pas la seva recompensa.

Preguntaren a un ancià ¿què vol dir posar-se sempre sota els altres? Digué: és no estar atent als pecats dels altres , sinó als propis, i pregar Déu sense parar.

Un ancià digué: aquell que suporta pacientment els menyspreus i les injuries, és salvat.

Un ancià digué: són més benaurats els qui veuen els propis pecats, que els qui veuen els àngels.

Uns germans envoltaren l’abat Joan KOLOBOS per fer-li unes preguntes. En veure-ho, un ancià li digué per gelosia: abat Joan, el teu vas és ple de pols. És veritat, respongué ell, tu dius això i no veus l’ interior, però si veiessis el meu interior,  què diries?

JOAN de Tebas va servir 12 anys al seu Abat per alleugerir-lo de les seves malalties. I l’ancià sempre el va tractar amb menyspreu, sense dir-li una pa­raula de coratge. Però quan va estar a les portes de la mort, en presència dels ancians de la regió va dir l’ancià: heus aquí un àngel i no un home.

Si algú tenia un germà feble, o insolent, l’ abat Isidor deia: envieu-me’l a mi. I ell guaria la seva ànima a força de paciència.

Abat PASTOR: Siguin quines siguin les teves penes, la victòria sobre d’elles consisteix en callar.

Els filòsofs digueren a un monjo: que feu de més vosaltres, que no ho fem nosaltres també? Vosaltres dejuneu? nosaltres també. Maltracteu el cos? nosaltres també. Que feu doncs vosaltres al desert? L’ancià li respongué: nosaltres posem la nostra confiança en la GRÀCIA de Déu, i practiquem la pure­sa (guarda del cor). Nosaltres no hi reeixim, digueren els filòsofs.

Un germà defectuós, desitjava tot el que tenia el seu ancià i d’amagat li robava. L’ancià que se’n va adonar, no el va reprendre, sinó que es va dir, en deu te­nir necessitat. I ell es va esforçar a treballar més a causa del germà. Quan va arribar a les portes de la mort, besà les mans del germà lladre i li digué: Germà jo dono gràcies a aquestes teves mans perquè a causa d’elles jo vaig al Regne del cel. Llavors el germà s’omplí de compunció, féu penitència i esdevingué un bon monjo, segons l’exemple d’aquell gran ancià.

SOBRE LA CARITAT

L’abat ANTONI digué: la vida i la mort ens vénen del proïsme. Si guanyem el nostre germà guanyem Déu, si l’escandalitzem és contra el Crist que pequem.

Abat AGATÓ: En tant com he pogut, no he anat mai a dormir guardant en el meu cor ressentiment contra ningú, i no he deixat mai que ningú anés a dormir tenint alguna cosa contra mi.

Abat PASTOR: No hi ha res més gran que l’amor, que consisteix en donar la vida pel proïsme. En efecte, quan algú és insultat o malferit o blasmat per un germà, si li torna bé per mal, ell dóna la seva vida pel proïsme.

L’ abat PAFNUFI voluntàriament no bevia mai vi. Una vegada, essent de camí, és va trobar amb una patrulla de bandolers que estaven bevent. El cap de la patrulla el va conèixer i li digué per mofar-se’n, si no beveu vi amb aquesta copa us tallo el cap. L’ancià volent guanyar-se’l, en va veure. Llavors, el cap dels bandolers, li feu una metànoia (reverència) dient: Pare perdoneu-me, car us he molestat. Li respongué l’ancià: Jo crec que Déu et farà misericòrdia en aquest món i en l’altre, a causa d’aquesta copa. Y el cap dels bandolers es va convertir, amb tota la patrulla, en sentir això.

Un ancià digué a un jove monjo: vivim junts. Però el jove li digué: jo sóc pe­cador, i no puc viure amb tu. Però l’ancià insistí. Llavors el jove li digué( per provar-lo: la setmana passada vaig anar a ciutat i vaig pecar amb una dona. L’ancià li preguntà ¿vols penedir-te’n ? Sí, contestà. Afegí l’ ancià: doncs jo portaré la meitat d’aquest pecat. Llavors li digué el jove: Ara sí que veig que podem viure junts.

Un ancià:  Si algú et demana alguna cosa, i tu la dones a contracor, hi ha voluntat pròpia en aquest do. No està escrit: si algú et lloga per una milla, fes-ne dues amb ell? I això vol dir: si algú et demana alguna cosa, dóna-la del fons del cor, i amb tota l’ànima.

Un ancià: No he desitjat mai una cosa que em pogués ser útil si això comportava un dany pel meu germà, car crec que el guany del germà és per a mi el millor avantatge.