|
L' ESPERIT SANT
NOMÉS CONEIXEM DÉU PER
L' ESPERIT SANT
El staret revé
constantment sobre els mateixos temes :
. Només coneixem Déu per l' Esperit Sant.
. Déu estima els homes amb un amor infinit, ho sabem per l' Esperit
Sant.
. L' Esperit Sant és sobrietat, dolçor, humilitat, i porta pau,
compassió, i amor als enemics.
. Aquell qui en el fons del seu ésser viu d' aquets pocs
pensaments, veu, a través d' ells, l' UNIVERS tot sencer.
L' ESPERIT és la VIDA
En l'
alternança del pecat i la gràcia, l' home arriba a la convicció que ell
no té la vida en ell mateix, sinó que l' ESPERIT Sant és
la VIDA. Només quan l' home és afavorit amb la vinguda de l' Esperit
Sant, comunica als altres la VIDA ETERNA, que és Déu mateix, amb una
LLIBERTAT que la paraula humana es impotent de descriure.
Qui ÉS SANT ?
No és pas “sant” aquell que ha aconseguit un grau molt elevat en la
moral humana, ó en una vida ascètica o de pregària, sinó aquell que es
condemna ell mateix per DO de l' Esperit Sant que viu en
ell.
SALVAR tots els HOMES
Ningú no pot salvar els
altres sinó és per l' AMOR. I l' amor vol anar fins al final .És
per això que abraça tots els homes de tots els temps, o
sigui l' Adam TOTAL. Preguntàrem al Starets com podríem
trobar un amor TAN GRAN. I ens va dir : és normal que ens estimem
perquè tots tenim la mateixa naturalesa. I la FORÇA per a estimar, ens
la donarà
l' Esperit Sant.
La COMUNIÓ de l' ESPERIT
Qui estima Déu, és inserit en la vida divina. Qui estima el germà
és inserit en la vida del germà. Qui estima el món sencer entra en
COMUNIÓ amb tota la humanitat. Cal parlar d' una comunió
ontològica, allà on actua la gràcia de l' ESPERIT Sant, creador de
totes les coses.
La LLIBERTAT
Els homes cerquen la llibertat en el “no – res”, i la llibertat només
existeix en Déu, o sigui on hi ha VIDA veritable. L' home esdevé
lliure quan té l' ESPERIT SANT. Tot home que es lliura al pecat n' és
esclau, mentre que “allà on hi ha l' Esperit, hi ha l' alliberament”
(2 Cor 3, 17)
LA DEÏFICACIÓ
La nostra DEÏFICACIÓ
La nostra deïficació comença ARA, i es manifesta en l’acte de
l' Encarnació: “vinguda – mort – descens a l' infern”. És, doncs, per
aquest camí que esdevenim semblants a Déu, en Crist, per tota
l' ETERNITAT. És un camí que uneix la màxima “felicitat” i la màxima
“sofrença”, de forma MAJESTUOSA.
La PARAULA de DÉU
La Paraula de Déu no s' adreça a la nostra intel·ligència, sinó al
més profund de nosaltres mateixos. Aquell que li obre el cor
fins a la seva última profunditat, esdevé “divinitzat”.
Això no ho podem pas explicar a aquells qui no n’han fet
experiència.
La DEÏFICACIÓ de l' HOME
No és pas per a viure la vida de l' home que Déu ha creat el món, sinó
perquè l' home visqui la vida de Déu. Així quan l' home no arriba
a la DEÏFICACIÓ (irrealitzable sense l' ajuda de Déu) el sentit de la
seva existència desapareix. En la deïficació, l' home esdevé plenament
realista, perquè ho veu tot amb els ulls de Déu.
L' AMOR
Els DOS AMORS
Qui no coneix l' amor perfecte se sent dividit per dos amors:
quan estima Déu, s' allunya dels homes endut per un egoisme
espiritual. Quan estima els homes s' allunya de Déu, com a cosa
inútil . El Starets fonia els DOS AMORS en una unitat, però amb
diverses “manifestacions”: GLORIÓS per a Déu, i CRUCIFICAT per als
homes.
L' ACTITUD amb el PROÏSME
L' actitud que tenim envers el seu proïsme és l' indici segur del
grau de coneixement que tenim de DÉU i de nosaltres mateixos.
Tothom té un valor preciós davant Déu, i una gran DIGNITAT.
Per això no ens hem de permetre mai de tenir contra algú un pensament
amarg, ni ferir-lo. Car tots som FILLS de DÉU.
AMOR als PECADORS
Als ulls del Starets Silvà aquest criteri de l’amor als pecadors
tenia una importància DECISIVA. Deia: El Senyor és Misericordiós i
compassiu amb TOTHOM. Té pietat dels PECADORS com una MARE dels
seus fillets, encara que vagin per mal camí. Allà, doncs, on no hi ha
amor als pecadors, l' Esperit Sant hi és ABSENT
ESCLAUS dels GERMANS
N' hi ha que tenen por d' estimar els germans, pensant que ells
s' aprofitaran de la nostre “feblesa”. Però aquesta “feblesa” és
falsa. Per aquest camí els SANTS fent–se “esclaus” dels germans, s'
emporten una VICTÒRIA que roman pels segles.
ELS FARDELLS dels ALTRES
Els qui seguim el Crist, hem d' esdevenir semblants a Ell, prenent sobre
les nostres espatlles els “fardells”, o les malalties dels
altres. El cristià ha d' estar al costat d' Aquell que “ha pres
damunt seu el PECAT del MÓN”.
L' AMOR CRUCIFICAT
A la base del
cristianisme hi ha “l' amor crucificat” de crist. Un amor ple de
COMPASSIÓ pel proïsme, que “martiritza” al cristià. Perquè si abans no
hem TRENCAT el propi pecat, serien els altres els qui es
carregarien el fardell de les nostres faltes.
El PODER de l' AMOR
L' infern no és el lloc on hi ha els pecadors sinó l' “estat
espiritual” de la criatura que s' allunya de l' AMOR de Déu.
El poder de l' amor és de canviar el camí de la mort pel camí de
la vida. Car també nosaltres hem de passar, com el Senyor, per la
CRUCIFIXIÓ, per arribar , pel camí de l' AMOR fins a ser “fills de la
resurrecció”.
BEURE el CALZE
Estimar amb l' amor de Crist significa “beure el calze” de la passió de
Crist. Perquè tot amor segons el manament de Crist, passa per la cruïlla
de la prova. No és sinó per la PROVA, que l’amor rep un valor
d' eternitat.
EL SEGON MANAMENT
Si després d' un estat de contemplació, hom no sent amor pels
“enemics”, o queda en l' ànima un sentiment d' orgull o autosuficiència,
cal creure que ha estat una contemplació FALSA. L' amor als “enemics”
ens diu en quina mesura vivim en Déu.
PAU en el COS
Per tenir PAU : cal estimar tots els homes sense fer diferències,
i cal estar sempre preparat per a morir. Llavors la pau no sols
inundarà
l' ànima, sinó també el COS.
L' AMOR AUTÈNTIC
És assumint la falta de l' altre que es revela l' autenticitat
de l' amor. ¿On seria l' amor si només en volguéssim el costat
agradable? Quan hom pren lliurement sobre seu la falta i les
penes de l' altre, llavors
l' ESTIMA veritablement.
L' AMOR als ENEMICS
L' amor als
“enemics” (als qui no ens demostren simpatia ) és el senyal que estem en
COMUNIÓ amb Déu. L' Amor a tots els homes, tant als qui fan el
bé, com als qui ens fan mal, és el que ens fa semblants a Crist, que ha
estès els seus braços a la Creu per a REUNIR tots els homes.
L' anar més enllà de les simpaties, ens duu a la plenitud de l'
existència.
L' OBEDIÈNCIA
DEMANAR l' OBEDIÈNCIA
És tan gran la
“ciència” de l' obediència, que ens cal PREGAR MOLT a fi que els
nostres “ulls espirituals” s’obrin, i puguin veure la
importància que té per a la nostra santedat.
FRUITS de l' OBEDIÈNCIA
Sense l' obediència l' home resta inevitablement un cercle tancat,
sempre miserable, davant l' ETERNITAT. Sigui quin sigui el grau d'
educació
d' una persona, sense obediència evangèlica l' accés al seu món
interior està barrat, i l' amor de Crist no hi pot pas
penetrar.
L' OBEDIÈNCIA al GERMÀ
Si no som humils i obedients davant el germà, com ho serem davant Déu?
Com serem dòcils a la seva voluntat eterna? L' ascesi de
l' obediència ens és indispensable no sols en referència a Déu,
sinó en referència al germà. Car la CRUCIFICANT ascesi de l' obediència,
afina en nosaltres la capacitat de percebre més profundament la
voluntat de Déu.
El PODER de la IMAGINACIÓ
El creient humil i simple s' allibera del poder de la
imaginació irreal i de les “elevacions desencarnades”, pel desig de
viure segons la voluntat de Déu. Això és a la vegada tan
simple i tan amagat als ulls dels “savis”, que es impossible
comunicar-ho amb paraules.
Les TENEBRES EXTERIORS
Per a viure
segons la voluntat de Déu i no “al propi aire”, cal la renuncia a
la voluntat pròpia i a la imaginació, que són incapaces de produir del
no res una existència real. La pròpia voluntat i la
imaginació són més aviat “tenebres exteriors”.
Les ETAPES de l' OBEDIÈNCIA
Al començament l' obediència és un acte d' abandó passiu. En una
forma mes perfecta l' obediència és una activitat positiva que
vol acollir la voluntat de l' altre. Llavors el cor S' OBRE i s'
enriqueix. Però en un estadi encara més perfecta l' obediència ens porta
a percebre amb finesa en l' altre, la imatge de Déu, cosa que
suposa un grau molt alt de maduresa.
SEMPRE DOLÇ
Quan Silvà parlava de Déu era atrevit, audaç, com si no
tingués temor de Déu. Nosaltres li dèiem: “calla !” I ell, sempre
dolç, callava. Nosaltres sabem que els que cauen en la “il·lusió
espiritual” són desobedients i s' hi tornen quan algú els
contradiu. El Starets NO HO FEIA MAI.
LA PREGÀRIA
El FI ÚLTIM és la PREGÀRIA
L' essència de la pregària no es troba en la reclusió del desert, sinó
en el romandre constantment en Déu, fent la seva voluntat allà on
sigui. Sigui quina sigui la forma de vida que portem, i el lloc on
vivim, la PREGÀRIA roman sempre el fi últim de la nostra vida.
La LLUITA contra les PASSIONS
El camí de la pregària comença per la lluita contra les passions,
en la qual l' esperit es torna estable per la pregària, i
el cor veu les realitats amb una CLAREDAT que toca la certesa.
Llavors l' esperit comença a callar. I aquest SILENCI del cor
ens posa al llindar de la contemplació, a la qual TOTS som
cridats.
VÈNCER l' ORGULL
La més profunda i dolorosa de
totes les lluites és la lluita contra l' orgull que torna cec
al monjo per a veure tot allò que el supera. Per a
vèncer-lo cal evitar instal·lar-se en l' interior de les nostres PRETENSIONS, i
en silenci, sense ser vist per ningú, pregar Déu, vessant
llàgrimes de compunció.
La CONTEMPLACIÓ
Quina és la garantia de la
nostra contemplació? Com saber que no caiem en la imaginació?
El benaurat Silvà afirmava categòricament que el sol criteri és l'
amor als enemics. Allà on hi ha l' Esperit hi regna
infal·liblement l' HUMIL AMOR als ENEMICS, i la pregària per tot
el MÓN.
Les PROVES
Déu no és sempre fàcil
per a l' home. En períodes prolongats hom sent com si la gràcia l'
hagués abandonat. Llavors des de les TENEBRES és gira cap a Déu amb una
veritable pregària. Després d' haver passat aquesta “dura
prova”, comprèn que “RES no el pot separar de l' amor de Déu”.
La MENTIDA de la VIDA
Quan l' home prega, arriba a
la pau profunda. Però sap que si avui ha dit “mai més”, demà se’n
farà enrere, experimentant la MENTIDA de la seva vida. Llavors, poc a
poc, la seva pregària el va portant a la Veritat de Déu, a la
qual s' arriba amb la "mort".
La VIDA EVANGÈLICA
El staret era un
testimoniatge vivent de com el coneixement de les veritats
espirituals més elevades, s' obtenen de viure una vida evangèlica
i no d' una erudició. El seu coneixement no era abstracte sinó VITAL,
i era el fruit de la seva ascesi en la pregària.
EL REFÚS DE LA MORT
El refús a acceptar l'
absurditat de la mort, com un retorn al “no-res”, ens mou a cercar en
les Escriptures, paraules de Vida ETERNA. Però cap paraula, cap llibre,
cap pensament, és suficient per a convèncer-nos. Només la PREGÀRIA ens
condueix a la certesa que Déu, ens ha admès a la seva ETERNITAT.
LA PREGÀRIA i el TEMPS
La pregària ens fa entrar en
l' ETERNITAT, més enllà del temps. Llavors entenem que “per a Déu 1.000
anys són com un dia” ( 2 Pe 3,8)Que “ja toquem la fi dels
segles” (1 Cor 10,11), que “Ell ens ha escollit abans de la
creació del món” ( Ef 1, 4 )... És
que pels cristians EL TEMPS JA HA ARRIBAT a la Fi, i “veuen l'
arribada del Regne, abans de gustar la mort” ( Mc 9, 1 ).
CREAR la NOSTRA PREGÀRIA
La pregària és la creació
suprema de l' home. Hi ha tants modes de pregària com actituds
interiors de la persona. La pèrdua de l' esperit de pregària és un
perjudici que RES no pot compensar. L' essencial de la vida és guardar
el cor pur a fi de poder PREGAR.
La VIDA ESPIRITUAL
EL REBUIG de TOTHOM
El cristià és un ésser
completament sense defensa. Està sota els cops de tots i de cada un. És
l' esclau de tots i com “el rebuig de tothom”
(1Cor 4, 13) i
alhora ell, i només ell, és LLIURE, en el sentit més profund del
mot.
La LLIBERTAT dels FILLS
L' home es justifica i s'
excusa perquè no es vol COMPROMETRE. Es justifica perquè no és
conscient de la llibertat que Déu li ha donat. La justificació és
una actitud servil. Per això voler-se justificar és propi d'
un esclau que no comprèn la llibertat dels fills de Déu.
L' Esperit d' AMOR i l'
esperit d' ORGULL
L' Esperit Sant és amor i pau
amb Déu i amb el proïsme. L' esperit
d' il·lusió, o d’orgull, no
fa créixer ningú, ja que NO ha CREAT res. Només pot produir
l' ansiosa follia de la VANITAT, i condueix a una freda
indiferència. L’ESPERIT SANT és amor , i dóna a l' ànima la força per a
estimar TOTHOM, fins i tot els enemics. Qui no té amor als enemics
encara no ha conegut Déu.
FIAR-SE de DÉU
L' asceta no es fia d' ell
mateix, sinó que creu que Déu ho pot TOT. La mesura
infal·lible és la doctrina de Crist, que és la font de VIDA DIVINA.
Aquesta FE el porta a sotmetre tots els seus judicis, al sol
judici DARRER. Perquè tot acte, per petit que sigui, compareix
cada dia davant la PARAULA de CRIST.
El CONEIXEMENT ESPIRITUAL
Arribar al “coneixement
espiritual” és una cosa molt lenta, i cal deixar passar molts anys.
No és possible adquirir-lo sense la vinguda de Déu. Quan Déu
REPOSA en una persona, ella viu en Déu amb una certesa que no es pot
explicar amb paraules. Davant aquest Déu més gran que les seves
paraules, ella resta SILENCIOSA en un benaurat repòs.
EL DÉU PERSONAL
Quan el Déu personal es
revela a l' home, aquest pren consciència del seu propi caràcter
personal, en el qual es reflecteix la “imatge de Déu”. Llavors se li dóna l' experiència de la seva individualitat, en
una veritable NAIXENÇA de DALT.
La COMUNIÓ amb DÉU
La veritable vida
espiritual no és situa en el pla de la imaginació, sinó que és
CONCRETA i POSITIVA. És una comunió amb Déu per una pregària personal.
La percepció d' un Déu personal purifica la imaginació i les
especulacions abstractes, i ens fa penetrar en una COMUNIÓ vivent
i íntima.
PRESSENTIR la Vida ETERNA
El qui encara no pressent
la vida ETERNA no té un Amor perfecte i pot ofendre el seu germà. Quan
Silvà va pressentir la “VIDA en el CRIST“ va descobrir la SEMBLANÇA
amagada que tothom té amb Déu. Llavors el seu AMOR als germans va
ser “perfecte”.
VIURE en la GRÀCIA
Aquell qui viu en la gràcia,
veu la gràcia en els altres. L’actitud d’una persona envers el seu
proïsme, denota la mesura de la gràcia que ell té. Si veu en el seu
germà la presència de l' ESPERIT SANT vol dir que ell el té en
el seu cor.
MORIR EN CRISTIÀ
Hom no pot viure “en
cristià”, sinó només morir en cristià. Ja que mentre vivim
en aquest món la “carn” no ens permet de romandre ininterrompudament en
Déu, “aquell qui la nostra ànima estima”. No
s' arriba a la perfecció
sinó pel gran misteri de la mort, que posa el “senyal” de la vida
eterna, sobre el camí de la persona humana.
EL CONEIXEMENT espiritual
Hi ha un camí que mena al
coneixement espiritual, i que consisteix a entrar dintre d' un mateix
per a trobar-hi Déu i els GERMANS. Llavors, integrat en Déu, el
monjo veu TOT L’UNIVERS. El Starets Silvà, lliure de tota vana
curiositat i de tot aferrament passional, estava contínuament ocupat per
DÉU i pels altres.
La PRÒPIA RESURRECCIÓ
La FE és el que ens salva.
Per la Fe en la misericòrdia de Déu, l' home viu la seva pròpia
resurrecció. Malgrat tot, la majoria de cristians no han viscut mai
aquesta “pròpia resurrecció” però ells hi creuen, i aquesta Fe
també els salva. Hora vindrà que aquesta FE farà sortir l' home de les
tenebres per portar-lo als vastos espais de la VIDA ETERNA.
La PROVIDÈNCIA
La vida espiritual al
començament és fàcil però després és posada a prova durament.
L' actitud dels altres, les malalties, les circumstàncies, tot es gira
en contra d' ell. Només el sosté la fidelitat i la confiança
en Déu. No serà fins després que la “prova” hagi passat que
comprendrà
l' inefable PROVIDÈNCIA de Déu que ens guarda.
L' INFERN
Aquestes reflexions sobre l'
infern de Silvà ens sorprenen. Per a copsar el seu pensament cal llegir
completa la seva obra. Pot ser més entenedor saber que Silvà, abans
d’entrar al monestir, va ser un adúlter, i durant la resta de la seva vida en té
remordiments. Un dia diu que va sentir la veu de Déu que li deia: “roman a l' infern i estigues-hi en PAU".
Com volent dir que encara que pensi que mereix l' infern, Déu el sosté. Potser ho podríem comparar amb Teresa de Lisieux que deia: “voldria estar a l' infern a fi que també allà algú
lloés Déu”. Qui sap si ens caldria experimentar una CONFIANÇA
ABSOLUTA, en Aquell que sabem ens estima.
Les TRES LLUITES
El monjo viu tres lluites:
la 1ª contra les passions de la carn, la 2ª contra la irascibilitat, i
la 3ª contra l’orgull. Aquest darrer combat és el més penós i dura tota
la vida. Només és “condemnant-se a l’ infern", que el cor de l’home
esdevé lliure per a rebre l’AMOR de Déu, que fa estada en els
HUMILS.
La BAIXADA a l' INFERN
Condemnant-se un mateix, i
ofegant amb els sofriments tota passió, l’home allibera el seu cor
a fi de rebre l' AMOR diví. I és solament quan aquest amor
l' haurà omplert plenament, que el “descens” amb Crist a l' infern serà
revelat. Car Déu ho abraça tot, l' infern comprès. Fora
d'
aquesta experiència de “baixada a l' infern”, és impossible conèixer
l'
amor de Crist, el seu GÒLGOTA, i la seva RESURRECCIÓ.
TOTS els HOMES SÓN BONS
“Mantenir l' esperit a l'
infern i no desesperar”, és l' experiència de tots els Pares del
desert. Un dia St. Antoni va sentir un camperol que deia:
“jo penso que
tots els homes són bons i que només jo mereixo
l' infern”,
i va comprendre que aquí hi havia la perfecció. Ell, i
tots els Pares hi han volgut arribar, amb totes les seves forces.
EL MÓN
La PREGÀRIA pel MÓN SENCER
El staret sentia que la
pregària pel món sencer era la VIDA ETERNA. Sentia que era com
l' acció divina en l' ànima de la persona, DO de la gràcia
increada, a través de l' Esperit Sant. Ell creia que el món “contínua existint”,
gràcies a aquest DO.
Els SANTS
Deia: els SANTS són “la sal de la
terra”, el fruit madur, gràcies al qual la terra és SALVADA.
Cada Sant constitueix el tresor preciós i ETERN del Món SENCER.
Però mentrestant el món prefereix ignorar-los, i sovint mata els seus
profetes.
EL GRAN AMOR de DÉU
El staret concebia la vida
terrena de Crist com amor pel món sencer. La veritable fe
no ens ve de l' estudi de les religions, sinó de pregar amb HUMILITAT
perquè el Senyor ens doni l' amor de Crist pel món sencer.
Llavors el Senyor ens farà conèixer el GRAN AMOR amb què Déu estima
els homes.
L’ ODI contra el PECAT.
Per romandre en Déu és
indispensable que l' “odi” arribi al cim de la intensitat. Però
que vagi adreçat contra el pecat que viu en mi, contra el mal que
actua en Mi, no en el meu germà.
PREGÀRIA pel MÓN
Havent trencat amb el “món”,
el monjo el retroba dins d' ell mateix, però d' una manera nova: en una
unió d' amor per tota l' eternitat. Per la PREGÀRIA integra a la
seva pròpia vida, TOTS els ÉSSERS de tots els llocs i de tots els
temps. En el profund del seu cor, viu la història del món com a
pròpia.
EL MONJO i el MÓN
El monjo “deixa” el món
per a trobar Déu. Entra en el seu cor i el purifica de tot egoisme
“mundà”. Llavors, en el profund del seu cor purificat, hi troba
el MÓN SENCER. Ja rés no li és “foraster” o exterior.
PLORANT
El staret tenia plena
consciència que la nostra pregària té una sola finalitat: que tots
els homes siguin salvats. Un dia vam veure el starets PLORANT,
mentre demanava misericòrdia per tots els pobles de la terra.
AL FINAL de la VIDA
Al final de la seva vida el
staret retornava constantment sobre aquests dos temes :
. Tots els homes som una
sola família
. Preguem per TOTS els HOMES.
I ell estava constantment
absorbit per la PREGÀRIA pel MÓN.
LA SAVIESA
L' AMOR COMPASSIU
Per savi que sigui un home, si
no estima amb amor compassiu tot ésser humà, no CONEIX Déu. Qui
té aquest amor, viu en la Trinitat, i comunica la vida eterna. En
l' Esperit Sant, coneix el Pare i el Fill, i és “déu” per gràcia. Per
simple, pobre, i ignorant que sigui, té la última síntesi de tota la
TEOLOGIA.
La ÚLTIMA PARAULA
El món és ple de riquesa, i de
saviesa en obres d' art, biblioteques i estudis, però el staret es
parava en un sol punt: l’amor humil a TOTS els HOMES. Deia : “això
ho és TOT”.
UNA COSA IMPORTANT
Un dia, entusiasmat amb les
obres de teologia vaig dir al starets: “quina tristesa no tenir forces,
ni temps, per a estudiar totes aquestes obres!” Ell em va respondre :
al meu entendre hi ha una sola cosa important: esdevenir humil.
Qui és humil i prega, sap la teologia de Déu.
LA HUMILITAT
Fins a l' ÚLTIM GRAÓ
La vida cristiana és contrària
al desplegament ordinari de la vida humana, i a la seva escala de
valors. El cristià que en el seu cor s’humilia fins a l' últim graó,
“més avall que tota criatura”, per aquesta HUMILITAT s' aixeca vers
Déu, més amunt del que és propi de les criatures.
NOMÉS CAL APRENDRE LA
HUMILITAT
Oh, que n' és de feble el meu
esperit! Una lleugera ventada és suficient per a extingir-lo. Per amor
del Senyor els sants suporten grans coses i fan miracles. Però jo només
és la HUMILITAT el que vull aprendre, a fi de no ferir mai ningú i pregar
per TOTHOM.
ETAPES de la VIDA espiritual
Segons el staret són 3: La
1ª és la recepció de la gràcia que Déu dóna a tothom. La 2ª
és la
pèrdua de la gràcia. Ningú no l' ha sabut guardar. La 3ª és
recuperar la gràcia per l' ascesi de la humilitat. En aquesta
tercera etapa són rars els qui hi arriben, però només són aquests
els que tenen una VERITABLE vida ESPIRITUAL.
NINGU no el CONEIXIA
Nosaltres pensem del
staret
que treballava i vivia entre els homes com el més simple dels
homes, però ningú, si no és Déu, no el coneixia.
|