Un monestir no són unes parets, un treball, o unes persones que has triat, sinó que aquesta vida, com tota vida humana, és feta de mil i un detalls, viscuts personalment. És una vida que cadascú se sent a l'interior de si mateix. 
Un monestir vist des de dins, pot ser una sorpresa per la mirada encuriosida de qui en veu només les parets. Fins i tot pot resultar incomprensible.
Travessar el llindar del monestir no és el fruit d'una decepció o d'un fracàs en la vida. No és una darrera solució pels qui no troben altres alternatives de compromís. La VOCACIÓ és un arrelament al Crist i a la comunitat, per donar-t'hi amb cos i ànima. 

Com se sap que aquest ÉS EL TEU LLOC? Els variadíssims recursos de Déu són realment sorprenents en cada persona. I fins moltes vegades et fan anar contracorrent  del que tu t'imaginaves. I ho endevines perquè la crida se't fa persistent i no la pots aparcar. No és que siguis millor o pitjor que els altres, sinó senzillament que t'adones que això va per a tu. Que aquí hi pots trobar la PAU ESPIRITUAL, un bé escàs en aquest nostre món tan alienat. D'altra banda, cada dia,  amb seny, hauràs d'anar creixent a poc a poc, sense cansar-te desasmat. La petita esperança de cada matí t'anirà empenyant, mica a mica, durant tota la vida, per tal d'assolir la fita.
I això, des del començament fins al final, ja que tot camí té una evolució constant.

La vida en comunitat suposa un TREBALL seriós. Al costat dels serveis humils i quotidians propis de tota llar, hi ha també el treball productiu no sols de cara a la realització de les persones i pel sosteniment de la comunitat, sinó també per a la construcció de la societat en tant com sigui possible. En el nostre cas el treball de ceràmica és viscut com una aportació joiosa i pacificadora, en una societat a vegades massa crítica i violenta.

I sobretot la vida del Monestir es centra en la PREGÀRIA i la CONTEMPLACIÓ. I dir això no és parlar d'evasions, sinó d'aprendre a renunciar a l' idolatria de les frivolitats que constantment t'assetgen, per centrar-te en el millor de tu mateix on trobes el Crist i tots els germans que Ell ha redimit. I, val a dir-ho, possiblement, al monestir, o pregues sempre, o no pregues mai. Depèn de la donació radical.

El SILENCI monàstic potser té poc a veure amb el parlar molt, i és més aviat un silenci del cor. Un fer callar egoïsmes i passions, per tal de trobar Déu més intensament en cada situació pròspera o adversa.

I com que tota crida és personal, només tu saps com SERVIR MILLOR Déu. El fet de ser únics i irrepetibles, és una gran responsabilitat, en la que t'ajuden el guiatge espiritual, tan de l'abat, com de la comunitat en general.

Un monestir benedictí, per principi, no exclou el "ZEN CRISTIÀ", ni cap mitjà de vida espiritual, sempre que es valori com a mètode, un entre tants. No com a camí únic per arribar al Crist. Amb tot, el mitjà esmentat per St. Benet són "les Escriptures", I l'experiència et diu que quan els altres llibres van perdent espai, la Bíblia en va agafant.

I nosaltres creiem que avui més que mai, la vida monàstica té un MISSIÓ específica: dir a tothom que Déu existeix, i que trobar-lo a Ell és apropar-te als germans, tot estimant-los més intensament. Potser sí que no anirem a les presons, o a visitar malalts, o no saciarem la fam del món, però directa o indirectament, ajudarem a posar les bases d'una nova societat on tots ens tractem com a iguals, sense distincions.

Aquesta, doncs, és l'ESPIRITUALITAT I LA VIDA dels monestirs benedictins. Ni més ni menys que una vida cristiana viscuda radicalment i en comunitat. I el model el trobem en els primers cristians (Fets 4,32-34).