|
INTRODUCCIÓ
La Bíblia de Ripoll, editada en facsímil al 2002, és un esdeveniment
culturalment important per Catalunya. A més, els estudis recents han
deixat clara l’atribució del còdex a l’escriptori de Ripoll en
temps de l’abat Oliba. Va ser al 1973 quan A. Mundó ho va donar com a
novetat, en contra de l’atribució al monestir de Farfa, Itàlia, al
qual de feia segles s’atribuïa falsament (l’error va venir d’una
mala lectura del text, llegint “in Farfa” on diu “in Fine”). El
còdex original es troba avui a la Biblioteca Vaticana. Bessona
d’aquesta, és la dita “Bíblia de Rodes”, també escrita a Ripoll
en el mateix temps.
Segons afirmen els estudiosos, aquests dos còdexs són dels més rics
que l’Edat Mitjana ha llegat a Catalunya “orgull de la nostra pàtria,
en el període més significatiu de la seva formació com a poble. Ja
que l’abat Oliba és l’home que ha influït més en l’elevació de
l’esperit i la cultura en l’època comtal, posant les bases del
sentiment nacional català” (Anscari Mundó. Les Bíblies de Ripoll,
vol.III, Città del Vaticano 2002).
Com van marxar
de Catalunya les dues Bíblies
Segurament que la Bíblia de Rodes va ser regalada per l’abat Oliba al
Monestir de St. Pere de Rodes en ocasió de la consagració de la nova
església monàstica al 1022. Restà allí fins al segle XVII, quan el
marsical francès Noailles la robà (juntament amb molts altres
documents, en espoliar el monestir) i la vengué a Lluís XV, passant,
amb el temps, a la Biblioteca Nacional de París.
La Bíblia de Ripoll provablement va sortir del monestir, quan Ripoll va
ser posat sota la custòdia del Monestir de St. Víctor de Marsella
(1172), on van anar a parar la major part de manuscrits de Ripoll. De
Marsella anà al Vaticà al 1607-1621, quan un nebot del Papa Pau Vè es
dedicà a recollir manuscrits del sud de França, per enviar-los al seu
oncle i protector.
L’escriptori
de Ripoll a l’època de l’abat Oliba
Setanta anys abans que l’abat Oliba entrés al monestir, hi havia
sojornat durant 3 anys el monjo benedictí Gerbert d’Orlhac, de Reims
(futur Papa Silvestre II), que des de Ripoll es desplaçà a Vic, Girona
i Barcelona, per recapitular el seu tractat sobre les matemàtiques i
construir el seu famòs astrolabi.
Quan hi entrà, doncs, l’abat Oliba (1002), Ripoll era un famós
monestir amb 63 monjos. El seu escriptori contenia 121 còdexs. En ser
elegit abat (1008), va incrementar tant l’activitat d’aquest
escriptori monàstic que, en morir al 1046, Ripoll tenía 982 còdexs.
S’hi copiaren llibres de Música, Matemàtiques, Homilíes, Vides de
Sants... etc i, sobretot, les tres grans Bíblies.
La Bíblia de
Ripoll
La Seu d’Urgell ja tenia una gran Bíblia al sIX, i el cal·lígraf
Bonsom al sX va copiar una Bíblia pel monestir de St. Cugat, però cap
d’elles es pot comparar amb les de Ripoll, ja que no disposaven
d’escriptoris tan rics.
La dimensió extraordinària del còdex (55 x 37 cms), i la riquesa de
textos extrabíblics, li donen un relleu notable. El còdex consta de
465 folis de pergamí, amb 20 folis totalment il·lustrats amb
miniatures sobre temes de l’Antic Testament, i 8 folis il·lustrats
amb temes del Nou Testament. Els folis amb text sovint tenen caplletres
ricament adornades i amb motius florals o d’altres.
A més, dels 72 llibres bíblics, la Bíblia de Ripoll conté: 5 reculls
d’himnes litúrgics, 2 llibres apòcrifs, i 312 fragments que comenten
el text de la Bíblia. Entre els autors principals d’aquest comentaris
trobem St. Jeroni, St. Isidor, Eusebi de Cesarea, St. Agustí (alguns pròlegs
als salms), St. Hilari de Poitiers, etc. Des de l’època visigòtica
aquest ús d’intercalar comentaris a la Bíblia era molt freqüent.
Els monjos que
treballaren en la Bíblia de Ripoll
Oliba, que coneixia la Bíblia des d’infant, fou l’impulsor
d’aquestes Bíblies il·lustrades. Sovint visitava l’estranger,
acompanyat dels seus monjos, a fi de fer intercanvis culturals. Sabem
que portà mestres d’obres Llombards per a introduir el romànic a
Catalunya. Així també els monjos artistes que acompanyaven l’abat
Oliba, ampliaren els coneixements sobre l’art de dibuixar miniatures,
fora de Catalunya.
Entre aquests monjos en podem distingir al menys tres:
Un dibuixant d’estil impressionista.
Va ser el principal il·lustrador del còdex. Treballà sobretot a
partir del foli 82, fins el final. Té un traç destre, ràpid, enèrgic,
ferm i esquemàtic
El monjo Guifré.
Fou el copista de tota la Bíblia. Va cal·ligrafiar tota la lletra,
decorant les caplletres i motius que acompanyen el text: fullam, flors,
arbres, palmeres, etc. És pre-romànic i amb influències carolíngies
i visigòtiques.
Un dibuixant de “galtes rodones”.
D’estil romànic. La seva mà és fàcil de reconèixer per la
característica de fer les cares amb les galtes una mica plenes, i l’ús
freqüent del compàs per fer cercles, i de tiralínies en les ratlles
rectes. A més, sovint deixa les pàgines inacabades. Hi té
intervencions esporàdiques.
Els tres artistes hi treballaren simultàniament, entre els anys
1015-1030, en diversos escriptoris del Monestir. Per fer-ho deixaven pàgines
en blanc, calculant l’espai que havien d’ocupar els dibuixos o la
lletra que estava escrivint o dibuixant l’altra artista. Això fa que
a vegades hi hagin incoherències en l’ordre, o temes repetits.
Aquesta activitat intensa, fou impulsada, sense dubte,
per l’abat Oliba.
La
Personalitat de l’abat Oliba
Va néixer al 971, i morí al 1.046. Fill d’Oliba Cabreta, comte de
Cerdanya i Besalú, i d’Ermengarda. Poc després que el seu pare es
retirés a l' abadia benedictina de Montecasino (Itàlia) per a fer
penitència, Oliba va fer-se monjo de Ripoll (1002),
i al 1008 fou elegit abat, gairebé a l’ensems de Ripoll i de Cuixà,
els dos monestirs més importants de la Catalunya d’aquella època.
Emprengué la reconstrucció espiritual i material dels dos Monestirs.
Fundà el Monestir de Montserrat al 1025, i el de St. Miquel de Fluvià
al 1045. I renovà l’esperit monàstic al Monestir del Canigó (1009),
de la Portella (1018), St. Feliu de Guíxols (1045) i en molts altres,
degut al seu atractiu personal.
Fet bisbe de Vic al 1018, emprengué una gran activitat constructora que
es palesa en les esglésies que ell consagrà: a Ogassa (1024), Llaers
(1025), La Tossa de Montbui (1030), Catllar (1039), Riuprimer (1041)
Roqueta (1043), etc. I sobretot les seus de Girona i de Vic, a més
d’ajudar a l’endegament de la Seu de Manresa (1020), Casserres
(1039), i Cardona (1040).
El romànic li deu les voltes de canó, les cúpules, les arquacions
lombardes, els grans campanars (Vic, Ripoll, Cuixà, Fluvià,
Casserres), i les criptes (Cuixà i Cardona), etc.
Viatjà constantment, no sols pels comtats catalans, sinó a Narbona,
Roma, i Llombardia, d’on portà no sols artistes, sinó gramàtics,
que posà al servei de les seves construccions i escoles.
Als 75 anys moria a Cuixà el 30 d’octubre del 1046. L’encíclica
mortuòria que a lloança seva escrigueren els monjos de Ripoll i de Cuixà, recorregué Europa recollint elogis d’ambients monàstics i
catedralicis, ben allunyats de Catalunya. (Vegeu: Gran Enciclopèdia
Catalana)
|