|
DOCTRINA |
|
|
Monestir de Santa Maria de Puiggraciós (El Vallès) |
|
Josep Cuní entrevista a la monja dominica Sor Lucia Caram, per haver rebut el premi "memorial Joan XXIII per la pau" |
|
Programa Mil·lenium
de TV3 del 7 març 2009 |
MONESTIRS ORTODOXES RUSOS |
|
|
|
|
|
|
PER A TOTES
AQUELLES PERSONES QUE SENTIN LA VOCACIÓ DE VIURE
L' ESPERIT DE ST. BENET DES DE
CASA SEVA A l' enllaç de baix, trobareu la pàgina dels oblats de MONTSERRAT
|
|
|
|
|
EL SILENCI PORTA A LA PREGÀRIA? |
És evident que si vivim agitats i neguitosos durant tot el dia, no podrem
pretendre que amb 10 minuts de silenci ja entrem en contacte amb Déu a través
d'una
pregària silenciosa i reposada. El clima de silenci ha d'agafar tota la vida, no pas pel mutisme, sinó a través d'una pau interior que és fruit de procurar unir el teu voler al de Déu. Podríem parlar d'un estil de viure que no es queda a flor de pell, on només estàs pendent dels gustos, i on les passions ens traeixen constantment. Sinó un acostumar-te a buscar les motivacions més profundes de les teves actuacions, i on et trobes amb Déu, que és el veritable motor de la nostra existència. Podríem dir que s'entra en un clima de silenci, quan procures actuar dins l'àmbit de l'AMOR, propi de Déu. Només cal pensar en la definició de l'amor de 1Cor 13: "l'amor és pacient, és benigne, no s'irrita, no té enveja... tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta". I aquest amor només pot ser viscut en una atmosfera de SILENCI, de domini d'un mateix, que fa possible ESCOLTAR l'altre... sigui una persona o sigui Déu. El silenci, doncs, no tindria tant a veure amb el soroll exterior, com amb les "veus" interiors. Podem estar en "silenci" enmig d'una multitud, i podem "cridar esbojarradament" estant sols en una habitació. |
|
LA FORÇA DE VOLUNTAT |
M'agrada començar explicant un conte del llibre: "Sí, val la pena
viure". Un llibre antic, però molt recomanable. En una habitació on hi havia uns gats, tot d'un plegat va aparèixer una rata. El gat més jove va començar a perseguir-la, però va haver de claudicar esgotat, perquè la rata se li feia sempre esmunyedissa. Després va prendre el relleu un gat astut, que es va dedicar a posar trampes a la rata, però ella mai no s'hi va agafar, de manera que també hagué de donar-se per vençut. Finalment un gat vell, es va plantar al mig de l'estança i es va posar a dormir tranquil·lament. Després de passar tres dies dormint, la rata, encuriosida, s'hi va acostar pensant que aquell gat no feia res. Llavors ell, d'una engrapada se la va menjar. És que l'èxit de la força de voluntat no està tant en esforçar-se per fer el que creus que has de fer, fins a l'esgotament, com posar-t'hi tranquil. I si pot ser, "més que fer el que ens agrada, fer que ens agradi allò que hem de fer". Totes les circumstàncies, per bones o adverses que siguin, poden ser viscudes de gust o a contracor. Perquè en tot podem buscar la part positiva, enlloc de "victimitzar-nos" ancorats en el negatiu. Diu Martí Luter King que les grans persones han sabut fer de les circumstàncies adverses que els ha tocat viure, el punt de partida de l'èxit personal. Llavors la força de voluntat no és tant un anar contra corrent d'allò que ens sembla agradable, sinó un esforçar-nos per veure la part BONA de la vida, tot llençant-hi amb tot el cor. Sant Benet diu que al començament el camí és estret, però que després es corre a ple cor. Al cap de 50 anys de viure sota la seva Regla, estic convençuda que té tota la raó. Per això aquesta resposta va acompanyada de la imatge CONFIADA d'un pardal que se sent segur a la palma d'una mà. |
LA SOLITUD HABITADA DELS NOSTRES MONESTIRS Era
un moment de silenci, poc després de la primera pregària del matí. |
|
Molts homes i
dones es pregunten què hi fem, amb tanta solitud, els monjos i monges.
Però és que als monestirs no n’ hi ha pas de solitud. Abans de ser una
revelació del cel, aquestes muntanyes ens són revelació de la terra, en
comunió amb tot allò que té de més profund. |
|
|
|
|
|
|
En
un món on tot és provisional, usar i llençar, ho vull mentre em serveix...
l' ESTABILITAT del cor és un repte. L' estabilitat, al monestir, està
centrada en Jesús i en la meva Comunitat, que certament no és ni millor ni
pitjor que les altres. L' estabilitat del cor aprofundeix el gust de viure
diàriament el mateix. Ja que per treure profit de les situacions que et
presenta la vida, res millor que anar transformant-les des de dins. Es
tracta, doncs, d' una estabilitat que et porta a estimar veritablement les
persones que tens al costat, en les hores bones i en les dolentes. La
NOVETAT és a dins, no ve de l' exterior. En un món de "servilisme" a les modes, als "fans", a l' aparença... la vida monàstica ha de portar a la Llibertat plena: fer les coses perquè vull, no perquè ho manen. L’ obediència ha de ser LLIURE. És indispensable que aportem lliurement la nostra col·laboració personal dins de la Comunitat. El que jo penso, des de la meva llibertat, és important no solament per als meus germans, sinó per a l' Església i per al món. Diu Martí Luter King: "on hi ha una persona que pensa millor que les altres, encara que estigui en ple desert, el món s' obrirà un camí fins a la seva porta". També vivint en el claustre, et demanen reflexions i punts de vista complementaris als de la societat. Si jo deixo buit el meu lloc, ningú no l' ocuparà, perquè tots som "peça única", i és del conjunt d' on traiem la plenitud de tots en Crist. Quan t' omple el coneixement de Déu, està clar que els teus problemes perden importància. Comprendre la PERSONA HUMANA és indispensable per estimar els altres i a tu mateix. Es tracta de ser molt sincer amb tu mateix i amb els altres. Per a això, crec que la donació evangèlica pot donar-te una psicologia "intuïtiva" molt vàlida. Per dialogar amb el món, hem de conèixer-lo més del que ell es coneix. I la nostra vida, una mica retirada, potser ens dóna una millor perspectiva per valorar més justament les realitats que ens envolten.
La Bíblia és
el més important que tenim. A nosaltres ens toca VIURE-LA. Si no ho fem,
qui ho farà? Una forma pràctica és intentar viure els texts diaris de l'
Eucaristia, o de I' Ofici Diví. Mirar, en qualsevol comentari exegètic,
com s' ha d' interpretar cada text, i així posar-lo en el context adequat.
Llavors resulta fàcil treure-li fruit per a la vida; també és profitós,
després, dialogar-lo amb Jesús en la pregària. Déu acostuma a parlar molt
clar. És que, especialment, la nostra vida
Una religiosa basca que va treballar
molt temps a la Unió Europea, ens va explicar que, entre els
religiosos/es de Suècia, ha proliferat l' eslògan: "Ja n' hi ha prou". Si
tenim dues sabates "ja n' hi ha prou", si tenim dos vestits "ja n' hi ha
prou", si tenim el necessari per menjar "ja n 'hi ha prou"... En una
societat consumista, on s' acumula molt més del necessari, hem de posar
austeritat en lloc RELACIÓ: MONESTIR-ESGLÉSIA-MÓN Podem donar el que "som", sense paraules. No donem el que "diem", sinó el que vivim. Ho transparentem fins sense adonar-nos-en. En realitat les nostres paraules ens traeixen. Ja que quan parlem molt d' un tema, no es que el practiquem, sinó que justament és el que a nosaltres ens falta. En la nostra condició de pecadors, Déu ens hi espera per ser perdonats. Cal estar atents al que ens demanen. No podem negar-nos a certes col·laboracions: un article, una xerrada, un simple col·loquí. Sortir alguna vegada a la Televisió, i sobretot atendre els que vénen al Monestir. Ells són el mateix Crist que ens visita. Diu St. Benet que: "l' hoste és el Crist". No hi pot haver rutines, ni discriminacions, en el tracte amb la gent. La carta de St. Jaume ho diu molt clarament: "No pots dir a un ric, asseu-te aquí... i al pobre queda' t allà"... Pels cristians si hi ha d' haver preferències, aquestes han de ser pels pobres. Tant de fora com de dins del monestir. Compartir el que tan gratuïtament rebem. Si vivim el que som, sentirem l' alegria de comunicar-ho. És veritablement un goig poder parlar de Déu als homes i a les dones que s' ens apropen. També una manera bona de compartir, pot ser escriure algun llibre. Un camp que per a nosaltres avui resulta fàcil és el de Internet. Sense sortir de casa pots comunicar-te amb la gent. La nostra experiència sobre la pàgina web ha estat immillorable. Si considerem que el món és NOSTRE, esta clar que li hem de comunicar el que creiem que és important. La societat necessita la nostra set d' un món millor. No podem descartar d' estendre ponts en l' interior de l' Església i del món. Nosaltres no ens separem del món, sinó que vivim en un món que volem diferent, i pel qual donem la vida. En les nostres vides "només amb Déu n' hi ha prou", les altres coses són importants només en relació a Ell. Déu, que veu el secret, és la nostra recompensa. Els altres ho intueixen, però només Déu veu el nostre secret més interior. "Que sigui per a Ell tot el que fem" , diu una col·lecta litúrgica. Tot ha de sortir de la nostra "complicitat" amb Déu. Si estem convençuts que som importants per a Ell, i ens sentim de gust al seu costat, es perquè Ell és el CENTRE. Llavors les altres coses surten d' aquest eix que portem dins.
Ho demana
Jesús en el Sermó de la Muntanya: "que veient les nostres bones obres,
tots glorifiquin el Pare del ce". I el salm 113 després de la gran gesta
de l' Èxode exclama: "No a nosaltres, Senyor, sinó que sigui per a Tu la
glòria". Si esperem recompenses humanes, de reconeixements o regals, ja no
podrem esperar-la de Déu, que es l' ÚNIC que omple veritablement les
vides.
ECLESALIA
informatiu. 19 gener 2005. Juan Luis Herrero, teòleg Només com a comentari afegiria el que diu K. Barth sobre la vida monàstica: "La teva vida, monjo, si és sincera, ens diu a mi i al món, que la teva perla és autentica”. I sobre aquest donar tanta importància a l' amor al germà, diu St. Agustí que: "El primer manament, pel que fa a la importància és estimar Déu, però el primer pel que fa a les obre, és estimar el proïsme". Germana Regina Goberna |
COM ES MANTENEN ELS MONESTIRS? |
Si abans molts monestirs tenien com a Regla, el viure
d'almoines, a nosaltres Sant Benet diu en el cap. 48 de la seva Regla, que
hem d'estar contents "si vivim del treball de les nostres
mans". I crec que avui dia no trobaríem cap monestir que encara
subsistís només amb almoines. Si la nostra vida, com la de Jesús, volem que sigui un "servei" a la societat ("no hem vingut pas per a ser servides..."), seria una contradicció viure a costa dels altres. Recordo que un dia, atenent la porta del nostre monestir, es va deixar caure un curiós que, després d'assegurar que ell no creia en "res d'això", va afirmar sense gaire miraments, que era impossible que subsistisim sense subvencions. I no es volia creure que a bona part dels monestirs es viu, sobretot, de la seguretat social i del treball. Per contra, un monjo que coneixia bé els monestirs benedictins femenins d'Espanya, estava admirat de com les monges ens havíem espavilat amb treballs remuneratius per guanyar-nos la vida. Les formes de treball, han anat canviant amb el temps. Sovint s'han deixat les escoles, per retornar a treballs que permetin uns ritmes menys competitius i accelerats, i potser més propis d'una vida de pregària. Nosaltres, concretament, fa més de 40 anys que ens dediquem a la ceràmica. Una feina que estimem sobretot per dos motius: perquè ens ajuda a compartir el missatge religiós que procurem viure, i perquè, pel fet de ser creativa, ens permet traduir en bellesa allò que constantment rebem de Déu. Val a dir que en aquest moment estem estudiant com ampliar l'oferta, que degut a circumstàncies diferents, a vegades proporciona uns ingressos insuficients. Amb tot creiem que podem donar gràcies a Déu pel fet de tenir un treball que no sols ens ajuda a la subsistència, sinó que ens fa solidàries amb la societat en la que vivim. Àdhuc ajudant als qui estan més desafavorits en la mesura que podem. |
|
|
|
RESPOSTES a preguntes anteriors |
Respostes
anteriors (clic)
|
MONESTIR DE SANT BENET DE MONTSERRAT